|
< Enrera Conclusions Al món hi ha més de 35 milions de persones amb el virus de la sida. D'entre aquests 35 milions, vint-i-cinc viuen a l'Àfrica subsahariana. Disset milions de persones ja han mort. Disset milions d'africans en termes percentuals és proporcional a set milions de nord-americans. El fet més important, però, és que són disset milions d'africans. No hi ha cap cura per a la sida, però hi ha medicaments per alentir-ne el progrés. Aquestes teràpies antiretrovirals encara estan en fase d'experimentació, però ja han tingut efectes profunds. Als Estats Units, els pacients amb sida que regularment prenen aquest combinat de medicaments augmenten la seva esperança de vida en deu o vint anys. Per a alguns, aquests medicaments fan que la malaltia sigui gairebé invisible. Aquests medicaments són cars. Quan es van introduir per primer cop als Estats Units, valien entre 10 mil i 15 mil dòlars per persona l'any. Avui, alguns costen 25 mil dòlars l'any. Amb aquests preus, evidentment, no hi ha cap país africà que pugui permetre's medicaments per a la gran majoria de la seva població: 15 mil dòlars és trenta vegades el producte nacional brut per càpita de Zimbabwe. Amb aquests preus, aquests medicaments són del tot inaccessibles. [1] Aquests preus no són alts perquè els ingredients dels medicaments siguin cars. Aquests preus són alts perquè els medicaments estan protegits per patents. Les empreses farmacèutiques que van produir aquests combinats salvavides gaudeixen, com a mínim, de vint anys de poder monopolista per extreure tot el que puguin del mercat. A la vegada, aquest poder s'utilitza per mantenir els preus alts. Hi ha moltes persones que es mostren escèptiques pel que fa a les patents, especialment les patents de medicaments. Jo no. De totes les àrees d'investigació que poden estar protegides per patents, la investigació en medicaments és, segons el meu parer, el cas més clar on es necessiten patents. La patent li dóna a l'empresa farmacèutica alguna garantia que si té èxit amb un nou medicament per tractar una malaltia, podrà recuperar la inversió i guanyar-hi diners. Des del punt de vista social, aquest és un incentiu extremament valuós. Seria l'última persona que argumentaria que la llei l'hauria d'eliminar, com a mínim sense altres canvis. Però una cosa és estar a favor de les patents, fins i tot les patents de medicaments, i una altra de molt diferent és determinar quina és la millor manera de fer front a una crisi. I quan els líders africans van començar a adonar-se de la devastació que provocava la sida, van començar a buscar vies per importar tractaments per al VIH amb un cost per sota del preu de mercat. L'any 1997, Sud-àfrica va provar una via específica. Va aprovar una llei per permetre la importació de medicaments patentats que havien estat produïts o venuts al mercat d'altres països amb el consentiment del propietari de la patent. Per exemple, si el medicament es venia a l'Índia, es podia importar a l'Àfrica des de l'Índia. Això s'anomena "importació paral·lela" i en general està permesa segons les lleis del comerç internacional i està especialment permesa dins de la Unió Europea. [2] Malgrat això, el govern dels Estats Units es va oposar a aquesta llei. De fet, va fer més que oposar-s'hi. Tal com ho va definir la International Intellectual Property Associacion (Associació Internacional de la Propietat Intel·lectual), "el govern nord-americà ha fet pressió perquè Sud-àfrica [...] no permetés llicències obligatòries o importacions paral·leles." [3] A través de l'Oficina de Representació Comercial dels EUA (USTR en anglès), el govern va demanar a Sud-àfrica que canviés la llei, i per afegir més pressió a aquella petició, l'any 1998, la USTR va incloure Sud-àfrica a la llista de països que podrien rebre sancions comercials. Aquell mateix any, més de quaranta empreses farmacèutiques van iniciar processos judicials als tribunals sud-africans per qüestionar les accions del govern. Aleshores, altres governs de la UE es van unir als Estats Units. Al·legaven, igual que les empreses farmacèutiques, que Sud-àfrica estava violant les obligacions segons les lleis internacionals i que discriminava negativament un tipus determinat de patent, la patent farmacèutica. Aquests governs exigien, amb els Estats Units al capdavant, que Sud-àfrica respectés aquestes patents com en respecta qualsevol altra, independentment de qualsevol efecte sobre el tractament de la sida a Sud-àfrica. [4] Hauríem de posar aquesta intervenció dels Estats Units en context. Evidentment les patents no són la raó més important per la qual Sud-àfrica no té accés als medicaments. La pobresa i l'absència total d'una infrastructura efectiva d'atenció sanitària són més importants. Però tant si les patents són una raó important com si no, el preu dels medicaments té un efecte sobre la demanda i les patents repercuteixen en el preu. Així doncs, ja fos notable o marginal, hi va haver un efecte de la intervenció del nostre govern per aturar el flux de medicaments cap a l'Àfrica. Amb l'aturament del flux de tractaments per al VIH cap a l'Àfrica, el govern dels Estats Units no estava estalviant medicaments per als ciutadans nord-americans. Això no és com el blat (si ells en mengen, nosaltres no podem); per contra, el flux que va aturar la intervenció nord-americana va ser, en realitat, el flux de coneixements: informació sobre com agafar productes químics que tenen a l'Àfrica i convertir-los en medicaments que salvarien entre 15 i 30 milions de vides. La intervenció dels Estats Units tampoc no protegiria els beneficis de les empreses farmacèutiques nord-americanes (com a mínim, no substancialment). Aquests països no estaven en una posició de poder comprar medicaments als preus als quals les empreses els venien. Un cop més, els africans són en general massa pobres per poder permetre's medicaments als preus de mercat. Aturar la importació paral·lela d'aquests medicaments no augmentaria substancialment les ventes de les empreses nord-americanes. Per contra, l'argument a favor de restringir aquest flux d'informació, que era necessària per salvar la vida de milions de persones, es basava en la santedat de la propietat. [5] Aquests medicaments no podien entrar a l'Àfrica perquè es violaria la "propietat intel·lectual". Va ser un principi sobre la importància de la "propietat intel·lectual" el que va dur aquests actors del govern a intervenir contra la resposta d'Àfrica a la sida. Ara aturem-nos i pensem un moment. Arribarà un moment, d'aquí a trenta anys, en què els nostres fills miraran enrere i es preguntaran: com vam deixar que això passés? Com vam poder permetre que s'apliqués una política el cost directe de la qual era accelerar la mort d'entre 15 i 30 milions d'africans i l'únic benefici real de la qual era defensar la "santedat" d'una idea? Quina possible justificació podia haver-hi hagut mai per una política que causa tantes morts? Quin és exactament el trastorn mental que permetria que morissin tantes persones per una idea abstracta com aquesta? Alguns culpen les empreses farmacèutiques. Jo no. Són empreses. Per llei els seus directors executius estan obligats a fer diners per a l'empresa. Defensen una certa política de patents no per ideals sinó perquè és la política que més diners els aporta. I només és la que els aporta més diners perquè hi ha una certa corrupció en el nostre sistema polític, una corrupció de la qual no són pas responsables les empreses farmacèutiques. La corrupció és la manca d'integritat dels nostres propis polítics. Perquè a les empreses farmacèutiques els encantaria (diuen, i jo les crec) poder vendre els medicaments al preu més baix possible a l'Àfrica i a tot arreu. Hi ha algunes qüestions que haurien de resoldre per assegurar-se que aquests medicaments no tornessin a entrar als Estats Units, però són mers problemes tecnològics. Es podrien solucionar. En canvi, hi ha un altre problema que no es podria solucionar, la por del polític amb afany de protagonisme que cridaria els presidents de les empreses farmacèutiques a comparèixer davant el Senat o el Congrés i preguntaria, "com és que podeu vendre aquest medicament contra el VIH a l'Àfrica per només un dòlar la píndola, però el mateix medicament li costa a un nord-americà 1.500 dòlars?" Com que no hi ha una resposta que quedi bé per aquesta pregunta, l'efecte que tindria seria induir a la regulació dels preus als Estats Units. Per tant, les empreses farmacèutiques eviten aquesta espiral evitant el primer pas. Reafirmen la idea que la propietat ha de ser sagrada. Adopten una estratègia racional en un context irracional, amb la conseqüència involuntària que potser milions de persones morin. I per tant, aquesta estratègia racional es dissenya en termes d'aquest ideal, la santedat d'una idea anomenada "propietat intel·lectual". Així que quan haguem de fer front al sentit comú dels nostres fills, què els direm? Quan el sentit comú d'una generació finalment es rebel·li contra el que hem fet, com ho justificarem? Quin és l'argument? Una política de patents sensata podria complementar i recolzar fermament un sistema de patents sense que hagués d'afectar tothom igual a tot arreu. De la mateixa manera que una política de drets d'autor sensata podria complementar i recolzar fermament un sistema de drets d'autor sense haver de regular la difusió de la cultura completament i per sempre, una política sensata de patents podria complementar i recolzar fermament un sistema de patents sense haver de bloquejar la difusió de medicaments a un país que no es pot permetre els preus de mercat. Durant la major part de la nostra història, tant les polítiques de patents com les de drets d'autor estaven equilibrades en aquest sentit. Però nosaltres, com a cultura, hem perdut aquest sentit de l'equilibri. Hem perdut el punt de vista crític que ens ajuda a veure la diferència entre la veritat i l'extremisme. Una mena de fonamentalisme de la propietat, que no té cap vincle amb la nostra tradició, impera avui en aquesta cultura, curiosament, i amb conseqüències molt més greus per a la difusió de les idees i la cultura que cap altra decisió sobre una sola política que prenguem en un futur com a democràcia. Ens cega una idea molt simple i, sota la manta de la foscor, passen moltes coses que la majoria de nosaltres rebutjaríem si algú gosés mirar. Acceptem la idea de propietat d'una forma tan poc crítica que ni tan sols ens adonem com n'és de monstruós negar idees a persones que moren per no tenir-les. Acceptem la idea de propietat per a la cultura d'una forma tan poc crítica que ni tan sols ens ho qüestionem quan el control d'aquesta propietat ens pren la nostra habilitat, com a poble, de desenvolupar la nostra cultura democràticament. La ceguesa es converteix en el nostre sentit comú. I el repte per a qualsevol que vulgui reclamar aquest dret de cultivar la nostra cultura és trobar una manera de fer caure la bena dels ulls d'aquest sentit comú. Fins ara, el sentit comú està adormit. No hi ha cap revolta. El sentit comú encara no veu per què hi hauria d'haver una revolta. L'extremisme que ara impera en aquest debat encaixa amb idees que semblen naturals i aquest encaix es veu enfortit per les RCA dels nostres temps. Estan lliurant una batalla histèrica per lluitar contra la "pirateria" i devastar una cultura per a la creativitat. Defensen la idea de la "propietat creativa" mentre transformen els creadors reals en parcers moderns. Se senten insultades per la idea que els drets haurien de ser equilibrats, encara que cada un dels grans actors d'aquesta guerra dels continguts es beneficiaria d'un ideal més equilibrat. La hipocresia fa pudor. Malgrat això, en una ciutat com Washington, la hipocresia ni es nota. Els lobbys poderosos, els temes complexos i una mínima capacitat d'atenció produeixen la "tempesta perfecta" per a la cultura lliure. L'agost de 2003, va sorgir una batalla als Estats Units per una decisió de l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual (OMPI) de suspendre una reunió. [6] A petició d'un gran nombre de grups d'interès, l'OMPI havia decidit organitzar una reunió per debatre "projectes oberts i de cooperació per crear béns públics". Són projectes que han tingut èxit en la producció de béns públics sense dependre exclusivament de l'ús propietari de la propietat intel·lectual. Alguns exemples en són Internet i la World Wide Web, tots dos es van desenvolupar a partir de protocols al domini públic. Incloïa una emergent tendència a donar suport a revistes acadèmiques obertes, entre les quals hi havia el projecte de la Biblioteca Pública de Ciències que descric a l'epíleg. També incloïa un projecte per desenvolupar polimorfismes de nucleòtid simple (SNP), que es creu que són molt importants per a la investigació biomèdica. (Aquest projecte sense ànim de lucre comprenia un consorci del Wellcome Trust i empreses farmacèutiques i tecnològiques, entre les quals hi havia Amersham Biosciences, AstraZeneca, Aventis, Bayer, Bristol-Myers Squibb, Hoffmann-La Roche, Glaxo-SmithKline, IBM, Motorola, Novartis, Pfizer i Searle). També incloïa el Sistema de Posicionament Global (GPS), que Ronald Reagan va alliberar a començaments dels vuitanta. I també el "codi obert i el programari lliure". L'objectiu de la reunió era estudiar aquest ampli ventall de projectes des d'una perspectiva comuna: que cap d'aquests projectes no depenia de l'extremisme de la propietat intel·lectual. Per contra, en tots ells la propietat intel·lectual estava equilibrada gràcies a acords per mantenir l'accés obert o per imposar limitacions sobre com es podien utilitzar les reclamacions de propietat. Des del punt de vista d'aquest llibre, doncs, la conferència era ideal. [7] Els projectes que hi calia tractar eren tant obres comercials com no comercials. Principalment eren projectes científics, però des de moltes perspectives diferents. I l'OMPI era el context idoni per a aquest debat ja que és la institució internacional més prominent que tracta amb temes relacionats amb la propietat intel·lectual. De fet, un cop em van renyar públicament per no reconèixer aquest tret de l'OMPI. El febrer de 2003, vaig fer un discurs en una conferència preparatòria per a la Cimera Mundial sobre la Societat de la Informació (CSMI). En una conferència de premsa abans del discurs, em van preguntar què diria. Vaig contestar que parlaria una mica de la importància de l'equilibri en la propietat intel·lectual per al desenvolupament d'una societat de la informació. El moderador de l'esdeveniment em va interrompre ràpidament per informar-me a mi i als reporters congregats que no es debatria res relacionat amb la propietat intel·lectual perquè era un tema exclusiu de l'OMPI. En el discurs que havia preparat havia deixat la qüestió de la propietat intel·lectual relativament en un segon pla. Però després d'aquesta sorprenent afirmació, vaig convertir la propietat intel·lectual en l'única protagonista de la meva presentació. No era possible parlar de la "Societat de la Informació" sense parlar de la quantitat d'informació i de cultura que seria lliure. La meva presentació no va fer gaire content el meu moderador gens moderat. Sense cap mena de dubte, tenia raó quan deia que l'àmbit de la protecció de la propietat intel·lectual era normalment un tema de l'OMPI. Però, segons el meu parer, no es podia dir gran cosa de la quantitat de propietat intel·lectual necessària perquè crec que la mateixa idea d'equilibri en la propietat intel·lectual s'ha perdut. De manera que tant si la CMSI pot debatre l'equilibri en la propietat intel·lectual com si no, havia pensat que es sobreentenia que l'OMPI podia i ho havia de fer. Així doncs, la conferència sobre "projectes oberts i de col·laboració per crear béns públics" semblava perfectament apropiada per a l'agenda de l'OMPI. Però en aquella llista hi ha un projecte que és especialment polèmic entre els lobbistes. El projecte és el "codi obert i el programari lliure". Microsoft, sobretot, es mira amb molt de recel el debat sobre aquest tema. Des del seu punt de vista, una conferència per debatre el codi obert i el programari lliure seria com una conferència per parlar del sistema operatiu d'Apple. Tant el codi obert com el programari lliure són competència del programari de Microsoft. I a escala internacional, molts governs han començat a estudiar la manera d'instaurar l'ús del codi obert o programari lliure en lloc de "programari de propietat" per al seu ús intern. No pretenc entrar en aquest debat aquí. Només és important deixar clar que la distinció no és entre programari comercial i no comercial. Hi ha moltes grans empreses que depenen fonamentalment del codi obert i del programari lliure, IBM n'és la més coneguda. IMB s'està centrant cada cop més en el sistema operatiu GNU/Linux, el bocí més famós de "programari lliure", i IBM és clarament una entitat comercial. Per tant, defensar el "codi obert i el programari lliure" no és oposar-se a les entitats comercials, sinó que és defensar un model de desenvolupament de programari que és diferent del de Microsoft. [8] El que és més important per als nostres propòsits és que defensar el "codi obert i el programari lliure" no és oposar-se als drets d'autor. El "codi obert i el programari lliure" no és programari del domini públic. Sinó que, com el programari de Microsoft, els propietaris dels drets d'autor del codi obert i el programari lliure insisteixen molt a fer respectar els termes de les seves llicències als seus usuaris. Els termes d'aquesta llicència són evidentment diferents dels termes de les llicències del programari de propietat. El programari lliure amb llicència sota la Llicència Pública General (GPL en anglès), per exemple, estableix que qualsevol que modifiqui o redistribueixi el codi font del programari el posi a disposició del públic. Però aquest requeriment només és efectiu si els drets d'autor regulen el programari. Si els drets d'autor no regulen el programari, aleshores el programari lliure no podria imposar el mateix tipus de requeriments als seus usuaris. Per tant, depèn de la llei de propietat intel·lectual, igual que Microsoft. Així doncs, és comprensible que com a programador de programari de propietat, Microsoft s'oposés a la reunió de l'OMPI i també és comprensible que utilitzés els seus lobbistes per aconseguir que el govern nord-americà també s'hi oposés. I de fet, sembla que això és el que va passar. Segons Jonathan Krim del Washington Post, els lobbistes de Mircrosoft van sortir-se amb la seva en aconseguir que el govern dels Estats Units vetés la conferència. [9] I sense el suport dels Estats Units, la reunió es va cancel·lar. No culpo Microsoft de fer tot el que pugui per defensar els seus interessos, sempre que respecti la llei. I fer pressió als governs és perfectament compatible amb la llei. No hi havia res de sorprenent en el fet que l'empresa productora de programari més poderosa del país hagués tingut èxit en els seus intents de fer pressió. Sí que va ser sorprenent, però, la raó que van donar els Estats Units per oposar-se a la reunió. Un cop més, segons relata Krim, Lois Boland, directora en funcions de relacions internacionals per a l'Oficina de Patents i Marques dels EUA, va explicar que "el programari de codi obert va en contra de la missió de l'OMPI, que és promoure els drets de la propietat intel·lectual". Va dir que "celebrar una reunió que té com a objectiu prescindir d'aquests drets o renunciar-hi, ens sembla que és contrari als objectius de l'OMPI." Aquestes declaracions són sorprenents per raons molt diverses. En primer lloc, són senzillament errònies. Com he descrit, la major part del programari lliure i de codi obert depèn fonamentalment dels drets de la propietat intel·lectual anomenats "drets d'autor" (copyright en anglès). Sense aquests drets, les restriccions que imposen aquestes llicències no funcionarien. Per tant, dir que "va en contra" de la missió de promoure drets de la propietat intel·lectual revela una manca de comprensió extraordinària, el tipus d'error que es pot excusar a un estudiant de primer any de Dret, però que resulta vergonyós si ve d'una alta funcionària del govern que treballa amb temes relacionats amb la propietat intel·lectual. En segon lloc, qui ha dit mai que l'objectiu exclusiu de l'OMPI sigui promoure la propietat intel·lectual al màxim? Tal com m'havien advertit a la conferència preparatòria de la CMSI, l'OMPI no només ha d'estudiar quina és la millor manera de protegir la propietat intel·lectual sinó també quin és el millor equilibri per a la propietat intel·lectual. Com sap qualsevol economista i qualsevol advocat, la qüestió més difícil en la llei de la propietat intel·lectual és trobar aquest equilibri. Però, vaig pensar, és indiscutible que hi hauria d'haver límits. Un voldria preguntar-li a la senyora Boland, els medicaments genèrics (medicaments basats en fàrmacs dels quals ha vençut la patent) van en contra de la missió de l'OMPI? El domini públic debilita la propietat intel·lectual? Hauria estat millor si els protocols d'Internet haguessin estat patentats? En tercer lloc, encara que un cregui que la finalitat de l'OMPI és maximitzar els drets de la propietat intel·lectual, en la nostra tradició, els drets de la propietat intel·lectual els tenen individus i empreses. Poden escollir què volen fer amb aquests drets perquè, un cop més, són els seus drets. Si volen "prescindir" dels seus drets o renunciar-hi és, en la nostra tradició, perfectament acceptable. Quan Bill Gates dóna més de 20 mil milions de dòlars per fer el bé al món, no és incoherent amb els objectius del sistema de la propietat intel·lectual. Ans al contrari, és justament el que un sistema de la propietat hauria de fer: atorgar als individus el dret de decidir què volen fer amb la seva propietat. Quan la senyora Boland diu que hi ha quelcom de malament en aquesta reunió "que se suposa que ha de prescindir d'aquests drets o renunciar-hi", està dient que l'OMPI té un interès a interferir en les eleccions de les persones que tenen drets de la propietat intel·lectual. Que, d'alguna manera, l'objectiu de l'OMPI hauria de ser impedir que un individu prescindeixi o renunciï a un dret de la propietat intel·lectual. Que l'interès de l'OMPI no és només que es maximitzin els drets de la propietat intel·lectual sinó també que s'exerceixin de la manera més extrema i restrictiva possible. Hi ha una història d'un tipus de sistema de la propietat com aquest molt coneguda en la tradició anglo-americana. S'anomena "feudalisme". Durant el feudalisme, la propietat no només pertanyia a un nombre reduït de persones i entitats. I els drets vinculats a aquella propietat no només eren molts i poderosos, sinó que el sistema feudal tenia un gran interès a garantir que els propietaris dins del sistema no afeblirien el feudalisme alliberant persones o propietats que estiguessin sota el seu control per deixar-les escapar al mercat lliure. El feudalisme depenia d'un màxim control i de la concentració. Lluitava contra qualsevol llibertat que interferís en aquell control. Com expliquen Peter Drahos i John Braithwaite, aquesta és justament l'elecció que estem fent ara pel que fa a la propietat intel·lectual. [10] Tindrem una societat de la informació, això és segur. L'única elecció que ens queda ara és si aquesta societat de la informació serà lliure o feudal. La tendència sembla decantar-se cap a feudal. Quan va esclatar aquesta batalla, ho vaig penjar en un diari interactiu personal. seguit va sorgir un animat debat a la secció d'opinió. La senyora Boland té un gran nombre de simpatitzants que van intentar demostrar per què els seus comentaris tenien sentit. Però n'hi va haver un que vaig trobar especialment depriment. Un comentarista anònim va escriure,
George, no interpretis malament Lessig: només parla de com hauria de ser el món ("l'objectiu de l'OMPI, i l'objectiu del govern, hauria de ser promoure l'equilibri dels drets de la propietat intel·lectual, no només promoure els drets de la propietat intel·lectual), no de com és. Si estiguéssim parlant de com és el món, aleshores evidentment Boland no estava dient res de dolent. Però en el món que voldria Lessig, és clar que el que va dir estava malament. Sempre has de parar atenció a la diferència entre el món de Lessig i el nostre.
Òbviament, però, el comentarista no estava donant suport a aquella idea. Per contra, ridiculitzava la idea que al món real, l'objectiu d'un govern hauria de ser "promoure l'equilibri adequat" de la propietat intel·lectual. Evidentment, li semblava ridícul. I evidentment, li semblava que deixava palesa la meva ridícula utopia. "Típic d'un acadèmic", hauria pogut continuar el comentarista. Entenc les crítiques a la utopia acadèmica. Jo també crec que les utopies són ridícules i seria el primer de riure'm dels ideals absurdament irreals de la utopia d'acadèmics del passat (i no només a la història del nostre país). Però quan esdevé ridícul suposar que el paper del nostre govern hauria de ser "buscar l'equilibri", aleshores diguin-me ridícul, perquè això voldrà dir que la situació és greu. Si ha de ser evident per a tothom que el govern no cerca l'equilibri, que el govern és només una eina dels lobbistes més poderosos, que la idea de mesurar el govern seguint uns altres estàndards és absurda, que la idea d'esperar que el govern digui veritats i no mentides és ingènua, aleshores, en què ens hem convertit nosaltres, la democràcia més poderosa del món? Pot semblar esbojarrat esperar que un alt funcionari del govern digui la veritat. Pot semblar esbojarrat creure que les polítiques del govern seran alguna cosa més que la criada dels interessos dels més poderosos. Pot semblar esbojarrat argumentar que hauríem de conservar una tradició que ha estat part de la nostra tradició durant la major part de la nostra història, la cultura lliure. Si tot això és esbojarrat, que hi hagi més bogeries. I aviat. Hi ha moments d'esperança en aquesta lluita. I moments de sorpresa. Quan la FCC estava estudiant relaxar les regles que governen la propietat, la qual cosa hauria augmentat la concentració de la propietat dels mitjans, es va formar una extraordinària coalició bipartidista per lluitar contra aquest canvi. Perquè potser per primer cop a la nostra història, grups d'interès tan diferents com la National Rifle Association (NRA), l'American Civil Liberties Union (ACLU), Moveon.org, William Safire, Ted Turner i CodePink Women for Peace es van organitzar per oposar-se a aquest canvi en la política de la FCC. Es va enviar la increïble suma de 700 mil cartes a la FCC, que exigien més vistes i un resultat diferent. Aquest activisme no va aturar la FCC però, poc després, una amplia coalició al Senat va votar per revocar la decisió de la FCC. Les hostils vistes que van precedir aquell vot van revelar el poder que tenia aquell moviment. No hi havia un suport de pes per a la decisió de la FCC i hi havia molt de suport continuat per lluitar contra més concentració dels mitjans. Però fins i tot a aquest moviment se li escapa una peça important d'aquest trencaclosques. La llibertat no tan sols està amenaçada perquè uns quants s'han fet molt rics o perquè només hi ha uns quants jugadors dominants. La poca qualitat de les Big Mac o les Royals amb formatge no significa que no es pugui trobar una bona hamburguesa en algun altre lloc. El perill de la concentració dels mitjans no ve de la concentració en si, sinó del feudalisme que causa la concentració juntament amb el canvi en els drets d'autor. No es tracta només del fet que hi ha poques empreses poderoses que controlen un tall cada cop més gran del pastís dels mitjans. Es tracta del fet que aquesta concentració pot conformar una gamma igualment inflada de drets, drets de la propietat d'una naturalesa històricament extrema. Això és el que perjudica la seva magnitud. Per això és significatiu que tantes persones es manifestessin per exigir competència i més diversitat. Tot i així, si aquesta manifestació s'entén com que només tracta de la magnitud, no és del tot sorprenent. Nosaltres, els nord-americans, tenim una llarga tradició de lluitar contra el que és "gran", amb encert o sense. No és cap novetat que ens podríem tornar a motivar per lluitar contra el que és "gran". Seria quelcom de nou, i molt important, si el mateix nombre de persones es manifestessin per lluitar contra aquest creixent extremisme creat dins la idea de "propietat intel·lectual". No perquè l'equilibri sigui aliè a la nostra tradició; com ja he dit, l'equilibri és la nostra tradició. Sinó perquè el múscul que ens fa pensar de forma crítica sobre l'àmbit de tot el que s'anomena "propietat" ja no l'exercitem en aquesta cultura. Si fóssim Aquil·les, aquest seria el nostre taló. Aquest seria l'escenari de la nostra tragèdia. Mentre escric aquestes últimes línies, les notícies van plenes d'històries de demandes judicials de la RIAA contra gairebé tres-centes persones. [11] Eminem acaba de ser demandat per utilitzar mostres de la música d'algú altre. [12] La història del "robatori" de Bob Dylan a un autor japonès tot just acaba de concloure. [13] Una persona del món de Hollywood, que insisteix que no es faci públic el seu nom, diu, "una conversa fascinant amb aquests dos individus d'un estudi. Tenen uns continguts [vells] extraordinaris que els encantaria utilitzar però no poden perquè no poden començar a obtenir els drets. Tenen vintenes de nois que farien coses genials amb aquests continguts, però caldria vintenes d'advocats per obtenir primer els drets". Alguns congressistes estan parlant de deixar anar virus informàtics per destruir ordinadors sospitosos de violar la llei. Les universitats amenacen amb l'expulsió a aquells joves que utilitzen un ordinador per compartir continguts. Però a l'altra banda de l'Atlàntic, la BBC acaba d'anunciar que crearà un "Arxiu Creatiu" d'on els ciutadans britànics podran descarregar-se continguts de la BBC i prendre'ls, barrejar-los i deixar-ne marca. [14] I al Brasil, el ministre de cultura, Gilberto Gil, un heroi del folclor brasiler, s'ha unit a Creative Commons per distribuir continguts i alliberar llicències en aquest país sud-americà. [15] Els he explicat una història negra. La realitat és una mica més moderada. Una tecnologia ens ha donat una nova llibertat. Poc a poc, alguns comencen a entendre que aquesta llibertat no vol dir anarquia. Podem entrar al segle XXI amb una cultura lliure, sense que els artistes hi surtin perdent i sense que es destrueixi el potencial de la tecnologia digital. Caldrà reflexionar-hi, i el que és més important, necessitarem la voluntat per convertir les RCA dels nostres dies en els Causby. El sentit comú s'ha de rebel·lar, ha d'actuar per alliberar la cultura aviat, si tot aquest potencial ha d'arribar a materialitzar-se mai. NOTES · ^ 1. Commission on Intellectual Property Rights, "Final Report: Integrating Intellectual Property Rights and Development Policy" (Londres, 2002), disponible a l'enllaç #55. Segons una nota de premsa de l'Organització Mundial de la Salut del dia 9 de juliol de 2002, només 230.000 individus dels 6 milions que necessiten medicaments als països en vies de desenvolupament els obtenen, i la meitat d'aquests són al Brasil. · ^ 2. Vegeu: Peter Drahos with John Braithwaite, Information Feudalism: Who Owns the Knowledge Economy? (Nova York: The New Press, 2003), 37. · ^ 3. International Intellectual Property Institute (IIPI), Patent Protection and Access to HIV/AIDS Pharmaceuticals in Sub-Saharan Africa, a Report Prepared for the World Intellectual Property Organization (Washington, D.C., 2000), 14, disponible a l'enllaç #56. Per a un relat de primera mà de la lluita de Sud-àfrica, vegeu: Hearing Before the Subcommittee on Criminal Justice, Drug Policy, and Human Resources, House Committee on Government Reform, H. Rep., 1st sess., Ser. No. 106-126 (22 de juliol de 1999), 150-57 (declaració de James Love). · ^ 4. International Intellectual Property Institute (IIPI), Patent Protection and Access to HIV/AIDS Pharmaceuticals in Sub-Saharan Africa, a Report Prepared for the World Intellectual Property Organization (Washington, D.C., 2000), 15. · ^ 5. Vegeu: Sabin Russell, "New Crusade to Lower AIDS Drug Costs: Africa's Needs at Odds with Firms' Profit Motive," San Francisco Chronicle, 24 de maig de 1999, A1, disponible a l'enllaç #57 ("les llicències obligatòries i els mercats grisos són una amenaça per a tot el sistema de protecció de la propietat intel·lectual"); Robert Weissman, "AIDS and Developing Countries: Democratizing Access to Essential Medicines," Foreign Policy in Focus 4:23 (agost de 1999), disponible a l'enllaç #58 (descriu la política dels EUA); John A. Harrelson, "TRIPS, Pharmaceutical Patents, and the HIV/AIDS Crisis: Finding the Proper Balance Between Intellectual Property Rights and Compassion, a Synopsis," Widener Law Symposium Journal (primavera 2001): 175. · ^ 6. Jonathan Krim, "The Quiet War over Open-Source," Washington Post, 21 d'agost de 2003, E1, disponible a l'enllaç #59; William New, "Global Group's Shift on 'Open Source' Meeting Spurs Stir," National Journal's Technology Daily, 19 d'agost de 2003, disponible a l'enllaç #60; William New, "U.S. Official Opposes 'Open Source' Talks at WIPO," National Journal's Technology Daily, 19 d'agost de 2003, disponible a l'enllaç #61. · ^ 7. He de dir que vaig ser una de les persones que va demanar a l'OMPI que organitzés la trobada. · ^ 8. La postura de Microsoft sobre el programari lliure i de codi obert és més sofisticada. Com ha afirmat repetidament, no té cap problema amb el programari de "codi obert" o el programari del domini públic. La principal objecció de Microsoft és contra el "programari lliure" amb llicències "copyleft": una llicència que requereix que qui l'obtingui adopti les mateixes condicions per qualsevol obra derivada. Vegeu: Bradford L. Smith, "The Future of Software: Enabling the Marketplace to Decide," Government Policy Toward Open Source Software (Washington, D.C.: AEI-Brookings Joint Center for Regulatory Studies, American Enterprise Institute for Public Policy Research, 2002), 69, disponible a l'enllaç #62. Vegeu també: Craig Mundie, Microsoft vicepresident sènior, The Commercial Software Model, debat a la New York University Stern School of Business (3 de maig de 2001), disponible a l'enllaç #63. · ^ 9. Krim, "The Quiet War over Open-Source," disponible a l'enllaç #64. · ^ 10. Vegeu: Drahos amb Braithwaite, Information Feudalism, 210-20. · ^ 11. John Borland, "RIAA Sues 261 File Swappers," CNET News.com, 8 de setembre de 2003, disponible a l'enllaç #65; Paul R. La Monica, "Music Industry Sues Swappers," CNN/Money, 8 de setembre de 2003, disponible a l'enllaç #66; Soni Sangha i Phyllis Furman amb Robert Gearty, "Sued for a Song, N.Y.C. 12-Yr-Old Among 261 Cited as Sharers," New York Daily News, 9 de setembre de 2003, 3; Frank Ahrens, "RIAA's Lawsuits Meet Surprised Targets; Single Mother in Calif., 12-Year-Old Girl in N.Y. Among Defendants," Washington Post, 10 de setembre de 2003, E1; Katie Dean, "Schoolgirl Settles with RIAA," Wired News, 10 de setembe de 2003, disponible a l'enllaç #67. · ^ 12. Jon Wiederhorn, "Eminem Gets Sued . . . by a Little Old Lady," mtv.com, 17 de setembre de 2003, disponible a l'enllaç #68. · ^ 13. Kenji Hall, Associated Press, "Japanese Book May Be Inspiration for Dylan Songs," Kansascity.com, 9 de juliol de 2003, disponible a l'enllaç #69. · ^ 14. "BBC Plans to Open Up Its Archive to the Public," BBC press release, 24 d'agost de 2003, disponible a l'enllaç #70. · ^ 15. "Creative Commons and Brazil," Creative Commons Weblog, 6 d'agost de 2003, disponible a l'enllaç #71. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 04/07/2008. |