|
< Enrera 4 Interfícies gràfiquesd'usuari La primera cosa que ha de fer ara un programador quan es posa a escriure un programa informàtic nou és trobar la manera de convertir la informació amb què treballa (en un programa gràfic, una imatge, o en un full de càlcul, una quadrícula de nombres) en una seqüència lineal de bytes. Aquestes cadenes de bytes s'acostumen a anomenar fitxers o (amb un toc una mica més a l'última) fluxos. Són als telegrames el mateix que l'home modern és a l'home de Cromanyó, és a dir, el mateix però amb un nom diferent. Tot el que es veu a la pantalla de l'ordinador (el Tomb Raider, els missatges del contestador digitalitzats, els faxos i els documents de text escrits en trenta-set tipus de lletra diferents) continua sent, des del punt de vista de l'ordinador, senzillament com un telegrama, tret que molt més llarg i amb més requisits de càlcul.
La manera més ràpida d'entendre això consisteix a obrir el navegador, entrar en una pàgina i seleccionar l'opció de menú Mostra/Font del document. Apareixerà una pila de codi informàtic semblant a això:
<HTML> Aquest garbuix de lletres i números s'anomena HTML (HyperText Markup Language en anglès, Llenguatge d'etiquetatge d'hipertext en català) i bàsicament es tracta d'un llenguatge de programació molt senzill que indica al navegador web com ha de dibuixar una pàgina a la pantalla. Qualsevol persona pot aprendre HTML, i de fet molta gent ho fa. El més important és que, independentment de les meravelloses pàgines web multimèdia que representin, els fitxers HTML no són altra cosa que telegrames.
Quan Ronald Reagan feia de locutor de ràdio, comentava els partits de beisbol llegint les breus i precises descripcions que entraven pel telègraf i s'imprimien en una cinta de paper. Ell seia allà, tot sol en una sala insonoritzada amb un micròfon, i la cinta de paper s'esforçava per sortir de la màquina i arrossegar-se-li pel palmell de la mà, impresa amb críptiques abreviatures. Si la puntuació passava a tres i dos, Reagan descrivia l'escena tal com la veia el seu ull mental: "El musculós batedor esquerrà surt de l'àrea per eixugar-se la suor de la cella. L'àrbitre avança per netejar la terra de la base de meta", etc. Quan el criptograma de la cinta de paper anunciava una batada vàlida, el comentarista picava la vora de la taula amb un llapis per crear un petit efecte sonor i descrivia la trajectòria de la pilota com si ho estigués veient. Els que l'escoltaven, molts dels quals probablement pensaven que Reagan era realment a l'estadi mirant el partit, reconstruïen l'escena al seu cap segons les descripcions del locutor.
La web funciona exactament així: els fitxers HTML són la descripció concisa de la cinta de paper i el navegador web és Ronald Reagan. Això mateix es pot aplicar a les interfícies gràfiques d'usuari en general.
Per tant, un sistema operatiu és una pila de metàfores i abstraccions que es troben entre l'usuari i els telegrames, resultat de la traça del programador per a convertir la informació amb què treballa l'usuari (siguin imatges, correu electrònic, pel·lícules o documents de text) en una tirallonga de bytes, que són l'única cosa amb què saben treballar els ordinadors. Quan fèiem servir aparells reals de telegrafia (teletips) o llurs substituts més sofisticats (els “teletips de vidre” o la línia d'ordres de l'MS-DOS) per a treballar amb els ordinadors, ens trobàvem molt a prop del nivell inferior d'aquesta pila. Amb la majoria de sistemes operatius moderns, però, la nostra interacció amb la màquina està intensament mediada. Tot el que hi fem s'interpreta i es tradueix una i altra vegada a mesura que recorre totes les metàfores i abstraccions fins al nivell inferior.
El sistema operatiu Macintosh va significar una revolució en el bon sentit i en el mal sentit de la paraula. És evident que les interfícies de línia d'ordres no eren per a tothom i que era bo que els ordinadors fossin més accessibles a un públic menys tècnic (si no per altruisme, perquè aquest públic representava un mercat incomparablement més gran). Era ben clar que els enginyers informàtics del Mac contemplaven tot un nou horitzó que s'eixamplava al seu davant, i gairebé els podies sentir murmurant: “Caram! Ja no estem encotillats pels fitxers com a seqüències lineals de bytes, Vive la révolution! Vejam fins on podem arribar amb això!" Al Macintosh no hi havia interfície de línia d'ordres: o t'hi comunicaves amb el ratolí o no t'hi comunicaves. Aquesta declaració era ingènua, un tribut a la puresa revolucionària. Semblava que els creadors del Mac volguessin llençar les interfícies de línia d'ordres al cubell de la brossa de la història.
La meva passió pels Macintosh es va despertar la primavera de 1984 en una botiga d'informàtica a Cedar Rapids, Iowa, quan un amic (curiosament, el fill del propietari de l'MGB) em va ensenyar el revolucionari programa de dibuix MacPaint en un Macintosh. L'aventura es va acabar el juliol de 1995 quan intentava desar un fitxer gran i important al meu Powerbook de Macintosh: en lloc de fer-ho, el sistema es va carregar les dades de tal manera que dos programes diferents de recuperació de dades no van trobar ni rastre de la seva existència. Durant els deu anys transcorreguts vaig sentir una passió pel sistema operatiu del Mac (MacOS) que aleshores semblava justa i raonable, però que avui, amb perspectiva, se'm presenta exactament com la mena d'encapritxament babau que tenia el pare del meu amic amb el seu cotxe.
La introducció del Mac va desencadenar una mena de guerra santa en el món informàtic. Les interfícies gràfiques d'usuari eren una fantàstica innovació de disseny que apropava els ordinadors a la persona i, per tant, a les masses, de manera que havien de dur-nos a una revolució sense precedents a la societat humana, o bé eren una insultant perla de bijuteria audiovisual somiada per informàtics excèntrics de la badia de San Francisco que desaprofitava la potència i la flexibilitat dels ordinadors i convertia la noble i seriosa tasca que és la programació informàtica en un videojoc infantiloide?
En realitat aquest debat em sembla més interessant avui dia que no pas m'ho semblà a mitjan dels anys vuitanta. Però la gent més o menys va deixar de parlar-ne quan Microsoft va adoptar la idea de la interfície gràfica d'usuari amb el primer Windows. Aleshores els defensors de la línia d'ordres van quedar relegats a la condició de pobres vells rondinaires i esclatà una nova guerra entre usuaris del MacOS i usuaris del Windows.
Hi havia moltes coses sobre què barallar-se. Els primers Macintosh eren diferents de la resta de PCs fins i tot quan estaven apagats: eren una caixa que contenia tant la CPU (la part de l'ordinador que fa els càlculs amb bits) com la pantalla del monitor. En aquella època això ens ho venien amb un argument filosòfic casolà: Apple volia fer de l'ordinador personal un electrodomèstic, com la torradora. Però aquest disseny també reflectia les exigències purament tècniques de fer servir una interfície gràfica d'usuari. A les màquines amb interfície gràfica d'usuari, els xips que dibuixen coses a la pantalla han d'estar molt més integrats amb la unitat central de processament de l'ordinador (la CPU) que en el cas de les interfícies de línia d'ordres, les quals fins fa poc ni tan sols sabien que no únicament parlaven amb teletips.
Aquesta distinció era de caràcter tècnic i abstracte, però es feia evident quan la màquina petava (amb les tecnologies acostuma a passar que la millor manera de saber com funcionen és observar-les quan fallen). Quan tot se n'anava en orris i la CPU es posava a escopir bits a l'atzar, el resultat, en una màquina amb interfície de línia d'ordres, era una pantalla amb línies i més línies de caràcters perfectament formats però aleatoris, fenomen que els experts anomenaven “tornar-se ciríl·lic”. Però per al MacOS la pantalla no era un teletip, sinó un lloc per a posar-hi gràfics: la imatge de la pantalla era un mapa de bits, un transposició literal del contingut d'una determinada part de la memòria de l'ordinador. Quan l'ordinador fallava i mostrava un mapa de bits que era un galimaties, el resultat era una cosa que s'assemblava vagament a la pantalla de neu d'un televisor espatllat, fet conegut com a "snow crash", en anglès.
Fins i tot després de l'aparició del Windows, les diferències subjacents van perdurar: quan un sistema Windows es trobava amb problemes, l'antiga interfície de línia d'ordres queia sobre la interfície gràfica d'usuari com un teló protector d'amiant que aïlla el prosceni d'un teatre en flames. Quan els Macintosh tenien problemes mostraven un dibuix d'una bomba, cosa que només era divertida la primera vegada que ho veies.
I aquestes diferències no eren ni de bon tros superficials. El retorn del Windows a la interfície de línia d'ordres quan el sistema tenia problemes era la prova, per als defensors del Mac, que el Windows no era més que una tapadora barata, com una cridanera manta cobertora per sobre d'un sofà esparracat. Els amoïnava i angoixava la idea que darrere l'ostentosament amigable i intuïtiva interfície del Windows s'amagava, literalment, un subtext.
Per la seva banda els seguidors del Windows podrien haver contraatacat amb l'argument que tots els ordinadors, fins i tot els Macintosh, estaven construïts a partir d'aquest mateix subtext, i que la negativa dels usuaris del Mac a acceptar aquest fet semblava indicar una voluntat, gairebé un desig, de ser ensarronats.
En qualsevol cas els Macintosh havien de passar bits individuals dels xips de memòria a la targeta de vídeo, i ho havien de fer molt ràpid i seguint patrons arbitràriament complicats. Avui dia aquest procés és barat i senzill, però en el règim tecnològic imperant a principis dels anys vuitanta, l'única manera realista de fer-ho consistia a dissenyar la placa base (on hi havia la CPU) i el sistema de vídeo (que incorporava la memòria projectada a la pantalla) com un tot estretament integrat, i d'aquí prové la caixa única hermèticament segellada tan característica dels Macintosh.
Quan va sortir el Windows, destacava per la seva lletjor, i els seus successors actuals, el Windows 95 i el Windows NT, tampoc no són coses que la gent pagaria per veure. La manca d'interès per l'estètica que mostrava Microsoft ens proporcionà als amants del Mac moltes oportunitats per a mirar-los amb aires de superioritat menystenint el seu sistema. A més, el fet que el Windows s'assemblés terriblement a una còpia barata i descarada del MacOS ens indignava i enfurismava. Entre els qui realment entenien i apreciaven els ordinadors (els hackers, en el sentit no pejoratiu del terme que defensa Steven Levy) i en alguns altres nínxols com el dels músics professionals, els artistes gràfics i els mestres, el Macintosh va ser, durant un temps, l'ordinador de referència. No només el consideraven com una magnífica obra d'enginyeria, sinó també l'encarnació de determinats ideals sobre l'ús de la tecnologia en benefici de la humanitat, mentre que el Windows es veia alhora com una patètica i barroera imitació i com un sinistre complot per a dominar el món. De manera que ben aviat es va crear un patró que perdura fins al dia d'avui: a la gent li desagrada Microsoft, que ja està bé, però els arguments que esgrimeixen en contra seva no estan ben fonamentats i, al capdavall, són contraproduents. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 20/08/2008. |