L'analogia entre els cotxes i les diferents maneres d'interactuar amb els ordinadors no se m'hauria acudit a l'època en què em portaven a passejar en aquell MGB. M'havia apuntat a un curs de programació informàtica a l'institut d'educació secundària d'Ames. Després d'unes quantes classes introductòries, als alumnes ens van permetre l'accés a una sala minúscula on hi havia un teletip, un telèfon i un mòdem antiquat format per una capsa metàl·lica amb un parell de bases de goma a sobre. (Nota: probablement molts lectors, mentre llegien l'última frase, han sentit una punxada de pànic en pensar que aquest assaig estava a punt de convertir-se en una avorrida reminiscència nostàlgica sobre les penúries que vam viure en els vells temps: no patiu, que només estic col·locant les peces al tauler, per entendre'ns, per preparar el camí per parlar d'altres temes de rabiosa actualitat com ara el programari de codi obert). El teletip era exactament el mateix tipus de màquina que s'havia fet servir durant dècades per enviar i rebre telegrames. Bàsicament era una màquina d'escriure sorollosa que només podia generar LLETRES EN MAJÚSCULA. Muntada a un costat, hi havia una màquina més petita amb un llarg rotlle de paper i una mena d'embut de plàstic transparent a sota.

Per connectar aquest aparell (que no era, en absolut, un ordinador) a l'ordinador central de la Universitat Estatal d'Iowa, a l'altra punta de la ciutat, s'havia de despenjar el telèfon, marcar el número de l'ordinador, escoltar uns sorolls estranys i col·locar ràpidament l'auricular sobre les bases de goma. Si encertaves el cop aconseguies que uns llavis de neoprè embolcallessin la part de l'orella i uns altres la de la boca, consumant així una mena de seixanta-nou telemàtic. El teletip tremolava com si estigués posseït per l'esperit de l'ordinador central remot i es posava a martellejar críptics missatges.

Com que el temps d'ordinador era un recurs escàs, fèiem servir una mena de tècnica de processament per lots. Abans de trucar per telèfon engegàvem la perforadora de cintes (una màquina auxiliar collada a un costat del teletip) i hi escrivíem els nostres programes. Cada cop que premíem una tecla, el teletip clavava una lletra al paper que teníem davant, de manera que podíem llegir el que escrivíem, però alhora també convertia la lletra en un conjunt de vuit dígits binaris o bits, i perforava el corresponent patró de forats horitzontalment a la cinta de paper. Les rodonetes de paper que saltaven de la cinta queien voleiant a l'embut de plàstic transparent, que de mica en mica s'anava omplint amb quelcom que només es pot descriure com a bits reals. L'últim dia de curs, el noi més intel·ligent de la classe (que no era jo) va saltar de la cadira i va llançar unes quantes bosses d'aquests bits pel cap del professor, com si fos confeti, fent una mena de broma pràctica i mig afectuosa. La imatge d'aquest home assegut allà, atrapat en la fase inicial d'una reacció atàvica d'atacar o fugir, amb milions de bits (megabytes) que se li escolaven pels cabells i se li ficaven pel nas i la boca, amb la cara cada cop més vermella mentre es preparava per explotar, és l'escena més memorable de la meva educació reglada.

En qualsevol cas queda clar que la meva interacció amb l'ordinador era de caire extremadament formal, i es dividia estrictament en diferents fases: (1) Assegut a casa amb llapis i paper, a quilòmetres de qualsevol ordinador, pensava intensament en què volia que fes l'ordinador i traduïa les meves intencions en un llenguatge informàtic, és a dir, en una tirallonga de símbols alfanumèrics en una pàgina. (2) Ho portava per una mena de cordó sanitari de la informació (un talús de neu de cinc quilòmetres) fins a l'institut i teclejava aquelles lletres en una màquina, que no era un ordinador, que al seu torn convertia els símbols en nombres binaris i els enregistrava visualment en una cinta. (3) Després, mitjançant el mòdem amb bases de goma feia arribar aquells nombres a l'ordinador central de la universitat, el qual (4) hi feia els càlculs pertinents per, acte seguit, retornar uns altres nombres al teletip. (5) El teletip convertia aquests nombres un altre cop en lletres i les esculpia en una pàgina i (6) jo, observant-les, interpretava les lletres com a símbols amb significat.

La divisió de responsabilitats que implicava tot això era admirablement nítida: els ordinadors fan càlculs amb els bits d'informació. Els humans interpreten els bits com a símbols amb significat. Però aquesta distinció s'està desdibuixant, o com a mínim complicant, amb la implantació dels sistemes operatius moderns que fan ús (o, sovint, abús) de la força de la metàfora per fer que els ordinadors siguin accessibles a un públic més ampli. Alhora (possiblement a causa d'aquestes metàfores que converteixen els sistemes operatius en una mena d'obra d'art), la gent comença a posar-se emotiva i a aferrar-se a determinats programes de la mateixa manera que el pare del meu amic ho feia al seu MGB.

La gent que només ha interactuat amb els ordinadors a través d'interfícies gràfiques d'usuari com el MacOS o el Windows (és a dir, gairebé tothom que mai hagi fet servir un ordinador), potser s'ha endut un ensurt o almenys s'ha quedat perplexa quan ha sentit això del telègraf que feia servir l'any 1973 per comunicar-me amb un ordinador. Però hi havia, i encara hi ha, un bon motiu per fer servir aquest tipus determinat de tecnologia. Les persones tenim diferents maneres de comunicar-nos entre nosaltres, com ara la música, l'art, la dansa o l'expressió facial, però algunes d'aquestes maneres són més susceptibles que d'altres de ser expressades en forma de cadenes de símbols. El llenguatge escrit és la manera més senzilla de fer-ho perquè, com és evident, d'entrada ja està constituït per cadenes de símbols. Si resulta que els símbols pertanyen a un alfabet fonètic (i no, per exemple, a un conjunt d'ideogrames), convertir-los en bits és un procés trivial, que fou encunyat, des del punt de vista tecnològic, a principis del segle XIX amb la introducció del codi Morse i altres formes de telegrafia.

Teníem una interfície home-màquina cent anys abans de tenir ordinadors. Quan van aparèixer els ordinadors al voltant de la Segona Guerra Mundial, les persones, amb tota naturalitat, ens hi vam comunicar incorporant-los a les tecnologies existents a l'època per traduir lletres en bits i viceversa: els teletips i les perforadores de targetes.

Aquests dos sistemes representaven dues maneres ben diferents d'acostar-se a la informàtica. Quan s'utilitzaven targetes, se'n perforaven una bona pila i es passaven pel lector totes alhora, operació que s'anomenava processament per lots. També es podien fer processaments per lots amb el teletip, com he explicat més amunt, mitjançant el lector de cintes de paper, i certament a l'institut ens animaven perquè féssim servir aquest mètode. Però, encara que intentessin ocultar-nos-ho, el teletip podia fer una cosa que el lector de targetes no podia fer. Al teletip, un cop establerta la connexió per mòdem, es podia introduir una línia i prémer la tecla de retorn. El teletip enviava la línia a l'ordinador, que al seu torn podia respondre o no amb unes altres línies pròpies que el teletip imprimiria, i així, successivament, es generava una transcripció de l'intercanvi de dades establert amb la màquina. Aquesta manera de fer en aquella època ni tan sols tenia nom, però quan molt més endavant va ser possible disposar d'una alternativa, retroactivament passà a ser anomenada interfície de línia d'ordres.

Quan vaig passar a la universitat, la informàtica es feia en aules grans i sufocants on una multitud d'estudiants seien davant de versions lleugerament actualitzades de les mateixes màquines i escrivien programes informàtics: feien servir mecanismes d'impressió de matriu de punts, però des del punt de vista de l'ordinador eren màquines idèntiques als antics teletips. Arribats a aquest punt, els ordinadors gestionaven millor el temps compartit (és a dir, els ordinadors centrals continuaven sent ordinadors centrals, però es comunicaven millor amb un gran nombre de terminals alhora). Per tant ja no era necessari recórrer al processament per lots. Els lectors de targetes van ser bandejats a passadissos i soterranis, i el processament per lots va quedar relegat a la categoria de cosa per a setciències llunàtics i, per tant, va adquirir una aura estranyament sobrenatural entre aquells de nosaltres que fins i tot sabíem que existia. Ja havíem sortit tots de la interfície per lots i entrat a la interfície de línia d'ordres: aquest va ser el meu primer canvi de paradigma en els sistemes operatius, encara que en aquell moment no en fos conscient.

A terra hi havia una pila enorme de paper plegat en forma d'acordió sota cadascun d'aquests venerats teletips, i per llurs corrons passaven tremolant quilòmetres de paper. Gairebé tot aquest paper es llençava o reciclava sense haver estat mai tocat per la tinta, un disbarat ecològic tan descarat que aquelles màquines aviat van ser substituïdes per terminals gràfics (anomenats “teletips de vidre”), que no eren tan sorollosos ni malgastaven paper. Igualment, però, des del punt de vista de l'ordinador, aquests dispositius eren indistingibles dels teletips dels temps de la Segona Guerra Mundial. De fet, vam seguir fent servir tecnologia victoriana per a comunicar-nos amb els ordinadors fins aproximadament l'any 1984, quan es va introduir el Macintosh amb la seva interfície gràfica d'usuari. Fins i tot després d'aquest fet, la línia d'ordres va continuar existint com a estrat subjacent (com una mena de reflex del tronc cerebral) de molts sistemes informàtics moderns, fins a l'esclat de les interfícies gràfiques d'usuari o GUIs (graphical user interface).