|
< Enrera Capítol 12 Danys Per lluitar contra la "pirateria", per protegir la "propietat", la indústria dels continguts ha començat una guerra. Els grups de pressió i les moltes contribucions econòmiques a campanyes electorals han arrossegat ara el govern cap aquesta guerra. Com en qualsevol guerra, aquesta causarà danys i perjudicis directes i col·laterals. Com en qualsevol guerra de prohibició, aquests danys i perjudicis els sofrirà la nostra gent. El meu objectiu fins ara ha estat descriure les conseqüències d'aquesta guerra, i més concretament, les conseqüències per a la "cultura lliure". Però ara el meu objectiu és ampliar aquesta descripció de conseqüències en un sol argument. Està justificada aquesta guerra? Des del meu punt de vista, no. No hi ha cap raó de pes perquè ara, per primer cop, la llei hagi de defensar l'antiguitat davant la novetat, just en un moment en què el poder de la propietat anomenada "propietat intel·lectual" està al punt àlgid de la seva història. Però el "sentit comú" no ho veu així. El sentit comú encara està del costat dels Causby i la indústria dels continguts. Les extremes reclamacions de control en nom de la propietat encara se senten; el rebuig cec de la "pirateria" encara continua. Continuar aquesta guerra tindrà moltes conseqüències. Només en vull descriure tres i es podria dir que totes tres són involuntàries. Estic bastant segur que la tercera és involuntària, però no n'estic segur que les dues primeres ho siguin. Les dues primeres protegeixen les RCA modernes, però no hi ha cap Howard Armstrong a l'aguait per lluitar contra els monopolistes de la cultura d'avui. Limitar els creadors En els propers deu anys veurem una explosió de tecnologies digitals. Aquestes tecnologies faran possible que gairebé tothom capturi i comparteixi continguts. Capturar i compartir continguts, és clar, és el que els humans han fet des que són humans. És com aprenem i com ens comuniquem. Però capturar i compartir mitjançant la tecnologia digital és diferent. La fidelitat i el poder són diferents. Podem enviar un correu electrònic a algú explicant un acudit que hem sentit a Comedy Central o podem enviar el clip. Podem escriure un article sobre les incongruències dels arguments del polític que més ens agrada odiar o podem fer un curt que confronti els arguments. Podem escriure una poesia per expressar el nostre amor o podem enllaçar una sèrie de cançons dels nostres artistes preferits en forma de collaret i posar-ho a disposició de tothom a la Xarxa. Aquesta "captura i compartició" digital és, en part, una extensió de la captura i compartició que sempre ha format part de la nostra cultura i, en part, és quelcom nou. És la continuïtat de Kodak, però trenca les fronteres de la tecnologia com la de Kodak. La tecnologia de la "captura i compartició" digital promet un món de creativitat extraordinàriament diversa que es pot compartir àmpliament i fàcil. I a mesura que aquesta creativitat s'apliqui a la democràcia, farà possible que molts ciutadans utilitzin aquesta tecnologia per expressar-se, criticar i contribuir a la cultura que els envolta. Per tant, la tecnologia ens ha donat l'oportunitat de fer quelcom amb la cultura que fins ara només era possible per als individus en grups reduïts, aïllats els uns dels altres. Pensem en un avi explicant una història a uns quants veïns en un poble. Ara imaginem-nos aquesta mateixa història explicada a tot el món. Però tot això només és possible si l'activitat és presumptament legal. Sota el règim actual de la regulació legal, no ho és. Oblidem-nos de l'intercanvi d'arxius per un moment. Pensem en les nostres pàgines preferides de la Xarxa. Les pàgines web ofereixen resums de guions de programes de televisió oblidats; catàlegs de dibuixos animats dels anys seixanta; n'hi ha que combinen imatge i so per criticar polítics o empreses; d'altres recopilen articles de diari sobre temes remots de ciència i cultura. Hi ha una gran quantitat d'obres creatives per tota la Xarxa. Però tal com està teixida la llei actualment, aquestes obres són il·legals. Aquesta presumpció farà que la creativitat es vagi refredant, a mesura que creixin els exemples de penes extremes per infraccions vagues. És impossible tenir una idea clara de què està permès i què no, i a la vegada, les penes per creuar la línia d'allò permès són sorprenentment severes. Els quatre estudiants amenaçats per la RIAA (en Jesse Jordan del capítol tercer només n'era un) feien front a una amenaça de litigi per 98 mil milions de dòlars per crear motors de cerca que permetien que es copiessin cançons. Però World-Com, que va estafar els seus inversors per valor d'11 mil milions de dòlars i els va ocasionar una pèrdua de més de 200 mil milions, va rebre una multa de només 750 milions de dòlars. [1] I segons la legislació que s'està impulsant ara al Congrés, un metge que de manera negligent amputi la cama equivocada en una operació hauria de pagar més de 250 mil dòlar en danys i perjudicis pel dolor i el sofriment. [2] El sentit comú pot reconèixer l'absurditat en un món on la multa màxima per descarregar-se dos cançons d'Internet és més elevada que la multa a un metge negligent per fer una carnisseria a un pacient? La conseqüència d'aquesta incertesa legal, sumada a aquestes penes extremadament altes, és que una gran quantitat de creativitat o bé no es durà mai a terme, o mai no es durà a terme a l'espai públic. Batejant els Walt Disneys d'avui dia de "pirates" estem enterrant aquest procés creatiu. Fem que sigui impossible que les empreses es refiïn del domini públic perquè les fronteres del domini públic estan dissenyades per ser poc clares. Mai no compensa fer res excepte quan paguem pel dret a crear i, per tant, només aquells que poden pagar poden crear. Com passava amb la Unió Soviètica, però per raons molt diferents, començarem a veure un món d'art subversiu, no perquè el missatge sigui necessàriament polític o perquè el tema sigui polèmic, sinó perquè el mateix acte de crear és legalment reprovable. Actualment, ja hi ha exposicions d'art "il·legal" que recorren els Estats Units. [3] En què consisteix la seva il·legalitat? En l'acte de barrejar la cultura que ens envolta amb una expressió crítica o reflexiva. Part de la raó de la por a la il·legalitat té a veure amb les lleis canviants. He descrit aquests canvis detalladament al capítol desè. Però una part encara més gran d'aquesta por té a veure amb la creixent facilitat amb què es poden detectar aquestes infraccions. Com van descobrir els usuaris de sistemes d'intercanvi d'arxius l'any 2002, és un assumpte trivial per als propietaris de drets d'autor aconseguir que els tribunals obliguin els proveïdors de serveis a Internet a revelar qui té quins continguts. És com si el nostre equip de música transmetés un senyal amb la llista de les cançons que escoltem en la intimitat de casa nostra i que qualsevol pogués detectar amb qualsevol pretext. Mai a la nostra història un pintor no s'ha hagut de preocupar de si el seu quadre violava els drets d'alguna altra obra; però el pintor d'avui, utilitzant les eines de Photoshop i compartint continguts a la Xarxa, se n'ha de preocupar constantment. Les imatges són per tot arreu, però les úniques imatges segures que es poden utilitzar en un acte de creació són aquelles que es compren a Corbis o alguna altra empresa dedicada a la venda d'imatges. I quan comprem, es dóna la censura. El mercat dels llapis és un mercat lliure; no ens cal preocupar dels seus efectes sobre la creativitat. Però el mercat de les icones culturals està altament regulat i monopolitzat; el dret a cultivar-les i transformar-les no és igual de lliure. Els advocats no solen veure aquest fet perquè els advocats no solen ser empírics. Com he descrit al capítol setè, com a resposta a la història del realitzador de documentals Jon Else, he estat sermonejat una vegada i una altra per advocats que insisteixen en el fet que l'ús d'Else era un ús just i que, per tant, m'equivoco quan dic que la llei regula aquest ús. Però l'ús just als Estats Units només significa el dret de contractar un advocat per defensar el nostre dret a crear. I el nostre sistema per defensar drets com aquest és sorprenentment dolent. Gairebé en tots els contexts, però sobretot en aquest, cosa que als advocats els encanta oblidar. Costa massa, és massa lent i el que en resulta sovint té poca relació amb la justícia en què es basa la reclamació. El sistema legal pot ser tolerable per als rics. Per a la resta, és una vergonya per a una tradició que s'enorgulleix del seu l'estat de dret. Els jutges i advocats es poden dir a ells mateixos que l'ús just proporciona prou "espai per respirar" entre la regulació de la llei i l'accés que la llei hauria de permetre. Però el fet que tothom ho qüestioni és un indicador de fins a quin punt el nostre sistema legal ha perdut contacte amb la realitat. Les normes que els editors imposen als escriptors, les normes que les distribuïdores cinematogràfiques imposen als cineastes, les normes que els diaris imposen als periodistes són realment les lleis que governen la creativitat. I aquestes normes tenen poca relació amb la "llei" amb què es recolzen els jutges. Perquè en un món que amenaça amb una multa de 150 mil dòlars per una sola violació voluntària dels drets d'autor i que exigeix desenes de milers de dòlars per defensar-se de la demanda de violació de drets d'autor i que, injustament, mai no retorna a l'acusat els costos que ha sofert per defensar el seu dret a parlar, en aquest món, les regulacions increïblement àmplies que es fan anomenar "drets d'autor" silencien la paraula i la creativitat. I en aquest món, cal que les persones tinguin una ceguesa deliberada per continuar creient que viuen en una cultura lliure. Com em digué Jed Horovitz, l'empresari darrere de Video Pipeline,
Estem perdent oportunitats [creatives] per totes bandes. S'està obligant les persones creatives a no expressar-se. No s'expressen opinions. I tot i que [encara] es creen moltes coses, no seran distribuïdes. Encara que es creï quelcom [...] no aconseguiràs distribuir-ho als mitjans per al gran públic a menys que tinguis un paper d'un advocat que digui "s'han obtingut els drets." Ni tan sols aconseguiràs que ho emeti la PBS sense aquest tipus de permís. Aquí és precisament on tenen el control.
Limitar els innovadors La història de l'última secció és típicament d'esquerres (creativitat asfixiada, artistes que no es poden expressar, bla, bla, bla). Potser això no els motiva a l'acció. Potser pensen que ja hi ha prou art estrany en aquest món i prou expressió crítica sobre més o menys tot. Si pensen això, poden pensar que no hi ha gran cosa en tota aquesta història que els hagi de preocupar. Però hi ha un aspecte d'aquesta història que no és gens d'esquerres. De fet, és un aspecte que podria escriure l'ideòleg capitalista més extrem. I si és un d'aquests (un de bastant especial, si ha llegit fins aquí), aleshores podrà veure aquest aspecte canviant "cultura lliure" per "lliure mercat" allà on he escrit "cultura lliure". L'argument és el mateix, encara que els interessos que afecten la cultura són més fonamentals. L'al·legat que he estat fent sobre la regulació de la cultura és el mateix al·legat que els capitalistes presenten sobre la regulació dels mercats. Evidentment, tothom està d'acord en el fet que hi ha d'haver una certa regulació dels mercats (com a mínim, necessitem normes de propietat i contractació i tribunals que les facin complir). De la mateixa manera, en aquest debat sobre la cultura tothom està d'acord que cal un cert marc per als drets d'autor. Però totes dues perspectives insisteixen incansablement en el fet que només perquè sigui necessària certa regulació, no vol dir que més regulació sigui millor. I totes dues perspectives queden totalment atònites davant la manera com la regulació simplement permet a les indústries poderoses d'avui protegir-se dels competidors del futur. Aquest és l'efecte individual més dràstic del canvi de l'estratègia reguladora que he descrit al capítol desè. La conseqüència d'aquesta gran amenaça de responsabilitats legals juntament amb les borroses fronteres de la llei de propietat intel·lectual és que els innovadors que vulguin innovar en aquest espai, només ho poden fer amb garanties si tenen el permís de les indústries dominants de la generació anterior. Aquesta lliçó s'ha ensenyat a través d'una sèrie de casos que es van dissenyar i executar per donar una lliçó als inversors de risc. Aquesta lliçó, el que l'exconseller delegat de Napster, Hank Barry, anomena un "drap fúnebre" que ha caigut sobre Sillicon Valley, s'ha après. Considerem ara un exemple per il·lustrar la idea, una història de la qual vaig explicar el començament a The Future of Ideas (El futur de les idees) i que s'ha anat desenvolupant d'una manera que jo (pessimista empedreït) mai no hauria predit. L'any 1997, Michael Roberts va obrir una empresa anomenada MP3.com, interessada en refer el negoci de la música. El seu objectiu no només era proporcionar noves vies per accedir als continguts, sinó també era facilitar noves vies per crear continguts. A diferència dels grans segells discogràfics, MP3.com oferia als creadors un lloc on distribuir la seva creativitat, sense exigir un compromís exclusiu per part dels creadors. Però perquè aquest sistema funcionés, MP3.com necessitava una forma fiable de recomanar música als seus usuaris. La idea darrere d'aquesta alternativa era aprofitar les preferències musicals conegudes dels usuaris per recomanar nous artistes. Si li agrada Lyle Lovett, segurament li agradarà Bonnie Raitt, etc. Aquesta idea requeria una manera simple de compilar dades sobre les preferències dels usuaris. MP3.com va trobar una manera extraordinàriament enginyosa de compilar aquesta informació. El juny de 2000, l'empresa va llançar un servei anomenat my.mp3.com. Utilitzant programari que proporcionava MP3.com, els usuaris podien obrir un compte i inserir un CD al seu ordinador. El programari reconeixeria aquell CD i li donava a l'usuari accés a aquells continguts. Així doncs, per exemple, si posàvem un CD de Jill Sobule, fóssim on fóssim (a casa o a la feina) podíem tenir accés a aquella música un cop haguéssim entrat al nostre compte d'usuari. El sistema era, doncs, una mena de caixa forta musical. Evidentment hi havia qui podia utilitzar aquest sistema per copiar continguts il·legalment. Però aquesta possibilitat existia tant amb MP3.com com sense. L'objectiu de my.mp3.com era donar als usuaris els seus propis continguts i, com a efecte secundari, veient els continguts que ja tenien, descobrir els tipus de continguts que els agradaven. Però per fer que aquest sistema funcionés, MP3.com havia de copiar 50 mil CD a un servidor. (En principi, hauria pogut ser el mateix usuari qui pengés la música, però hauria trigat molt de temps i el producte resultant hauria estat de dubtosa qualitat). Per tant, l'empresa va comprar 50 mil CD en una botiga de música i va començar el procés de fer-ne les còpies. Un cop més, els continguts d'aquestes còpies només servirien a aquells que demostressin que tenien una còpia del CD al qual volien accedir. Així doncs, la tasca era copiar 50 mil CD, 50 mil còpies destinades a donar als clients allò que ja havien comprat. Nou dies després que MP3.com llancés el seu servei, els cinc segells més importants liderats per la RIAA van interposar una demanda contra MP3.com. MP3.com va arribar a un acord amb quatre d'aquests cinc. Nou mesos després, un jutge federal va considerar MP3.com culpable de violació voluntària dels drets d'autor pel que feia a la cinquena discogràfica. Aplicant la llei vigent, el jutge va imposar una multa a MP3.com de 118 milions de dòlars. MP3.com aleshores va arribar a un acord amb el demandant que quedava, Vivendi Universal, i va pagar 54 milions de dòlars. Vivendi va comprar MP3.com més o menys un any més tard. Aquesta part de la història ja l'he explicada algun cop abans. Ara, considerem la conclusió. Després que Vivendi comprés MP3.com, Vivendi va donar mitja volta i va interposar una demanda per negligència professional contra els advocats que havien aconsellat a MP3.com que es defensés dient que de bona fe havia cregut que el servei que volia oferir seria legal d'acord amb la llei de propietat intel·lectual. La demanda al·legava que hauria d'haver estat obvi que els tribunals trobarien aquesta acció il·legal; per tant, aquesta demanda buscava castigar qualsevol advocat que hagués gosat suggerir que la llei era menys restrictiva que el que exigien les discogràfiques. L'objectiu clar d'aquest litigi (pel qual es va arribar a un acord d'una quantitat no especificada poc després que desaparegués el cas de la premsa) era enviar un missatge inequívoc als advocats perquè aconsellessin els clients en aquest àmbit: no només patiran els vostres clients si la indústria dels continguts els apunta amb una pistola, vosaltres també. De manera que, els que creieu que la llei hauria de ser menys restrictiva, hauríeu de ser conscients que tenir aquesta visió de la llei us costarà car, a vosaltres i al vostre bufet. Aquesta estratègia no només es limita als advocats. L'abril de 2003, Universal i EMI van demandar Hummer Winblad, l'empresa de capital de risc que havia finançat Napster en algun moment del seu desenvolupament, el seu cofundador (John Hummer) i el soci general (Hank Barry). [4] L'al·legació aquí també era que l'empresa de capital de risc hauria d'haver reconegut el dret de la indústria a controlar com s'ha de desenvolupar la indústria. Haurien de ser declarats responsables personalment per finançar una empresa el negoci de la qual quedava fora de la llei. Aquí, un cop més, l'objectiu de la demanda era transparent: qualsevol empresa de capital de risc sap ara que si finança una empresa el negoci de la qual no aproven els grans dinosaures, corre un risc, no només al mercat, sinó també davant dels tribunals. La vostra inversió no només us compra una empresa, també us compra una demanda judicial. L'ambient s'ha tornat tan extrem que fins i tot els fabricants tenen por de les tecnologies que toquen continguts. En un article de Business 2.0, Rafe Needleman descriu un debat amb BMW,
Vaig preguntar per què, amb tota la capacitat d'emmagatzematge i poder informàtic que hi ha en un cotxe, no hi havia forma de reproduir fitxers MP3. Em van dir que els enginyers de BMW a Alemanya havien modificat un model d'automòbil per reproduir MP3 mitjançant el sistema de so integrat al vehicle, però que el departament de màrqueting i el legal no se sentien còmodes amb la idea d'impulsar-ho a escala nacional. Encara avui dia no hi ha cotxes nous als Estats Units amb reproductors MP3 de bona fe [...] [5]
No estic dient que les empreses haurien de tenir el dret a començar iniciatives il·legals. La idea és la definició d'"il·legal". La llei és un caos d'incertesa. No tenim cap manera fiable de saber com s'hauria d'aplicar a les noves tecnologies. Però invertint la nostra tradició de deferència judicial i adoptant les sorprenentment altes penes que imposa la llei de propietat intel·lectual, aquesta incertesa es converteix ara en una realitat molt més conservadora que correcta. Si la llei imposés la pena de mort per aparcar malament, no només hi hauria menys mals aparcaments, també conduiríem molt menys. El mateix principi es pot aplicar a la innovació. Si la innovació està constantment controlada per aquesta responsabilitat incerta i il·limitada, tindrem molta menys innovació i molta menys creativitat. La idea és paral·lela a la idea típicament d'esquerres sobre l'ús just. Sigui quina sigui la llei "real", la realitat de l'efecte de la llei en tots dos contexts és la mateixa. Aquest sistema descabdelladament punitiu de regulació ofegarà sistemàticament la innovació i la creativitat. Protegirà alguns creadors i algunes indústries, però perjudicarà la indústria i la creativitat en general. El lliure mercat i la cultura lliure depenen d'una competència sana i vibrant. Però l'efecte de la llei avui és ofegar aquesta competència. L'efecte és produir una cultura massa regulada, de la mateixa manera que l'efecte de massa control al mercat és produir un mercat regulat massa regulat. La construcció d'una cultura del permís, en lloc d'una cultura lliure, és la primera manera important en què els canvis que he descrit obstaculitzaran la innovació. Una cultura del permís significa una cultura d'advocats, una cultura en què l'habilitat de crear requereix una trucada de telèfon a l'advocat. Aquí tampoc no estic en contra dels advocats, com a mínim, quan són on han de ser. Per suposat, tampoc no estic en contra la de llei. Però la nostra professió ha perdut el sentit dels seus límits. I els líders de la nostra professió han perdut de vista els alts costos que la nostra professió imposa als altres. La ineficiència de la llei és una vergonya per a la nostra tradició. I, tot i que crec que la nostra professió hauria de fer tot el que estigui a les seves mans perquè la llei sigui més eficient, també hauria de, com a mínim, fer tot el que estigui a les seves mans per limitar el radi d'acció de la llei en aquells àmbits on no hi fa res de bo. Els costos de les transaccions ocults en una cultura del permís són suficients per enterrar un gran àmbit de creativitat. Algú ha de donar moltes explicacions per justificar aquest resultat. La incertesa de la llei és un dels obstacles per a la innovació. Però hi ha un segon obstacle que opera més directament, l'intent de molts en la indústria dels continguts d'utilitzar la llei per regular directament la tecnologia d'Internet per protegir-ne millor els continguts. La motivació darrere d'aquesta resposta és clara. Internet permet una difusió eficient dels continguts. Aquesta eficiència és una característica del disseny d'Internet. Però des de la perspectiva de la indústria dels continguts aquesta característica és una molèstia, un virus. L'eficient difusió de continguts significa que els distribuïdors de continguts tenen més dificultats per controlar la distribució d'aquests continguts. Una resposta òbvia a aquesta eficiència és, doncs, que Internet sigui menys eficient. Si Internet fa possible la "pirateria", aleshores, diu aquesta resposta, hauríem de trencar-li les ales. Hi ha molts exemples d'aquest tipus de legislació. Davant la impaciència de la indústria dels continguts, alguns al Congrés han amenaçat amb legislació que requeriria que els ordinadors determinessin si els continguts als quals accedeixen estan protegits o no i desactivar la difusió de continguts protegits. [6] El Congrés ja ha pres algunes mesures per explorar "un senyal d'emissió" obligatori que s'exigiria a cada aparell capaç de transmetre vídeo digital (per exemple, un ordinador) i desactivaria la còpia de qualsevol contingut arcat amb un senyal d'emissió. Altres membres del Congrés han proposat atorgar immunitat legal als proveïdors de continguts perquè puguin utilitzar tecnologia que caci els violadors de drets d'autor i inutilitzar els seus ordinadors. [7] D'una banda, aquestes solucions semblen raonables. Si el problema és el codi, per què no regulem el codi per fer desaparèixer el problema? Però qualsevol regulació d'infrastructura tècnica sempre se sintonitzarà segons la tecnologia del moment. Imposarà càrregues i costos importants a aquesta tecnologia, però segurament es veurà eclipsada per avenços al voltant, justament, d'aquests requeriments. El març de 2002, una extensa coalició d'empreses tecnològiques liderada per Intel va intentar que el Congrés veiés els danys que una legislació d'aquest tipus provocaria. [8] El seu argument no era, òbviament, que els drets d'autor no haguessin d'estar protegits. Per contra, el seu argument era que cap protecció no hauria de fer més mal que bé. Hi ha una forma més clara de com aquesta guerra ha perjudicat la innovació, una història que els sonarà familiar als defensors del lliure mercat. Els drets d'autor poden ser propietat, però com tota propietat, també són una forma de regulació. És una regulació que beneficia alguns i perjudica uns altres. Quan es fa bé, beneficia els creadors i perjudica les sangoneres. Quan es fa malament, es converteix en una regulació que utilitzen els poderosos per vèncer els competidors. Com he descrit al capítol desè, malgrat aquest tret característic dels drets d'autor com a regulació, subjecte a qualificacions importants descrites per Jessica Litman al seu llibre Digital Copyright, [9] en general aquesta història dels drets d'autor no està malament. Com es detalla al capítol desè, quan han aparegut noves tecnologies, el Congrés ha establert l'equilibri per garantir que allò que és nou estigui protegit d'allò que és antic. Les llicències estatutàries o obligatòries han estat una part d'aquesta estratègia. L'ús just (com en el cas del VCR) n'ha estat una altra. Però aquest model de deferència cap a les noves tecnologies ara ha canviat amb l'aparició d'Internet. En lloc de trobar l'equilibri entre les reclamacions d'una nova tecnologia i els drets legítims dels creadors de continguts, tant els tribunals com el Congrés han imposat restriccions legals que tindran l'efecte d'ofegar allò que és nou i beneficiar allò que és antic. La resposta dels tribunals ha estat prou universal. [10] S'ha reflectit en les respostes amb què ha amenaçat i, de fet, aplicat el Congrés. No els enumeraré totes aquestes respostes aquí. [11] Però hi ha un exemple que n'il·lustra la idea general, la història de la mort de la ràdio per Internet. Com he descrit al capítol quart, quan una emissora de ràdio posa una cançó, l'artista que grava no rep diners per aquesta "interpretació radiofònica" a menys que ell o ella en sigui també el compositor. Així doncs, per exemple, si Marilyn Monroe hagués gravat una versió del "Happy Birthday" (per fer memòria de la seva famosa interpretació davant el president Kennedy al Madison Square Garden), aleshores, sempre que s'hagués posat aquella gravació a la ràdio, els propietaris dels drets d'autor de "Happy Birthday" haurien obtingut diners, però no Marilyn Monroe. L'argument darrere d'aquest equilibri aconseguit pel Congrés tenia algun sentit. La justificació que es donava era que la ràdio era una forma de publicitat. L'artista que gravava en sortia beneficiat perquè, posant la seva música, l'emissora de ràdio augmentava les possibilitats que els discs de l'artista es venguessin. Per tant, l'artista que gravava n'obtenia quelcom, encara que fos indirectament. Probablement aquesta raó tenia menys a veure amb el resultat que amb el poder de les emissores de ràdio: els seus lobbistes eren bastant bons a l'hora d'aturar qualsevol intent del Congrés de compensar els artistes que gravaven. Arriba la ràdio per Internet. Com la ràdio normal, la ràdio per Internet és una tecnologia per fer arribar continguts des d'una emissora a un oient. L'emissió viatja per Internet, no per l'èter de l'espectre radiofònic. Per tant, per Internet, puc "sintonitzar" una emissora de ràdio de Berlín, des de San Francisco, encara que no hi hagi cap manera de sintonitzar una emissora de ràdio normal gaire més enllà de la zona metropolitana de San Francisco. Aquesta característica de la ràdio per Internet implica que hi ha un nombre potencial il·limitat d'emissores de ràdio que l'usuari pot sintonitzar utilitzant l'ordinador, mentre que amb l'arquitectura existent de la ràdio tradicional, hi ha un evident límit en el nombre de freqüències clares que puc sintonitzar. Així doncs, la ràdio per Internet podria ser més competitiva que la ràdio tradicional; podria proporcionar un ampli ventall d'opcions d'on poder escollir. I com que l'audiència potencial de la ràdio digital és tot el món, les emissores especialitzades podrien desenvolupar i promoure'n fàcilment els continguts per a un nombre relativament elevat d'usuaris per tot el món. Segons alguns càlculs, més de vuitanta milions d'usuaris de tot el món han sintonitzat alguna emissora de ràdio per Internet. La ràdio per Internet és, doncs, a la ràdio el que la FM va ser a la AM. És una millora potencialment molt més significativa que la que va suposar la FM respecte de l'AM, perquè no només la tecnologia és millor, també la magnitud de la competència és molt més gran. Hi ha un paral·lelisme directe entre la lluita per apuntalar la ràdio FM i la lluita per protegir la ràdio digital. Com descriu un autor la lluita de Howard Armstrong per fer realitat la ràdio FM,
Gairebé un nombre il·limitat d'emissores FM eren possibles en ona curta, per tant, s'acabaven les restriccions artificials imposades a la ràdio en la superpoblada ona llarga. Si la FM es desenvolupés lliurement, el nombre d'emissores només estaria limitat per l'economia i la competència i no per restriccions tècniques [...] Armstrong va comparar la situació que s'havia donat amb la ràdio amb la situació que es va produir després de la invenció de la impremta, quan els governs i els interessos imperants van intentar controlar aquest nou instrument de comunicació de masses imposant-li llicències restrictives. Aquesta tirania només es va rompre quan hom va poder comprar i utilitzar la impremta lliurement. La FM, en aquest sentit, fou un invent tan important com la impremta, perquè li va atorgar a la ràdio l'oportunitat de desfer-se de les seves manilles. [12]
Ara es podria dir exactament el mateix de la ràdio per Internet, perquè, una vegada més, no hi ha límits tècnics que puguin restringir el nombre d'emissores de ràdio digitals. Les úniques restriccions per a la ràdio digital són les que imposa la llei. De manera que la primera pregunta que ens hauríem de plantejar és, quines normes dels drets de propietat intel·lectual regulen la ràdio per Internet? Però aquí el poder dels lobbistes s'inverteix. La ràdio digital és una indústria nova. En canvi, els artistes que graven compten amb un grup de pressió molt poderós, la RIAA. Per tant, quan el Congrés va estudiar el fenomen de la ràdio digital l'any 1995, aquests lobbistes havien collat el Congrés perquè adoptés normes diferents per a la ràdio digital. Mentre que la ràdio terrestre no ha de pagar a la nostra hipotètica Marilyn Monroe quan emet la seva hipotètica gravació del "Happy Birthday", la ràdio digital, sí. No només la llei no és neutral pel que fa a la ràdio digital, també li posa més obstacles que a la ràdio terrestre. La càrrega econòmica no és poca. Com estima William Fisher, professor de Dret a Harvard, si una emissora de ràdio digital distribuís música pop sense anuncis a (de mitjana) deu mil oients, vint-i-quatre hores al dia, el total que l'emissora hauria de pagar als artistes, seria més d'un milió de dòlars l'any. [14] Una emissora de ràdio terrestre que emetés els mateixos continguts no hauria de pagar el mateix. La càrrega, però, no només és econòmica. Segons les normes que es van imposar originalment, una emissora digital (no una de terrestre) hauria de compilar les següents dades sobre cada transacció d'escolta:
1. nom del servei;
Per què? Quina justificació té aquesta diferència? Es va realitzar algun estudi de les conseqüències econòmiques de la ràdio per Internet que justifiqués aquestes diferències? El motiu era protegir els artistes de la pirateria? En un estrany gest de sinceritat, un expert de la RIAA va admetre el que semblava evident a tothom en aquell moment. Com em digué Alex Alben, vicepresident de política pública de Real Networks,
La RIAA, que representava els segells discogràfics, va presentar alguns testimonis sobre el que pensaven que un comprador interessat pagaria a un venedor potencial, i era molt més alt. Era deu vegades més alt que el que paguen les emissores de ràdio per reproduir les mateixes cançons en el mateix període de temps. Així doncs, els advocats que representaven les emissores digitals van preguntar a la RIAA, [...] "com obteniu aquesta tarifa que és molt més alta? Per què val més que la ràdio? Perquè som centenars de milers d'emissores digitals que volem pagar i això hauria d'establir la tarifa de mercat, i si estableixen la tarifa tan elevada, eliminaran les emissores digitals petites [...]"
Traducció: l'objectiu és utilitzar la llei per eliminar la competència, de manera que aquesta plataforma d'immensa competència potencial, que faria possible explotar la diversitat dels continguts, no faci mal als dinosaures del passat. Ningú, ni de dretes ni d'esquerres, no hauria de recolzar aquest ús de la llei. No hi ha gairebé ningú, però, ni de dretes ni d'esquerres, que faci res efectiu per prevenir-ho. Corrompre els ciutadans Massa regulació ofega la creativitat, escanya la innovació, dóna als dinosaures el veto sobre el futur, deixa escapar l'extraordinària oportunitat de tenir una creativitat democràtica que fa possible la tecnologia. A més d'aquests importants danys, encara n'hi ha un que era important per als nostres pares i que avui sembla oblidat: massa regulació corromp els ciutadans i debilita l'estat de dret. La guerra que s'està lliurant avui és una guerra de prohibició. Com amb qualsevol guerra de prohibició, l'objectiu és el comportament d'un gran nombre de ciutadans. Segons el diari The New York Times, 43 milions de nord-americans es van descarregar música durant el mes de maig de 2002. [15] Segons la RIAA, el comportament d'aquests 43 milions de ciutadans és un delicte. Per tant, tenim una sèrie de normes que transformen el 20% dels nord-americans en delinqüents. A mesura que la RIAA presenta demandes no només contra els Napsters i els Kazaa del món, sinó també contra estudiants que creen motors de cerca i, cada cop més, contra usuaris particulars que es descarreguen continguts, les tecnologies per compartir evolucionaran cap a la protecció i l'ocultació dels usos il·legals. És una carrera d'armament o una guerra civil amb els extremismes d'un bàndol inspirant respostes encara més extremes a l'altre bàndol. Les tàctiques de la indústria dels continguts exploten els defectes del sistema legal nord-americà. Quan la RIAA va demandar en Jesse Jordan, sabia que en Jordan havia trobat un cap de turc, no un acusat. L'amenaça d'haver de pagar tots els diners del món per danys i perjudicis (15 milions de dòlars) o gairebé tots els diners del món per defensar-se d'haver de pagar tots els diners del món en danys i perjudicis (250 mil dòlars en despeses legals) va conduir en Jordan a escollir pagar tots els diners que tenia en aquest món (12 mil dòlars) per lliurar-se de la demanda. Aquesta mateixa estratègia anima les demandes de la RIAA contra els usuaris particulars. El setembre de 2003, la RIAA va demandar 261 persones, inclosos una nena de dotze anys que vivia en un habitatge de protecció oficial i un senyor de setanta anys que no tenia ni idea de què era l'intercanvi de fitxers. [16] Com van poder comprovar aquests caps de turc, sempre costarà més defensar-se d'aquestes demandes que arribar a un acord. (La nena de dotze anys, per exemple, com en Jesse, els va pagar amb tots els seus estalvis de 2 mil dòlars). La nostra llei és un sistema horrible per defensar drets, és una vergonya per a la nostra tradició. I la conseqüència de la nostra llei tal com és ara, és que els que tenen poder la poden utilitzar per esclafar qualsevol dret dels seus opositors. Les guerres de prohibició no són una novetat als Estats Units. Aquesta és senzillament més extrema que cap de les que haguem vist abans. Vam viure la prohibició amb la llei seca, en un moment en què el consum d'alcohol per càpita l'any era d'uns sis litres. Al principi, la guerra contra la beguda va reduir el consum fins a només un 30% dels nivells de prohibició, però al final el consum havia pujat fins a un 70% dels nivells de prohibició. Els ciutadans d'aquest país bevien més o menys el mateix, però ara, la majoria eren delinqüents. [17] Hem declarat una guerra contra les drogues amb l'objectiu de reduir el consum dels narcòtics regulats que ara consumeix un 7% (o 16 milions) de nord-americans. [18] Aquesta xifra representa una caiguda del màxim de l'any 1979, un 14% de la població. Regulem els automòbils fins al punt que la majoria dels nord-americans infringeixen la llei cada dia. Tenim un sistema fiscal tan complex que la majoria dels negocis que utilitzen diners en metàl·lic sovint fan trampes. [19] Ens enorgullim de la nostra "societat lliure", però hi ha una llista interminable de comportaments quotidians regulats a la nostra societat. En conseqüència, una gran proporció de nord-americans infringeix com a mínim alguna llei amb regularitat. Aquest estat de les coses té les seves conseqüències. És un tema especialment rellevant per a professors com jo, la feina dels quals és ensenyar als estudiants de Dret la importància de l'ètica. Com el meu col·lega Charlie Nesson els digué en una classe a Stanford, cada any les facultats de Dret admeten milers d'alumnes que han descarregat música il·legalment, consumit alcohol il·legalment, conduït cotxes il·legalment. Són nois i noies per als quals comportar-se il·legalment és cada cop més la norma i no l'excepció. Aleshores, se suposa que nosaltres, com a professors de Dret, els hem d'ensenyar a comportar-se èticament: com rebutjar els suborns o mantenir separats els fons de diferents clients, o respectar una petició que farà pública un document que posarà fi al teu cas. Generacions senceres de nord-americans (en algunes parts del país de manera més significativa que d'altres, però tot i així, a tot el país) no poden viure les seves vides normalment i legal, perquè "normalment" implica un cert grau d'il·legalitat. La resposta a aquesta il·legalitat generalitzada és o bé fer respectar la llei amb més severitat o canviar la llei. Nosaltres, com a societat, hem d'aprendre a fer aquesta elecció més racionalment. Que una llei tingui sentit o no depèn, com a mínim en part, de si els costos de la llei, tant els coneguts com els col·laterals, superen els beneficis. Si els costos coneguts i col·laterals són més que els beneficis, aleshores s'hauria de canviar la llei. D'altra banda, si els costos del sistema vigent són molt més elevats que els d'un sistema alternatiu, aleshores hauríem d'estudiar seriosament l'alternativa. La meva idea no és la típica estupidesa de "només perquè la gent infringeix la llei, la llei s'ha de canviar". Evidentment, així podríem reduir la quantitat d'assassinats legalitzant els assassinats els dimecres i divendres. Però això no tindria sentit perquè l'assassinat està malament cada dia de la setmana. Una societat fa bé de prohibir l'assassinat sempre i a qualsevol lloc. La meva idea és, en canvi, la que les democràcies han entès durant generacions, però que recentment sembla que haguem oblidat. L'estat de dret depèn del fet que les persones respectin la llei. Com més sovint i més reincidim en infringir la llei com a ciutadans, menys respectem la llei. Òbviament, en la majoria de casos, el tema clau és la llei en si, no el respecte per la llei. Tant m'és que un violador respecti la llei o no; el vull enxampar i posar-lo a la presó. Però sí que m'importa que els meus alumnes respectin la llei. I sí que m'importa que les normes de la llei sembrin una manca de respecte creixent a causa de l'extrema regulació que imposen. Vint milions de nord-americans han arribat a la majoria d'edat des que Internet va introduir aquesta forma diferent de "compartir". Hem de poder anomenar aquests vint milions d'americans "ciutadans" i no "delinqüents". Quan com a mínim quaranta-tres milions de ciutadans es descarreguen continguts d'Internet i quan utilitzen eines per combinar aquests continguts de formes no autoritzades pels propietaris dels drets d'autor, la primera pregunta que ens hauríem de plantejar no és com ens pot servir l'FBI. La primera pregunta que ens hauríem de fer és si aquest tipus de prohibició és realment necessària per aconseguir els objectius que persegueix la llei de propietat intel·lectual. Hi ha una altra manera de garantir que els artistes cobrin sense convertir quaranta-tres milions de nord-americans en delinqüents? Si hi ha altres formes de garantir que els artistes cobrin sense transformar els Estats Units en una nació de delinqüents, té sentit tot això? Aquesta idea abstracta quedarà més clara amb un exemple concret. Tots tenim CD. Molts de nosaltres encara tenim discs de vinil. Aquests bocins de plàstic contenen música que d'alguna manera hem comprat. La llei protegeix el nostre dret a comprar i vendre aquest bocí de plàstic: no és una violació dels drets d'autors el fet que jo vengui els meus discs de música clàssica a una botiga de discs de segona mà i en compri de jazz per substituir-los. Aquest "ús" d'aquestes gravacions és lliure. Però tal com ha demostrat la febre de l'MP3, hi ha un altre ús dels discs de vinil que és efectivament lliure. Com que aquestes gravacions es van realitzar sense tecnologies de protecció dels drets d'autor, sóc "lliure" de copiar o "extreure" música dels meus discs i transferir-la a un disc dur d'un ordinador. De fet, Apple va arribar a dir que la "llibertat" és un dret: en una sèrie d'anuncis, Apple recolzava la capacitat de les tecnologies digitals per "extreure, barrejar i gravar". Aquest "ús" dels meus discs té certament valor. A casa he començat un llarg procés d'extreure música de tots els CD de la meva muller i guardar-la en un arxiu. Aleshores, utilitzant l'iTunes d'Apple o un fantàstic programa anomenat Andromeda, podem construir diferents llistes de reproducció de la nostra música: Bach, barroca, cançons d'amor, cançons d'amor de gent coneguda... el potencial és infinit. I reduint els costos de barrejar les llistes de reproducció, aquestes tecnologies ajuden a construir una creativitat amb llistes de reproducció que també té valor per si mateixa. Les compilacions de cançons són creatives i significatives per si mateixes. Aquest ús el fan possible els mitjans no protegits (CD o discs). Però els mitjans que no tenen protecció també fan possible l'intercanvi de fitxers, que amenaça (o això és el que creu la indústria dels continguts) l'habilitat dels creadors d'obtenir un benefici just de la seva creativitat. Per tant, molts estan començant a fer recerca en aquestes tecnologies per eliminar els mitjans no protegits. Aquestes tecnologies, per exemple, farien impossible que es pogués extreure música dels CD. O podrien fer programes espia per identificar continguts extrets a les màquines dels usuaris. Si aquestes tecnologies tiren endavant, la creació de grans arxius de la nostra pròpia música seria bastant difícil. Podríem introduir-nos en l'entorn dels pirates informàtics i obtenir tecnologies per desactivar aquestes tecnologies que protegeixen els continguts. Comerciar amb aquestes tecnologies és il·legal, però potser això no els preocupa gaire a vostès. Sigui com sigui, per a la majoria de la gent, aquestes tecnologies de protecció destruirien de forma efectiva l'ús d'utilitzar CD per arxivar fitxers. Dit d'una altra manera, la tecnologia ens obligaria a tornar al món on o bé escoltem música en bocins de plàstic o bé formem part d'un sistema de "gestió de drets digitals" extremadament complex. Si l'única manera de garantir que els artistes cobrin fos eliminar la possibilitat de moure continguts lliurement, aleshores aquestes tecnologies que interfereixen en la llibertat de moure continguts tindrien una justificació. Però, i si hi hagués una altra forma de garantir que els artistes cobrin sense immobilitzar aquests continguts? En unes altres paraules, què passaria si un sistema diferent pogués garantir la compensació per als artistes mantenint la llibertat de moure continguts fàcilment? Aquí encara no pretenc demostrar que un sistema així existeix. Els presento una versió d'un sistema com aquest a l'últim capítol del llibre. Per ara, la idea és una relativament poc controvertida: si un sistema diferent aconseguís els mateixos objectius legítims que el sistema actual de drets d'autor, però deixés els consumidors i els creadors molt més lliures, tindríem una molt bona raó per tirar endavant aquesta alternativa, és a dir, una alternativa de llibertat. Dit d'una altra manera, l'elecció no seria entre propietat o pirateria; l'elecció seria entre sistemes de propietat diferents i les llibertats que permetrien cadascun dels sistemes. Crec que hi ha una manera de garantir que els artistes cobrin sense convertir quaranta-tres milions de nord-americans en delinqüents. Però el tret més important d'aquesta alternativa és que ens conduiria a un mercat de producció i distribució de la creativitat molt diferent. Els pocs que avui tenen el poder i controlen la gran majoria de la distribució de continguts al món ja no exercirien un control tan extrem, sinó que agafarien el mateix camí que el carruatge de cavalls. Passa, però, que els fabricants de carruatges d'aquesta generació ja han muntat el Congrés a la sella i estan cavalcant la llei per protegir-se ells mateixos d'aquesta nova forma de competència. Per a ells, l'elecció és entre quaranta-tres milions de nord-americans delinqüents o la seva supervivència. La seva elecció és comprensible. Però no és comprensible que nosaltres, com a democràcia, continuem amb aquesta elecció. Jack Valenti és captivador; però no ho és tant per justificar l'abandó d'una tradició tan important i arrelada com ho és la nostra tradició de cultura lliure. Hi ha un altre aspecte d'aquesta corrupció que és especialment important pel que fa a les llibertats civils i es desprèn directament de la guerra de prohibició. Com descriu Fred von Lohmann, advocat de l'Electronic Frontiers Foundation (Fundació Fronteres Electròniques), aquests són els "danys col·laterals" que se'n "deriven quan convertim un alt percentatge de la població en delinqüents". Són danys col·laterals que afecten les llibertats civils en general. Explica Von Lohmann:
"Si podem tractar algú com a un presumpte delinqüent, de sobte, s'evaporen moltes proteccions de llibertats civils bàsiques en un grau o un altre [...] Si violes drets d'autor, com pots esperar tenir cap dret a la intimitat? Si violes drets d'autor, com pots esperar que no et prenguin l'ordinador? Com pots esperar continuar tenint accés a Internet? [...] La nostra sensibilitat canvia automàticament quan pensem "bé, però aquella persona és un delinqüent, no respecta la llei". Bé, aquesta campanya contra l'intercanvi d'arxius ha aconseguit que un alt percentatge de la població internauta nord-americana sigui "delinqüent".
Els usuaris d'Internet van començar a notar-ho de manera general l'any 2003 quan la RIAA va llançar la seva campanya per obligar els proveïdors de serveis per Internet a donar el nom dels clients que la RIAA creia que estaven infringint la llei de propietat intel·lectual. Verizon va lluitar contra aquesta demanda i va perdre. Amb una simple petició al jutge, i sense avisar el client, es revela la identitat de l'usuari d'Internet. La RIAA va ampliar la seva campanya anunciant una estratègia general per demandar usuaris particulars d'Internet que presumptament han descarregat música amb drets d'autor de sistemes d'intercanvi d'arxius. Però com hem vist, els possibles danys i perjudicis d'aquestes demandes són astronòmics: si un ordinador familiar s'utilitza per descarregar només un CD de música, la família podria haver de pagar 2 milions de dòlars per danys i perjudicis. Però això no va aturar la RIAA a l'hora de demandar aquestes famílies, igual que va fer amb en Jesse Jordan. [20] Però fins i tot això es queda curt a l'hora de definir l'espionatge que està duent a terme la RIAA. Un informe de la CNN de finals de l'estiu passat descrivia una estratègia que la RIAA havia adoptat per perseguir els usuaris de Napster. [21] Mitjançant un sofisticat algoritme, agafava el que ve a ser a la pràctica una empremta digital de cada cançó que hi havia al catàleg de Napster. Totes les còpies d'aquell MP3 tenien la mateixa "empremta". Imaginin-se doncs la següent situació, perfectament possible: un amic li regala un CD a la seva filla, una compilació de cançons com qualsevol casset que fèiem quan érem petits. Vostè no sap, ni tampoc la seva filla, d'on surten aquestes cançons i copia aquestes cançons al seu ordinador. Aleshores duu el seu ordinador a la facultat i el connecta a la xarxa de la universitat i si la xarxa de la universitat "col·labora" amb l'espionatge de la RIAA i no ha protegit bé els seus continguts de la xarxa (sap com fer-ho vostè?), la RIAA podrà identificar la seva filla com una delinqüent. I segons les normes que les universitats estan començant a implantar, [22] la seva filla podria perdre el dret a utilitzar la xarxa d'ordinadors de la universitat. En alguns casos, fins i tot podria ser expulsada. Bé, és clar que té el dret a defensar-se. Pot contractar un advocat (300 dòlars l'hora, si té sort) i pot al·legar o bé que no sabia res d'on sortien aquelles cançons o bé que sortien de Napster. I pot molt ben ser que la universitat la cregui, però pot ser que no. Pot considerar aquest "contraban" com una presumpció de culpabilitat. I, com ja han après molts estudiants universitaris, la nostra presumpció d'innocència desapareix enmig de guerres de prohibició. I aquesta guerra no és diferent de les altres. Diu von Lohmann,
De manera que quan parlem d'entre quaranta i seixanta milions de nord-americans que bàsicament infringeixen drets d'autor, es crea una situació on les llibertats civils d'aquestes persones estan molt més en perill de forma general. [No] crec [que hi hagi] cap situació anàloga en què es pugui escollir una persona a l'atzar pel carrer i estar segurs que està cometent un delicte que la pogués posar en problemes per una hipotètica responsabilitat penal o centenars de milions de dòlars per una hipotètica responsabilitat civil. De ben segur tots necessitem accelerar a vegades, però conduir massa ràpidament no és un tipus d'acte pel qual segrestem llibertats civils habitualment. Hi ha persones que consumeixen drogues, potser aquest seria l'acte més proper al que ens ocupa, [però] molts han subratllat que la guerra contra les drogues ha erosionat totes les nostres llibertats civils perquè ha tractat molts nord-americans de delinqüents. Bé, crec que és just dir que l'intercanvi d'arxius en termes del nombre d'usuaris és major en magnitud que el consum de drogues [...] Si quaranta o seixanta milions de nord-americans infringeixen la llei, realment ens trobem en una espiral cap a la pèrdua de moltes llibertats civils per totes aquestes quaranta o seixanta milions de persones.
NOTES · ^ 1. Vegeu: Lynne W. Jeter, Disconnected: Deceit and Betrayal at WorldCom (Hoboken, N.J.: John Wiley & Sons, 2003), 176, 204; per a detalls sobre l'acord, vegeu la nota de premsa de MCI, "MCI Wins U.S. District Court Approval for SEC Settlement" (7 de juliol 2003), disponible a l'enllaç #37. · ^ 2. Aquest projecte de llei, basat en el model de reforma del sistema de danys i perjudicis californià, va ser aprovat al Congrés, però no va prosperar al Senat el juliol de 2003. Per a una descripció general, vegeu: Tanya Albert, "Measure Stalls in Senate: 'We'll Be Back,' Say Tort Reformers," amednews.com, 28 de juliol de 2003, disponible a l'enllaç #38, i "Senate Turns Back Malpractice Caps," CBSNews.com, 9 de juliol de 2003, disponible a l'enllaç #39. El president Bush ha continuat fent pressió perquè es dugui a terme una reforma del sistema de danys i perjudicis al llarg dels últims mesos. · ^ 3. Vegeu: Danit Lidor, "Artists Just Wanna Be Free," Wired, 7 de juliol de 2003, disponible a l'enllaç #40. Per a una vista general de l'exposició, vegeu l'enllaç #41. · ^ 4. Vegeu: Joseph Menn, "Universal, EMI Sue Napster Investor," Los Angeles Times, 23 d'abril de 2003. Per a una argumentació paral·lela sobre els efectes en la innovació de les formes de distribuir música, vegeu: Janelle Brown, "The Music Revolution Will Not Be Digitized," Salon.com, 1 de juny de 2001, disponible a l'enllaç #42. Vegeu també: Jon Healey, "Online Music Services Besieged," Los Angeles Times, 28 de maig de 2001. · ^ 5. Rafe Needleman, "Driving in Cars with MP3s," Business 2.0, 16 de juny de 2003, disponible a l'enllaç #43. Li agraeixo al Dr. Mohammad Al-Ubaydli aquest exemple. · ^ 6. "Copyright and Digital Media in a Post-Napster World," GartnerG2 and the Berkman Center for Internet and Society a la Harvard Law School (2003), 33-35, disponible a l'enllaç #44. · ^ 7. GartnerG2, 26-27. · ^ 8. Vegeu: David McGuire, "Tech Execs Square Off Over Piracy," Newsbytes, 28 de febrer de 2002 (Entertainment). · ^ 9. Jessica Litman, Digital Copyright (Amherst, N.Y.: Prometheus Books, 2001). · ^ 10. L'única excepció entre els tribunals d'apel·lació latrobem en el cas Recording Industry Association of America (RIAA) contra Diamond Multimedia Systems, 180 F. 3d 1072 (9th Cir. 1999). En aquest cas, el Novè tribunal d'apel·lació va argumentar que els fabricants de reproductors de MP3 portàtils no eren responsables de col·laboració en una violació de drets d'autor per haver elaborat un dispositiu que no pot enregistrar ni redistribuir música (un dispositiu que l'única funció d'enregistrament que té és per fer portàtil un arxiu musical que ja es troba al disc dur de l'ordinador d'un usuari). A nivell dels tribunals de districte, l'única excepció la trobem en el cas Metro-Goldwyn-Mayer Studios, Inc. contra Grokster, Ltd., 259 F. Supp. 2d 1029 (C.D. Cal., 2003), on el tribunal va considerar que el vincle entre el distribuïdor i el comportament d'un usuari determinat era massa tènue com per justificar fer responsable el distribuïdor de col·laboració o complicitat en violació de drets d'autor. · ^ 11. Per exemple, al juliol de 2002 el congressista Howard Berman va proposar la Peer-to-Peer Piracy Prevention Act (H.R. 5211) (Llei per a la Prevenció de la Pirateria p2p), que donaria immunitat als titulars de drets d'autor pels danys causats a ordinadors quan utilitzessin tecnologies per aturar les violacions de drets d'autor. A l'agost de 2002 el congressista Billy Tauzin va proposar una llei per fer obligatori que les tecnologies amb capacitat de retransmetre còpies digitals de pel·lícules emeses per televisió (per exemple, els ordinadors) respectessin un "senyal d'emissió" que faria impossible la còpia d'aquests continguts. I al març d'aquell mateix any el senador Fritz Hollings va proposar la Consumer Broadband and Digital Television Promotion Act (Llei de promoció de la banda ampla i de la TV digital de consum), que feia obligatori que tots els aparells de medis digitals duguessin tecnologies de protecció dels drets d'autor incorporades. Vegeu: GartnerG2, "Copyright and Digital Media in a Post-Napster World," 27 de juny de 2003, 33-34, disponible a l'enllaç #44. · ^ 12. Lessing, 239. · ^ 13. Ibid., 229. · ^ 14. Aquest exemple es va derivar de les tarifes establertes pels procediments originals del Copyright Arbitration Royalty Panel (CARP), i està tret d'un exemple que em va donar el professor William Fisher. Conference Proceedings, iLaw (Stanford), 3 de juliol de 2003, (l'autor en té una còpia). Els professors Fisher i Zittrain van presentar els seus testimonis durant els procediments del CARP, finalment rebutjats. Vegeu: Jonathan Zittrain, Digital Performance Right in Sound Recordings and Ephemeral Recordings, Docket No. 2000-9, CARP DTRA 1 i 2, disponible a l'enllaç #45. Per a una anàlisi excel·lent d'una argumentació semblant, vegeu: Randal C. Picker, "Copyright as Entry Policy: The Case of Digital Distribution," Antitrust Bulletin (estiu/tardor de 2002): 461: "No es tractava de confusió, senzillament són barreres d'accés antiquades. Les emissores de ràdio analògiques estan protegides de l'entrada de les digitals en el negoci, fet que redueix la diversitat i disminueix el nombre d'emissores que entren al mercat. Sí, això es fa en nom de l'obtenció dels cànons per als titulars de drets d'autor, però sense la intervenció d'interessos poderosos, s'hauria pogut fer d'una forma neutral pel que fa als mitjans". · ^ 15. Mike Graziano i Lee Rainie, "The Music Downloading Deluge," Pew Internet and American Life Project (24 d'abril de 2001), disponible a l'enllaç #46. El Pew Internet and American Life Project van informar que 37 milions d'americans havien descarregat arxius musicals d'Internet a principis de 2001. · ^ 16. Alex Pham, "The Labels Strike Back: N.Y. Girl Settles RIAA Case," Los Angeles Times, 10 de setembre de 2003, Business. · ^ 17. Jeffrey A. Miron and Jeffrey Zwiebel, "Alcohol Consumption During Prohibition," American Economic Review 81, no. 2 (1991): 242. · ^ 18. National Drug Control Policy: Hearing Before the House Government Reform Committee, 108th Cong., 1st sess. (5 de març de 2003) (declaració de John P. Walters, director de la National Drug Control Policy). · ^ 19. Vegeu: James Andreoni, Brian Erard i Jonathan Feinstein, "Tax Compliance," Journal of Economic Literature 36 (1998): 818 (descripció general de la bibliografia sobre la conformitat econòmica). · ^ 20. Vegeu: Frank Ahrens, "RIAA's Lawsuits Meet Surprised Targets; Single Mother in Calif., 12-Year-Old Girl in N.Y. Among Defendants," Washington Post, 10 de setembre de 2003, E1; Chris Cobbs, "Worried Parents Pull Plug on File 'Stealing'; With the Music Industry Cracking Down on File Swapping, Parents are Yanking Software from Home PCs to Avoid Being Sued," Orlando Sentinel Tribune, 30 d'agost de 2003, C1; Jefferson Graham, "Recording Industry Sues Parents," USA Today, 15 de setembre de 2003, 4D; John Schwartz, "She Says She's No Music Pirate. No Snoop Fan, Either," New York Times, 25 de setembre de 2003, C1; Margo Varadi, "Is Brianna a Criminal?" Toronto Star, 18 de setembre de 2003, P7. · ^ 21. Vegeu: "Revealed: How RIAA Tracks Downloaders: Music Industry Discloses Some Methods Used," CNN.com, disponible a l'enllaç #47. · ^ 22. Vegeu: Jeff Adler, "Cambridge: On Campus, Pirates Are Not Penitent," Boston Globe, 18 de maig de 2003, City Weekly, 1; Frank Ahrens, "Four Students Sued over Music Sites; Industry Group Targets File Sharing at Colleges," Washington Post, 4 d'abril de 2003, E1; Elizabeth Armstrong, "Students 'Rip, Mix, Burn' at Their Own Risk," Christian Science Monitor, 2 de setembre de 2003, 20; Robert Becker i Angela Rozas, "Music Pirate Hunt Turns to Loyola; Two Students Names Are Handed Over; Lawsuit Possible," Chicago Tribune, 16 de juliol de 2003, 1C; Beth Cox, "RIAA Trains Antipiracy Guns on Universities," Internet News, 30 de gener de 2003, disponible a l'enllaç #48; Benny Evangelista, "Download Warning 101: Freshman Orientation This Fall to Include Record Industry Warnings Against File Sharing," San Francisco Chronicle, 11 d'agost de 2003, E11; "Raid, Letters Are Weapons at Universities," USA Today, 26 de setembre de 2000, 3D. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 08/10/2008. |