Fa uns anys vaig entrar a un supermercat i vaig topar amb el següent pessebre vivent: prop de l'entrada hi havia una parella jove davant d'un gran mostrador de cosmètics. El noi aguantava impassiblement una cistella de la compra amb les mans mentre la seva companya arramblava del mostrador tot d'envasos retractilats de maquillatge i els apilava a la cistella. Des d'aleshores he considerat aquest noi la personificació d'una interessant tendència humana: no només no ens ofèn, que ens enlluernin amb imatges fabricades, sinó que ens agrada. Gairebé hi insistim. Ens encanta ser còmplices del nostre propi enlluernament: pagar diners per pujar a l'atracció d'un parc temàtic, votar un tipus que és evident que ens menteix o aguantar palplantat una cistella mentre la van omplint amb productes cosmètics.

No fa gaire vaig anar a Disney World, concretament a la zona anomenada Magic Kingdom (Regne Màgic), pujant pel carrer Main Street USA. Es tracta d'un perfectament acaramel·lat poblet victorià que culmina en un castell Disney. El lloc era ple a vessar: més que caminar, pelegrinàvem. Just davant meu hi havia un home amb una càmera de vídeo. Era una d'aquelles càmeres de nova generació en què en lloc de mirar per un visor, contemples una pantalla plana de color de la mida d'un naip, on es televisa en directe tot allò que capta la càmera. Aquest home aguantava l'aparell prop de la cara, de manera que li tapava la vista. En lloc d'anar a veure un poblet real de franc, havia pagat per veure'n un de fictici i, en lloc de veure'l a ull nu, el mirava per televisió.

I jo, en lloc de quedar-me a casa llegint un llibre, me'l mirava a ell.

La preferència dels nord-americans per les experiències mediades és prou evident, i no tinc pas intenció de recrear-m'hi. Ni tan sols faré comentaris menyspreadors al respecte: al capdavall jo mateix havia entrat a Disney World pagant. Però sens dubte això té relació amb l'èxit aclaparador de les interfícies gràfiques d'usuari i, per tant, n'haig de parlar. Disney proposa experiències mediades millors que ningú altre. Si sabessin què són els sistemes operatius i perquè els fa servir la gent podrien menjar-se Microsoft en un parell d'anys.

A la zona de Disney World anomenada Animal Kingdom (Regne Animal) hi ha una atracció nova, el Viatge per la Jungla del Maharajà, que està previst que s'inauguri el març de 1999 però que casualment estava oberta anticipadament perquè el públic pogués fer-ne un tast. Es tracta d'una reproducció completa pedra a pedra d'unes hipotètiques ruïnes de la jungla de l'Índia. Segons expliquen la va fer construir al segle XVI un rajà local, com a reserva de caça, per tal d'anar-hi amb els seus principescos convidats a caçar tigres de Bengala. Amb el pas del temps van deixar de fer manteniment a la reserva i va ser ocupada pels tigres i els micos: a la llarga, a l'època de la independència de l'Índia, en van fer una reserva nacional de fauna, actualment oberta al públic.

El lloc s'assembla més al que acabo de descriure que qualsevol altre edifici que pugueu trobar a l'Índia. Totes les pedres de les ruïnoses parets estan envellides com si les pluges monsòniques les haguessin regades durant segles i com a conseqüència d'això la pintura dels magnífics murals ha saltat i perdut lluentor, i els tigres de Bengala ronsegen entre soques de columnes caigudes. Allà on modernament s'ha reparat la vella estructura, s'ha fet no com ho farien els tècnics de Disney, sinó com ho farien estalviadors zeladors indis: amb trossos de bambú i de barres d'acer mig rovellades. Evidentment el rovell és pintat i està protegit del rovell real amb una capa plàstica transparent, però per adonar-te'n t'has d'ajupir a mirar-ho.

Hi ha un lloc on passes pel costat d'una paret amb tot de frisos antics i repicats esculpits a la pedra. Una punta de la paret està ensorrada sota la terra, potser a causa d'un terratrèmol oblidat de fa molt de temps, de manera que hi ha una ampla esquerda dentada que travessa un parell de plafons, però encara es llegeix la història: el caos originari i primordial dóna lloc a una diversitat d'espècies animals. Després veiem l'Arbre de la Vida envoltat de tota mena d'animals. Això és una al·lusió òbvia (o, en la indústria de l'entreteniment, un ganxo) al gegantí Arbre de la Vida que domina el centre del Regne Animal de Disney, igual que el Castell domina el Regne Màgic o l'Esfera el centre Epcot. Però històricament està presentat d'una manera fidedigna i probablement engaliparia a qualsevol que no tingués un doctorat en història de l'art indi.

El plafó següent mostra un Homo sapiens bigotut tallant l'Arbre de la Vida amb una simitarra i els animals fugint en totes direccions. A continuació es mostra l'humà esgarriat sent colpejat per una onada gegant, part d'un Diluvi recent suposadament provocat per la seva estupidesa.

Al plafó final s'il·lustra el Plançó de la Vida que reneix, però ara l'Home s'ha desfet de l'arma blanca i s'ha unit a la resta d'animals que envolten el jove arbre per adorar-lo i lloar-lo.

En altres paraules, és la profecia del Coll d'Ampolla: una descripció del món, sovint adoptada pels ecologistes d'avui dia, en què s'acosta un període de greus catàstrofes mediambientals que s'allargarà desenes o centenars d'anys i que s'acabarà quan trobem un nou i harmoniós modus vivendi amb la Natura.

El fris en conjunt és una obra destacable. Evidentment no es tracta pas d'antigues ruïnes índies, i el mèrit és atribuïble a una o vàries persones que actualment estan vives. Però a la reserva de fauna del Maharajà de Disney World no hi ha cap signatura. No hi ha signatures enlloc, perquè si hi hagués llargues llistes de títols de crèdit penjant de cada totxo artificialment desgastat, com passa a les pel·lícules de Hollywood, l'obra perdria tota la gràcia.

Entre els guionistes de Hollywood, Disney té la reputació de ser una madrastra realment malvada. No costa gaire veure per què. Disney es dedica al negoci de treure productes que creen una il·lusió perfectament coherent: un mirall màgic que reflecteix el món millor del que realment és. Però els escriptors literalment parlen als seus lectors i no només creen una atmosfera o presenten una cosa que s'hagi d'admirar, i de la mateixa manera que la interfície de línia d'ordres obre un canal molt més directe i explícit entre l'usuari i la màquina que no pas la interfície gràfica d'usuari, el mateix passa amb les paraules, l'escriptor i el lector.

Al capdavall, la paraula és l'únic sistema de codificar pensaments (l'únic mitjà) que no és fungible, que es nega a dissoldre's en el torrent devorador dels mitjans electrònics (els turistes rics, a Disney World porten samarretes amb els noms de dissenyadors famosos, perquè els dissenys en si es poden plagiar fàcilment i amb impunitat. L'única manera de fer roba que no es pugui plagiar legalment és imprimint-hi paraules protegides per copyright i marques comercials: un cop s'ha fet aquest pas, la roba en si no té importància, en realitat, de manera que una samarreta és tan bona com qualsevol altra cosa. Les samarretes amb paraules cares actualment són la insígnia de la classe alta. Les samarretes amb paraules barates o sense paraules són per a la plebs).

Però aquesta qualitat especial de les paraules i de la comunicació escrita tindria el mateix efecte en els productes de Disney que uns grafits pintats amb esprai sobre un mirall màgic. Per tant, la gran majoria de la comunicació de Disney no fa ús de les paraules, i la majoria de vegades no es troben a faltar. Algunes de les propietats més antigues de Disney, com ara Peter Pan, Winnie the Pooh i Alícia al País de les Meravelles, van sortir dels llibres. Però els noms dels autors no es mencionen mai o gairebé mai, i a la botiga de Disney no es poden comprar els llibres originals. Si s'hi venguessin, semblarien vells i estranys, com si fossin imitacions dolentes de les versions de Disney, més pures i autèntiques. Comparades amb produccions més recents, com ara La Bella i la Bèstia i Mulan, les pel·lícules de Disney basades en aquests llibres (especialment Alícia al País de les Meravelles i Peter Pan) semblen profundament estrambòtiques i no plenament adequades per a la canalla. Això no és casual, ja que Lewis Carroll i J.M. Barrie eren homes ben estranys, i la naturalesa de la paraula escrita és tal que la raresa personal dels autors travessa totes les capes de disneyficació, com els raigs X travessen les parets. Probablement per aquest precís motiu sembla que Disney ha abandonat totalment la compra de llibres, i ara busca els seus temes i personatges en contes populars, que tenen una lapidària qualitat provada pel pas del temps, com els antics totxos de les ruïnes del Maharajà.

Si se'm permet arriscar-me a generalitzar, la majoria de la gent que va a Disney World té un interès nul a absorbir noves idees a partir de llibres. Sé que sona sarcàstic, però escolteu: no tenen cap inconvenient que els presentin idees en altres formes. Avui dia Disney World és ple de missatges ecologistes, i els guies del Regne Animal podrien parlar hores i hores de biologia.

Si seguíssiu aquests turistes fins a casa, podríeu trobar art, però seria el tipus d'art popular i anònim que es ven a les botigues temàtiques d'Àfrica i Àsia de Disney World. En general només se senten còmodes amb mitjans validats per l'antiguitat, per l'acceptació popular massiva o per ambdues coses.

En aquest món els artistes són com els escultors anònims i analfabets que van construir les grans catedrals europees per desprès veure esvair-se llur memòria a les tombes sense inscripció dels cementiris del temple. La catedral en si és impressionant i commovedora malgrat, o potser gràcies al fet, que no tenim ni idea de qui la va construir. Quan ens hi passegem, no combreguem amb escultors individuals sinó amb tota una cultura.

Disney World funciona de la mateixa manera. Si s'és un intel·lectual, un lector o un escriptor de llibres, el més maco que podeu dir d'això és que l'execució és esplèndida. Però és fàcil notar que tot l'ambient és un pèl inquietant, ja que hi falta alguna cosa: la traducció de tot el seu contingut en paraules escrites clares i explícites, l'atribució de les idees a persones concretes. No hi pots dir la teva. Fa la sensació que hi ha moltes coses que es maquillen, com si Disney World volgués fer-nos empassar alguna cosa i sortir del pas amb tota mena de sobreentesos soterrats i pensaments confusos.

Això és precisament el que es perd en la transició de la interfície de línia d'ordres a la interfície gràfica d'usuari.

Disney i Apple/Microsoft es dediquen al mateix negoci: curtcircuitar la comunicació verbal, laboriosa i explícita, amb cares interfícies de disseny. Disney és una mena d'interfície d'usuari sobre ella mateixa, i no només gràfica. En podríem dir interfície sensorial. Es pot aplicar a qualsevol cosa del món, real o imaginària, encara que a un preu desmesurat.

Per què rebutgem les interfícies explícites basades en paraules i abracem les gràfiques o sensorials, tendència que explica l'èxit tant de Microsoft com de Disney?

En part perquè el món d'avui dia és molt complicat (molt més complicat que el món dels caçadors i recol·lectors davant del qual els nostres cervells evolucionaren per adaptar-s'hi) i senzillament no ens podem ocupar de tots els detalls. Hem de delegar. No tenim cap més remei que confiar en algun artista anònim de Disney o programador d'Apple o Microsoft perquè prengui algunes decisions en nom nostre, descarti algunes opcions i ens ofereixi un resum executiu degudament presentat.

Però especialment això és així pel fet que durant aquest segle l'intel·lectualisme ha fracassat, i això tothom ho sap. A llocs com Rússia i Alemanya, la gent del carrer va acceptar desaferrar-se dels costums, la religió i els valors tradicionals, i donar camp per córrer als intel·lectuals, i aquests ho van engegar tot a rodar i van convertir el segle en un escorxador. Aquells intel·lectuals xerraires acostumaven a ser senzillament tediosos, però ara també semblen perillosos.

Els nord-americans som els únics que no vam arribar a untar-nos durant tot això. Som lliures i pròspers perquè hem heretat sistemes polítics i de valors ideats per un grup determinat d'intel·lectuals del segle XVIII que casualment la van encertar. Però hem perdut el contacte amb aquells intel·lectuals, i amb qualsevol cosa semblant a l'intel·lectualisme, fins al punt que ja no llegim llibres, encara que estiguem alfabetitzats. Sembla que estiguem molt més còmodes propagant aquells valors a les generacions futures d'una manera no verbal, a través d'un procés d'immersió mediàtica. Aparentment això funciona fins a cert punt, ja que els policies de molts països es queixen que els detinguts locals exigeixen que els llegeixin els seus drets constitucionals, com si fossin lladregots de sèries policíaques americanes. Quan se'ls explica que són en un altre país, on no existeixen aquests drets, s'enfilen per les parets. A la llarga és possible que les reposicions d'Starsky i Hutch, doblades a diferents llengües, potenciïn els drets humans millor que la Declaració d'Independència dels EUA.

Una cultura enorme, rica i amb caps nuclears que propaga els seus valors bàsics a través de la immersió mediàtica no sembla una idea gaire bona. Aquí hi ha un risc evident d'esgarriar-la. Les paraules són l'únic mitjà immutable que tenim, motiu pel qual són el vehicle escollit per a transmetre conceptes extremadament importants com els Deu Manaments, l'Alcorà i els Drets Fonamentals de la Constitució nord-americana. Llevat que els missatges transmesos pels nostres mitjans es fixin a un conjunt de preceptes escrits i inequívocs, poden deambular d'un lloc a l'altre i acabar inflant-li el cap a la gent d'autèntica brossa.

A Orlando hi havia una base militar anomenada McCoy Air Force Base, amb llargues pistes d'on es podien enlairar avions B-52 cap a Cuba, o qualsevol altre lloc, carregats d'armes nuclears. Però actualment la base McCoy ha estat desmantellada i reconvertida. Ha estat absorbida per l'aeroport civil d'Orlando. Ara les llargues pistes serveixen perquè aterrin avions 747 carregats de turistes del Brasil, Itàlia, Rússia i Japó, perquè puguin venir a Disney World i submergir-se als nostres mitjans durant una estona.

Per a les cultures tradicionals, especialment les basades en la paraula, com l'islam, això és infinitament més amenaçador que no pas ho eren els B-52. Resulta evident per a qualsevol persona de fora dels Estats Units que les nostres arquetípiques paraules de moda, multiculturalisme i diversitat són falsos fronts que s'utilitzen (moltes vegades sense voler-ho) per amagar una tendència global a eradicar les diferències culturals. El principi bàsic del multiculturalisme (o de “honrar la diversitat”, o digueu-ne com vulgueu) és que la gent ha de deixar de jutjar-se mútuament: ha de deixar d'afirmar (i, a la llarga, deixar de creure) que això està bé i allò malament, que això és veritat i allò mentida, que una cosa és lletja i una altra bonica, que Déu existeix i que té aquestes o aquelles qualitats.

La lliçó que la majoria de gent aprèn del Segle XX és que, per tal que un gran nombre de cultures diferents coexisteixi pacíficament a la Terra (o en un barri determinat), cal que la gent deixi d'emetre judicis en aquests termes. D'aquí prové (diria jo) el nostre recel i la nostra hostilitat cap a totes les figures autoritàries de la cultura moderna. Tal com explica David Foster Wallace a l'assaig "E Unibus Pluram", aquest és el missatge fonamental de la televisió, el missatge que la gent reté, en qualsevol cas, després d'haver estat immersa el temps suficient en els nostres àmbits mediàtics. És clar que això no s'expressa d'aquesta manera tan pomposa. El missatge es transmet amb la presumpció que totes les figures autoritàries (professors, generals, policies, ministres, polítics) són bufons hipòcrites i que l'única manera de ser és la de l'avorrida incredulitat moderna.

El problema és que un cop s'ha aconseguit eliminar la capacitat d'emetre judicis sobre el bé i el mal, la veritat i la mentida, etc., en realitat ja no queda rastre de cultura enlloc, tret de la sardana i el macramé. La capacitat d'emetre judicis, de creure en coses, és el que defineix una cultura. Penso que és per això que de vegades surten tipus amb metralletes a llocs com Luxor i comencen a disparar contra els occidentals. Entenen perfectament la lliçó de la base militar de McCoy. Quan els seus fills arriben a casa amb gorres dels Chicago Bulls i la visera de costat, els pares perden els papers.

L'anticultura global amb què la televisió ha impregnat tots els racons del món és una cultura en ella mateixa, i en comparació amb el estàndards de grans cultures antigues com l'islam i França, sembla grollerament inferior, almenys a primera vista. L'única cosa positiva que se'n pot dir és que fa que les guerres mundials i els holocausts siguin menys probables, que ja és molt!

L'únic problema real és que la persona que no tingui altra cultura que aquesta monocultura global, està completament perduda. Qualsevol persona que creixi mirant la televisió, no vegi mai cap religió o filosofia, sigui educada en un entorn de relativisme moral, aprengui civisme mirant escàndols sexuals al telenotícies i vagi a una universitat on els postmoderns competeixen entre si per carregar-se els conceptes tradicionals de veritat i qualitat, acabarà sortint al món com un ser humà força incompetent. Però potser l'objectiu de tot això és fer-nos incompetents perquè no acabem destruint-nos mútuament a base de bombes nuclears.

D'altra banda, si creixes en una cultura determinada, acabes tenint un joc d'eines bàsic que et permetrà pensar i entendre el món. Aquestes eines es poden fer servir per a rebutjar la pròpia cultura, però com a mínim permet disposar d'algunes eines.

***

Als EUA les persones que remenen les cireres (els qui omplen els principals bufets d'advocats i els consells d'administració empresarial) entenen tot això fins a un cert nivell. De paraula defensen el multiculturalisme, la diversitat i l'amoralisme, però no eduquen els seus fills d'aquesta manera. Tinc amics tecnològicament sofisticats i amb estudis superiors que se n'han anat a poblets de l'estat d'Iowa a viure i pujar els fills, i també hi ha enclavaments jueus hassidistes a Nova York on s'educa un gran nombre de nens d'acord amb les creences tradicionals. Qualsevol comunitat suburbana es podria considerar un lloc on la gent que té determinades creences (generalment implícites) s'ajunta amb la gent que pensa de la mateixa manera.

I aquesta gent no només sent que té una responsabilitat de cara als seus propis fills, sinó també envers tot el país. Evidentment alguns membres de la classe alta són vils i cínics, però molts dediquen almenys una part del seu temps a discutir sobre el rumb que ha agafat el país i llurs responsabilitats en aquest fet. I així, qüestions importants per als intel·lectuals lectors de llibres, com ara el canvi climàtic global, a la llarga s'escolen pel coixí porós de la cultura de masses i acaben apareixent en forma d'antigues ruïnes hindús a Orlando.

Segurament us preguntareu: i què caram té a veure tot això amb els sistemes operatius? Com he dit abans, no es pot entendre el domini del mercat dels sistemes operatius per part d'Apple/Microsoft sense tenir en compte les explicacions culturals, de manera que aquest assaig no tindria sentit si primer no us expliqués quines són les meves arrels pel que fa a la cultura contemporània.

La cultura contemporània és un sistema de dos nivells, com el dels morlocks i els elois de La màquina del temps d'H.G. Wells però capgirat. A La màquina del temps, els elois eren una classe alta decadent que vivia a costa dels morlocks subterranis, que feien girar les rodes tecnològiques. Però el nostre món és al revés. Els morlocks són minoria i porten la veu cantant perquè entenen com funciona tot. Els molt més nombrosos elois aprenen tot el que saben perquè estan immersos des del naixement en els mitjans electrònics dirigits i controlats pels morlocks lectors de llibres. Tanta gent ignorant podria ser perillosa si fos orientada en una direcció incorrecta, i per això hem desenvolupat una cultura popular que (a) és infecciosa fins a punts gairebé increïbles i (b) neutralitza totes les persones infectades, fent que s'abstinguin d'emetre opinions i que siguin incapaces d'adoptar postures sobre temes.

Els morlocks, que tenen l'energia i la intel·ligència per a entendre els detalls, es professionalitzen en temes complexos i produeixen interfícies sensorials disneyficades perquè els elois captin la idea sense necessitat d'esprémer-se el cervell ni morir-se d'avorriment. Aquests morlocks se'n van a l'Índia i exploren pacientment centenars de ruïnes, tornen a casa i en fan higièniques reconstruccions lliures d'insectes: una mena de recopilació dels fets més destacables, com si diguéssim. Això val molts diners perquè els morlocks no renuncien al bon cafè ni als bitllets d'avió en primera classe, però no importa perquè als elois els agrada que els enlluernin i ho paguen gustosament.

Ara m'adono que tot això pot sonar mordaç i corrosiu fins a l'absurd: l'intel·lectual tibat de torn etzibant diatribes sobre filisteus de poca lletra. Com si jo fos una mena de Moisès a la meva manera que baixés tot sol de la muntanya amb els Deu Manaments gravats en immutables taules de pedra (la interfície originària de línia d'ordres) aferrissant-me contra els dèbils hebreus no il·luminats adoradors d'ídols. I no només això, sinó que sembla que estigui destapant una mena de teoria de la conspiració.

Però no és aquí on vull arribar. La situació que descric podria ser dolenta, però no ho ha de ser necessàriament, i no ho és necessàriament en el moment actual:

El que passa és que avui dia estem massa ocupats com per a poder entendre-ho tot en detall. I és millor entendre les coses lleugerament, a través d'una interfície, que no entendre res de res. És millor que deu milions d'elois facin el Safari del Kilimanjaro de Disney World que mil cirurgians cardiovasculars i gerents de fons d'inversió facin safaris “reals” a Kenya. La frontera entre aquestes dues classes és més porosa del que he deixat entendre. No deixo de trobar-me tipus normals i corrents (manobres, mecànics, taxistes o persones del carrer en general) poc avesats a la lectura fins que alguna cosa ha fet que es convertissin en lectors i comencessin a pensar en coses. Potser han hagut de fer front a l'alcoholisme, a una pena de presó o a una malaltia, potser han patit una crisi religiosa o potser senzillament van començar a avorrir-se. Aquestes persones es poden posar al dia en determinats temes amb força rapidesa. A vegades la seva manca de cultura general fa que estiguin excessivament preparades per entrar en indagacions esgarriades, però com a mínim exerciten el cervell. L'espectre d'una política controlada pels capritxos i les vel·leïtats de votants que es creuen que hi ha diferències significatives entre la cervesa Bud Lite i la Miller Lite, i que pensen que el wrestling o lluita professional va de debò, és un fet naturalment alarmant per a la gent que no pensa així. D'altra banda però, els països controlats per la interfície de línia d'ordres (per entendre'ns, per intel·lectuals il·luminats, siguin religiosos o seglars) acostumen a ser llocs horribles per viure-hi. La gent sofisticada se'n riu de l'oferta d'oci edulcorat de Disney però, vejam, si el resultat és que s'infonen sentiments bàsicament càlids i comprensius, a un nivell preverbal, a centenars de milions de persones de poca lletra immerses en els mitjans, fins a quin punt pot ser dolent? Ahir a la nit vam matar una llagosta a la cuina de casa i la meva filla es va passar una hora plorant. Els japonesos, que eren gairebé el poble més orgullós de la Terra, ara s'han encapritxat amb melindrosos i encantadors personatges de dibuixos animats. La meva pròpia família (la gent que conec millor) es pot dividir gairebé a parts iguals entre el grup que probablement llegirà aquest assaig i el que quasi segur que no ho farà, i no puc dir amb seguretat que un d'aquests grups sigui necessàriament més afectuós, més feliç o més ben adaptat que l'altre.