A l'època que Jobs, Wozniak, Gates i Allen somiaven en aquests projectes improbables, jo era un jove adolescent que vivia a Ames, a l'estat d'Iowa. El pare d'un amic meu tenia un antic cotxe esportiu de la marca MGB rovellant-se-li al garatge. A vegades fins i tot aconseguia posar-lo en marxa i ens duia a fer un volt pel barri, amb una expressió memorable de desmesurat entusiasme juvenil a la cara: per als passatgers espaordits que l'acompanyàvem era un boig que conduïa un cotxe que es calava i espetegava per tot Ames, Iowa, i que s'empassava la pols de models rovellats com ara els Gremlins i els Pintos, però ell en el seu cap era Dustin Hoffman passejant amb cotxe pel pont de la badia de San Francisco deixant que l'aire li pentinés els cabells.

Vist retrospectivament, aquest fet m'estava ensenyant dues coses sobre la relació que les persones estableixen amb la tecnologia. Una és que el romanticisme i la imatge juguen un paper molt important a l'hora de conformar l'opinió de la gent. Si ho dubteu (i disposeu de força temps lliure) pregunteu-ho a qualsevol persona que tingui un Macintosh i que per això s'imagini que forma part d'una minoria oprimida.

L'altra qüestió, d'alguna manera més subtil, és que la interfície és crucial. De ben segur que el MGB era un cotxe horrorós pràcticament en tots els aspectes importants: aparatós, poc fiable i de poca potència. Però conduir-lo era divertit. Responia a les ordres. Cada pedra de la carretera es notava als ossos, cada variació del paviment es transmetia instantàniament a les mans del conductor. Escoltant el motor, l'amic del meu pare sabia el problema que tenia el cotxe. La direcció responia immediatament a les ordres de les seves mans. Per a nosaltres els passatgers es tractava d'un exercici absurd que no duia enlloc, tan interessant com guaitar per sobre l'espatlla d'algú que tecleja nombres en un full de càlcul. Però per al conductor era una gran experiència. Durant una estona el seu cos i els seus sentits s'expandien cap a un regne més extens i feien coses que no podia fer sense assistència.

L'analogia entre cotxes i sistemes operatius no és del tot dolenta, de manera que permeteu-me que m'hi deixi endur per fer-vos cinc cèntims de la situació actual.

Imagineu-vos una cruïlla on es troben quatre concessionaris de cases de cotxes. Un d'ells (Microsoft) és realment molt més gran que els altres. Va començar fa uns anys venent bicicletes de tres marxes (l'MS-DOS) que no eren perfectes però funcionaven, i quan s'espatllaven es podien reparar fàcilment.

Al costat hi ha un concessionari de bicicletes que li feia la competència (Apple) i que un bon dia va començar a vendre vehicles motoritzats: eren cotxes cars però amb una línia de disseny atractiva i amb les entranyes segellades hermèticament, de manera que el seu funcionament tenia un toc de misteri.

El concessionari gran va respondre introduint a corre-cuita al mercat un joc d'actualització per a ciclomotors (el Windows originari). Es tractava d'un enrevessat artefacte (es diria que dissenyat per l'humorista Rube Goldberg) que, quan es collava en una bicicleta de tres marxes li permetia, amb prou feines, mantenir-se al nivell dels cotxes Apple. Els usuaris, quan s'hi desplaçaven, havien de dur ulleres protectores i s'havien de treure les cuques que se'ls ficaven entre les dents mentre els propietaris dels Apple acceleraven al seu costat protegits per llur hermètic confort tot somrient sarcàsticament darrere la finestra. Però els Micro-ciclomotors eren barats i fàcils de reparar en comparació amb els cotxes Apple, de manera que la seva quota de mercat va créixer com una taca d'oli.

Amb el temps el concessionari gran va treure un cotxe totalment equipat: un cotxe familiar gegantí (el Windows 95). Tenia tot l'atractiu estètic d'un bloc de pisos de barri obrer soviètic, perdia oli i cremava la junta de culata, i va ser un èxit rotund. Poc després van treure un aparatós vehicle tot terreny destinat als usuaris professionals (el Windows NT) que no era pas més atractiu que la versió familiar i que tan sols resultava una mica més fiable que aquesta.

Des d'aleshores hi ha hagut molta cridòria i enrenou, però poca cosa ha canviat. El concessionari petit continua venent elegants sedans de línia europea i gastant molts diners en campanyes publicitàries. Tenen penjats rètols de “LIQUIDACIÓ TOTAL PER TANCAMENT” als aparadors des de fa tant de temps que estan tots descolorits i recargolats. El concessionari gran continua fent cotxes familiars i tot terreny cada cop més grossos.

A l'altra banda del carrer hi ha dos establiments que no fa gaire que estan al mercat.

Un d'ells (Be, Inc.) ven batmòbils totalment operatius (el BeOS). Són més atractius i elegants fins i tot que els sedans de línia europea, estan més ben dissenyats i amb tecnologia més avançada, i són pel cap baix tan fiables com qualsevol altre producte del mercat, i tot i això són més barats que els altres productes.

Més barats que els altres amb una excepció: el Linux, que és just al costat i que de fet no és una empresa. Es tracta d'una colla de vehicles recreatius, iurtes, tipis i cúpules geodèsiques muntades en un camp i que s'organitzen per consens. La gent que hi viu fabrica tancs. No són pas tancs soviètics antiquats de ferro colat, sinó més aviat tancs M1 de l'exèrcit nord-americà, fabricats amb materials de l'era espacial i carregats de punta a punta de sofisticada tecnologia. Però són millors que els tancs de l'exèrcit. Els han modificat de tal manera que mai de la vida s'espatllen, són lleugers i maniobren amb tanta facilitat que es poden fer servir per qualsevol carrer, i no consumeixen més que un cotxe de baixa cilindrada. Els treballadors se les enginyen per muntar aquests tancs sobre el terreny a un ritme sorprenentment ràpid, i n'hi ha un bon reguitzell a la vora del carrer amb les claus posades i tot. Qualsevol persona que ho desitgi pot enfilar-se dalt d'un d'aquests tancs i endur-se'l de franc.

Els clients s'acosten a aquesta cruïlla a borbolls, dia i nit. El noranta per cent van directe al concessionari més gran i compren cotxes familiars o vehicles tot terreny. Ni tan sols fan un cop d'ull als altres concessionaris.

Del deu per cent restant, la majoria compren un elegant sedan de línia europea i només s'aturen per observar amb menyspreu els filisteus que compren els vehicles familiars o els tot terreny. Aquests clients, si és que arriben a adonar-se de la gent que hi ha a l'altra banda del carrer venent vehicles més barats i de més qualitat, els ridiculitzen tractant-los d'excèntrics i babaus.

La sucursal de batmòbils ven algun vehicle al sonat pels cotxes de torn que vol un segon vehicle per acompanyar el cotxe familiar, però de moment sembla acceptar el seu paper de jugador marginal.

El grup que regala els tancs només es manté viu perquè està integrat per voluntaris que es col·loquen a la vora del carrer amb megàfons mirant d'atreure l'atenció dels clients sobre aquesta increïble situació. La conversa típica seria d'aquest estil:

Expert informàtic (hacker) amb megàfon: "Estalvieu-vos els diners! Accepteu un dels nostres tancs gratuïts! És invulnerable i pot anar per pedregars i aiguamolls a 150 km/h gastant només 2,5 litres cada 100 km!"

Client potencial del cotxe familiar: "Sé que el que dius és veritat... però... d'això... no sé com fer el manteniment d'un tanc!"

Megàfon: "Tampoc no saps com fer el manteniment d'un cotxe familiar!"

Client: "Però aquest concessionari té mecànics en nòmina. Si li falla alguna cosa al cotxe, puc agafar-me un dia de festa a la feina, portar el cotxe aquí i pagar perquè me'l reparin mentre m'estic hores i hores a la sala d'espera escoltant música d'ascensor".

Megàfon: "Però si acceptes un dels nostres tancs de franc t'enviarem voluntaris a casa perquè el reparin gratuïtament mentre dorms!"

Client: "Ni se t'acudeixi acostar-te a casa meva, espècie de friqui!"

Megàfon: "Però..."

Client: "Que no ho veus que tothom compra cotxes familiars?"