|
< Enrera Capítol 6 Fundadors William Shakespeare escrigué Romeu i Julieta l'any 1595. L'obra fou publicada per primer cop l'any 1597. Era l'onzena gran obra que Shakespeare escrivia. Continuaria escrivint obres fins l'any 1613, i les obres que va escriure han continuat definint la cultura anglo-americana des de llavors. Les obres d'aquest autor del segle XVI han penetrat tan profundament en la nostra cultura que, sovint, ni tan sols en reconeixem les fonts. Una vegada vaig sentir algú que comentant l'adaptació de Kenneth Branagh d'Enric V digué: "m'ha agradat, però Shakespeare està tan ple de clixés!" L'any 1774, gairebé 180 anys després de l'escriptura de Romeu i Julieta, molts encara pensaven que els "drets d'autor" de l'obra eren un dret exclusiu d'un únic editor de Londres, en Jacob Tonson. [1] En Tonson era el més prominent d'un petit grup d'editors anomenat el Conger [2] (congre) que controlava la venda de llibres a l'Anglaterra del segle XVIII. El Conger reclamava un dret perpetu de control sobre la "còpia" dels llibres que havien comprat als seus autors. Aquest dret perpetu implicava que ningú més podia publicar còpies d'un llibre del qual ells tinguessin els drets d'autor. Per això els preus dels clàssics es mantenien alts: s'havia eliminat la competència que hagués permès produir edicions millors o més econòmiques. Ara bé, qualsevol que conegui una mica el món de la propietat intel·lectual trobarà que hi ha alguna cosa desconcertant en l'any 1774. L'any més famós en la història de la propietat intel·lectual és l'any 1710, l'any que el parlament britànic adoptà la primera llei de la "propietat intel·lectual". Coneguda amb el nom de l'Estatut d'Anna, la llei establia que tota obra publicada estaria sotmesa a drets d'autor durant un termini de catorze anys, renovable una vegada si l'autor encara era viu, i que totes les obres publicades fins l'any 1710 obtindrien un únic termini de drets d'autor de 21 anys addicionals. [3] Segons aquesta llei, Romeu i Julieta hauria d'haver estat lliure de drets l'any 1731. Així doncs, per què l'any 1774 encara es parlava de si estava o no sota el control de Tonson? La raó és que els anglesos encara no s'havien posat d'acord sobre què era el "dret de còpia" (de fet ningú ho havia fet). En l'època que els anglesos aprovaren l'Estatut d'Anna no existia cap altra legislació que governés els drets d'autor. L'última llei que regulava els editors, la Llei de Llicències de 1662, havia vençut l'any 1695. La llei atorgava el monopoli de l'edició als editors perquè així la Corona podia controlar més fàcilment allò que es publicava. Però un cop expirà aquesta llei ja no hi hagué cap llei de dret positiu que digués que els editors, o "Stationers"(papereries), tenien un dret exclusiu de publicar llibres. No hi havia cap llei de dret positiu, però això no volia dir que no hi hagués cap llei. La tradició legal anglo-americana té en consideració tant les paraules dels legisladors com les dels jutges a l'hora d'establir les normes que estableixen com s'han de comportar les persones. Anomenem les paraules dels legisladors "dret positiu" i les paraules dels jutges "dret consuetudinari o jurisprudència". La jurisprudència estableix la base sobre la qual els legisladors legislen, i els legisladors, habitualment, només poden contradir aquesta base si aproven una llei que la desplaci. Per tant, la vertadera qüestió després que vencessin els estatuts de llicències era si la jurisprudència protegia uns drets d'autor o no, independentment de qualsevol llei de dret positiu. La qüestió era important per als editors o "venedors de llibres", com eren anomenats, perquè cada cop hi havia més competència d'editors estrangers. Els escocesos, concretament, publicaven i exportaven llibres a Anglaterra cada cop més. Aquella competència reduí els beneficis del Conger, que va respondre demanant al parlament que aprovés una llei que els tornés a donar el control exclusiu de l'edició. Aquella demanda va acabar desembocant en la promulgació de l'Estatut d'Anna. L'Estatut d'Anna atorgava a l'autor o "propietari" d'un llibre un dret exclusiu de publicar aquell llibre. Establia, però, una important limitació que horroritzà els llibreters: només concedia aquell dret durant un termini limitat. Al final d'aquell termini, els drets d'autor "vencien" i l'obra quedava a lliure disposició de qualsevol altre que volgués publicar-la. O això és el que es creu que pensaven que establien els legisladors. Dit això el que hem d'aclarir és el següent: per què va limitar el parlament el dret exclusiu? No per què el va limitar durant un temps determinat que fixà, sinó per què establí el fet d'una limitació? Perquè els llibreters, i els autors als quals representaven, presentaven un argument molt convincent. Agafem d'exemple Romeu i Julieta: Shakespeare l'escrigué. Va ser la genialitat d'aquest autor allò que la va portar al món. No agafà la propietat de ningú quan va crear aquesta obra (això és una afirmació polèmica, però no hi fa res), i amb la creació d'aquesta obra no va fer més complicat el fet que d'altres escriguessin una obra de teatre. Per tot això, doncs, com podria la llei permetre mai que algú altre vingués i agafés l'obra de Shakespeare sense el seu consentiment o el dels seus hereus? Quina és la raó que justifica el "robatori" de l'obra de Shakespeare? La resposta té dues parts. En primer lloc hem de considerar una característica especial de la noció de "drets d'autor" dels temps de l'Estatut d'Anna, i en segon lloc, hem de veure un punt important sobre els "llibreters". Primer, els drets d'autor. En els últims tres-cents anys hem arribat a aplicar el concepte de "drets d'autor" de manera cada cop més amplia, però l'any 1710 era més un dret particular que un concepte. Els drets d'autor van néixer en forma d'una sèrie de restriccions molt específiques: prohibia que altres reimprimissin un llibre. L'any 1710 el "dret d'autor" era el dret a utilitzar una màquina determinada per crear rèpliques d'una obra determinada, i no anava més enllà d'aquest dret restringit. Tampoc no controlava de forma més general com es podia utilitzar una obra. Avui aquest dret inclou una llarga llista de restriccions a la llibertat dels altres: atorga a l'autor el dret exclusiu de còpia, el dret exclusiu a distribuir, el dret exclusiu a realitzar una interpretació, etc. Així, per exemple, encara que els drets sobre l'obra de Shakespeare fossin perpetus, en el significat original del terme això només hauria volgut dir que ningú no podria reimprimir les obres de Shakespeare sense el consentiment dels seus hereus. No hauria controlat res, per exemple, sobre com l'obra es podria representar, si l'obra es podria traduir, o si Kenneth Branagh podria dur-les a la gran pantalla. El "dret de còpia" només era un dret exclusiu d'impressió, res menys que això, naturalment, però tampoc res més que això. Els britànics veien amb escepticisme fins i tot aquest dret limitat. Havien tingut una llarga i desagradable experiència amb els "drets exclusius", sobre tot amb "drets exclusius" atorgats per la Corona. Els anglesos havien lluitat en una guerra civil en part per la pràctica de la Corona de concedir monopolis (especialment monopolis per feines que ja existien). El rei Enric VIII va concedir una patent per imprimir la Bíblia i un monopoli a Darcy per imprimir baralles de cartes. El parlament anglès va començar a lluitar contra aquest poder de la Corona: l'any 1656 aprovà l'Estatut dels Monopolis, que limitava els monopolis a les patents per a nous invents. I cap al 1710 el parlament frisava per entrar en la qüestió del creixent monopoli en l'àmbit de l'edició. Així, el "dret de còpia" vist com un dret al monopoli estava considerat, naturalment, com un dret que s'havia de limitar. (Per més convincent que sigui l'afirmació "és la meva propietat i l'hauria de tenir per sempre", intentin sonar convincents a l'hora de dir "és el meu monopoli i l'hauria de tenir per sempre"). L'estat protegiria el dret exclusiu només mentre fos beneficiós per a la societat. Els britànics s'adonaven dels perjudicis que comportaven els favors a grups amb interessos particulars, i van aprovar una llei per posar-hi fi. I en segon lloc, els llibreters. El problema no era només que els drets d'autor fossin un monopoli, sinó que també ho era que fos un monopoli en mans dels llibreters. A nosaltres els llibreters ens poden semblar pintorescs i inofensius, però a l'Anglaterra segle XVII no eren considerats inofensius. Els membres del Conger (congre) eren considerats cada cop més com monopolistes de la pitjor espècie: instruments de la repressió de la Corona que venien la llibertat d'Anglaterra per assegurar-se beneficis monopolístics. Els atacs a aquests monopolistes eren ferotges: Milton els va descriure com "vells propietaris de patents i monopolitzadors del negoci del llibre", com a "homes que, per tant, no treballen en una professió honrada de què és deutor l'aprenentatge." [4] Molts pensaven que el poder que exercien els llibreters sobre la difusió del coneixement estava perjudicant aquesta difusió, i just en un moment en què la Il·lustració ensenyava la importància de difondre l'educació i els coneixements de forma generalitzada. La idea que el coneixements havia de ser lliure era un lema de l'època, i aquests poderosos interessos comercials interferien amb aquesta idea. Per compensar aquest poder, el parlament va decidir augmentar la competència entre els llibreters, i la manera més fàcil de fer-ho era repartint la riquesa de llibres valuosos. Així, el parlament va limitar el termini de validesa dels drets d'autor, i amb això va garantir que els llibres valuosos esdevinguessin disponibles per a d'altres editors després d'aquest temps limitat: la limitació del termini de validesa dels drets d'obres existents a només vint-i-un anys fou un compromís establert per lluitar contra el poder dels llibreters. La limitació dels terminis era una manera indirecta d'assegurar la competència entre editors i, per tant, la construcció i difusió de cultura. Quan arribà l'any 1731 (1710 + 21) però, els llibreters s'anaren posant nerviosos. S'adonaven de les conseqüències del fet que existís més competència i, com a qualsevol competidor, no els agradaven. Al principi els llibreters senzillament ignoraren l'Estatut d'Anna i continuaren insistint en el dret perpetu a controlar la publicació. Però els anys 1735 i 1737 van provar de convèncer el parlament per tal que allargués els seus terminis: vint-i-un anys no eren prou, deien. Necessitaven més temps. El parlament va desestimar les seves peticions. Com va dir un escriptor de pamflets, en paraules que troben ecos avui dia,
No veig cap raó per concedir una pròrroga del termini ara, que no impedirà que es faci una vegada i una altra, tantes vegades com vencin els antics. Si s'aprova aquesta proposta de llei, efectivament estaríem establint un monopoli perpetu, quelcom clarament odiós als ulls de la llei. Seria una gran trava per al comerç, un obstacle que desencoratjaria l'ensenyament i no aportaria cap benefici als autors, sinó una taxa general sobre el públic. I tot això només per augmentar els guanys privats dels llibreters. [5]
Aquest argument era enginyós, i tenia el suport d'alguns dels juristes més influents de l'època. També mostrava l'extraordinària barra que gastaven: fins aleshores, com ha dit el professor de dret Raymond Patterson, "Els editors [...] es preocupaven tant pels autors com els ramaders del seu bestiar". [6] Al llibreter li importaven un rave els drets de l'autor. El que l'amoïnava eren els beneficis monopolístics que rendia l'obra de l'autor. L'argument dels llibreters no es va acceptar sense lluita. L'heroi d'aquella batalla va ser un llibreter escocès, de nom Alexander Donaldson. [7] Donaldson era un outsider per al Conger londinenc. Va començar la seva carrera l'any 1750 a Edimburg. El seu negoci es centrava en reimpressions barates "d'obres estàndard amb el termini dels drets d'autor vençut", com a mínim segons el que establia l'Estatut d'Anna.[8] L'editorial de Donaldson prosperà i esdevingué "una mena de centre per a literats escocesos." "Entre ells," escriu el professor Mark Rose, hi havia "el jove James Boswell qui, juntament amb el seu amic Andrew Erskine, publicà una antologia de poemes escocesos contemporanis amb Donaldson". [9] Quan els llibreters de Londres van intentar tancar el negoci de Donaldson a Escòcia, ell va respondre traslladant el negoci a Londres, on comença a vendre edicions econòmiques "dels llibres anglesos més populars desafiant el presumpte dret jurisprudencial sobre la propietat literària". [10] Els seus llibres es venien entre un 30% i un 50% més barats que els del Conger, i fonamentava el seu dret a competir argumentant que, segons l'Estatut d'Anna, la protecció de les obres que venia ja havia vençut. Els llibreters londinencs aviat van prendre accions legals per aturar la "pirateria" com la de Donaldson. Algunes accions legals contra els "pirates" van triomfar, essent la més important de les primeres victòries la del cas Millar contra Taylor. En Millar era un llibreter que l'any 1729 havia comprat els drets de la poesia "The Seasons" de James Thomson, i com que complia els requisits de l'Estatut d'Anna va rebre tota la protecció de l'Estatut. Un cop vençut el termini de validesa dels drets Robert Taylor va començar a publicar-ne una edició que li feia la competència. En Millar el va dur als tribunals, reclamant el dret perpetu jurisprudencial, malgrat l'Estatut d'Anna. [11] Per a gran sorpresa dels advocats moderns, un dels millors jutges de la història d'Anglaterra, Lord Mansfield, donà la raó al llibreter. Independentment de quina protecció donés l'Estatut d'Anna als llibreters, va mantenir, no extingia cap dret jurisprudencial. La qüestió era si la jurisprudència protegiria l'autor de "pirates" subsegüents. La resposta de Mansfield va ser que "sí": la jurisprudència impediria a Taylor reimprimir la poesia de Thomson sense el consentiment de Millar. Aquella norma jurisprudencial atorgava així de manera efectiva als llibreters un dret perpetu de control sobre la publicació de qualsevol llibre els drets del qual haguessin comprat. Si ho considerem una qüestió de justícia abstracta (seguint el raonament com si la justícia només fos una qüestió de deducció lògica a partir de principis fonamentals) la conclusió de Mansfield potser tenia algun sentit, però ignorava el tema més ampli amb què el Parlament havia batallat l'any 1710: quina era la millor forma de limitar el monopoli dels llibreters? L'estratègia del parlament havia estat oferir un termini per a les obres existents prou llarg per comprar la pau el 1710, però prou curt per garantir que la cultura entrés en l'àmbit de la lliure competència al cap d'un període de temps raonable. El parlament pensava que en vint-i-un anys la Gran Bretanya maduraria i passaria de la situació de cultura controlada que desitjava la Corona a la de cultura lliure que nosaltres hem heretat. Tanmateix la lluita per defensar els límits de l'Estatut d'Anna no acabà en aquell moment, i aquí és on Donaldson entra en escena. En Millar morí poc després de la seva victòria, de manera que el seu cas no va ser sotmés a apel·lació. Els seus hereus van vendre les poesies de Thomson a una associació d'impressors a la qual pertanyia Thomas Beckett. [12] Aleshores en Donaldson va treure una edició no autoritzada de les obres de Thomson. Beckett, basant-se en la sentència del cas Millar, va obtenir un mandat judicial contra Donaldson. Donaldson va apel·lar a la Cambra dels Lords, que funcionava de forma molt semblant al nostre Tribunal Suprem. El febrer de 1774 aquesta institució tingué l'oportunitat d'interpretar el significat de les limitacions que havia establert el parlament seixanta anys enrere. Com només pocs litigis aconsegueixen, el cas Donaldson contra Beckett va suscitar una atenció enorme a tota la Gran Bretanya. Els advocats de Donaldson al·legaven que fossin quins fossin els drets existents segons la jurisprudència, l'Estatut d'Anna eliminava aquests drets. Després de l'aprovació de l'Estatut d'Anna, l'única protecció legal per a un dret exclusiu de control sobre la publicació es derivava d'aquest Estatut. Per tant, argumentaven, un cop vençut el termini especificat a l'Estatut d'Anna, les obres que havien estat protegides per aquest Estatut deixaven d'estar-ho. La Cambra dels Lords era una institució estranya. Les qüestions jurídiques es presentaven a la Cambra i en primer lloc se sotmetien a una votació on participaven els "Lords de la Llei", que eren membres amb una distinció legal especial que tenien una funció molt semblant a la dels jutges del nostre Tribunal Suprem. Després que votessin els lords de la llei votava tota la Cambra dels Lords. Els informes disponibles sobre la votació dels lords de la llei són confusos. Segons alguns sembla que els drets perpetus van prevaler. Però no hi ha cap dubte sobre el vot global de la Cambra dels Lords: per majoria de dos a un (22 a 11) votaren en contra dels drets d'autor perpetus. Independentment de la interpretació que es fes de la jurisprudència, a partir d'aquell moment els drets d'autor quedaven fixats per un període de temps limitat després del qual l'obra protegida passava al domini públic. "El domini públic". Abans del cas Donaldson contra Beckett, no hi havia una idea clara de l'existència d'un domini públic a Anglaterra. Abans del 1774 existia un argument convincent a favor del caràcter perpetu dels drets d'autor jurisprudencials. El domini públic va néixer després del 1774. Per primer cop a la història anglo-americana, el control legal sobre obres creatives tenia data de venciment, i les més grans obres de la història d'Anglaterra (incloses les de Shakespeare, Bacon, Milton, Johnson i Bunyan) quedaven lliures de restriccions legals. A nosaltres ens resulta difícil imaginar-nos-ho, però aquesta decisió de la Cambra dels Lords va encendre una reacció popular i política extraordinària. A Escòcia, on treballaven la major part dels "editors pirates", la gent va sortir al carrer a celebrar-ho. Com va relatar l'Edinburgh Advertiser, "cap causa privada no ha acaparat mai tanta atenció del públic, ni mai la Cambra dels Lords havia jutjat un cas la decisió final del qual fos de l'interès de tants individus." "Grans celebracions a Edimburg per la victòria sobre la propietat literària: fogueres i enllumenat de festa". [13] A Londres en canvi, com a mínim entre els editors, la reacció va ser igualment d'intensa, però en l'altre sentit. El Morning Chronicle informava:
Amb aquesta decisió [...] material per valor de prop de 200.000 lliures comprat honradament i en la venda pública, i que ahir es considerava propietat, ha quedat reduït al no res. Els llibreters de Londres i Westminster, molts dels quals havien venut cases i propietats per comprar drets d'autor, estan arruïnats d'alguna manera, i aquells que desprès de molts anys la indústria havia considerat que havien adquirit una competència per mantenir les seves famílies, ara es troben sense un penic per deixar als seus hereus. [14]
Com a mínim, aquesta era la norma en un món on el parlament estava en contra dels monopolis i es resistia a les reclamacions proteccionistes dels editors. En un món on el parlament fos menys estricte la cultura lliure estaria menys protegida. NOTES · ^ 1. Jacob Tonson sol ser recordat pels seus vincles amb figures literàries importants del s. XVIII, sobretot amb John Dryden, i per les seves atractives "edicions definitives" de clàssics literaris. A més de Romeu i Julieta, va publicar un ventall sorprenent d'obres que encara són al centre del cànon anglès, entre les quals hi havia obres completes de Shakespeare, Ben Jonson, John Milton i John Dryden. Vegeu: Keith Walker, "Jacob Tonson, Bookseller," American Scholar 61:3 (1992): 424-31. · ^ 2. Lyman Ray Patterson, Copyright in Historical Perspective (Nashville: Vanderbilt University Press, 1968), 151-52. · ^ 3. Com molt bé argumenta Siva Vaidhyanathan, és erroni anomenar això "llei de drets de còpia". Vegeu: Vaidhyanathan, Copyrights and Copywrongs, 40. · ^ 4. Philip Wittenberg, The Protection and Marketing of Literary Property (Nova York: J. Messner, Inc., 1937), 31. · ^ 5. "A Letter to a Member of Parliament concerning the Bill now depending in the House of Commons, for making more effectual an Act in the Eighth Year of the Reign of Queen Anne, entitled, An Act for the Encouragement of Learning, by Vesting the Copies of Printed Books in the Authors or Purchasers of such Copies, during the Times therein mentioned" (Londres, 1735), a Brief Amici Curiae of Tyler T. Ochoa et al., 8, Eldred contra Ashcroft, 537 U.S. 186 (2003) (No. 01-618). · ^ 6. Lyman Ray Patterson, "Free Speech, Copyright, and Fair Use," Vanderbilt Law Review 40 (1987): 28. Per a un relat extraordinàriament convincent, vegeu: Vaidhyanathan, 37-48. · ^ 7. Per a un relat convincent, vegeu: David Saunders, Authorship and Copyright (Londres: Routledge, 1992), 62-69. · ^ 8. Mark Rose, Authors and Owners (Cambridge: Harvard University Press, 1993), 92. · ^ 9. Ibid., 93. · ^ 10. Lyman Ray Patterson, Copyright in Historical Perspective, 167 (cita Borwell). · ^ 11. Howard B. Abrams, "The Historic Foundation of American Copyright Law: Exploding the Myth of Common Law Copyright," Wayne Law Review 29 (1983): 1152. · ^ 12. Ibid., 1156. · ^ 13. Rose, 97. · ^ 14. Ibid. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 05/07/2008. |