A finals de la dècada dels vuitanta i principis dels noranta vaig dedicar molt de temps a programar sistemes Macintosh, i finalment em vaig decidir a desembutxacar uns quants centenars de dòlars per un producte d'Apple anomenat MPW (Macintosh Programmer's Workshop o Taller del programador de Macintosh). L'MPW tenia competència, però sens dubte era el millor sistema de desenvolupament de programari per al Mac. Era el mateix que feien servir els informàtics d'Apple per escriure programes del Macintosh. Com que el MacOS tecnològicament era molt més avançat, en aquell moment, que la competència i el Linux ni tan sols existia, i com que aquest era el mateix programa que feia servir el mundialment prestigiós i creatiu equip d'informàtics d'Apple, m'havia generat moltes expectatives. El programa venia en una pila de disquets de més d'un pam d'alçada, de manera que hi ha havia molt de temps per alimentar la meva excitació durant l'inacabable procés d'instal·lació. La primera vegada que vaig obrir l'MPW, segurament m'esperava una bufona presentació multimèdia. Però en realitat em vaig trobar amb una pantalla austera, gairebé intimidatòria. Es tractava d'una finestra que es desplaçava i on es podia introduir text simple sense format. Aleshores el sistema interpretava aquestes línies de text com a ordres i mirava d'executar-les.

En altres paraules, es tractava d'un teletip de vidre que executava una interfície de línia d'ordres. El sistema incorporava tota mena d'ordres críptiques però potents, que es podien cridar escrivint-ne els noms, i de mica en mica les vaig aprendre a utilitzar. No va ser fins uns anys després, quan vaig començar a flirtejar amb l'Unix, que vaig entendre que la interfície de línia d'ordres de l'MPW era una reconstrucció de l'Unix.

Dit d'una altra manera, la primera cosa que els hackers d'Apple van fer quan ja tenien enllestit el MacOS (probablement fins i tot abans de tenir-lo enllestit) va ser reconstruir una interfície Unix per tal de poder fer una mica de feina útil. En aquell moment, no m'ho podia treure del cap això, però pel que feia als hackers d'Apple, la tan lloada interfície gràfica del Mac era un impediment, una cosa que s'havia d'evitar fins i tot abans que la petita torradora sortís al mercat.

Ja hi havia hagut senyals de perill fins i tot abans que se'm pengés el Powerbook i em destruís aquell gran fitxer el juliol de 1995. Un antic company d'universitat, que es dedica a crear i dirigir empreses d'alta tecnologia a Boston, havia desenvolupat un producte comercial amb equips Macintosh com a sistema frontal. Bàsicament els Mac eren terminals gràfics d'alt rendiment, escollits per la seva coqueta interfície d'usuari, que permetien accedir a una gran base de dades d'informació gràfica emmagatzemada en una xarxa d'ordinadors molt més potents però menys amigables i intuïtius. Per cert, aquest noi va ser la segona persona que em va despertar l'interès pels Macintosh, i durant l'època de meitat dels vuitanta compartírem l'entusiasme de ser experts en alta tecnologia que fèiem servir la tecnologia superior d'Apple en un món de caparruts entestats a usar el sistema DOS. Les primeres versions del sistema del meu amic havien funcionat bé, em va dir, però quan s'incorporaven diverses màquines a la xarxa, aquesta va començar a penjar-se misteriosament, i de vegades tota la xarxa quedava inutilitzada. Es tractava d'un d'aquells errors del sistema que no era fàcil de reproduir. Finalment es van adonar que aquestes penjades de la xarxa es produïen quan un usuari, cercant una opció determinada pels menús, premia el botó del ratolí durant més d'un parell de segons.

Bàsicament, el MacOS només podia fer una cosa alhora. Obrir un menú de la pantalla és una cosa. Per tant, quan un menú estava desplegat, el Macintosh no era capaç de fer res més fins que l'indecís usuari deixava anar el botó.

Això no és tan dolent en un equip d'un sol usuari i d'un sol procés (encara que és força dolent), però és fatal en una màquina que forma part d'una xarxa, ja que el fet d'estar en una xarxa comporta alguna mena d'interacció contínua de baix nivell amb les altres màquines. Pel fet de no respondre a la xarxa, el Mac feia que es quedés tota completament penjada.

Per tal de poder interactuar amb altres ordinadors, amb xarxes i amb diferents tipus de maquinari, els sistemes operatius han de ser incomparablement més complicats i potents que l'MS-DOS o el MacOS originari. L'única manera seriosa de connectar-se a Internet és mitjançant el protocol PPP (Point-to-Point Protocol), que (deixem els detalls de banda) fa que l'ordinador, temporalment, sigui un membre de ple dret de la xarxa global, amb una adreça exclusiva i els diferents privilegis, poders i responsabilitats corresponents. Des d'un punt de vista tècnic això vol dir que l'ordinador executa el protocol TCP/IP, que al seu torn, en poques paraules, es dedica a enviar paquets de dades amunt i avall, sense cap ordre en particular i en moments imprevisibles, seguint un hàbil i elegant conjunt de regles. Però enviar un paquet de dades és una cosa i, per tant, un sistema operatiu que només pugui fer una cosa alhora no pot, simultàniament, formar part d'Internet i fer alguna altra cosa. Quan es va inventar el TCP/IP, fer-lo servir era un honor reservat als Ordinadors Seriosos (ordinadors centrals i miniordinadors de gran potència utilitzats en entorns tècnics i comercials), de manera que aquest protocol està dissenyat amb el supòsit que tots els ordinadors que el fan servir són equips seriosos que poden fer moltes coses alhora. És a dir, sense cap intenció d'ofendre, màquines Unix. Ni el MacOS ni l'MS-DOS es van crear tenint en compte això, de manera que quan Internet es va popularitzar calgué fer canvis radicals.

Quan el Powerbook em va trencar el cor i quan el Word em va deixar de reconèixer els fitxers antics, em vaig passar a l'Unix. L'alternativa clara al MacOS hauria estat el Windows. En realitat no tenia res contra Microsoft ni el Windows. Però resultava força evident que els antics sistemes operatius per a PC s'estaven quedant curts i que mostraven llurs limitacions i, per tant, potser valia la pena evitar-los fins que haguessin après a caminar i mastegar xiclet alhora.

El punt d'inflexió va succeir un dia d'estiu de 1995. Havia passat un parell de setmanes a San Francisco treballant en un document amb el PowerBook. El fitxer era massa gran per a cabre en un sol disquet, de manera que des que vaig sortir de casa no havia fet cap còpia de seguretat. El PowerBook es va penjar i va esborrar tot el fitxer.

Això va passar mentre sortia per la porta per visitar una empresa anomenada Electric Communities, que en aquella època era a Los Altos. Em vaig endur el PowerBook. Els meus amics d'Electric Communities eren usuaris del Mac que tenien tota mena d'utilitats per a recuperar fitxers de discos espatllats i estava segur de poder recuperar la major part del document.

Va resultar que dos programes diferents de recuperació de fitxers del Mac no van poder trobar ni rastre de l'existència del meu document. Havia quedat eliminat d'una manera total i sistemàtica. Vam repassar el disc dur bloc per bloc i vam trobar fragments separats d'innombrables fitxers antics, descartats i oblidats, però cap del que jo volia. Aquell dia l'esvaïment de la metàfora va ser especialment dolorós. Era com veure morir en un accident de cotxe la noia de qui has estat enamorat durant deu anys, assistir després a la seva autòpsia i adonar-te que sota la roba i el maquillatge no era res més que carn i ossos.

Segurament devia vagar pels despatxos d'Electric Communities en una mena de fuga jungiana primària, perquè en aquell moment van passar tres coses estranyament sincròniques.

(1) Randy Farmer, un dels cofundadors de l'empresa, va venir a fer una visita ràpida amb la seva família: s'estava recuperant d'una operació a l'esquena. Tenia notícies fresques: "Avui han fet el màster del Windows 95". El que això volia dir és que, aquell dia, el nou sistema operatiu de Microsoft s'havia col·locat en un disc compacte especial anomenat màster principal, el qual serviria per a fer-ne una infinitat de còpies abans de l'eixordador llançament d'unes setmanes després. Aquesta notícia no va ser ben rebuda pel personal d'Electric Communities, inclosa una persona que tenia la porta del seu despatx repleta de l'habitual assortiment de tires còmiques i novetats, com ara

(2) una còpia d'una tira còmica del Dilbert, on el Dilbert, el sofert informàtic d'una empresa, es troba un homenot pelut i amb barba d'una certa edat, una mica com Santa Claus, però més fosc i amb un aire especial. El Dilbert reconeix aquest home, pel seu aspecte i tarannà, com a hacker d'Unix i reacciona amb una barreja de nerviosisme, temor i hostilitat. El Dilbert es rebota lleugerament contra el molest intrús durant un parell de vinyetes, mentre el hacker d'Unix escolta amb una calma irritant i beatífica i, a l'última vinyeta, es posa la mà a la butxaca. “Agafa aquesta moneda, noi”, li diu, “i vés a comprar-te un ordinador de debò”.

(3) El propietari de la porta, i de la tira còmica, era Doug Barnes. Barnes era conegut per tenir determinades opinions herètiques sobre el tema dels sistemes operatius. A diferència de la majoria d'experts en tecnologia de la zona de San Francisco que veneraven el Macintosh i el consideraven una autèntica màquina per a hackers, Barnes es vanagloriava d'assenyalar que el Mac, amb la seva arquitectura hermèticament segellada, en realitat era hostil als hackers, perquè aquests són propensos a potinejar i a ser dogmàtics pel que fa a la preferència pels sistemes oberts. Contrastant amb això, la línia d'equips compatibles amb IBM, que es poden muntar i desmuntar fàcilment, s'ajustava molt més al tarannà manetes dels hackers.

Així doncs, en arribar a casa em vaig posar a potinejar amb el Linux, que és una de les moltíssimes implementacions concretes diferents que existeixen de l'ideal abstracte i platònic anomenat Unix. No tenia intenció de passar-me a un nou sistema operatiu perquè les meves targetes de crèdit encara fumejaven de tots els diners que m'havia gastat en maquinari Mac en els darrers anys. Però la gran virtut del Linux era, i encara és, que funcionava en exactament el mateix tipus de maquinari que els sistemes operatius de Microsoft, és a dir, el maquinari més barat existent. Com si es tractés de demostrar per què això era una gran idea, al cap d'un parell de setmanes d'haver tornat a casa em vaig fer de franc amb un ordinador aleshores prou potent (un 486 a 33 MHz), ja que tenia un amic que treballava en un despatx on senzillament els estaven llençant. Un cop el vaig tenir a casa en vaig arrencar la tapa, hi vaig ficar les grapes i vaig començar a posar i treure targetes. Si alguna cosa no funcionava m'acostava a una botiga de components informàtics de segona mà, remenava el contingut d'una safata plena de components i comprava una targeta nova per uns quants dòlars.

La disponibilitat de tot aquest maquinari barat i eficaç fou una conseqüència imprevista de les decisions que feia més de deu anys havien pres IBM i Microsoft. Quan va sortir el Windows i va portar la interfície gràfica a un mercat molt més ampli, el panorama del maquinari es va capgirar: el preu de les targetes de vídeo de color i dels monitors d'alta resolució va començar a baixar i encara continua baixant. Aquesta política barra lliure a nivell de maquinari inevitablement feia del Windows un sistema barroer en comparació amb el MacOS. Però la interfície gràfica d'usuari va acostar la informàtica a un públic tan ampli que el volum va créixer vertiginosament i els preus van caure per terra. Mentrestant Apple, que tant volia un sistema operatiu net i compacte amb el processament del vídeo perfectament integrat al maquinari, va quedar molt enrere en quota de mercat, almenys en part perquè el seu bonic maquinari era caríssim.

Però el preu que els propietaris de Mac havíem de pagar per una estètica i un disseny superiors no només era econòmic. També hi havia un preu cultural pel fet que no podíem treure la tapa i potinejar amb la màquina. Doug Barnes tenia raó. Apple, malgrat la seva reputació de màquina preferida de hackers malforjats i creatius, en realitat havia creat una màquina que desincentivava el potineig informàtic, mentre que Microsoft, considerat com un ressagat copiador de tecnologia, havia creat un enorme i desordenat basar de components: un caldo primordial que a la llarga es va autoassemblar per generar el Linux.