|
< Enrera Introducció El 17 de desembre de 1903, en una ventosa platja de Carolina del Nord, durant uns tímids cent segons, els germans Wright van demostrar que un vehicle més pesant que l'aire i autopropulsat podia volar. El moment va ser electritzant i la seva importància es va entendre arreu. Gairebé de forma immediata va esclatar l'interès per aquesta nova tecnologia de vol pilotat per l'home i un grup nodrit d'innovadors es va posar a treballar per desenvolupar-la i millorar-la. Quan els germans Wright van inventar l'avió, les lleis nord-americanes establien que el propietari d'un terreny era presumptament el propietari no només del seu terreny sinó també de tot el seu subsòl, fins al centre de la terra, i de tot l'espai per sobre, fins a "una distància indefinida, cap amunt" [1]. Durant molts anys, acadèmics i experts van donar voltes a la millor manera d'interpretar la idea que els drets sobre el sòl arribessin fins al cel. Significava això que eres propietaris dels estels? Es podia, doncs, processar les oques per sobrevolar sense autorització premeditadament i repetida el nostre terreny? Aleshores van arribar els avions i, per primer cop, aquest principi de la llei nord-americana, molt arrelat als fonaments de la nostra tradició i reconegut pels més importants juristes del nostre passat, cobrava rellevància. Si els meus terrenys arriben al cel, què passa quan United Airlines sobrevola el meu terreny? Tinc el dret de prohibir-li-ho? Puc signar un contracte exclusiu amb Delta Airlines? Podria organitzar una subhasta per establir quin valor tenen aquests drets? L'any 1945 aquestes preguntes es van plantejar en un plet d'àmbit federal. Uns grangers de Carolina del Nord, Thomas Lee i Tinie Causby, van començar a perdre pollastres a causa d'avions militars que volaven a poca alçada (sembla que els pollastres, aterrits, es llançaven volant contra les parets del cobert i morien). Els Causby van interposar una demanda adduint que l'estat utilitzava el seu terreny sense autorització. Òbviament, els avions mai no tocaven la terra dels Causby, però si com havien dit Blackstone, Kent i Coke, el seu terreny arribava fins a "una distància indefinida, cap amunt", aleshores l'estat estava sobrevolant la seva propietat sense autorització, i els Causby volien que ho deixés de fer. El Tribunal Suprem va acceptar el cas a tràmit. El Congrés dels Estats Units havia declarat públiques les vies aèries, però si la propietat de la terra arribava realment fins al cel, podia aleshores considerar-se que aquesta declaració del Congrés implicava una expropiació inconstitucional indeguda sense compensació? El Tribunal va admetre que "és doctrina ancestral que segons la jurisprudència la propietat del sòl s'estén fins a la perifèria de l'univers", però el jutge Douglas no tenia paciència amb les doctrines ancestrals, i en un sol paràgraf va eliminar centenars d'anys de llei de la propietat. Va escriure el següent al Tribunal:
[Aquesta] doctrina no té cabuda en el món modern. L'aire és una via pública, com ha declarat el Congrés. Si no fos així, cada vol transcontinental sotmetria l'operador a incomptables litigis per sobrevolar terrenys sense autorització. Aquesta idea fa posar els cabells de punta al sentit comú. Reconèixer aquests drets privats sobre l'espai aeri congestionaria aquestes vies públiques, interferiria greument en el seu control i en el seu desenvolupament en benefici de l'interès públic i transferiria a la propietat privada allò a què només té dret legítim el poble. [2]
Així és com normalment funciona la llei. Poc sovint és tan brusca o impacient però, comptat i debatut, és com sol funcionar. L'estil de Douglas era no vacil·lar. Altres jutges haurien escrit pàgines i pàgines de palla per arribar a la conclusió que Douglas sintetitza en una línia: "aquesta idea fa posar els cabells de punta al sentit comú". Però tant si s'expressa en cent pàgines o en unes quantes paraules, és geni particular d'un sistema basat en la jurisprudència, com el nostre, que la llei s'adapti a les tecnologies de l'època. I a mesura que s'adapta, canvia. Conceptes sòlids com una roca en una època, cauen esmicolats en una altra. O com a mínim això és el que passa quan no hi ha ningú poderós a l'altra banda del canvi. Els Causby només eren grangers i, tot i que sens dubte n'hi havia molts altres a qui també disgustava el creixent trànsit aeri (esperem que no fossin gaires els pollastres que s'estavellaven contra les parets), els Causby del món ho tenien molt difícil per unir-se i frenar la idea i la tecnologia que els germans Wright havien concebut. Els germans Wright van llançar l'avió a la piscina dels mems (conceptes) tecnològics i la idea es va propagar com un virus en un galliner. Els grangers com els Causby es van trobar envoltats per "allò que semblava raonable" tenint en compte la tecnologia que els germans Wright havien concebut. Podien plantar-se a les seves granges, amb els pollastres morts a les mans, i aixecar els punys amenaçadorament tant com volguessin; podien parlar amb els seus representants o fins i tot interposar demandes. Però al final, la força d'allò que semblava "obvi" a la resta (el poder del "sentit comú") imperaria. No es permetria que el seu interès privat passés per damunt del benefici públic. Edwin Howard Armstrong És un dels genis inventors nord-americans oblidats. Va arribar a l'escena dels grans inventors nord-americans just després dels titànics Thomas Edison i Alexander Graham Bell. Però la seva tasca en el camp de la tecnologia de la ràdio és, potser, la més important d'un sol inventor en els primers cinquanta anys de ràdio. Tenia més estudis que Michael Faraday que, encara d'aprenent d'enquadernador, havia descobert la inducció elèctrica l'any 1831. Però tenia la mateixa intuïció sobre com funcionava el món de la ràdio i, com a mínim en tres ocasions, Armstrong va inventar tecnologies cabdals que van fer evolucionar la nostra forma d'entendre la ràdio. El dia després de Nadal de 1933 es van atorgar quatre patents a Armstrong per la seva invenció més important: la ràdio FM. Fins aleshores la ràdio comercial havia estat d'amplitud modulada (AM). Els teòrics d'aquell temps havien afirmat que la ràdio de freqüència modulada (FM) no funcionaria mai. I tenien raó pel que fa la ràdio FM en una banda estreta de l'espectre, però Armstrong va descobrir que la ràdio de freqüència modulada en una banda ampla de l'espectre oferiria una fidelitat de so sorprenent, amb molta menys potència de transmissió i estàtica. El 5 de novembre de 1935 va fer una demostració d'aquesta tecnologia en una reunió de l'Institut d'Enginyers de Ràdio a l'Empire State Building de Nova York. Va sintonitzar progressivament el dial de la ràdio en una sèrie d'emissores AM fins que es va aturar en una retransmissió que havia organitzat a uns 27 km de distància. La ràdio va emmudir, com si l'haguessin apagat, i llavors, amb una claredat de so que ningú d'aquella sala no havia sentit mai sorgir d'un aparell elèctric, es va sentir la veu d'un presentador: "Esteu escoltant l'emissora de radioafeccionat W2AG des de Yonkers, Nova York, operant en freqüència modulada de dos metres i mig." El públic estava sentit quelcom que ningú no havia cregut possible:
Algú es servia aigua prop del micròfon a Yonkers i sonava com això, com aigua abocada en un got [...] Algú arrugava i estripava un paper i sonava com algú estripant un paper i no com un incendi forestal devastador [...] Es van posar discs amb marxes de Sousa i es va interpretar música en directe d'un solo de piano i una guitarra [...] La música es projectava amb una vitalitat gairebé mai, per no dir mai, sentida d'una "caixa de música" d'una ràdio. [3]
David Sarnoff, el president de la RCA i amic d'Armstrong, estava impacient perquè aquest descobrís una forma d'eliminar l'estàtica de la ràdio AM, de manera que quan Armstrong li va comunicar que tenia un aparell que l'eliminava de la "ràdio", s'entusiasmà força. Però quan Armstrong va presentar el seu invent, a en Sarnoff no li va agradar.
Pensava que l'Armstrong inventaria algun tipus de filtre per eliminar l'estàtica de la nostra ràdio AM. No pensava que començaria una revolució, que iniciaria tota una maleïda nova indústria per competir amb la RCA. [4]
Les forces a favor de la FM, majoritàriament del sector de l'enginyeria, no podien superar el pes de l'estratègia dissenyada pels departaments de vendes i patents i pels gabinets jurídics per subjugar aquesta amenaça a la posició de l'empresa. Perquè la FM, si es permetia que es desenvolupés lliurement, suposava [...] una reestructuració total del poder en el món de la ràdio [...] i al final, la desaparició del curosament restringit sistema AM on la RCA s'havia fet amb el poder. [5]
El seguit de cops que va rebre la ràdio FM després de la guerra, en una sèrie de sentències manipulades a través de la FCC per part dels grans interessos radiofònics, foren quasi increïbles per la seva força i arteria. [6]
Armstrong va oferir resistència a aquests intents de la RCA. I com a resposta, la RCA va plantar cara a les patents d'Armstrong. Després d'incorporar la tecnologia FM a l'emergent estàndard de la televisió, la RCA va declarar que les patents no eren vàlides (sense cap fonament, i gairebé quinze anys després que s'haguessin concedit) i per tant, va negar-se a pagar drets a Armstrong. Durant sis anys, Armtrong va lliurar una cara batalla legal per defensar les seves patents. Finalment, just quan les patents estaven a punt de vèncer, la RCA li va oferir un acord per un preu tan baix que ni tan sols permetia a Armstrong pagar els honoraris dels advocats. Vençut, desfet i, ara, arruïnat, l'any 1954 Armstrong va deixar una breu nota a la seva dona i es va llançar des de la finestra d'un tretzè pis. De vegades la llei funciona així. Sovint no tan tràgicament, i molt infreqüentment amb aquest dramatisme heroic, però de vegades funciona així. De sempre govern i agències governamentals han estat subjectes a captura. I hi ha més possibilitats que siguin capturats quan interessos poderosos es veuen amenaçats per canvis legals o tècnics. Massa sovint aquests interessos poderosos utilitzen la seva influència dins el govern perquè aquest els protegeixi. Òbviament la retòrica que acompanya aquesta protecció sempre es justifica en nom de l'interès general; però la realitat és una cosa diferent. Idees sòlides com una roca en una època però que deixades fer lliurement caurien esmicolades en una altra, es mantenen mitjançant aquesta subtil corrupció del nostre procés polític. La RCA tenia el que els faltava als Causby: el poder per aixafar l'efecte del canvi tecnològic. No hi ha un únic inventor d'Internet. Tampoc no hi ha una data exacta que commemori el seu naixement. Malgrat tot, en molt poc temps Internet ha passat ha formar part de la vida quotidiana nord-americana. Segons el Pew Internet and American Life Project, l'any 2002 el 58% dels nord-americans tenien accés a Internet, a diferència del 49% l'any 2000 [7]. Aquesta xifra podria ben bé superar els dos terços de la nació a finals de 2004. A mesura que Internet s'ha anat integrant a la vida quotidiana, ha anat canviant les coses. Alguns d'aquests canvis són tècnics: Internet ha fet les comunicacions més ràpides, ha reduït el cost de compilar dades, etcétera. Aquest llibre no es centra en aquests canvis tècnics. Són importants i no estan ben entesos, però són el tipus de coses que senzillament desapareixerien si tots ens desconnectéssim d'Internet. No afecten persones que no utilitzen Internet, o com a mínim, no les afecten directament. Aquests temes són idonis per un llibre sobre Internet, però aquest llibre no és sobre Internet. Aquest llibre és sobre un efecte d'Internet més enllà d'Internet en sí: un efecte sobre la manera com es construeix una cultura. La meva postura és que Internet ha motivat un canvi important en aquest procés que no ha estat reconegut. Aquest canvi transformarà radicalment una tradició que és tan antiga com la mateixa República. La majoria, si s'adonessin d'aquest canvi, el rebutjarien. Però la majoria ni tan sols veuen el canvi que ha introduït Internet. Podem entreveure una vessant d'aquest canvi establint una diferenciació entre la cultura comercial i la no comercial, i fent un esbós de les regulacions existents per cada una. Quan dic "cultura comercial" em refereixo a aquella part de la nostra cultura que es produeix i es ven o que es produeix per ser venuda. Per "cultura no comercial" entenc tota la resta. Quan un senyor gran s'asseia en un banc en un parc o en una cantonada i explicava rondalles que nens i altres consumien, era cultura no comercial. Quan Noah Webster va publicar la seva "Antologia d'Articles" o Joel Barlow les seves poesies, era cultura comercial. Al principi de la nostra història i durant gairebé tota la nostra tradició, la cultura no comercial pràcticament no estava regulada. Naturalment, si les històries eren lascives o la cançó de torn creava aldarulls en la vida pacífica en comunitat, la llei podia intervenir. Però la llei no s'havia preocupat mai directament de la creació i difusió d'aquesta forma de cultura, i la deixava "lliure". La llei deixava tranquil·les les maneres usuals de compartir i transformar la cultura que la gent del carrer utilitzava: explicar contes, escenificar escenes d'obres de teatre o TV, participar en clubs de fans, compartir música, enregistrar cintes... La llei posava l'atenció en la creativitat comercial. La llei, al principi només una mica i després de forma més exhaustiva, protegia els incentius dels creadors atorgant-los drets exclusius sobre la seva obra creativa, de manera que poguessin vendre aquests drets exclusius en un mercat comercial [8]. Naturalment, aquesta és una part important de la creativitat i la cultura, una part que ha estat cada vegada més important als Estats Units. Però en cap aspecte no era dominant dins la nostra tradició. Només n'era una part, una part controlada i en equilibri amb la part lliure. Aquesta divisió a grans trets entre la part lliure i la part controlada ara s'ha eliminat [9]. Internet ha creat les condicions perquè s'elimini aquesta divisió, i impulsada per grans mitjans de comunicació la llei ara afecta la part lliure. Per primer cop en la nostra tradició les maneres usuals de compartir i transformar la cultura que la gent del carrer utilitza estan sotmeses al control de la llei, que s'ha ampliat per tenir sota el seu control una immensa quantitat de formes de cultura i creativitat al terreny de les quals mai abans no havia arribat. La tecnologia que mantenia l'equilibri de la nostra història (entre usos de la nostra cultura que eren lliures i usos de la nostra cultura que exigien un permís previ) s'ha desfet. La conseqüència és que som cada cop menys una cultura lliure i cada cop més una cultura del permís. Es justifica aquest canvi al·legant que és necessari per protegir la creativitat comercial. I certament és precisament el proteccionisme allò que el motiva. Però el proteccionisme que justifica els canvis que descriuré més endavant no és el de tipus limitat i equilibrat que ha definit la llei en el passat. Aquest no és un proteccionisme per protegir els artistes. És un proteccionisme per protegir certes formes de negoci. Grans empreses amenaçades pel potencial que té Internet de canviar la forma com es construeix i comparteix tant la cultura comercial com la no comercial, s'han unit per induir els legisladors a utilitzar la llei per protegir-les. És la història de la RCA i Armstrong; és el somni dels Causby. Perquè Internet ha ofert a molts una possibilitat extraordinària de participar en el procés de creació i conreu d'una cultura que va més enllà de les fronteres locals. Aquest poder ha canviat el mercat on es fa i es conrea la cultura en general, i aquest canvi al seu torn amenaça les indústries de continguts establertes. Així, Internet és a la indústria que construïa i distribuïa continguts durant el segle XX allò que la ràdio FM va significar per la ràdio AM o allò que els camions van significar per la indústria ferroviària del segle XIX: el principi del final o, com a mínim, una transformació substancial. Les tecnologies digitals, lligades a Internet, podrien crear un mercat molt més vibrant i competitiu per construir i conrear la cultura. Aquest mercat podria incloure un ventall molt més ampli i divers de creadors. Aquests creadors podrien produir i distribuir un ventall molt més vibrant de creativitat, i en funció d'alguns factors importants, aquests creadors podrien guanyar més de mitjana en aquest sistema que el que guanyen els creadors d'avui. Tot això, sempre que les RCA d'avui dia no utilitzin la llei per protegir-se d'aquesta competència. Malgrat això, i com argumento en les properes pàgines, això és justament el que està passant avui a la nostra cultura. Aquests equivalents moderns de la ràdio de principis del segle XX o de la indústria ferroviària del XIX estan utilitzant el seu poder perquè la llei els protegeixi contra aquesta nova tecnologia, més eficient i vibrant, per construir cultura. I estan aconseguint el seu objectiu de transformar Internet abans que Internet els transformi a ells. Molts no pensen que les coses siguin així. Les batalles pels drets d'autor i la reproducció de propietat intel·lectual i Internet semblen una cosa molt llunyana a la majoria de les persones. Als pocs que hi estan interessats, els sembla que la qüestió és molt més senzilla: si es permetrà la "pirateria" i si es protegirà la "propietat". La "guerra" que s'ha lliurat contra les tecnologies d'Internet, allò que el president de l'Associació Nord-Americana de Cinema (MPAA en anglès), Jack Valenti, anomena la seva "pròpia guerra contra el terrorisme" [10], s'ha emmarcat com una batalla sobre l'estat de dret i el respecte a la propietat. Molts creuen que per saber de quin bàndol hem d'estar en aquesta guerra, només hem de decidir s'hi estem a favor o en contra de la propietat. Si realment es tractés d'això, de triar entre aquestes dues opcions, aleshores jo estaria amb en Jack Valenti i la indústria dels continguts. Jo també crec en la propietat, especialment en la importància d'allò que el senyor Valenti amb gràcia anomena "propietat creativa". Crec que la "pirateria" està malament i que la llei, ben afinada, hauria de castigar la "pirateria" tant a Internet com fora d'Internet. Però aquestes senzilles creences amaguen una qüestió molt més fonamental i un canvi molt més dràstic. El que temo és que, a menys que ens adonem d'aquest canvi, la guerra per alliberar el món dels "pirates" d'Internet també buidarà la nostra cultura de valors que han estat una part integral de la nostra tradició des del principi. Aquests valors van construir una tradició que, durant com a mínim els primers 180 anys de la nostra República, garantí als creadors el dret de construir lliurement a partir del seu passat i protegí els creadors i els innovadors del control tant estatal com privat. Tal com argumenta el professor Neil Netanel convincentment [11], les lleis sobre els drets d'autor i la propietat intel·lectual, ben equilibrades, protegien els creadors del control privat. La nostra tradició no era ni la soviètica ni la dels mecenes de les arts. En comptes d'això va obrir un ampli espai en què els creadors podien conrear i difondre la nostra cultura. Tanmateix la resposta de la llei a Internet, quan es vincula als canvis en la tecnologia de la mateixa Internet, ha incrementat brutalment la regulació efectiva sobre la creativitat als EUA. Per desenvolupar o criticar la cultura que ens envolta cal demanar permís primer, al més pur estil d'Oliver Twist. Sovint, naturalment, es dóna permís, però poc sovint aquest es dóna als crítics o als independents. Hem creat una espècie de noblesa cultural: mentre qui pertany a la classe noble té una vida fàcil, qui no hi pertany no la té. Però és justament la noció d'aristocràcia, sigui del tipus que sigui, allò que és aliè a la nostra tradició. El relat que ara els explicaré és sobre aquesta guerra. No parla de la "l'aspecte central de la tecnologia" a la vida quotidiana. No crec en déus, ni en els digitals ni en els de cap altra natura. Tampoc no pretén endimoniar cap individu o grup, perquè tampoc no crec en el dimoni, ni en el de les grans empreses ni els de cap altra mena. No és un conte de caire moral. Tampoc no és una crida a la guerra santa contra una indústria. Aquesta història, en canvi, sí pretén comprendre una guerra destructora sense remei inspirada per les tecnologies d'Internet però que va molt més enllà del seu codi. I pretén entendre aquesta batalla precisament per proposar un camí que ens porti cap a la pau. No hi ha cap raó de pes que justifiqui la continuació de l'actual lluita al voltant de les tecnologies d'Internet. La nostra tradició i la nostra cultura en sortiran molt perjudicades si es permet que aquesta guerra continuï sense control. Hem d'aconseguir entendre la causa d'aquesta guerra. I l'hem de resoldre aviat. Com la batalla dels Causby, aquesta guerra es lliura, en part, al voltant de la "propietat". La propietat d'aquesta guerra no és tan tangible com la dels Causby, i de moment cap innocent pollastre hi ha perdut la vida. Tanmateix les idees al voltant d'aquesta "propietat" són tan òbvies per a la majoria com pels Causby ho era llur reclamació sobre la inviolabilitat de la seva granja. Nosaltres som els Causby. La majoria donem per garantides les increïblement poderoses reclamacions que plantegen els propietaris de "propietat intel·lectual". La majoria de nosaltres, com els Causby, considerem que aquestes reclamacions són òbvies. I per tant, com els Causby, ens oposem al fet que les noves tecnologies interfereixin en aquesta propietat. Ens és tan palès a nosaltres com els ho era a ells que aquestes noves tecnologies estan envaint sense autorització drets legítims de "propietat". Ens resulta tan clar a nosaltres com els ho resultava a ells que la llei hauria d'intervenir per aturar aquesta invasió no autoritzada. I per tant, quan els fanàtics de la informàtica i els tecnòlegs defensen la seva tecnologia d'Armstrong o dels germans Wright, la majoria de nosaltres ens ho mirem, senzillament, amb recel. Al nostre sentit comú no se li posen els cabells de punta. A diferència del cas dels desafortunats Causby, el sentit comú en aquesta guerra està del bàndol dels propietaris. A diferència del cas dels afortunats germans Wright, Internet no ha inspirat una revolució al seu bàndol. L'esperança que tinc és donar una empenta a aquest sentit comú. M'he anat fascinant progressivament amb el poder d'aquesta idea de propietat intel·lectual i, més important, amb el seu poder per desactivar el pensament crític de legisladors i ciutadans. Mai en la nostra història no hi havia hagut més cultura amb "propietari" que ara. I, paradoxalment, mai no hi ha hagut una època en què la concentració de poder per controlar els usos de la cultura estigués més cegament acceptada que ara. I l'enigma és, per què? És perquè hem arribat a entendre una veritat sobre el valor i la importància de la propietat absoluta sobre idees i cultura? És perquè hem descobert que la nostra tradició de rebutjar reclamacions absolutes d'aquesta mena estava equivocada? O és perquè la idea de propietat absoluta sobre idees i cultura beneficia les RCA dels nostres temps i s'ajusta a les nostres intuïcions irreflexives? És aquest canvi radical, que ens allunya de la nostra tradició de cultura lliure, un exemple dels Estats Units corregint un error del seu passat, com vam fer amb l'esclavitud després d'una sanguinària guerra i com estem fent a poc a poc amb les desigualtats? O és aquest canvi radical, que ens allunya de la nostra tradició de cultura lliure, un exemple més d'un sistema polític en mans d'uns quants interessos particulars poderosos? Condueix el sentit comú als extrems en aquest tema perquè el sentit comú, de fet, creu en aquests extrems? O és que el sentit comú no bada boca davant d'aquests extrems perquè, com en el cas d'Armstrong contra la RCA, el bàndol més poderós s'ha assegurat l'opinió més poderosa? No pretenc ser misteriós. Les meves opinions les tinc resoltes. Penso que el sentit comú va fer bé de rebel·lar-se contra l'extremisme dels Causby. Penso també que el sentit comú faria bé de rebel·lar-se contra les reclamacions extremistes que es fan avui en nom de la "propietat intel·lectual". El que la llei demana avui dia cada cop s'assembla més a la ridiculesa d'un Sheriff arrestant un avió per sobrevolar un terreny sense permís. Però les conseqüències d'aquesta estupidesa seran molt més greus. La lluita que s'està lliurant ara es centra en dues idees: "pirateria" i "propietat". El meu objectiu en les dues parts següents del llibre és explorar aquestes dues idees. El mètode que segueixo no és l'habitual d'un acadèmic. No els vull enfonsar en un argument complex, atapeït de referències a obscurs teòrics francesos, per més natural que això sigui per a l'estranya raça en què ens hem tornat els acadèmics. En comptes d'això, començo cada part amb una sèrie d'històries que conformen un context on aquestes aparentment senzilles idees es poden entendre millor. Aquestes dues seccions conformen l'argument central del llibre: que mentre Internet ha produït quelcom fantàstic i nou, el nostre govern, empès per grans empreses de mitjans de comunicació a actuar davant d'aquest "quelcom nou", està destruint quelcom molt antic. En comptes d'entendre els canvis que Internet podria oferir-nos, i en comptes de dedicar temps a deixar que el "sentit comú" decideixi quina és la millor manera de respondre-hi, estem permetent que els més amenaçats pels canvis utilitzin el seu poder per canviar la llei i que, encara més important, utilitzin el seu poder per canviar quelcom fonamental sobre qui hem estat sempre. Penso que ho permetem no perquè estigui bé ni tampoc perquè la majoria de nosaltres realment cregui en aquests canvis. Ho permetem perquè els interessos més amenaçats es troben entre els actors més poderosos en el nostre sistema de legislar, que tan deprimentment busca compromisos. Aquest llibre és el relat d'una conseqüència més d'aquesta forma de corrupció, una conseqüència davant la qual la majoria de nosaltres romanem aliens. NOTES · ^ 1. St. George Tucker, Blackstone's Commentaries 3 (South Hackensack, N.J.: Rothman Reprints, 1969), 18. · ^ 2. . Els Estats Units contra Causby, U.S. 328 (1946): 256, 261. El Tribunal va concloure que hi podia haver una "expropiació" de la terra si l'ús que el govern en feia destruïa efectivament el valor de la terra dels Causby. Aquest exemple me'l va suggerir el fantàstic escrit de Keith Aoki, "(Intellectual) Property and Sovereignty: Notes Toward a Cultural Geography of Authorship," Stanford Law Review 48 (1996): 1293, 1333. Vegeu també: Paul Goldstein, Real Property (Mineola, N.Y.: Foundation Press, 1984), 1112-13. · ^ 3. Lawrence Lessing, Man of High Fidelity: Edwin Howard Armstrong (Philadelphia: J. B. Lipincott Company, 1956), 209. · ^ 4. Vegeu: "Saints: The Heroes and Geniuses of the Electronic Era," First Electronic Church of America, a www.webstationone.com/fecha, disponible a l'enllaç #1. · ^ 5. Lessing, 226. · ^ 6. Lessing, 256. · ^ 7. Amanda Lenhart, "The Ever-Shifting Internet Population: A New Look at Internet Access and the Digital Divide," Pew Internet and American Life Project, 15 d'abril de 2003: 6, disponible a l'enllaç #2. · ^ 8. Aquest no és l'únic objectiu dels drets d'autor, tot i que és el propòsit clarament més destacat dels drets d'autor establerts a la constitució federal. Històricament, les lleis estatals de drets d'autor no només protegien l'interès comercial de la publicació, sinó també el dret a la intimitat. Atorgant als autors el dret exclusiu a la primera publicació, les lleis estatals de drets d'autor els donava el poder de controlar la difusió d'informació sobre ells. Vegeu: Samuel D. Warren and Louis D. Brandeis, "The Right to Privacy," Harvard Law Review 4 (1890): 193, 198-200. · ^ 9. Vegeu: Jessica Litman, Digital Copyright (Nova York: Prometheus Books, 2001), cap. 13. · ^ 10. Amy Harmon, "Black Hawk Download: Moving Beyond Music, Pirates Use New Tools to Turn the Net into an Illicit Video Club," New York Times, 17 de gener de 2002. · ^ 11. Neil W. Netanel, "Copyright and a Democratic Civil Society," Yale Law Journal 106 (1996): 283. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 12/10/2008. |