Al seu llibre, The Life of the Cosmos, que tothom hauria de llegir, Lee Smolin dóna la millor descripció que he llegit mai de com el nostre univers va emergir d'un equilibri sorprenentment precís de diferents constants fonamentals. La massa del protó, la força de la gravetat, l'abast de la força nuclear feble i unes dotzenes més de constants fonamentals determinen totalment el tipus d'univers que generarà un Big Bang. Si aquests valors haguessin estat tan sols lleugerament diferents, l'univers hauria estat un immens oceà de gas tebi, una bola calenta de plasma o qualsevol altra cosa bàsicament sense interès: en altres paraules, una cosa borda. L'única manera d'aconseguir un univers que no sigui bord (que tingui estels, elements pesants, planetes i vida) és fent que els nombres bàsics siguin els correctes. Si en algun lloc hi hagués una màquina que pogués vomitar universos amb valors aleatoris en les constants fonamentals, per cada univers com el nostre en generaria 10^229 de bords.

Encara que no m'he dedicat mai a calcular-ho, això em sembla comparable a la probabilitat d'aconseguir que un ordinador Unix faci alguna cosa útil obrint una pantalla tty i escrivint-hi línies d'ordres havent oblidat totes les petites opcions i paraules clau. Cada cop que el dit petit dret pitja la tecla de retorn ho tornes a intentar. En alguns casos el sistema operatiu no fa res. En altres, esborra tots els fitxers. En la majoria de casos tan sols emet un missatge d'error. En altres paraules: s'obtenen molts brots bords. Però de vegades, si ho encertes tot, l'ordinador carrisqueja una estona i dóna lloc a alguna cosa com ara l'emacs. En realitat genera complexitat, que és el criteri que fa servir Smolin per determinar la condició d'interessant.

No només això: comença a semblar que, un cop baixes per sota d'una mida determinada (molt per sota del nivell dels quarks, en ple reialme de la teoria de cordes) la física no pot descriure gaire bé l'univers, com s'ha practicat des de l'època de Newton. Si s'observa a una escala prou petita es veuen processos que gairebé semblen de naturalesa computacional.

Crec que el missatge és ben clar: en algun lloc més enllà del nostre univers hi ha un sistema operatiu, programat en incalculables espais de temps per alguna mena de hacker-demiürg. El sistema operatiu còsmic fa servir una interfície de línia d'ordres. Funciona en una mena de teletip, amb molt de soroll i escalfor, i els bits que salten del paper perforat cauen voleiant a l'embut com estels a la deriva. El demiürg seu davant del teletip, teclejant una línia d'ordres rere l'altra, especificant els valors de constants físiques fonamentals:

univers -G 6.672e-11 -e 1.602e-19 -h 6.626e-34 -massaproto 1.673e-27...

i quan ha acabat d'escriure tota la línia d'ordres, el seu dit petit dret dubta sobre la tecla de retorn durant un o dos eons, preguntant-se què passarà... aleshores baixa el dit i el PAM! que se sent es un altre Big Bang.

AQUEST SÍ que és un sistema operatiu de debò, i si existís una cosa com aquesta a Internet (de franc, és clar) tots els hackers del món se'l baixarien immediatament i es passarien tota la nit desperts potinejant -hi, vomitant universos a tort i a dret. La majoria serien universos bastant avorrits, però alguns serien simplement sorprenents. Perquè el que aquells hackers buscarien seria molt més ambiciós que un univers amb uns quants estels i galàxies. Això ho sabria fer qualsevol hacker d'estar per casa. No, la manera de guanyar-se una reputació destacada a Internet seria sent tan i tan bo ajustant la línia d'ordres que els universos així creats generessin vida espontàniament. I un cop la manera d'aconseguir això fos de domini públic, aquests hackers no s'aturarien i intentarien que els seus universos generessin el tipus de vida adequada, mirant de trobar aquell canvi a l'enèsima posició decimal d'alguna constant física que ens donaria una Terra on, per exemple, Hitler fos acceptat a l'escola d'art i acabés els seus dies com a artista de carrer amb excèntriques opinions polítiques.

Encara que aquesta fantasia es fes realitat, però, la majoria d'usuaris (inclòs jo mateix, determinats dies) no ens voldríem molestar a aprendre a utilitzar totes aquelles ordres arcanes ni a barallar-nos amb tots els errors: uns quants universos bords realment et poden deixar el soterrani ben empantanegat. Després de passar una estona teclejant línies d'ordres, prement la tecla de retorn i generant universos bords i fracassats, començaríem a trobar a faltar un sistema operatiu que es trobés a l'altre extrem totalment oposat: un sistema operatiu que tingués la capacitat de fer-ho tot, de viure la nostra vida per nosaltres. En aquest sistema operatiu, totes les decisions possibles que podríem voler prendre haurien estat previstes per programadors intel·ligents que les haurien agrupat en un seguit de quadres de diàleg. Fent clic als botons d'opció podríem escollir entre opcions que s'exclourien mútuament (HETEROSEXUAL/HOMOSEXUAL). Columnes de caselles de selecció ens permetrien seleccionar les coses que volguéssim a la nostra vida (CASAR-NOS/ESCRIURE GRAN NOVEl·lA AMERICANA) i, per a opcions més complicades, podríem emplenar petits quadres de text (NOMBRE DE FILLES: NOMBRE DE FILLS:).

Al cap d'una estona fins i tot aquesta interfície d'usuari començaria a semblar horriblement complicada, amb tantes opcions i tantes interaccions amagades entre les opcions. Podria arribar a ser gairebé impossible de gestionar: una altra vegada el problema de les pampallugues de les dotze. Els que haguessin creat aquest sistema operatiu haurien de proporcionar plantilles i assistents, amb unes quantes vides per defecte que podríem fer servir com a punt de partida per dissenyar la nostra pròpia. És probable que aquestes vides per defecte estiguessin prou collonudament bé per a la majoria de gent, prou bé, en qualsevol cas, com perquè no gosessin obrir-les de dalt a baix i potinejar-hi per por de desmanegar-les i empitjorar-les. De manera que, després d'unes quantes versions, el programari començaria a tenir un aspecte cada cop més simple: l'arrencaries i et mostraria un quadre de diàleg amb un sol botó ben gros al mig marcat amb la paraula: VIDA. Després de prémer el botó, la teva vida es posaria en marxa. Si alguna cosa es desajustés o no fos del teu gust, podries queixar-te al Departament d'Atenció al Client de Microsoft. Si se't posés un xarlatà al telèfon, et diria que la teva vida està bé, que no hi ha res que falli i que, en qualsevol cas, seria molt millor després del llançament de la propera actualització. Però si hi insistissis i t'identifiquessis com a Avançat, potser podries arribar a parlar amb un informàtic de debò.

I què et diria l'informàtic després d'haver-li explicat el problema i d'haver-li enumerat totes les insatisfaccions de la teva vida? Probablement et diria que la vida és molt dura i complicada, que cap interfície no pot canviar aquest fet, que tots els que no creguin això són uns il·lusos i que si no t'agrada que decideixin per tu hauries de començar a decidir per tu mateix.