Ara que ja hem tractat, a risc de prendre mal, el tema patata calenta de la quéstió, val la pena revisar alguns aspectes bàsics: com qualsevol altra empresa que cotitza a borsa amb afany de lucre, Microsoft ha disposat d'un munt de diners d'algunes persones (accionistes) per a participar en el negoci del bit. Com a directiu d'aquesta empresa, Bill Gates només té una responsabilitat: maximitzar el rendiment de les inversions. Això ho ha fet increïblement bé. Qualsevol acció duta a terme per Microsoft (com ara qualsevol programa que comercialitzi) no és més que un epifenomen que només es pot entendre o interpretar en la mesura que reflecteix l'execució per part de Bill Gates de la seva única i exclusiva responsabilitat.

Per tant, si Microsoft ven béns poc atractius des del punt de vista estètic o que no funcionen prou bé, això no vol dir que siguin (respectivament) filisteus o babaus. La raó del fet és que els excel·lents directius de Microsoft s'han adonat que poden fer guanyar més diners als seus accionistes comercialitzant coses amb imperfeccions evidents i conegudes que no pas fent-les atractives o fiables. Això és empipador, però (al capdavall) no és ni la meitat d'empipador que veure com Apple es va autodestruint d'una manera incomprensible i sense aturador.

És fàcil trobar a la Xarxa mostres d'hostilitat cap a Microsoft, que es conformen en dues corrents: els rancorosos que pensen que Microsoft és massa poderós i els menyspreadors que pensen que no té prou estil. Això recorda moltíssim l'època d'apogeu del comunisme i el socialisme, quan la burgesia era odiada des d'ambdós extrems: pel proletariat, perquè tenien tots els diners, i per la intel·lectualitat, per la seva tendència a gastar-los en figuretes de jardí. Microsoft és l'autèntica encarnació de la prosperitat moderna de l'alta tecnologia (en una paraula, és burgesa) i, per tant, atrau el mateix tipus de crítiques.

A la pantalla inicial de presentació del Microsoft Word 6.0 això es reflectia clarament: quan l'obries, el programa et donava la benvinguda amb una imatge d'un bolígraf car i esmaltat dipositat sobre un parell de sofisticats fulls de paper de carta fets a mà. Evidentment es tractava de donar-li al programari un aire de certa classe, i potser va funcionar amb algunes persones, però no amb mi, perquè jo sóc home de ploma estilogràfica. Si Apple hagués volgut fer-ho, haurien fet servir una estilogràfica Montblanc o potser un pinzell de cal·ligrafia xinesa. I no crec pas que això fos així per casualitat. Recentment vaig dedicar un temps a reinstal·lar el Windows NT en un dels ordinadors de casa i vaig haver de fer doble clic moltes vegades a la icona “Tauler de control”. Per motius difícils d'esbrinar, aquesta icona està formada per una imatge d'un martell de fuster i un cisell o tornavís a sobre d'una carpeta de fitxers.

Aquestes pífies estètiques et provoquen la necessitat gairebé incontrolable de riure't de Microsoft, però un cop més, això són figues d'un altre paner: si Microsoft hagués fet un estudi de mercat de les possibles variants de gràfics, probablement haurien trobat que l'oficinista mitjà associava les plomes amb els alts directius tibats i estèrils i se sentia més còmode amb els bolígrafs. De la mateixa manera, els tipus normals, els pares de cada dia amb entrades als cabells que probablement porten el pes de configurar i fer el manteniment dels ordinadors domèstics, probablement se senten més identificats amb una imatge d'un martell de fuster, i potser alhora alimenten la fantasia d'agafar-ne un de debò i utilitzar-lo contra llur ordinador rebec.

Aquesta és l'única explicació que trobo a alguns trets peculiars del mercat actual de sistemes operatius, com ara que el noranta per cent de tots els clients continuïn comprant cotxes familiars de la casa Microsoft tot i tenir els tancs a l'abast de franc just a l'altra banda del carrer.

Un cop trobada la idea, Bill Gates no ho va tenir difícil a l'hora de distribuir una cadena d'uns i zeros. El més difícil era vendre-la, és a dir, garantir als clients que realment obtenien alguna cosa a canvi dels seus diners.

Qualsevol persona que mai hagi comprat un programa informàtic a la botiga ha viscut l'experiència curiosament descoratjadora consistent a arribar a casa amb una atractiva capsa perfectament embalada, obrir-la, descobrir que el noranta-cinc per cent del contingut és aire, llençar totes les targetetes, propaganda i material divers a la brossa i carregar el disc a l'ordinador. El resultat final (després d'haver perdut el disc) no és res més que algunes imatges a la pantalla d'un ordinador i una certa funcionalitat adquirida que abans l'ordinador no posseïa. De vegades no tens ni això: ho ha substituït un seguit de missatges d'error. Però els teus diners certament ja han volat. Ara gairebé hi estem acostumats, però fa vint anys això era una proposta comercial molt arriscada. En qualsevol cas en Bill Gates va fer que funcionés. I no ho va fer pas venent els millors programes o oferint el millor preu, sinó fent creure a la gent que obtenia alguna cosa a canvi dels seus diners.

Els carrers de totes les ciutats del món són plens d'aquelles baluernes espetegants de cotxes familiars. Qui no en té cap se sent una mica estrany i es pregunta, a desgrat seu, si no deu haver arribat l'hora d'abandonar la resistència i comprar-ne un, i qui sí que en té està convençut d'haver adquirit una possessió útil, fins i tot durant els dies que el vehicle està penjat a l'elevador del mecànic.

Tot això és perfectament congruent amb el fet de pertànyer a la burgesia, que és en proporcions iguals tant un estat mental com material. I també explica per què Microsoft rep atacs constants, a la Xarxa, d'ambdós bàndols. La gent propensa a sentir-se pobra i oprimida interpreta tot el que fa Microsoft com un sinistre complot orwellià. Les persones que es consideren usuaris de tecnologia intel·ligents i ben informats s'esquincen les vestidures per la matusseria del Windows.

Res no treu més de polleguera a les persones sofisticades que veure algú que, tot i ser prou ric com per poder adonar-se'n, es comporti sense classe ni estil, excepte el fet que, un moment després, descobreixin que el tipus en qüestió segurament sap que no té estil ni classe i senzillament no li importa, i que a més continuarà sent així, i ric, i feliç, per sempre més. Per tant, Microsoft manté amb l'elit de Silicon Valley la mateixa relació que mantenia la família de poble Clampett de la sèrie televisiva Beverly Hillbillies amb el seu repel·lent banquer, el Sr. Drysdale, a qui no irritava tant el fet que els Clampett es traslladessin al seu barri com saber que, quan el Jethro tingués setanta anys continuaria tenint el parlar de poble i vestint una granota, i tot i això continuaria sent molt més ric que no pas ell mateix.

Fins i tot el maquinari on s'instal·lava el Windows, comparat amb les màquines comercialitzades per Apple, semblava una bagatel·la de persona de classe baixa, i sovint encara ho sembla. El motiu és que Apple era i és una empresa de maquinari, mentre que Microsoft era i és una empresa de programari. Per tant, Apple tenia el monopoli del maquinari on es podia instal·lar el MacOS, mentre que el maquinari compatible amb el Windows provenia del lliure mercat. El lliure mercat sembla haver decidit que la gent no es gastarà els diners en ordinadors amb aspecte elegant: als fabricants de maquinari per a PC que contracten dissenyadors perquè els seus productes llueixin els passen la mà per la cara els clonadors taiwanesos que perforen caixes que més aviat s'assemblen als blocs de formigó on es recolzen els remolcs aparcats. Però Apple es podia permetre fer el maquinari tan atractiu com volgués i carregar-ne el cost als seus enlluernats consumidors, com ara jo. La setmana passada mateix (escric aquestes ratlles a primers de gener de 1999) totes les seccions de tecnologia dels diaris anaven plenes d'articles afalagadors sobre el fet que Apple hagués llançat la comercialització de les versions de l'iMac en nous i exòtics colors, com ara el blau i el vermell afruitats.

Apple sempre s'ha esmerçat a tenir el monopoli del maquinari, tret d'un breu període a mitjan dels anys noranta, quan van permetre que els clonadors competissin amb ells per després fer-los fora del mercat. En conseqüència, el maquinari del Macinstosh era car. No l'obries i el manipulaves perquè, si ho feies, la garantia quedava invalidada. De fet el primer Mac estava dissenyat específicament perquè fos difícil obrir-lo: necessitaves un joc d'eines exòtiques que es podien comprar gràcies a uns anuncis que van començar a aparèixer a les últimes pàgines de les revistes uns mesos després del llançament del Mac. Aquests anuncis sempre anaven envoltats d'un cert aire de mala reputació, com ara els anuncis sobre eines de manyà a les pàgines finals de cridaneres revistes de detectius.

Aquesta política monopolista es pot explicar com a mínim de tres maneres diferents.

L'EXPLICACIÓ CARITATIVA és que la política monopolística sobre el maquinari reflectia l'interès d'Apple a oferir una perfecta integració de maquinari, sistema operatiu i programari. Alguna cosa hi havia, en això. Ja és prou complicat crear un sistema operatiu que funcioni bé en una màquina concreta, dissenyada i provada per enginyers que treballen a l'altra punta del passadís, a la mateixa empresa. Fer que un sistema operatiu funcioni en màquines arbitràries fabricades com a xurros per exaltats emprenedors clonadors de l'altra banda de la línia internacional de canvi de data és una cosa molt complicada, i aquest fet és el responsable de molts dels problemes que la gent té amb el Windows.

L'EXPLICACIÓ FINANCERA és que Apple, a diferència de Microsoft, és i sempre ha estat una empresa de maquinari. Senzillament depèn dels ingressos provinents de les vendes de maquinari i no podria existir sense ells.

L'EXPLICACIÓ NO TAN CARITATIVA està relacionada amb la cultura empresarial d'Apple, la qual arrenca del baby boom de la zona de San Francisco.

Com que em disposo a parlar una estona sobre aspectes culturals suposo que més val que em presenti sense amagar res, per tal de protegir-me contra al·legacions de conflicte d'interessos i baixesa moral: (1) Geogràficament parlant sóc de Seattle, tinc un tarannà saturnià i no sóc d'aquells a qui entusiasma la dionisíaca zona de San Francisco, de la mateixa manera que nosaltres els fem sentir molestos i horroritzats a ells. (2) Cronològicament parlant sóc de després del baby boom. Em sento així, com a mínim, perquè mai no he experimentat la diversió i l'excitació dels nascuts durant l'explosió demogràfica: m'he limitat durant molt de temps a riure decorosament les gràcies increïblement absurdes d'aquesta generació sobre com es van arribar a col·locar en diverses ocasions i a esquivar diplomàticament llurs afirmacions sobre com era de fantàstica la seva música. Però fins i tot a partir d'això era possible apreciar uns patrons determinats, i un dels que es repetien tant com una llegenda urbana era el d'aquell que entrava en una comuna plena de hippies amb sandàlies lluint símbols de pau i que amb el temps descobria que, sota aquesta façana, els que hi portaven la veu cantant eren en realitat uns controladors compulsius, i que com que pel fet de viure en una comuna (on de boqueta tant es rendia pleitesia als ideals de pau, amor i harmonia) s'havien vist privats dels mecanismes normals i socialment admesos per a alliberar la seva impulsivitat controladora, aquesta tendia a manifestar-se d'altres maneres, invariablement més sinistres.

L'aplicació d'aquest exemple al cas d'Apple Computer la deixo com a exercici per al lector, i no és pas un exercici complicat.

D'entrada és una mica inquietant pensar en Apple com si fos un controlador compulsiu, ja que això xoca frontalment amb la seva imatge corporativa. No eren aquests nois els que van treure els famosos anuncis de la Super Bowl on uns executius ben vestits i amb els ulls embenats saltaven com lèmmings des d'un penya-segat? No és aquesta l'empresa que encara avui fa anuncis amb el Dalai Lama (excepte a Hong Kong), Einstein i altres rebels poc convencionals?

Realment és la mateixa empresa, i el fet que hagin pogut crear d'ells mateixos aquesta imatge de lliurepensadors creatius i rebels a les ments de tants escèptics intel·ligents i avesats als mitjans de comunicació és motiu de reflexió. Aquest fenomen és una mostra del poder insidiós de les cares i hàbils campanyes publicitàries i, potser, d'un cert grau de fantasieig i desitjos a les ments de les persones que se les creuen. Hom també es pot preguntar per què Microsoft porta tan malament les relacions públiques, quan la història d'Apple demostra que passant sucosos xecs a bones agències publicitàries es pot implantar a les ments de persones intel·ligents una imatge corporativa totalment allunyada de la realitat. (La resposta, per als a qui no els agradin les espases de Dàmocles, és que, com que Microsoft ha conquerit el cor i la ment de la majoria silenciosa —la burgesia—, no li importa gens ni mica no tenir una imatge elegant, de la mateixa manera que no li importava al president Nixon. "Vull creure", el mantra que Fox Mulder té penjat a la paret del seu despatx a Expedient X, és aplicable per motius diferents a aquestes dues empreses: els partidaris del Mac volen creure en la imatge d'Apple que ofereixen aquells anuncis i en la idea que els Mac tenen alguna cosa que els fa essencialment diferents de la resta d'ordinadors, mentre que els usuaris del Windows volen creure que aconsegueixen alguna cosa a canvi dels seus diners i que realitzen una transacció comercial respectable).

En qualsevol cas, a partir del 1987, tant el MacOS com el Windows es trobaven al mercat, funcionant sobre plataformes de maquinari que eren totalment diferents. I no només perquè el MacOS feia servir xips de Motorola per a la CPU i el Windows anava amb Intel, sinó també pel fet —passat per alt aleshores, però a la llarga molt més significatiu— que el negoci del maquinari d'Apple era un monopoli rígid i el del Windows era un bulliciós mercat lliure.

Totes les implicacions que tindria aquest fenomen no s'han evidenciat fins a l'època actual i, de fet encara s'estan manifestant, de maneres realment sorprenents, tal com explicaré quan parlem del Linux. El resultat és que milions de persones es van acostumar, d'una manera o altra, a les interfícies gràfiques d'usuari. I en fer-ho van fer que Apple/Microsoft guanyessin molts diners. La fortuna de moltes persones ha quedat estretament lligada a la capacitat d'aquestes empreses de continuar venent productes la comerciabilitat dels quals és ben dubtosa.