< Enrera Ells, aviat No només reclamarem una cultura lliure mitjançant accions individuals, també necessitarem que es reformin lleis. Tenim un llarg camí per endavant abans que els polítics escoltin aquestes idees i duguin a terme aquestes reformes. Però això també significa que tenim temps per conscienciar el nostre entorn dels canvis que necessitem. En aquest capítol descric cinc tipus de canvis: quatre són generals i un es refereix concretament al debat més encès ara mateix, la música. Cadascun d'ells és un pas, no un objectiu. Però cadascun d'aquests passos ens podria apropar molt al nostre objectiu. 1. Més formalitats Si comprem una casa, l'hem de registrar amb escriptures. Si comprem un terreny per construir una casa, hem de registrar la compra amb escriptures. Si comprem un cotxe, tenim una factura de compra i hem de registrar-lo amb una matrícula. Si comprem un bitllet d'avió, duu el nostre nom. Totes aquestes formalitats són vinculades a la propietat. Són requisits que tots hem de complir si volem que la nostra propietat estigui protegida. En canvi, segons les lleis de propietat intel·lectual actuals, els drets d'autor es poden obtenir automàticament, independentment de si hi ha formalitats que cal complir o no. Ni tan sols cal que marquem els nostres continguts. No cal ni que els registrem. El control és per defecte i s'eliminen les "formalitats". Per què? Com he suggerit al capítol desè, la motivació per eliminar les formalitats era bona. Al món d'abans de les tecnologies digitals, les formalitats imposaven una càrrega als titulars de drets d'autor sense que en traguessin gaires beneficis. Per tant, va ser un progrés quan la llei va relaxar els requisits formals que un propietari de drets d'autor havia de complir per protegir la seva obra. Aquelles formalitats feien nosa. Però Internet ha canviat tot això. Avui, les formalitats no han de ser necessàriament una càrrega, sinó que un món sense formalitats és un món que obstaculitza la creativitat. Avui, no hi ha una manera senzilla de saber qui és propietari de què, o amb qui cal tractar per utilitzar o desenvolupar una obra creativa d'un altre. No hi ha registres, no hi ha cap sistema per seguir-los la pista, no hi ha una manera senzilla de saber com obtenir el permís. Però per l'exagerada ampliació de l'àmbit d'acció de l'imperi dels drets d'autor, obtenir permís és un pas obligat per a qualsevol obra basada en el nostre passat. Per tant, la manca de formalitats deixa molts en silenci quan, d'una altra manera, podrien parlar. La llei, doncs, hauria de canviar aquest requisit, [1] però no l'hauria de canviar tornant al sistema vell i trencat. Hauríem d'exigir formalitats, però hauríem d'establir un sistema que creï els incentius per minimitzar la càrrega d'aquestes formalitats. Hi ha tres formalitats importants: marcar les obres amb drets d'autor, registrar els drets d'autor i renovar els drets d'autor. Tradicionalment, la primera d'aquestes tres era quelcom que feia el propietari dels drets d'autor; les altres dues les feia el govern. Però un sistema revisat de formalitats eliminaria el govern d'aquest procés, excepte per l'únic propòsit d'aprovar els estàndards que desenvolupen els altres. REGISTRE I RENOVACIÓ Segons el sistema antic, un propietari de drets d'autor havia de presentar una petició a l'Oficina de Drets d'Autor per registrar drets d'autor o renovar-los. Quan presentava la petició, havia de pagar una tarifa. Com amb la majoria d'agències governamentals, l'Oficina de Drets d'Autor tenia pocs incentius per minimitzar la càrrega que suposava el registre; tampoc no tenia gaires incentius per minimitzar la tarifa. I com que l'Oficina de Drets d'Autor no és l'objectiu principal de la política governamental, històricament, ha rebut poc finançament. Per tant, quan els que coneixen una mica aquest procés senten parlar de la idea de les formalitats, la primera reacció és de pànic: res no podria ser pitjor que obligar la gent a tractar amb el caos que és l'Oficina de Drets d'Autor. Però el fet que sempre em resulta sorprenent és que nosaltres, que venim d'una tradició d'innovacions extraordinàries en disseny governamental, ja no podem pensar de forma innovadora respecte de com podem dissenyar les funcions governamentals. Només perquè el paper del govern té un propòsit públic, no vol dir que hagi de ser el govern qui administri aquest paper. En lloc d'això, hauríem d'estar creant incentius per al sector privat per servir al públic, seguint els estàndards que marqui el govern. En el context del registre, un model clar és Internet. Al món hi ha com a mínim 32 milions de llocs web registrats. Els propietaris dels dominis d'aquestes pàgines han de pagar una quantitat per mantenir vigent el seu registre. Per als dominis més importants (.com, .org, .net) hi ha un registre central. Els registres en si, però, els duen a terme diferents registradors que competeixen entre si. Aquesta competència redueix el cost de registrar-se i, el que és més important, n'augmenta la facilitat. Adoptaríem un model semblant per al registre i la renovació de drets d'autor. L'Oficina de Drets d'Autor podria servir de registre central, però no hauria de formar part del negoci de registrar drets d'autor. Per contra, hauria de crear una base de dades i establir els estàndards que haurien de seguir els registradors. Hauria de reconèixer aquells registradors que complissin els estàndards establerts. Aleshores, aquests registradors competirien els uns amb els altres per oferir els sistemes de registre i renovació de drets d'autor més senzills i econòmics. Aquesta competència disminuiria substancialment la càrrega que suposa aquesta formalitat, a la vegada que crearia una base de dades de registres que facilitaria l'atorgament de llicències per als continguts. MARCAR Solia passar que no incloure un avís de drets d'autor en una obra creativa implicava la pèrdua dels drets d'autor, la qual cosa representava un greu càstig per no complir la regla reguladora, comparable a imposar la pena de mort per aparcar malament en el món dels drets creatius. Tampoc aquí no hi ha cap motiu pel qual s'hagi d'imposar el requeriment de marcar les obres creatives d'aquesta manera. I el que és més important, no hi ha cap motiu pel qual el requeriment de marcar-les hagi de ser igual per a tots els mitjans. L'objectiu de marcar les obres és fer saber al públic que es tracta d'una obra amb drets d'autor i que l'autor vol exercir els seus drets. La marca també facilita localitzar el propietari dels drets d'autor i obtenir el seu permís per utilitzar la seva obra. Un dels problemes als quals va haver de fer front el sistema de drets d'autor en els seus inicis va ser que obres de diferents tipus amb drets d'autor havien de ser marcades de forma diferent. No quedava clar com ni on s'havia de marcar una estàtua, o un disc, o una pel·lícula. Un nou requisit de marcar les obres podria solucionar aquests problemes mitjançant la distinció entre els diferents mitjans i permetent que el sistema de marcar obres evolucionés a mesura que les tecnologies que li ho permeten. El sistema podria contemplar un senyal especial per l'oblit de marcar l'obra, no la pèrdua dels drets d'autor, sinó la pèrdua del dret de castigar algú per haver-se oblidat de demanar permís primer. Comencem per l'últim punt. Si un propietari de drets d'autor permet que la seva obra es publiqui sense un avís de drets d'autor, la conseqüència d'aquest oblit no hauria de ser que perdés els seus drets d'autor. La conseqüència podria ser que tothom té dret a utilitzar aquella obra fins que el propietari dels drets d'autor ho notifiqui i demostri que l'obra és seva i que no dóna el permís perquè sigui utilitzada. [2] Per tant, una obra sense avís de drets d'autor voldria dir "utilitzeu-la a menys que algú la reclami". Si algú realment reclama l'obra, aleshores s'hauria d'obligar a deixar d'utilitzar l'obra en qualsevol altra obra nova a partir d'aquell moment, però no s'hauria d'imposar cap pena pels usos que ja se n'ha fet. Això crearia un molt bon incentiu per als propietaris de drets d'autor de marcar les seves obres. A la vegada, això també planteja la qüestió de quina és la millor manera de marcar una obra. Un cop més, aquí el sistema s'ha d'adaptar a mesura que les tecnologies evolucionen. La millor manera de garantir que el sistema evoluciona és limitar el paper de l'Oficina de Drets d'Autor a aprovar els estàndards per marcar continguts que s'han elaborat en algun altre lloc. Per exemple, si una associació de la indústria discogràfica elabora un mètode per marcar CD, ho podria proposar a l'Oficina de Drets d'Autor. L'Oficina de Drets d'Autor organitzaria una vista on es podrien presentar altres propostes. Aleshores, l'Oficina de Drets d'Autor podria seleccionar la proposta que considerés més apropiada i només basaria la seva decisió en el mètode que millor es pot integrar en el sistema de registre i renovació. No dependríem del govern per innovar; però hi comptaríem per mantenir els productes de la innovació en sintonia amb les seves altres importants funcions. Finalment, marcar els continguts simplificaria els requeriments de registre. Si les fotografies estiguessin marcades amb el nom de l'autor i l'any, no hi hauria cap motiu per no permetre al fotògraf que tornés a registrar, per exemple, totes les fotografies fetes en un any determinat d'un sol cop. L'objectiu d'aquesta formalitat no és imposar una càrrega al creador; el sistema en si hauria de ser al més senzill possible. L'objectiu de les formalitats és deixar les coses clares. El sistema existent no deixa les coses clares. De fet, sembla estar dissenyat per deixar-les poc clares. Si es restablissin formalitats com la del registre, un dels aspectes més difícils de dependre del domini públic desapareixeria. Seria fàcil saber quins continguts són presumptament lliures; seria fàcil identificar qui controla els drets d'un tipus determinat de contingut; seria fàcil fer valer aquests drets i renovar-los en el moment oportú. 2. Terminis més curts El termini dels drets d'autor ha passat de catorze anys a noranta-cinc per als autors corporatius, i la vida de l'autor més setanta anys per als autors físics. Per al llibre The Future of Ideas (El futur de les idees), vaig proposar un termini de setanta-cinc anys, atorgats en ampliacions de cinc anys amb l'obligació de renovar-los cada cinc anys. En aquell moment semblava una proposta radical. Però després de perdre el cas Eldred contra Ashcroft, les propostes encara han estat més radicals. La revista The Economist donava suport a una proposta d'un termini de drets d'autor de catorze anys. [3] Uns altres han proposat vincular aquest termini al termini de les patents. Estic d'acord amb aquells que creuen que necessitem un canvi radical en el termini dels drets d'autor. Però tant si són catorze anys com setanta-cinc, hi ha quatre principis que cal que tinguem presents sobre els terminis dels drets d'autor. (1) Que siguin curts: el termini hauria de ser suficientment llarg per donar incentius per crear, però no més llarg. Si comportés fortes proteccions per als autors (de manera que els autors poguessin reclamar els drets als editors), els drets per a la mateixa obra (no obres derivades) es podrien ampliar més. La clau és no lligar l'obra a regulacions legals quan ja no beneficia l'autor. (2) Que siguin senzills: La frontera entre domini públic i continguts protegits ha de ser molt clara. Als advocats els agrada l'ambigüitat de l'"ús just" i la distinció entre "idees" i "expressió". Aquest tipus de llei els dóna molta feina. Però els nostres legisladors tenien una idea en ment: protegit enfront de no protegit. L'avantatge dels terminis curts és que no cal crear excepcions als drets d'autor quan el termini és curt. Una "zona lliure d'advocats" clara i activa fa que les complexitats de l'"ús just" i les "idees/expressió" es puguin evitar més fàcilment. (3) Que siguin vius: els drets d'autor s'haurien de renovar. Sobretot si el termini màxim és llarg, el propietari dels drets d'autor hauria d'estar obligat a fer saber periòdicament que encara vol aquella protecció. Això no hauria de ser una tasca titànica, però no hi ha cap motiu pel qual aquesta protecció monopolista sigui gratuïta. De mitjana, un veterà de guerra triga noranta minuts per renovar la seva pensió. [4] Si fem que els veterans hagin de suportar aquesta càrrega, no veig per què no podem obligar els autors a perdre deu minuts cada cinquanta anys per sol·licitar un formulari. (4) Que mirin al futur: sigui quin sigui el termini apropiat dels drets d'autor, la lliçó més clara que ensenyen els economistes és que un cop s'atorga un termini no s'hauria de poder ampliar. Potser va ser un error de la llei l'any 1923 atorgar als autors només un termini de cinquanta-sis anys. No ho crec, però pot ser. Si fou un error, la conseqüència fou que vam tenir menys autors que creessin aquell any del que hauríem tingut d'una altra manera. Però no podem corregir aquell error augmentant el termini ara. Independentment del que fem avui, no augmentarem el nombre d'autors que van escriure quelcom l'any 1923. Evidentment, podem augmentar les retribucions que obtenen els que escriuen avui (o alternativament, augmentar la càrrega dels drets d'autor que asfixia moltes obres que avui són invisibles). Però augmentar les seves retribucions no augmentarà la seva creativitat de l'any 1923. El que no s'ha fet, no s'ha fet, i no hi podem fer res ara. Tots aquests canvis junts haurien de donar com a resultat un termini de drets d'autor mitjà que sigui molt més curt que l'actual. Fins l'any 1976, el termini mitjà era només de 32,2 anys. Hauríem d'assolir el mateix objectiu. Sense cap mena de dubte, els extremistes consideraran que aquestes idees són "radicals". (Després de tot, jo els anomeno "extremistes"). Però, un cop més, el termini que vaig recomanar era més llarg que el termini durant el govern de Richard Nixon. Què hi ha de "radical" en demanar una llei de propietat intel·lectual més generosa que la que teníem sota el govern de Nixon? 3. Ús lliure contra ús just Com ja he apuntat al principi d'aquest llibre, la llei de la propietat, originalment, atorgava als propietaris el dret de controlar la seva propietat des del sòl fins al cel. Van aparèixer els avions. L'àmbit d'acció dels drets de la propietat va canviar ràpidament. No hi va haver daltabaixos, ni es va desafiar la Constitució. Amb el naixement d'aquella nova tecnologia, ja no tenia sentit atorgar tant control. La nostra Constitució atorga al Congrés el poder de concedir als autors el "dret exclusiu" sobre els "seus escrits". El Congrés ha donat als autors un dret exclusiu sobre els "seus escrits" més qualsevol escrit derivat (fet per altres) que sigui prou proper a l'obra original de l'autor. Per tant, si jo escric un llibre i algú fa una pel·lícula basada en aquest llibre, tinc el poder de negar-li el dret de difondre aquella pel·lícula, encara que aquella pel·lícula no sigui el "meu escrit". El Congrés va atorgar els inicis d'aquest dret l'any 1870, quan va ampliar el dret exclusiu dels drets d'autor perquè inclogués el dret de controlar les traduccions i les adaptacions teatrals d'una obra determinada. [5] Des d'aleshores, els tribunals els han anat ampliant poc a poc mitjançant interpretacions judicials. Aquesta ampliació ha estat comentada per un dels grans jutges d'aquesta llei, el jutge Benjamin Kaplan. Ens hem acostumat tant a l'ampliació del monopoli d'un ampli ventall d'obres anomenades derivades, que ja no percebem l'estranyesa d'acceptar una ampliació d'aquest tipus de drets d'autor, però a la vegada encara entonem l'abracadabra de la idea i l'expressió. [6] Crec que és hora de reconèixer que hi ha avions en aquest camp i que el caràcter expansiu d'aquests drets sobre obres derivades ja no té sentit. Més concretament, no tenen sentit per al període de temps que duren uns drets d'autor. I no tenen sentit com a concessió amorfa. Considerem cada limitació, una a una. Termini:si el Congrés vol atorgar un dret derivat, aleshores el dret hauria de ser per un termini més curt. Té sentit protegir el dret de John Grisham de vendre els drets de la seva última novel·la per fer-ne una pel·lícula (o com a mínim estic disposat a suposar que en té); però no té sentit que aquest dret duri el mateix temps que el termini dels drets d'autor original. El dret derivat podria ser important per fomentar la creativitat; molt temps després d'haver-se realitzat l'obra creativa, ja no ho és. Àmbit d'acció: de la mateixa manera s'hauria de delimitar l'àmbit d'acció dels drets derivats. Un cop més, hi ha alguns casos en què els drets derivats són importants. Aquests drets s'haurien d'especificar clarament. Però la llei hauria de delinear fronteres clares entre els usos regulats i els no regulats de material amb drets d'autor. Quan tota la "reutilització" de material creatiu estava sota el control d'empreses, potser tenia sentit que els advocats negociessin els confins d'aquestes fronteres. Però ja no té sentit que els advocats les negociïn. Pensem en totes les possibilitats creatives que permeten les tecnologies digitals; ara imaginem-nos que s'aboqués melassa sobre les màquines. Això és exactament el que fa aquesta obligació general de demanar permís al procés creatiu. L'asfixia. Aquesta és la idea que Alben va deixar clara quan va descriure l'elaboració del CD de Clint Eastwood. Tot i que té sentit negociar drets derivats que es poden preveure (fer una pel·lícula d'un llibre o una partitura d'una poesia), no té sentit que calgui negociar el que no es pot preveure. En aquest cas, un dret estatutari tindria molt més sentit. En cada un d'aquests casos, la llei hauria d'establir quins usos estan protegits, i la presumpció hauria de ser que qualsevol altre ús no està protegit. Això és el contrari de la recomanació del meu col·lega Paul Goldstein. [7] Ell opina que les lleis s'haurien de redactar de manera que l'ampliació de les proteccions es derivi de l'ampliació dels usos. L'anàlisi de Goldstein tindria totalment sentit si el cost del sistema legal fos baix. Però com podem veure actualment en el context d'Internet, la incertesa sobre l'àmbit de protecció i els incentius per protegir l'arquitectura d'ingressos actual, juntament amb uns drets d'autor forts, debiliten el procés d'innovació. La llei podria posar remei a aquest problema retirant la protecció que queda més enllà dels termes explícitament especificats o atorgant drets de reutilització regits per condicions estatutàries. D'una o altra manera, l'efecte seria alliberar una gran part de cultura per tal que altres la cultivessin. I sota un règim de drets estatutaris, la reutilització donaria més ingressos als artistes. 4. Alliberem la música, un altre cop La batalla que va encetar tota aquesta guerra va ser sobre la música, de manera que no seria just acabar aquest llibre sense tractar aquest tema que és, per a la majoria, el més urgent: la música. No hi ha cap altra qüestió de regulació que expliqui millor les lliçons d'aquest llibre que les batalles que envolten l'intercanvi de música. L'atractiu de l'intercanvi d'arxius de música va ser la droga que va fer créixer Internet. Va atreure la demanda de l'accés a Internet molt més que cap altra aplicació. Va ser l'aplicació d'impacte (killer application en anglès) d'Internet, segurament en tots dos sentits de la paraula anglesa. Sens dubte, va ser el motor de la demanda de la banda ampla. Pot també molt ben ser el motor de la necessitat de regulació que al final mati la innovació a la Xarxa. L'objectiu dels drets d'autor, pel que fa als continguts en general i a la música en concret, és crear els incentius perquè es compongui música, s'interpreti i, el més important, es difongui. La llei ho fa atorgant el dret exclusiu al compositor de controlar les interpretacions en públic d'aquesta obra i, a l'artista que la interpreta, el control sobre les còpies de la seva interpretació. Les xarxes d'intercanvi d'arxius compliquen aquest model permetent la difusió de continguts pels quals l'intèrpret no ha estat pagat. Però, és clar, això no és tot el que fan les xarxes d'intercanvi d'arxius. Com ja he descrit al capítol cinquè, permeten quatre tipus diferents d'intercanvis: A. Alguns utilitzen les xarxes d'intercanvis per substituir la compra de CD. B. D'altres utilitzen aquestes xarxes com un mode d'escoltar bocins de música abans de comprar el CD. C. Molts utilitzen les xarxes d'intercanvi d'arxius per tenir accés a continguts que ja no es venen però que encara tenen drets d'autor, o per obtenir continguts que hauria estat massa complicat aconseguir fora de la Xarxa. D. Molts altres utilitzen aquestes xarxes per tenir accés a continguts que ja no tenen drets d'autor o que el propietari del qual accepta que es difongui gratuïtament. Qualsevol reforma de la llei ha de contemplar aquests quatre usos diferents. Ha d'evitar carregar el tipus D si pretén eliminar el tipus A. L'entusiasme amb què la llei pretén eliminar el tipus A, a més a més, hauria de dependre de la magnitud del tipus B. Com amb els VCR, si l'efecte net de l'intercanvi no és gaire perjudicial, la necessitat de reformes es redueix significativament. Com ja he dit al capítol cinquè, els danys reals causats per l'intercanvi d'arxius són controvertits. Per al propòsit d'aquest capítol, però, dono per suposat que els danys són reals. Dit d'una altra manera, dono per suposat que l'intercanvi del tipus A és considerablement més gran que el del tipus B i que és l'ús predominant de les xarxes d'intercanvi. Tanmateix, hi ha un fet crucial del nostre context tecnològic actual que hem de tenir present si volem entendre com hauria de respondre la llei. Avui, l'intercanvi d'arxius provoca addicció. D'aquí a deu anys no ho farà. Avui provoca addicció perquè és la manera més fàcil de tenir accés a un ampli ventall de continguts. D'aquí a deu anys ja no serà la forma més fàcil de tenir-hi accés. Avui, l'accés a Internet és lent i pesat; als Estats Units tenim sort de tenir un servei de banda ampla de 1,5MB/s i no solem gaudir d'aquest servei a una velocitat superior o inferior. Tot i que l'accés sense cables està creixent, la majoria de nosaltres encara ens connectem a través de cables. La majoria només hi tenen accés a través d'un ordinador amb un teclat. La idea de l'Internet sempre disponible, sempre connectat és, bàsicament, només una idea. Però esdevindrà una realitat, i això significa que la manera com ens connectem a Internet avui és una tecnologia en transició. Els legisladors no s'haurien de basar en tecnologies en transició per redactar les lleis sinó que s'haurien de fixar en cap on van aquestes tecnologies. La qüestió no hauria de ser: com hauria de regular la llei els intercanvis del món? La qüestió hauria de ser: quines lleis necessitarem quan la Xarxa esdevingui el que clarament està esdevenint? Aquella Xarxa serà una Xarxa on cada màquina amb electricitat hi estarà connectada; siguem on siguem (excepte potser al desert o a les muntanyes rocoses) estarem instantàniament connectats a Internet. Imaginin-se Internet tan omnipresent com el millor telèfon mòbil, amb què prement un botó ja estem connectats. En aquell món, serà extremadament fàcil connectar-se a serveis que ens donaran accés a continguts de manera immediata, com la ràdio per Internet, continguts que es transfereixen a l'usuari quan aquest ho sol·licita. Aquí, doncs, és on radica el punt crític: quan sigui extremadament fàcil connectar-se a serveis que donen accés a continguts, serà més fàcil connectar-se a serveis que donen accés a continguts que no pas descarregar-se i emmagatzemar continguts en els molts dispositius que tindrem per reproduir aquests continguts. En unes altres paraules, serà més fàcil subscriure's que no ser administrador de bases de dades, que, essencialment, és el que és tothom en el món de "descarregar i intercanviar" de les tecnologies com Napster. Els serveis de continguts competiran amb els intercanvis de continguts, encara que els serveis cobrin pels continguts als quals donen accés. Els serveis de telefonia mòbil al Japó ja donen accés a música (gratuïtament) per mitjà dels telèfons mòbils (millorats amb auriculars per a mòbils). Els japonesos paguen per aquest servei encara que hi hagi continguts "gratuïts" en MP3 a la Xarxa. [8] Aquesta idea del futur pretén presentar una perspectiva sobre el present: és essencialment temporal. El "problema" amb l'intercanvi d'arxius (en la mesura que existeixi un problema real) és un problema que anirà desapareixent a mesura que sigui més fàcil connectar-se a Internet. Per tant, és un terrible error que els legisladors d'avui "solucionin" aquest problema a la llum d'una tecnologia que demà no hi serà. La qüestió no hauria de ser com es pot regular Internet per eliminar l'intercanvi d'arxius (Internet evolucionarà d'una manera que farà desaparèixer aquest problema). La qüestió hauria de ser com garantir que es paguin els artistes durant aquesta transició dels models de negoci del segle XX als models de tecnologia del segle XXI. La resposta comença admetent que aquí hi ha diversos "problemes" per resoldre. Comencem pels continguts del tipus D, continguts sense drets d'autor o continguts amb drets d'autor que els artistes volen compartir. El "problema" amb aquests continguts és garantir que la tecnologia que fa possible aquest tipus d'intercanvi no esdevingui il·legal. Ens ho podem mirar de la següent manera: sens dubte, les cabines telefòniques es fan servir per exigir el rescat d'algú que ha estat segrestat. Però hi ha moltes persones que utilitzen les cabines i no tenen res a veure amb segrests. Estaria malament prohibir les cabines telefòniques per acabar amb els segrests. Els continguts del tipus C presenten un "problema" diferent. Es tracta de continguts que en algun moment van ser publicats i que ja no es poden trobar. Pot ser que no estiguin disponibles perquè l'artista ja no té prou valor per al segell discogràfic amb el qual té un contracte. O pot ser que ja no estigui disponible perquè l'obra en qüestió ha caigut en l'oblit. En tots dos casos l'objectiu de la llei hauria de ser facilitar l'accés a aquests continguts, idealment d'una manera que li reporti algun ingrés a l'artista. Un cop més, el model en aquest cas és la llibreria de segona mà. Un cop es deixa de publicar un llibre, potser encara es pugui trobar en biblioteques i llibreries de segona mà. Però les biblioteques i les llibreries de segona mà no paguen al propietari dels drets d'autor quan algú llegeix el llibre o el compra usat. Evidentment, això té totalment sentit perquè qualsevol altre sistema seria feixuc fins al punt que eliminaria la possibilitat que les llibreries de segona mà existissin. Però des del punt de vista de l'autor, aquest "intercanvi" dels seus continguts sense rebre cap compensació està lluny de ser la situació ideal. El model de les llibreries de segona mà suggereix que la llei senzillament podria establir que la música que ja no s'edita es pot utilitzar lliurement. Si la discogràfica ja no edita còpies per posar-les a la venda, aleshores els proveïdors comercials i no comercials serien lliures, segons aquesta regla, de "compartir" aquests continguts, encara que compartir-los impliqués fer-ne una còpia. En aquest cas la còpia seria una incidència de la distribució d'aquests continguts; en un context on l'edició comercial s'ha acabat, intercanviar música hauria de ser tan lliure com intercanviar llibres. Una altra opció seria que la llei creés una llicència estatutària que garantís que els artistes obtenen alguna retribució d'aquest intercanvi de la seva obra. Per exemple, si la llei establís una tarifa estatutària baixa per a l'intercanvi comercial de continguts que ja no ofereix l'editor comercial, i si aquesta tarifa es transferís automàticament a un fons per beneficiar els artistes, aleshores els negocis podrien evolucionar basant-se en la idea d'intercanviar aquests continguts i els artistes se'n beneficiarien. Aquest sistema també crearia l'incentiu per als editors de mantenir obres comercialment disponibles. Les obres que estiguessin disponibles comercialment no estarien subjectes a aquesta llicència. Per tant, els editors podrien protegir el dret de cobrar la quantitat que els semblés adequada pels continguts si els mantinguessin disponibles al mercat. Però si no els fan disponibles i, en canvi, els discs durs dels aficionats a aquests continguts de tot el món els mantenen vius, aleshores qualsevol cànon per aquestes còpies hauria de ser molt inferior a la quantitat que demanaria l'editor comercial. Els més complicats són els continguts del tipus A i B, i un cop més, són complicats només perquè la magnitud del problema canviarà amb el temps, a mesura que les tecnologies per tenir accés als continguts canviïn. La solució de la llei hauria de ser tan flexible com el problema, tenint en compte que som enmig d'una transformació radical de les tecnologies que ofereixen i donen accés a continguts. Així que aquí proposo una solució que primer pot semblar estranya a tots dos bàndols d'aquesta guerra, però que després de reflexionar-hi, crec, hauria de tenir bastant sentit. Un cop alliberat de la retòrica de la santedat de la propietat, l'argument bàsic de la indústria dels continguts és aquest: una nova tecnologia (Internet) ha perjudicat una sèrie de drets que garanteixen els drets d'autor. Si volem protegir aquests drets, la indústria dels continguts hauria de rebre una compensació per aquests danys. De la mateixa manera que la tecnologia del tabac va perjudicar la salut de milions d'americans, o la tecnologia de l'amiant va ser la responsable de moltes malalties greus que van patir milers de miners, la tecnologia de les xarxes digitals també ha perjudicat els interessos de la indústria dels continguts. M'encanta Internet i, per tant, no m'agrada compara-la amb el tabac o l'amiant. Però l'analogia és justa des del punt de vista jurídic. I condueix a una resposta justa: en lloc de pretendre destruir Internet o les tecnologies p2p que avui perjudiquen els proveïdors de continguts a Internet, hauríem de trobar una forma relativament senzilla de compensar els perjudicats. La idea és modificar una proposta presentada pel professor de Dret de Harvard, William Fisher. [9] Fisher planteja una forma molt astuta de sortir d'aquest cercle viciós on es troba Internet. Segons el seu pla, tots els continguts susceptibles de ser transferits digitalment haurien de (1) estar marcats amb una empremta digital (no es preocupin per si és gaire fàcil evadir aquestes marques; com veuran, no hi ha cap incentiu per fer-ho). Un cop els continguts estiguessin marcats, les empreses desenvoluparien (2) sistemes per controlar quants exemplars de cada contingut s'han distribuït. Basant-se en aquestes xifres, (3) es compensaria els artistes. La compensació es pagaria mitjançant (4) un impost. La proposta de Fisher és meticulosa i exhaustiva. Planteja un milió de qüestions, per a la majoria de les quals ofereix una bona resposta al seu llibre de pròxima publicació, Promises to Keep (Promeses per complir). La modificació que jo hi faria és relativament senzilla: Fisher considera que la seva proposta és una substituta del sistema actual de drets d'autor. Jo considero que el complementa. L'objectiu de la proposta seria facilitar la compensació en la mesura que es poguessin demostrar els danys. Aquesta compensació seria temporal, amb l'objectiu de facilitar la transició d'un règim a l'altre i exigiria una renovació després d'una sèrie d'anys. Si continués tenint sentit facilitar el lliure intercanvi de continguts, amb el suport d'un sistema fiscal apropiat, aleshores podria continuar. Si aquest tipus de protecció ja no fos necessària, aleshores aquest nou sistema podria tornar al sistema antic de controlar l'accés. Fisher detestaria la idea de permetre que el seu sistema fracassés. El seu objectiu no és només garantir que els artistes cobrin, sinó també garantir que el sistema fomenta el ventall més ampli possible de "democràcia semiòtica". Però només s'aconseguirien els objectius de la democràcia semiòtica si tinguessin lloc els canvis que he descrit, concretament, els referents als límits pel que fa als usos derivats. Un sistema que només cobrés per l'accés no obstaculitzaria enormement la democràcia semiòtica si hi haguessin poques limitacions en el que es pot fer amb els contingut en si. Evidentment, no resultaria fàcil mesurar acuradament els "danys" a una indústria. Però la dificultat de fer aquest càlcul es veuria compensada pels beneficis de facilitar la innovació. Aquest sistema de base per compensar tampoc no hauria d'interferir en propostes innovadores com la MusicStore d'Apple. Com van predir els experts quan Apple va treure al mercat la seva botiga de música en línia, podia vèncer el que és "gratuït" perquè és més fàcil que el que és gratuït. Això ha resultat ser cert: Apple ha venut milions de cançons fins i tot a l'altíssim preu de 99 cèntims per tema. (A 99 cèntims, el cost és equivalent al preu d'un CD per cançó, tot i que les discogràfiques no han de pagar cap cost del CD). La iniciativa d'Apple va trobar la competència en Real Networks, que oferia música a només 79 cèntims per cançó. I sense cap mena de dubte hi haurà molta més competència per oferir i vendre música en línia. Aquesta competència ja s'ha donat en un context on els sistemes p2p ofereixen música gratuïtament. Com molt bé saben els proveïdors de televisió per cable des de fa trenta anys, i els venedors d'aigua envasada des de fa molt més, no és pas impossible competir amb serveis gratuïts. De fet, l'únic que passa és que la competència obliga els competidors a oferir productes nous i millors. Això era justament el que havia de ser un mercat competitiu. Així doncs, a Singapur, encara que la pirateria és desenfrenada, els cinemes solen ser molt luxosos (amb seients de "primera classe" i menjar servit durant la projecció) a la vegada que triomfen i s'esforcen per trobar noves formes de competir amb "el que és gratuït". Aquest règim de competència, amb una xarxa de seguretat per garantir que els artistes no hi surtin perdent, faria possible una gran quantitat d'innovació en la forma de distribuir continguts. Aquesta competència continuaria reduint els intercanvis del tipus A. Inspiraria una extraordinària gamma de nous innovadors, que tindrien el dret als seus continguts, i ja no haurien de témer les penes incertes i cruelment dures de la llei. Resumint, la meva proposta és aquesta: Internet està en transició. No hauríem de regular una tecnologia en transició. Per contra, hauríem d'estar regulant formes de minimitzar els danys als interessos que es veuen afectats per aquest canvi tecnològic, a la vegada que permetessin i fomentessin la tecnologia més eficient que podem crear. Podem minimitzar els danys i a la vegada maximitzar els beneficis per a la innovació de la següent manera: 1. garantint el dret de poder participar en els intercanvis del tipus D; 2. permetent l'intercanvi no comercial del tipus C sense responsabilitats legals, i l'intercanvi comercial del tipus C a una tarifa fixa baixa establerta per estatut; 3. durant aquesta transició, recaptant impostos i oferint compensacions per l'intercanvi del tipus A, en la mesura que es demostrin els danys. Però, què passaria si la "pirateria" no desapareix? Què passaria si hi hagués un mercat competitiu que oferís continguts a un preu baix, però un nombre considerable de consumidors continuessin "prenent" els continguts a canvi de res? Hi hauria de fer alguna cosa la llei aleshores? Sí, hi hauria de fer alguna cosa. Però, un altre cop, el que hauria de fer depèn de com es desenvolupin els esdeveniments. Aquests canvis poden no eliminar l'intercanvi del tipus A. Però el tema real no és si elimina l'intercanvi de forma abstracta. El tema real és l'efecte sobre el mercat. Què és millor, (a) tenir una tecnologia que és segura en un 95% i que produeix un mercat del volum x, o (b) tenir una tecnologia que és segura en un 50% però que produeix un mercat cinc cops x? Menys segura pot produir més intercanvis sense autorització, però també és probable que produeixi un mercat molt més gran d'intercanvis autoritzats. El més important és garantir la compensació per als artistes sense destruir Internet. Un cop haguem garantit això, potser serà oportú començar a perseguir els petits pirates. Però encara ens queda molt per poder reduir el problema al subgrup del tipus A. I fins llavors, el nostre centre d'atenció no hauria de ser trobar maneres de destruir Internet. El nostre centre d'atenció, fins que haguem arribat a aquest punt, hauria de ser com assegurar-nos que els artistes cobren, a la vegada que protegim l'espai per a la innovació i la creativitat que és Internet. 5. Acomiadem un munt d'advocats Jo sóc advocat. Em guanyo la vida formant advocats. Crec en la llei. Crec en la llei de propietat intel·lectual. De fet, he dedicat tota la meva vida a treballar en el camp del Dret no perquè hi hagi molts diners al final, sinó perquè, al final, hi ha ideals que m'encantaria poder viure a la realitat. Malgrat això, gran part d'aquest llibre ha estat una crítica als advocats, o al paper que els advocats han jugat en aquest debat. La llei va dirigida als ideals, però crec que la nostra professió s'ha acoblat massa als seus clients. I en un món on els clients rics tenen una opinió forta, la manca de voluntat de la professió de qüestionar-se o contradir aquesta opinió desprestigia la llei. La prova d'aquesta desviació és molt convincent. Se'm titlla de "radical" dins la professió, però les postures que jo defenso són precisament les postures d'algunes de les figures més prominents i moderades de la història d'aquesta branca del Dret. Per exemple, molts pensen que va ser una bogeria reptar la Llei d'Extensió del Termini de Drets d'Autor com vam fer nosaltres. Però, en canvi, només trenta anys enrere, a Melville Nimmer, l'acadèmic i practicant en el camp dels drets d'autor més prominent, li va semblar obvi. [10] No obstant això, la meva crítica al paper que els advocats han jugat en aquest debat no només té a veure amb la imparcialitat professional, sinó que és més aviat per la nostra incapacitat de mesurar els costos de la llei. Se suposa que els economistes són bons a l'hora de calcular costos i beneficis. Però la majoria de vegades, els economistes, que no tenen la més remota idea de com funciona realment el sistema legal, simplement sobreentenen que els costos de transacció del sistema legal són baixos. [11] Veuen un sistema que té centenars d'anys i suposen que funciona com la seva classe de civisme de primària els va ensenyar que funcionava. Però el sistema legal no funciona. Per ser més concrets, no funciona per a ningú excepte per a aquells que tenen més recursos. No perquè el sistema sigui corrupte. No crec que el nostre sistema legal (com a mínim, a escala federal) sigui pas corrupte. Només vull dir que els costos del nostre sistema legal són tan increïblement elevats que gairebé mai no es pot fer justícia. Aquests costos distorsionen la cultura lliure de moltes maneres. El temps d'un advocat als bufets més grans es factura a més de $400 l'hora. Quant temps hauria de passar aquest advocat llegint casos detalladament o investigant obscures línies de jurisprudència? La resposta és la realitat que cada cop més ens trobem: molt poc. La llei depèn de l'articulació meticulosa i el desenvolupament de doctrines, però això depèn d'un treball també meticulós. I aquest treball meticulós costa massa, excepte en els casos més sonats i més cars. Els alts preus, la poca traça i l'arbitrarietat d'aquest sistema es burlen de la nostra tradició. I els advocats, com els acadèmics, haurien de considerar que és el seu deure canviar la forma de funcionar de la llei. No és bo que el sistema només funcioni per a l'1% dels clients. Es podria fer radicalment més eficient i econòmic i, per tant, radicalment més just. Però fins que no hagi acabat aquesta reforma, nosaltres, com a societat, hauríem de mantenir la llei allunyada d'aquelles àrees on només és perjudicial. I això és justament el que farà la llei massa sovint si gran part de la nostra cultura ha de passar per la seva lupa. Pensin en la gran quantitat de coses fantàstiques que podrien fer els seus fills amb la tecnologia digital: pel·lícules, música, pàgines web, diaris interactius personals. O pensin en la gran quantitat de coses sorprenents que la seva comunitat podria fer més fàcilment amb la tecnologia digital: una base de dades local, una recol·lecta, activisme per canviar alguna cosa. Pensin en totes aquelles coses creatives, i aleshores imaginin-se un raig de melassa freda abocada damunt de les màquines. Això és el que provoca qualsevol règim que exigeixi permisos. Un cop més, aquesta és la realitat de la Rússia de Brezhnev. La llei hauria de regular certes àrees de la cultura, però només ho hauria de fer quan produeixi quelcom de bo. Però els advocats no solen posar a prova el seu poder, o el poder que fomenten, amb la senzilla pregunta: "produirà quelcom de bo?" Quan es troben davant d'una ampliació de l'àmbit d'acció de la llei, l'advocat respon: "per què no?" Hauríem de preguntar: "per què?" Demostrin-me per què necessitem aquesta regulació de la cultura. Demostrin-me quin bé farà. I fins que no em puguin demostrar totes dues coses, mantinguin els seus advocats ben lluny. NOTES · ^ 1. La proposta que presento aquí només seria aplicable a obres nord-americanes. Lògicament penso que seria beneficiós que la mateixa idea s'apliqués en altres països. · ^ 2. Amb les obres derivades ens trobaríem una complicació que aquí no he resolt. Des del meu punt de vista, la llei sobre derivats crea un sistema més complicat del que pot justificar l'incentiu marginal que crea. · ^ 3. "A Radical Rethink," Economist, 366:8308 (25 de gener de 2003): 15, disponible a l'enllaç #74. · ^ 4. Department of Veterans Affairs, Veteran's Application for Compensation and/or Pension, VA Form 21-526 (OMB Approved No. 2900-0001), disponible a l'enllaç #75. · ^ 5. Benjamin Kaplan, An Unhurried View of Copyright (Nova York: Columbia University Press, 1967), 32. · ^ 6. Ibid., 56. · ^ 7. Paul Goldstein, Copyright's Highway: From Gutenberg to the Celestial Jukebox (Stanford: Stanford University Press, 2003), 187-216. · ^ 8. Vegeu, per exemple: "Music Media Watch," The J@pan Inc. Newsletter, 3 d'abril de 2002, disponible a l'enllaç´#76. · ^ 9. William Fisher, Digital Music: Problems and Possibilities (última revisió: 10 d'octubre de 2000), disponible a l'enllaç #77; William Fisher, Promises to Keep: Technology, Law, and the Future of Entertainment (de propera publicació) (Stanford: Stanford University Press, 2004), cap. 6, disponible a l'enllaç #78. El professor Netanel ha proposat una idea relacionada que deixaria els intercanvis no comercials fora de l'àmbit dels drets d'autor i establiria una compensació per als artistes per contrarestar qualsevol pèrdua. Vegeu: Neil Weinstock Netanel, "Impose a Noncommercial Use Levy to Allow Free P2P File Sharing," disponible a l'enllaç #79. Per a altres propostes, vegeu: Lawrence Lessig, "Who's Holding Back Broadband?" Washington Post, 8 de gener de 2002, A17; Philip S. Corwin en nom de Sharman Networks, A Letter to Senator Joseph R. Biden, Jr., Chairman of the Senate Foreign Relations Committee, 26 de febrer de 2002, disponible a l'enllaç #80; Serguei Osokine, A Quick Case for Intellectual Property Use Fee (IPUF), 3 de març de 2002, disponible a l'enllaç #81; Jefferson Graham, "Kazaa, Verizon Propose to Pay Artists Directly," USA Today, 13 de maig de 2002, disponible a l'enllaç #82; Steven M. Cherry, "Getting Copyright Right," IEEE Spectrum Online, 1 de juliol de 2002, disponible a l'enllaç #83; Declan Mc-Cullagh, "Verizon's Copyright Campaign," CNET News.com, 27 d'agost de 2002, disponible a l'enllaç #84. La proposta de Fisher és molt semblant a la proposta per als DAT de Richard Stallman. A diferència de la proposta de Fisher, la proposta de Stallman no pagaria propocionalment els artistes de forma directa, tot i que els artistes més coneguts obtindrien més que els menys coneguts. Com és típic de Stallman, la seva proposta antedata el debat actual en aproximadament una dècada. Vegeu l'enllaç #85. · ^ 10. Lawrence Lessig, "Copyright's First Amendment" (Melville B. Nimmer Memorial Lecture), UCLA Law Review 48 (2001): 1057, 1069-70. · ^ 11. Un bon exemple és l'obra del professor Stan Liebowitz. Cal alabar Liebowitz per la seva minuciosa revisió de les dades sobre violacions, fet que l'ha conduït a qüestionar públicament la seva pròpia postura... dos cops. Al principi preveia que les descàrregues provocarien molts danys a la indústria. A la llum de les dades va revisar la seva postura, i des d'aleshores l'ha tornada a revisar un altre cop. Comparin Stan J. Liebowitz, Rethinking the Network Economy: The True Forces That Drive the Digital Marketplace (Nova York: Amacom, 2002), 173 (que revisa la seva postura original però mostrant-se escèptic) i Stan J. Liebowitz, "Will MP3s Annihilate the Record Industry?" document de treball, juny 2003, disponible a l'enllaç #86. L'anàlisi minuciosa de Liebowitz és extremadament valuosa a l'hora de calcular l'efecte de la tecnologia de l'intercanvi d'arxius. Des del meu punt de vista, però, subestima els costos del sistema legal. Vegeu, per exemple: Rethinking, 174-76. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 30/08/2008.