El Linux és incapaç de tenir una política centralitzada que dicti com s'han d'escriure els missatges d'error i la documentació, de manera que cada programador ho fa a la seva manera. Normalment es fa en anglès, encara que un fotimer de programadors del Linux siguin europeus. Els missatges sovint són divertits i sempre són sincers. Si hi ha hagut algun problema perquè el programa senzillament encara no està acabat o perquè l'usuari ha desmanegat alguna cosa, la incidència s'enuncia amb franquesa. La interfície de línia d'ordres facilita que els programes emetin de mica en mica petits comentaris, avisos i missatges aquí i allí. Fins i tot si l'aplicació està patint una implosió igual que un submarí danyat, sovint encara pot deixar anar algun esgarip en forma de missatge de socors. De vegades, quan acabes de treballar amb un programa i el tanques, trobes que ha deixat enrere un seguit d'avisos i missatges d'error lleus a la finestra de la interfície de línia d'ordres des d'on s'havia iniciat. És com si el programa t'anés explicant a cau d'orella com li anava la cosa mentre treballaves amb ell.

Al Linux la documentació es presenta en forma de pàgines man (abreviació de manual). S'hi pot accedir mitjançant una interfície gràfica d'usuari (xman) o des de la línia d'ordres (man). Aquesta és una mostra de la pàgina man d'un programa anomenat rsh:

“Els senyals d'stop només aturen el procés rsh local: això es podria argumentar que no és correcte, però de moment és una cosa difícil de resoldre per motius massa complicats d'explicar aquí”.

Les pàgines man contenen molt de material d'aquesta mena, que s'assembla als murmuris lacònics d'uns pilots barallant-se amb els controls d'un avió avariat. La sensació general és la d'innombrables lluites monumentals però obscures vistes amb la llum intermitent d'un estroboscopi. Cada programador s'ocupa dels seus propis entrebancs i errors: estan massa ocupats resolent-los i millorant el programa com per explicar les coses amb pèls i senyals o defensar elaborades al·legacions.

A la pràctica gairebé mai no topes amb un error greu quan treballes amb el Linux. Si això passa, acostuma a ser amb el programari comercial (hi ha diversos proveïdors que venen programes per al Linux). El sistema operatiu i els seus programes d'utilitat fonamentals són massa importants com per contenir errors greus. Des del 1995 faig servir el Linux diàriament i he vist molts programes d'aplicació precipitant-se al buit envoltats de flames, però el sistema operatiu no se m'ha penjat mai. Mai. Ni una vegada. Hi ha força sistemes Linux que han estat en execució contínua i treballant dur durant mesos o anys sense que hagi estat necessari reiniciar-los.

Els sistemes operatius comercials han d'adoptar la mateixa actitud oficial pel que fa als errors que els països comunistes adoptaven amb la pobresa. Per motius doctrinals no es podia admetre que la pobresa era un problema greu als països comunistes, ja que la raó de ser del comunisme era l'eradicació de la pobresa. De la mateixa manera, les empreses de sistemes operatius comercials com Apple i Microsoft no poden anar pel món admetent que el seu programari té errors i que es penja contínuament, igual que Disney no pot emetre comunicats de premsa reconeixent que el ratolí Mickey és un actor disfressat.

Això és un problema, perquè els errors existeixen i tenen conseqüències. Periòdicament cada cert nombre de mesos, Bill Gates intenta presentar davant d'un públic nombrós un nou producte de Microsoft que sempre li acaba petant als morros. Els proveïdors de sistemes operatius comercials, com a conseqüència directa de ser comercials, es veuen obligats a adoptar la tosca i falsament ingènua actitud que els errors són aberracions poc freqüents, normalment per culpa d'algú altre, i que per tant no val la pena parlar-ne detalladament. Aquesta actitud, que tothom sap que és absurda, no es limita als comunicats de premsa i a les campanyes publicitàries, sinó que impregna tota la manera de fer negoci i de relacionar-se amb els seus clients d'aquestes empreses. Si la documentació estigués escrita adequadament s'hi parlaria d'errors, problemes i aturades del sistema a cadascuna de les pàgines. Si l'ajuda en línia que incorporen aquests sistemes operatius reflectís les experiències i els dubtes dels usuaris, en gran part estaria consagrada a donar instruccions sobre com fer front a errors o a bloqueigs del sistema.

Però això no passa. Les societats anònimes són un invent meravellós que ens ha donat molts i excel·lents béns i serveis. Són bones per a moltes coses, però no pas per admetre els errors. No són bones ni per admetre petites incidències.

És clar que aquest comportament no és tan patològic en una empresa com ho seria en una persona. Avui dia la majoria de la gent entén que els comunicats de premsa de les empreses s'emeten per quedar bé amb els accionistes, no per il·lustrar els consumidors. De vegades el resultat d'aquesta manca d'honestedat institucional pot ser esgarrifós, com en el cas del tabac i de l'amiant. Naturalment el cas dels proveïdors de sistemes operatius comercials no és gens semblant a aquests darrers: simplement és empipador.

Es podria argumentar que l'enuig dels consumidors amb el temps s'acumula com el carrall endurit de les dents que pot amagar una forta càries i, per tant, que a la llarga l'honradesa pot resultar la millor política: en el mercat dels sistemes operatius aquesta qüestió encara està per decidir. El negoci creix amb prou força com perquè encara sigui molt millor tenir mils de milions de clients permanentment empipats que només milions de clients contents.

La majoria d'administradors de sistemes que conec que treballin sempre amb el Windows NT estan d'acord que, quan el sistema troba una pega, cal reiniciar-lo, i que quan s'hi organitza un gran batibull intern, l'única manera de solucionar-ho és tornant a instal·lar el sistema operatiu de zero. O com a mínim aquesta és l'única manera que coneixen de sortir-se'n, cosa que ve a ser el mateix. És força possible que els informàtics de Microsoft tinguin tota mena d'informació privilegiada per a reparar el sistema quan va de tort, però encara que sigui així no sembla que el missatge arribi a cap dels administradors de sistemes que conec.

Com que el Linux no és comercial (perquè, de fet, és gratuït, i també força difícil d'aconseguir, instal·lar i fer funcionar) no té cap necessitat de defensar al·legacions sobre la seva fiabilitat. Per tant resulta molt més fiable. Quan alguna cosa falla amb el Linux, s'enuncia l'error i es discuteix immediatament i en veu alta. Qualsevol que tingui els coneixements tècnics necessaris pot anar directe al codi font i assenyalar l'origen de l'error, que serà solucionat ràpidament pel hacker que hagi assumit la responsabilitat sobre aquell programa determinat.

Si no m'erro, Debian és l'única distribució del Linux que té la seva pròpia constitució (http://www.debian.org/devel/constitution), però el que realment em va convèncer és la seva fenomenal base de dades d'errors (http://www.debian.org/Bugs), que és una mena de llibre del Judici Final interactiu sobre errors, fal·libilitat i redempció. És l'encarnació de la simplicitat. A principis de gener del 1997 vaig tenir un problema amb la Debian i vaig enviar un missatge amb la descripció de l'error a submit@bugs.debian.org. El meu problema va rebre diligentment un número d'informe d'error (el 6518) i un grau de gravetat (les opcions disponibles eren crític, greu, important, normal, resolt i millora), i va ser enviat a llistes de correu freqüentades pels amants de la Debian. En menys de vint-i-quatre hores vaig rebre cinc correus electrònics dient-me com solucionar el problema: dos d'Amèrica del Nord, dos d'Europa i un d'Austràlia. Tots aquests correus em van suggerir el mateix, la solució va funcionar i el problema va desaparèixer. Alhora es va publicar una transcripció d'aquest intercanvi d'informació a la base de dades d'errors de la Debian per tal que, si algun usuari topava amb el mateix problema més endavant, pogués fer-hi una cerca i trobar la solució sense necessitat de crear un nou i redundant informe d'error.

Compareu això amb l'experiència que vaig tenir deu mesos després, a finals de 1997, quan vaig voler instal·lar el Windows NT 4.0 a la mateixa màquina. El programa d'instal·lació senzillament es va aturar a mig camí sense emetre cap missatge d'error. Vaig anar a la pàgina web d'assistència tècnica de Microsoft i vaig intentar fer una cerca dels documents d'ajuda que podrien tractar del meu problema. El motor de cerca era totalment inoperant: no feia absolutament res. Ni tan sols em donà un missatge dient-me que no estava en funcionament.

A la llarga vaig decidir que la meva placa base devia estar malament, ja que era d'una marca i model relativament poc habituals i NT no era compatible amb tantes plaques base com el Linux. Sempre busco excuses, per poc creïbles que siguin, per a comprar maquinari nou, de manera que vaig comprar una placa base nova que era compatible amb el logotip del Windows NT, expressió que vol dir que el logotip en qüestió estava imprès a la capsa. La vaig muntar a l'ordinador i el Linux va funcionar a la primera, i després vaig intentar tornar a instal·lar el Windows NT. La instal·lació va tornar a fallar sense cap missatge d'error ni explicació. Havien passat un parell de setmanes i vaig pensar que potser el motor de cerca de la pàgina web d'assistència tècnica de Microsoft ja estaria operatiu. Així que ho vaig provar, però continuava sense funcionar.

Després vaig crear un nou compte d'assistència tècnica de Microsoft i vaig iniciar una sessió per poder enviar la incidència. Quan el sistema m'ho va demanar, vaig donar el número d'identificació del producte i vaig seguir les instruccions d'una sèrie de pantalles d'ajuda. En altres paraules, estava enviant un informe d'error igual que en el sistema de seguiment d'errors de la distribució Debian. L'única diferència era que la interfície ara era més elegant: vaig escriure la queixa en petits quadres d'edició de text de formularis web, tot a través de la interfície gràfica d'usuari, mentre que a la Debian has d'enviar un telegrama en forma de correu electrònic. Sabia que quan acabés d'enviar l'informe d'error aquesta informació passaria a ser privativa (de propietat) de Microsoft i que la resta d'usuaris no la podrien veure. Molts dels usuaris del Linux es negarien a participar en aquest muntatge per raons ètiques, però jo volia provar-ho com a experiment. Al final però, mai no vaig poder enviar l'informe d'error perquè la sèrie de pàgines web enllaçades que havia d'emplenar van acabar portant-me a una pàgina totalment en blanc: un punt mort.

Aleshores vaig tornar a començar, vaig clicar els botons d'”assistència telefònica” i al final vaig trobar un número de telèfon de Microsoft. Vaig trucar a aquest número i vaig rebre uns quants bips eixordadors i un missatge enregistrat de la companyia telefònica que deia: “lamentem comunicar-li que la trucada no es pot processar”.

Vaig tornar a provar la pàgina de cerca, però continuava totalment inoperativa. Després vaig tornar a provar el sistema de pagament per incidència. Això em va portar per un seguit de pàgines web fins que vaig arribar a un cul-de-sac que deia:  “Avís: no hi cap pàgina web que coincideixi amb la petició”.

Ho vaig tornar a provar i vaig aconseguir arribar a una pantalla de pagament per incidència que deia: "NO HI HA INCIDÈNCIES. Al vostre compte no hi ha incidències pendents. Si voleu adquirir una incidència d'assistència tècnica, feu clic a D'acord. A continuació podreu pagar la incidència per endavant”¦” El preu per incidència era de 95 dòlars.

L'experiment començava a semblar força car, de manera que vaig abandonar la via del pagament per incidència i vaig decidir donar-li una oportunitat a les preguntes freqüents penjades a la pàgina web de Microsoft. Cap de les preguntes freqüents disponibles no tenia res a veure amb el meu problema, tret d'una que deia “Tinc problemes amb la instal·lació del NT”, que més aviat semblava escrita per publicistes i no per informàtics.

Finalment ho vaig deixar estar i, a dia d'avui, encara no he pogut instal·lar mai el Windows NT en aquella màquina en particular. Per a mi, la llei del mínim esforç em portava a fer servir la distribució Debian del Linux.

En el món del programari de codi obert els informes d'errors són una informació útil. El fet de fer-los públics és un servei a la resta d'usuaris que millora el sistema operatiu. Publicar-los sistemàticament és tan important que hi ha persones de gran intel·ligència que voluntàriament dediquen temps i diners al funcionament de bases de dades d'errors. En canvi, en el món dels sistemes operatius comercials, notificar errors és un privilegi pel qual s'han de pagar molts diners. Però si decideixes pagar l'informe d'error ha de ser confidencial, ja que si no fos així algú podria aprofitar-se dels teus noranta cinc dòlars! I malgrat tot, no hi ha res que impedeixi als usuaris de l'NT crear la seva pròpia base de dades pública d'errors del sistema.

Dit d'una altra manera, aquesta és una altra característica del mercat dels sistemes operatius que senzillament no té cap sentit, llevat que es consideri des del punt de vista cultural. El que Microsoft ven amb el sistema de pagament per incidència no és tant assistència tècnica com la il·lusió continuada que els seus clients participen en alguna mena de transacció comercial racional. És una mena de quota rutinària per al manteniment de la fantasia. Si la gent realment volgués un sistema operatiu fiable faria servir el Linux i, si realment volgués assistència tècnica sabria on trobar-la. Els clients de Microsoft volen una cosa diferent.

A data d'aquest escrit (gener de 1999), s'han notificat uns 32.000 errors a la base de dades d'errors del Linux Debian. Gairebé tots fa molt de temps que han quedat resolts. Encara queden dotze errors “crítics”, el més antic dels quals es va publicar fa 79 dies. Hi ha 20 errors “greus” pendents, el més antic dels quals és de fa 1.166 dies. Hi ha 48 errors “importants” i centenars de “normals” i menys importants.

De la mateixa manera, el BeOS (al qual em referiré ben aviat) té la seva pròpia base de dades d'errors (http://www.be.com/developers/bugs/index.html) amb el seu propi sistema de classificació, que inclou categories com ara "No és un error", "Funció confirmada" i "No es resoldrà". Alguns d'aquests “errors” no són més que diatribes escrites per hackers del sistema Be per desfogar-se, que es classifiquen com a “Entrada confirmada”. Per exemple, en vaig trobar un del 30 de desembre de 1998, enmig d'una llarga llista d'errors, encabida entre un que deia “El ratolí fa coses molt estranyes” i un altre amb l'encapçalament “El canvi del marc del BView no té efecte si el BView no està connectat a una BWindow”.

L'encapçalament d'aquest error és:

R4: al sistema BeOS li fa falta un testaferro megalomaníac per entomar i canalitzar la ràbia dels programadors

i diu així:

----------------------------

Estat del Be: entrada confirmada Versió del BeOS: R3.2 Component: desconegut

Descripció completa:

El BeOS necessita un egomaníac megalomaníac escarxofat al seu tron per donar-li un tarannà humà a qui tothom li encanti odiar. Sense això, el BeOS llanguirà al regne impersonalitzat dels sistemes operatius que la gent mai no acaba d'apropiar-se. Es pot avaluar l'èxit d'un sistema operatiu no per la qualitat de les seves funcions, sinó per com són d'infames i impopulars els líders que s'hi amaguen al darrere.

Crec que això és un efecte secundari de la camaraderia entre programadors sota condicions deplorables. Al capdavall, a la desgràcia li agrada la companyonia. Crec que fent que el BeOS sigui menys conceptualment accessible i molt menys fiable s'aconseguirà que els programadors s'uneixin i que, així, desenvolupin una mena de comunitat on els desconeguts parlin entre ells, més o menys com el que passa al supermercat abans d'una gran tempesta de neu.

En aquesta mateixa línia, probablement caldrà reubicar la seu del BeOS a una zona de clima molt menys confortable. La incomoditat ambiental general engendrarà aquesta actitud i certament no hi ha millor recepta per a l'èxit que aquesta. Jo proposaria Seattle, però em sembla que ja està agafat. Es podria provar Washington DC, però de cap manera llocs com San Diego o Tucson.

----------------------------

Malauradament, el sistema d'informes d'errors del Be amaga els noms de les persones que notifiquen errors (per protegir-los d'una resposta al seu acte!?), de manera que no sé qui va escriure això.

Podria semblar que estic delectant-me en la superioritat tècnica i moral de la distribució Debian del Linux. Però com gairebé sempre acostuma a passar en el món dels sistemes operatius, la cosa no és tan senzilla. Tinc el Windows NT instal·lat en una altra màquina i l'altre dia (gener de 1999), quan vaig tenir un problema, vaig decidir tornar a provar l'assistència tècnica de Microsoft. Aquesta vegada el motor de cerca va funcionar (encara que per arribar-hi em vaig haver d'identificar com a “avançat”). I enlloc de vomitar-me inútils preguntes freqüents, va trobar uns dos-cents documents (vaig fer servir criteris de cerca molt vagues) que òbviament eren informes d'error, encara que en deien d'una altra manera. Microsoft, en altres paraules, ha creat un sistema que funcionalment és equivalent a la base de dades d'errors de la Debian. Té un aspecte i un aire diferents, és clar, però conté informació tècnica amb tots els ets i uts i no dissimula l'existència d'errors.

Com he dit abans, vendre sistemes operatius a canvi de diners és una actitud bàsicament insostenible, i l'única manera que tenen Apple i Microsoft de sortir-se'n és perseguint millores tecnològiques amb tota l'agressivitat possible i fent que la gent cregui i pagui per una imatge determinada: en el cas d'Apple, la del lliurepensador creatiu i, en el cas de Microsoft, la del tecnoburgès respectable. Igual que Disney, fan diners venent una interfície, un mirall màgic. El mirall ha de ser ben lluent i coherent, ja que altrament la il·lusió s'ensorra i el negoci s'esvaeix com un miratge.

En conseqüència, fins no fa gaire semblava que els redactors de manuals i creadors de pàgines web d'atenció al client per a sistemes operatius comercials tinguessin prohibit, per part dels departaments jurídics o de relacions públiques de l'empresa, admetre ni tan sols indirectament que el programari podia tenir errors o que la interfície podia estar patint del problema de les pampallugues de les dotze. No podien respondre a les dificultats reals dels usuaris. Per tant, els manuals i les pàgines web resultaven inútils, i fins i tot feien que els usuaris versats en aspectes tècnics es qüestionessin si subtilment no s'estaven trastocant.

Quan Apple participa en aquesta mena de comportament empresarial, hom vol creure que realment ho fan tant bé com saben. Tots volem donar a Apple el benefici del dubte, perquè el dolent del Bill Gates els va ben atonyinar i perquè tenen unes bones relacions públiques. Però quan ho fa Microsoft gairebé no podem evitar convertir-nos en conspiracionistes paranoides. És evident que ens amaguen alguna cosa! I tenen tant de poder! Ens volen tornar bojos!

Aquesta manera de tractar els clients prové directament del totalitarisme centreeuropeu de mitjan del segle XX i ens fa pensar en els adjectius kafkià i orwellià. No podia durar, igual que no ho podia fer el mur de Berlín, de manera que Microsoft ja té una base de dades d'errors pública. En diuen d'una altra manera i costa una mica trobar-la, però existeix.

En altres paraules, s'han adaptat a l'estructura eloi-morlock de dos nivells de la societat tecnològica. Si ets un eloi, instal·les el Windows, segueixes les instruccions, esperes que tot vagi bé i t'aguantes quan el sistema falla. Si ets un morlock, entres a la pàgina web, li dius que ets “avançat”, busques la base de dades d'errors i coneixeràs la veritat directament d'un informàtic anònim de Microsoft.

Un cop Microsoft ha fet aquest pas cal preguntar-se, una vegada més, si té cap sentit dedicar-se al negoci dels sistemes operatius. És possible que els clients acceptessin pagar 95 dòlars per notificar un problema a Microsoft si a canvi rebessin informació que ningú més rep. Això té l'efecte secundari positiu de mantenir els usuaris aïllats els uns dels altres, aspecte que alimenta la il·lusió que els errors són aberracions poc freqüents. Però quan el resultat d'aquests informes d'error es fan públics a la pàgina web de Microsoft, tot canvia. Ningú no desembutxacarà 95 dòlars per notificar un problema quan és probable que algun altre babau ho faci primer i que les instruccions per resoldre'l apareguin acte seguit, de franc, en una pàgina web pública. I a mesura que augmenta el volum de la base de dades d'errors, és com si s'admetés obertament, per part de Microsoft, que els seus sistemes operatius tenen tants errors com els de la competència. Això no és per a avergonyir-se'n: com he dit abans, la base de dades d'errors de la Debian ara per ara té comptabilitzats 32.000 informes. Però posa Microsoft en peu d'igualtat amb els altres i fa que els clients que hi volen creure cada cop ho tinguin més difícil, de creure-hi.