|
< Enrera Capítol 9 Col·leccionistes L'abril de 1996 milions de "bots (robots web)" (codis informàtics dissenyats per "fer l'aranya", és a dir, per cercar i copiar continguts automàticament a Internet) van començar a solcar les aigües de tota la Xarxa. Pàgina a pàgina, aquests robots copiaven informació trobada a Internet i l'emmagatzemaven en una petita sèrie d'ordinadors situats a Presidio de San Francisco. Un cop havien pentinat tota la Xarxa tornaven a començar. Una vegada i una altra, un cop cada dos mesos, aquests bocins de codi feien còpies d'Internet i les emmagatzemaven. L'octubre de 2001, els bots havien compilat més de cinc anys de còpies. I en un discret anunci a Berkeley, Califòrnia, l'arxiu creat amb aquestes còpies, l'Internet Archive (Arxiu d'Internet), es va obrir al món. Utilitzant una tecnologia anomenada "Way Back Machine" (màquina per anar enrere en el temps) es podia entrar en una pàgina web i veure'n totes les còpies retrocedint fins a l'any 1996, així com el moment en què aquestes pàgines canviaren. Això és allò d'Internet que a Orwell li hauria agradat. A l'antiutopia descrita a 1984 s'actualitzaven constantment els diaris vells per assegurar-se que la visió del món del moment, la que aprovava el govern, no fos contradita per articles periodístics anteriors. Milers de treballadors reeditaven constantment el passat, de manera que no hi havia forma de saber si el que llegies avui era la història que realment s'havia publicat el dia que figurava a la portada del diari. Amb Internet passa el mateix. Si visitem una pàgina web avui no hi ha cap forma de saber si els continguts que estem llegint avui són els mateixos que hi havíem llegit anteriorment: pot semblar la mateixa pàgina, però els continguts podrien, fàcilment, ser ben diferents. Internet és la biblioteca d'Orwell: actualitzada constantment i sense una memòria fiable. I així fou com a mínim fins que va arribar la Way Back Machine (màquina per anar enrere en el temps). Amb aquesta màquina i L'Internet Archive (Arxiu d'Internet) podem veure com era Internet. Tenim el poder de veure allò que recordem. O el que potser és més important encara, tenim el poder de veure allò que no recordem i que altres preferirien que oblidéssim [1]. Donem per suposat que podem tornar enrere i llegir allò que recordem haver llegit. Pensin en els diaris. Si volguessin estudiar la reacció del seu diari local davant les revoltes racials a Watts l'any 1965, o davant del cànon de l'aigua de Bull Connor l'any 1963, podrien anar a la biblioteca pública i donar un cop d'ull als diaris. Segurament aquells diaris es conserven en microfitxes i, si tenen sort, és possible que encara hi siguin en paper. D'una manera o d'una altra, utilitzant una biblioteca som lliures de tornar al passat i recordar: no només aquell passat que interessa que es recordi, sinó recordar quelcom proper a la veritat. Diuen que aquells que no recorden la seva història estan condemnats a repetir-la. Això no és del tot cert. Tots oblidem la història. La clau radica en si tenim alguna manera de tornar enrere i redescobrir allò que hem oblidat. Dit més directament: la clau és si un passat objectiu ens pot mantenir honestos. Les biblioteques ens ajuden en aquest sentit recopilant continguts i conservant-los, per als escolars, per als investigadors i per a l'àvia. Una societat lliure dóna per suposat aquest coneixement. Internet va ser una excepció a aquesta presumpció. Fins que no va arribar l'Arxiu d'Internet, no hi havia manera de tornar al passat. Internet era la quinta essència del mitjà temporal. Però malgrat això, a mesura que guanya importància a l'hora de formar i reformar la societat, resulta més i més important mantenir-hi algun tipus d'historial. És estrany pensar que tenim piles i piles d'arxius de diaris de poblets de tot el món, però que només hi ha una còpia d'Internet: la de l'Arxiu d'Internet. Brewster Kahle és el fundador de l'Arxiu d'Internet. Va tenir molt d'èxit com a empresari d'Internet després de tenir molt d'èxit com a investigador informàtic. Durant la dècada dels noranta, Kahle decidí que ja havia tingut prou èxit empresarial. Havia arribat l'hora de tenir un tipus diferent d'èxit, així que llançà una sèrie de projectes dissenyats per arxivar el coneixement humà. L'Arxiu d'Internet només va ser el primer dels projectes d'aquest Andrew Carnegie de l'Internet. El desembre de 2002 l'arxiu contenia més de deu mil milions de pàgines i creixia en uns mil milions de pàgines al mes. La Way Back Machine és l'arxiu més gran de coneixements humans de tota la història de la humanitat. A finals de 2002 contenia "dos-cents trenta terabits de material" i era "deu vegades més gran que la Biblioteca del Congrés". I aquest era només el primer dels arxius que Kahle s'havia proposat crear. A part de l'Arxiu d'Internet, Kahle ha estat creant el Television Archive (l'Arxiu de Televisió). Ha resultat ser que la televisió és encara més efímera que Internet. Tot i que la major part de la cultura del segle XX es va crear a partir de la televisió, només una ínfima proporció d'aquesta cultura està disponible per poder-la veure avui dia. La Universitat de Vanderbilt enregistra tres hores de notícies cada vespre gràcies a una exempció especial de la llei de drets d'autor. Aleshores s'indexen aquests continguts i es posen a disposició dels acadèmics a un preu molt baix. "Però a part d'això, [la televisió] és gairebé inaccessible", em va dir Kahle. "Si fossis la Barbara Walters podries tenir accés a aquests arxius però, què passa si només ets un estudiant de doctorat?". Com digué Kahle:
Te'n recordes de quan Dan Quayle interactuava amb Murphy Brown? Te'n recordes d'aquell intercanvi surrealista entre un polític i un personatge de televisió fictici? Si fossis un estudiant de doctorat que volgués estudiar-ho i volguessis aconseguir aquell intercanvi original entre tots dos o l'episodi de 60 Minuts que es va fer posteriorment [...] seria gairebé impossible [...] aquell material és pràcticament impossible de trobar...
En part això és així degut a la llei. Al principi la llei de drets d'autor als Estats Units exigia als propietaris de drets d'autor que dipositessin una còpia de les seves obres a biblioteques. Hi havia un doble motiu per haver de dipositar aquestes còpies: d'una banda per facilitar la difusió dels coneixements i de l'altra per assegurar-se que hi hauria una còpia de l'obra en algun lloc un cop els drets haguessin vençut perquè d'altres hi poguessin tenir accés i copiar-la. Aquestes normes també s'aplicaven al cinema. Però l'any 1915 la Biblioteca del Congrés va establir una excepció per al cinema. Les pel·lícules es podien registrar per obtenir-ne els drets d'autor sempre que es dipositessin aquestes còpies en biblioteques. Però llavors es permetia als cineastes treure-les en préstec de la biblioteca... durant un temps il·limitat i sense cap cost. Només l'any 1915 es van deixar en dipòsit i es van tornar a treure en préstec 5.475 pel·lícules. Per tant, quan els drets sobre les pel·lícules vencen no n'hi ha cap còpia en cap biblioteca. La còpia es troba (si és que existeix) a l'arxiu de la productora cinematogràfica [2]. En general passa el mateix amb la televisió. Al principi les emissions televisives no estaven sotmeses a drets d'autor: com que no hi havia cap manera d'enregistrar les emissions, no se'n temia el "robatori". Però quan la tecnologia feu possible l'enregistrament les cadenes es recolzaren cada vegada més en la llei. La llei establia que s'havia de fer una còpia de cada emissió per poder tenir-ne els drets. Però aquelles còpies se les quedaven les cadenes. Les biblioteques no hi tenien cap dret i el govern no les demanà. Els continguts d'aquesta part de la cultura nord-americana són pràcticament invisibles per a qualsevol que els busqui. Kahle es delia per corregir aquest fet. Abans de l'onze de setembre de 2001 ell i els seus aliats havien començat a enregistrar emissions. Van seleccionar vint cadenes de TV de tot el món i van prémer el botó d'"Enregistrar." Després de l'onze de setembre, Kahle, treballant amb desenes de col·laboradors, va seleccionar vint cadenes de tot el món i a partir de l'11 d'octubre de 2001, penjà a Internet gratuïtament llur cobertura dels esdeveniments de la setmana de l'11 de setembre. Tothom pogué veure com les notícies de tot el món cobriren els esdeveniments d'aquell dia. Kahle va tenir la mateixa idea per al cinema. Treballant amb en Rick Prelinger, l'arxiu cinematogràfic del qual inclou prop de 45.000 "pel·lícules efímeres" (en el sentit de pel·lícules que no són de Hollywood, pel·lícules que no estan sotmeses a drets), Kahle va fundar el Movie Archive (l'Arxiu de Cinema). En Prelinger li deixà digitalitzar 1.300 pel·lícules per aquest arxiu i penjar-les a Internet perquè es poguessin descarregar gratuïtament. L'empresa de Prelinger és una empresa amb ànim de lucre. Ven còpies d'aquestes pel·lícules com a material d'arxiu. Ha descobert que, ara, després de posar aquella considerable quantitat de material a disposició del públic gratuïtament, les seves vendes han augmentat dràsticament. Les persones podien trobar fàcilment el material que volien utilitzar. Alguns es descarregaven el material i feien pel·lícules tots sols. Altres compraven còpies per permetre que es fessin altres pel·lícules. D'una manera o d'una altra aquest arxiu ha fet possible l'accés a aquesta important part de la nostra cultura. Volen veure una còpia de la pel·lícula "Duck and Cover (Acotxa't i cobreix-te)", que ensenyava als nens com salvar-se d'un atac nuclear? Visitin archive.org i es podran descarregar la pel·lícula en tan sols uns minuts, gratuïtament. Aquí, un cop més, Kahle ens està proporcionant accés a una part de la nostra cultura a la qual, d'una altra manera, no podríem accedir fàcilment, suposant que s'hi pogués accedir. És una part més d'allò que defineix el s. XX que hem perdut per a la història. La llei no estableix que algú conservi aquestes còpies o que calgui dipositar-les en un arxiu. Per tant no hi ha cap manera senzilla de trobar-les. La clau aquí és l'accés, no el preu. En Kahle vol que l'accés a aquests continguts sigui gratuït, però també vol permetre que d'altres venguin aquest accés. El seu objectiu és garantir que hi hagi competència a l'hora de donar accés a aquesta important part de la nostra cultura. No durant el cicle de vida comercial d'un bocí de propietat creativa, sinó durant la segona vida que tota propietat creativa té: el cicle de vida no comercial. Aquí tenim una idea que hauríem de reconèixer més clarament. Cada bocí de propietat creativa passa per diferents "vides". Durant la primera vida, si el creador té sort, els continguts es venen. En aquests casos el mercat comercial és un èxit pel creador. La immensa majoria de la propietat creativa no gaudeix d'aquest èxit, però alguna clarament sí. Per a aquest material la vida comercial és extremadament important. Molts afirmen que sense aquest mercat comercial hi hauria molta menys creativitat. Un cop ha acabat la vida comercial de la propietat creativa la nostra tradició sempre ha donat suport també a la segona vida. Un diari fa arribar les notícies del món cada dia a les portes de les cases nord-americanes. El dia següent aquest diari s'utilitza per embolicar peix o per omplir caixes plenes d'objectes delicats o per construir un arxiu de coneixements de la nostra història. En aquesta segona vida els continguts poden continuar informant encara que la informació ja no estigui en venda. El mateix ha passat sempre amb els llibres. Els llibres es deixen d'imprimir amb molta rapidesa (la mitjana avui és de més o menys un any després de la primera publicació [3]). Quan ja no es publica es pot vendre en llibreries de segona mà sense que el propietari dels drets n'obtingui cap benefici i es pot guardar en biblioteques, on molts el poden llegir, també gratuïtament. Les llibreries de segona mà i les biblioteques són, doncs, la segona vida d'un llibre. Aquesta segona vida és de vital importància per la difusió i estabilitat de la cultura. Malgrat això, cada cop més la presumpció d'una segona vida estable per a la propietat creativa resulta ser falsa per als components més importants de la cultura popular del segles XX i XXI. Per a aquests components (televisió, cine, música, ràdio, Internet) no es garanteix aquesta segona vida. Per aquests tipus de cultura és com si haguéssim substituït les biblioteques pels grans magatzems de Barnes & Noble. Amb aquesta cultura només està disponible allò que un cert mercat limitat demana. Més enllà d'això la cultura desapareix. Durant la major part del segle XX, era l'economia que feia que fos així. Hauria estat demencialment car compilar i posar a disposició del públic tot el material televisiu, cinematogràfic i musical: el cost de les còpies analògiques és extremadament elevat. De manera que encara que la llei, en principi, hagués restringit les possibilitats d'un Brewster Kahle de copiar la cultura de forma generalitzada, la limitació real era de caràcter econòmic. El mercat feia impossible que es fes res amb aquesta cultura efímera: la llei tenia pocs efectes pràctics. Potser la característica individual més important de la revolució digital és que, per primer cop des de la Biblioteca d'Alexandria, és possible imaginar-se la creació d'arxius que continguin tota la cultura produïda o distribuïda públicament. La tecnologia fa possible imaginar-se un arxiu de tots els llibres publicats, i cada cop més també fa possible imaginar-se un arxiu de totes les imatges amb moviment i so. Les dimensions d'aquest arxiu potencial són una cosa que mai havíem imaginat abans. Els Brewster Kahles de la nostra història ho han somiat, però per primera vegada hem arribat a un punt en què aquest somni és possible. Com descriu Kahle:
Sembla que hi ha uns dos o tres milions d'enregistraments musicals. En tota la història. Hi ha unes cent mil pel·lícules estrenades en cinemes, [...] i un o dos milions de pel·lícules [distribuïdes] durant el segle XX. Hi ha uns vint-i-sis milions de títols diferents de llibres. Tot això cabria en ordinadors que cabrien en aquesta sala i que una empresa petita podria finançar. Per tant, estem en un punt d'inflexió de la nostra història. L'accés universal és l'objectiu final. I l'oportunitat de dur una vida diferent, basada en aquest fet, és... emocionant. Podria ser una de les coses de les quals la humanitat podria estar més orgullosa, als annals de la humanitat, al costat de la Biblioteca d'Alexandria, l'arribada de l'home a la lluna i la invenció de la impremta.
Tenim doncs que les tecnologies han eliminat el cost econòmic de crear un arxiu d'aquest tipus. Però encara hi ha els costos en advocats. Perquè, per molt que ens agradi anomenar-los "arxius", per més acollidora que sembli la idea de "biblioteca", els "continguts" que es conserven en aquests espais digitals també encara són "propietat" d'algú. I la llei de la propietat limita les llibertats que Kahle i d'altres exercirien. NOTES · ^ 1. Les temptacions encara hi són, però. Brewster Kahle afirma que la Casa Blanca canvia les seves pròpies notes de premsa sense avisar. Una nota de premsa del dia 13 de maig de 2003 deia: "Les operacions de combat a l'Iraq s'han acabat". Després es va canviar sense previ avís per "Les grans operacions de combat a l'Iraq s'han acabat". Correu electrònic de Brewster Kahle, 1 de desembre de 2003. · ^ 2. Doug Herrick, "Toward a National Film Collection: Motion Pictures at the Library of Congress," Film Library Quarterly 13 nos. 2-3 (1980): 5; Anthony Slide, Nitrate Won't Wait: A History of Film Preservation in the United States (Jefferson, N.C.: McFarland & Co., 1992), 36. · ^ 3. Dave Barns, "Fledgling Career in Antique Books: Woodstock Landlord, Bar Owner Starts a New Chapter by Adopting Business," Chicago Tribune, 5 de setembre de 1997, a Metro Lake 1L. Dels llibres publicats entre 1927 i 1946, només se'n publicava el 2,2% l'any 2002. R. Anthony Reese, "The First Sale Doctrine in the Era of Digital Networks," Boston College Law Review 44 (2003): 593 n. 51. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 12/10/2008. |