L'afirmació del Govern dels EUA que Microsoft té un monopoli en el mercat dels sistemes operatius podria ser la demanda més palesament absurda mai presentada per l'advocacia. El Linux, un sistema operatiu tècnicament superior, s'ofereix de franc i el BeOS està disponible a un preu nominal. Això senzillament és un fet que s'ha d'acceptar tant si Microsoft t'agrada com si no.

Microsoft és realment gran i ric, i si ens hem de creure alguns dels testimonis del Govern, no són gaire bons nois. Però l'acusació de monopoli no té cap sentit.

El que realment passa és que Microsoft ha aconseguit, ara per ara, un determinat tipus de posició privilegiada: dominen en la competició per la quota mental, de manera que qualsevol fabricant de maquinari o programari que vulgui que se'l prenguin seriosament se sent obligat a fabricar un producte que sigui compatible amb els sistemes operatius de Microsoft. Com que els controladors compatibles amb el Windows els escriuen els fabricants de maquinari, a Microsoft no li cal fer-ho: a la pràctica els fabricants de maquinari estan afegint nous components al Windows, convertint-lo en un sistema operatiu amb més prestacions sense cobrar-li res a Microsoft per aquest servei. Es tracta d'una molt bona posició on estar-se. L'única manera d'encarar-se a un rival com aquest és amb un exèrcit de programadors ben competents que escriguin controladors equivalents de franc, cosa que fa el Linux.

Però la detenció d'aquesta posició psicològica privilegiada és diferent d'un monopoli en qualsevol sentit normal del terme, perquè en aquest cas el domini no té res a veure amb la capacitat tècnica ni amb el preu. Els monopolis dels antics magnats nord-americans sense escrúpols eren monopolis perquè físicament controlaven els mitjans de producció i/o la distribució. Però en el món de la informàtica els mitjans de producció són els hackers picadors de codi i el mitjà de distribució és Internet, i ningú no afirma que això ho controli Microsoft.

En aquest cas la dominació s'exerceix sobre la ment de les persones que compren programari. Microsoft té poder perquè la gent creu que en té. Aquest poder és ben real i fa guanyar molts diners. Arran dels últims esdeveniments judicials tant a la ciutat com a l'estat de Washington, semblaria que aquest poder i aquests diners han inspirat alguns executius molt peculiars a treure el nas i treballar per a Microsoft, i que Bill Gates hauria d'haver administrat tests de saliva a alguns d'ells abans d'oferir-los targetes d'acreditació de Microsoft.

Però aquest no és el tipus de poder que encaixa en una definició normal del terme monopoli i no és susceptible de remei judicial. És possible que els tribunals obliguin Microsoft a fer les coses de manera diferent. Fins i tot podrien dividir l'empresa. Però en realitat, davant un monopoli sobre la quota mental no hi poden fer res, a banda d'agafar cada home, dona, nen i nena del món desenvolupat i sotmetre'ls a un llarg procés de rentat de cervell.

El domini de la quota mental és, en altres paraules, una bèstia realment estranya, una cosa que els creadors de les nostres lleis antimonopoli mai no haurien pogut imaginar. S'assembla a un d'aquests fenòmens moderns i excèntrics sobre la teoria del caos, una qüestió de complexitat, on una munió d'entitats independents però connectades entre elles (els usuaris informàtics d'arreu del món), prenent decisions pròpies, segons unes quantes regles elementals, acaben generant un gran fenomen (domini total del mercat per part d'una empresa) que no es pot explicar amb cap anàlisi racional. Aquests fenòmens estan carregats de punts d'inflexió ocults, embolicats amb estranys llaços de retroacció, i no es poden entendre: els que ho intenten acaben (a) bojos, (b) deixant-ho córrer, (c) elaborant teories estrafolàries o (d) convertint-se en assessors molt ben pagats sobre teoria del caos.

Ara bé, hi podria haver una o dues persones a Microsoft prou tanoques com per a creure que el domini de la quota mental és una mena de posició estable i duradora. Fins i tot també podria ser el cas d'alguns dels sonats contractats per a la part purament comercial de l'operació, els fanàtics que contínuament acaben arrossegats davant dels tribunals per jutges enfurismats. Però segur que la majoria d'ells té prou cervell com per a entendre que aquesta mena de fenòmens són bojament inestables i que no hi ha manera de saber quina serà l'acció estranya i aparentment inofensiva que podria acabar fent que el sistema adoptés una configuració radicalment diferent.

Dit d'una altra manera: Microsoft pot estar segur que el jutge Thomas Penfield Jackson no emetrà una ordre exigint reprogramar sense dilació el cervell de totes les persones del món desenvolupat. Però no hi ha manera de preveure quan la gent decidirà, en massa, reprogramar els seus propis cervells. Això podria explicar part del comportament de Microsoft, com ara la seva política de tenir aquí i allà reserves de diners en efectiu inquietantment enormes o l'angoixa extrema que demostren quan apareix alguna cosa com el Java.

No he vist mai l'interior de l'edifici de Microsoft per on es passegen els màxims executius, però tinc la fantasia que als passadissos, a intervals regulars, hi ha collats a la paret grans caixes d'emergència vermelles. Cadascuna conté un gran botó vermell protegit per un vidre. Al costat hi ha un martell metàl·lic penjant d'una cadena. A sobre hi ha un gran rètol que diu: EN CAS QUE LA QUOTA DE MERCAT ES DESPLOMI, TRENQUEU EL VIDRE.

No sé que passa quan algú esmicola el vidre i prem el botó, però seria molt interessant d'esbrinar-ho. Hom es pot imaginar bancs fent fallida arreu del món a mesura que Microsoft retira les seves reserves de diners o palets caient del cel amb càrregues de bitllets de cent dòlars embolicades amb plàstic transparent. Sens dubte, Microsoft té un pla. Però el que realment m'agradaria saber és si, en algun nivell, els seus programadors deixarien anar un gran sospir d'alleujament si de cop i volta els alliberessin de la càrrega d'haver d'escriure l'Única Interfície Universal per a Tot.