|
< Enrera Capítol 2 Mers copistes L'any 1839 Louis Daguerre va inventar la primera tecnologia pràctica per produir el que nosaltres anomenaríem "fotografies". Ben apropiadament, varen anomenar-se "daguerreotips". El procés era car i complicat, i degut a aquest fet el camp estava limitat als professionals i a uns quants aficionats rics i fervorosos de l'assumpte. Fins i tot hi havia una Associació Americana de Daguerre que contribuïa a regular la indústria, com fan totes les associacions d'aquest tipus, mantenint la competència a nivells baixos per tal de conservar preus alts. Però malgrat els alts preus, la demanda de daguerreotips era nombrosa. Això va empènyer els inventors a trobar maneres més senzilles i econòmiques de fer "fotografies automàtiques". William Talbot va descobrir poc després un procés per elaborar "negatius", però com que els negatius eren de vidre i s'havien de mantenir humits, el procés continuava essent car i feixuc. Durant la dècada del 1870 es van desenvolupar plaques seques, facilitant així la dissociació entre el fet de fer la fotografia d'una banda, i el revelat de l'altra. Continuaven essent plaques de vidre i, per tant, encara era un procés fora de l'abast de la majoria d'aficionats. El canvi tecnològic que va fer possible la fotografia per a les masses, no es va donar fins l'any 1888, i va ser creació d'un sol home, George Eastman, també fotògraf afeccionat. Tip de la tecnologia de les fotografies fetes amb plaques, en un flaix d'inspiració (per dir-ho d'alguna manera), Eastman va concebre que si es podia fer la pel·lícula flexible llavors es podria aguantar enrotllada al voltant d'un sol eix. Aleshores aquella pel·lícula es podria enviar a l'estudi de revelat, abaixant així substancialment el preu de la fotografia. Abaixant el preu, Eastman esperava poder augmentar dràsticament la població de fotògrafs. Eastman va desenvolupar pel·lícules flexibles cobertes per una emulsió i les va posar en petits rotllos dins de càmeres petites i senzilles: les Kodak. El màrqueting d'aquest aparell es va basar en la seva simplicitat. "Premi el botó i nosaltres fem tota la resta". [1] Tal com va descriure a The Kodak Primer (el manual Kodak):
El principi del sistema Kodak és dissociar la feina que qualsevol persona pot fer quan fa una fotografia de la que només pot fer un expert [...] Nosaltres proporcionem a qualsevol persona, home, dona o nen amb prou intel·ligència per enfocar una caixa directament i després prémer un botó, un instrument que elimina completament de la pràctica de la fotografia la necessitat de posseir instal·lacions especials o, de fet, de posseir qualsevol coneixement particular sobre l'art de la fotografia. Es pot utilitzar sense estudis previs, sense una cambra fosca i sense productes químics. [2]
L'autèntica importància de l'invent d'Eastman, però, no fou de caràcter econòmic: fou de caràcter social. La fotografia professional mostrava a les persones imatges de llocs que, d'altra manera, mai no haurien pogut veure. La fotografia amateur els donà la possibilitat d'enregistrar llurs vides com mai abans no ho havien pogut fer. Com apunta l'autor Brian Coe, "per primera vegada l'àlbum de fotos proporcionava a la persona normal i corrent un registre permanent de la seva família i les seves activitats [...] Per primer cop a la història existí un autèntic registre visual de l'aparença i les activitats de l'home del carrer fet sense interpretació [literària] o tendenciositat." [5] En aquest sentit la càmera i les pel·lícules de Kodak eren tecnologies de l'expressió. El llapis o el pinzell també ho eren, és clar, però requerien d'anys de formació abans que cap afeccionat els pogués utilitzar d'una forma útil o efectiva. Amb la Kodak l'expressió va ser possible molt abans i d'una forma més senzilla. S'havia abaixat el llistó per arribar a l'expressió. Els més puristes en menysprearien la "qualitat" i els professionals la considerarien irrellevant. Però si observem com un nen estudia l'enquadrament millor per a una fotografia ens adonarem de quin tipus d'experiència de creativitat va fer possible la Kodak. Les eines democràtiques van donar a la gent normal una manera d'expressar-se més senzilla que les maneres d'expressar-se que mai no havia permès cap altra eina anterior. Què fou necessari perquè aquesta tecnologia prosperés? Evidentment el geni d'Eastman en va ser una part important. Però també ho va ser l'entorn legal en què va créixer l'invent d'Eastman, perquè en els inicis de la història de la fotografia es van establir una sèrie de decisions judicials que ben bé haurien pogut canviar el curs de la fotografia substancialment. Als tribunals van haver de decidir si el fotògraf, professional o aficionat, necessitava demanar permís abans de fotografiar i revelar qualsevol imatge que volgués. La seva decisió va ser que no. [6] Els arguments a favor de la necessitat de demanar permís els semblaran sorprenentment familiars. El fotògraf "agafava" quelcom de la persona o edifici que fotografiava, piratejant així quelcom de valor. Alguns fins i tot pensaven que els robava l'ànima. De la mateixa manera que Disney no podia agafar lliurement els llapis que utilitzaven els seus dibuixants per dibuixar Mickey Mouse, aquests fotògrafs no podien fotografiar lliurement imatges que consideressin valuoses. A l'altre bàndol s'esgrimien arguments que també els haurien de resultar familiars: evidentment potser s'estaria utilitzant quelcom de valor, però els ciutadans haurien de tenir el dret de capturar com a mínim aquelles imatges que estan a la vista del públic (Louis Brandeis, que més endavant seria jutge del Tribunal Suprem, pensava que la norma havia de ser diferent per a imatges de llocs privats). [7] Podria ser que així el fotògraf aconseguís quelcom a canvi de res. De la mateixa manera que Disney podia inspirar-se en Steamboat Bill, Jr. o en els germans Grimm, el fotògraf hauria de poder lliurement capturar una imatge sense compensar la font. Afortunadament pel senyor Eastman, i per la fotografia en general, aquestes primeres decisions judicials van afavorir els pirates. En general, no seria necessari demanar permís abans de fer una fotografia i compartir-la amb d'altres: el permís es donava per suposat. La opció per defecte afavoria la llibertat. A la llarga la llei acabaria decretant una excepció pel cas dels personatges famosos: els fotògrafs comercials que fan fotografies de persones famoses amb fins comercials s'han de sotmetre a més restriccions que la resta de nosaltres. Però en general la imatge es pot capturar sense haver de resoldre el tema dels drets abans de fer-ho. [8] Només podem especular sobre com hauria evolucionat la fotografia si la llei hagués pres la direcció contrària. Si la presumpció general hagués anat en contra del fotògraf llavors aquest hauria hagut de demostrar que tenia permís per fer la foto. Potser també Eastman Kodak hauria hagut de demostrar que tenia el permís abans de revelar la pel·lícula que contenia imatges. Comptat i debatut, si no s'havia aconseguit el permís, Eastman Kodak s'hauria estat beneficiant d'un "robatori" comès pel fotògraf. De la mateixa manera que Napster es va beneficiar de les violacions de les lleis sobre drets d'autor i reproducció de propietat intel·lectual que cometien els seus usuaris, Eastman Kodak s'hauria estat beneficiant de la violació del "dret d'imatge" comesa pels seus fotògrafs. Podríem imaginar-nos la llei obligant així a demostrar la possessió d'algun tipus de permís abans de permetre a una empresa revelar les fotografies. I podríem imaginar-nos que es desenvoluparia tot un sistema per demostrar la possessió d'aquest permís. Però tot i imaginant-nos aquest sistema de permisos, seria molt difícil imaginar com hauria pogut progressar la fotografia de la manera que ho feu si aquest requisit del permís s'hagués incorporat a les normes que la governen. La fotografia hauria existit, i amb el temps hauria anat guanyant importància. Els professionals haurien continuat utilitzant la tecnologia tal com feien, perquè els professionals haurien pogut suportar millor les càrregues del sistema de permisos. Però l'expansió de la fotografia entre la gent del carrer no hauria existit. No hi hauria hagut, ni de lluny, un creixement com el que hi ha hagut en aquest àmbit. I naturalment no hi hauria hagut un creixement d'una tecnologia democràtica d'expressió com el que hi ha hagut. Si condueix pel Presidio de San Francisco, pot ser que vegi dos autobusos escolars d'un groc brillant amb imatges impactants pintades a sobre amb molt de color i on es llegeix l'eslògan "Just Think! (Pensa!)" on hauria d'haver-hi el nom de l'escola. Però en els projectes que aquests autobusos fan possible hi ha poca cosa que sigui "només" cerebral. Aquests autobusos estan plens fins dalt de tecnologies que ensenyen els nens a jugar amb pel·lícules. No amb les pel·lícules d'Eastman, ni tan sols amb les pel·lícules del reproductor de vídeo de casa, sinó amb la "pel·lícula" de les càmeres digitals. "Pensa!" és un projecte que permet als nens fer pel·lícules, i que entén aquesta activitat com una forma de permetre als nens entendre i criticar la cultura cinematogràfica que els envolta. Cada any aquests autobusos viatgen a més de trenta escoles i fan possible que entre tres-cents i cinc-cents nens aprenguin alguna cosa sobre els mitjans audiovisuals fent quelcom amb mitjans d'aquest tipus. Fent, pensen, i jugant, aprenen. Aquests autobusos no són barats, però la tecnologia que contenen sí que ho és, cada cop més. El preu d'un sistema de vídeo digital d'alta qualitat ha caigut en picat. Com diu un analista: "fa cinc anys, un sistema d'edició de vídeo digital en temps real de qualitat costava 25.000 dòlars: avui es pot aconseguir qualitat professional per 595 dòlars". [9] Aquests autobusos estan plens de tecnologia que hauria costat centenars de milers de dòlars fa només deu anys. I avui és possible imaginar-se no només autobusos com aquests, sinó aules per tot el país on els nens aprenen cada cop més sobre allò que els professors anomenen "alfabetització mediàtica". L'"Alfabetització mediàtica", segons la definició de Dave Yanofsky, el director executiu de Pensa!, "és la capacitat [...] d'entendre, analitzar i "deconstruir" imatges dels mitjans audiovisuals. El seu objectiu és alfabetitzar [els nens] sobre com funcionen els mitjans, com es construeixen, com es presenten i com la gent hi té accés". Pot semblar una estranya manera d'enfocar l'"alfabetització". Per a la majoria, alfabetització té a veure amb llegir i escriure. Faulkner i Hemingway i identificar complements del verb són el tipus de coses que coneixen bé les persones alfabetitzades. Potser sí. Però en un món on els nens veuen, de mitjana, 390 hores d'anuncis televisius l'any o entre 20.000 i 45.0000 anuncis en general [10] resulta cada cop més important entendre la "gramàtica" dels mitjans. Perquè de la mateixa manera que hi ha una gramàtica pel llenguatge escrit, també n'hi ha una pels mitjans audiovisuals. I de la mateixa forma que els nens aprenen a escriure escrivint rius de tinta de prosa horrorosa, també aprenen a escriure mitjans de comunicació construint una gran quantitat de (com a mínim al principi) material mediàtic terrible. Un àmbit creixent d'acadèmics i activistes considera que aquesta forma d'alfabetització és crucial per a la propera generació de cultura. Perquè tot i que qualsevol persona que escrigui entén fins a quin punt escriure és difícil (com n'és de difícil donar-li ritme a la història, mantenir l'atenció del lector o treballar el llenguatge perquè sigui entenedor), pocs de nosaltres entenem realment fins a quin punt els mitjans de comunicació audiovisuals són difícils. O més fonamental encara, pocs de nosaltres tenim cap idea de com funcionen aquests mitjans, de com mantenen l'audiència o de com ens condueixen a través d'una història, de com inspiren emocions o creen intriga. La cinematografia va necessitar que passés una generació abans d'aprendre a fer ben fetes totes aquestes coses. I fins i tot llavors els coneixements s'obtenien de la filmació, no dels escrits sobre pel·lícules. Aquesta habilitat es va desenvolupar a partir de l'experiència de fer una pel·lícula, no de llegir un manual sobre el tema. Aprenem a escriure escrivint i després analitzant el que hem escrit. Aprenem a escriure en imatges fent-les i després analitzant el que hem creat. Aquesta gramàtica ha anat canviant a mesura que els mitjans audiovisuals anaven canviant. Quan només es tractava de filmar, com em va explicar Elizabeth Daley (directora executiva del Centre Annenberg per a la Comunicació de la Universitat del Sud de Califòrnia i degana de l'Escola de Cine i Televisió de la mateixa universitat), la gramàtica tractava de "la ubicació dels objectes, el color, [...] el ritme, la seqüenciació i la textura". [11] Però quan els ordinadors obren un espai interactiu on una història es "juga" al mateix temps que s'experimenta, aquesta gramàtica canvia. Ja no hi ha el simple control de la narrativa, i per tant es fan necessàries altres tècniques. L'autor Michael Crichton és un mestre de la narrativa de ciència ficció. Però quan intentà dissenyar un joc d'ordinador basat en una de les seves obres va haver d'aprendre tot un nou ofici. Aprendre a conduir persones per un joc sense que sentin que estan essent dirigides no va ser fàcil, ni tan sols per un autor de tant d'èxit com ell. [12] Aquesta habilitat és precisament l'ofici que aprèn un director de cinema. Tal com descriu Daley, "a la gent li sorprèn molt saber com ens porten per una pel·lícula. Està tot perfectament pensat perquè no t'adonis que t'estan portant, de manera que no en tens cap indici. Si un director de cinema se'n surt, no sabràs com t'han fet passar". Si t'adones de l'artifici la pel·lícula ha fracassat. Tanmateix, donar impuls a una alfabetització ampliada que vagi més enllà del text i inclogui elements sonors i visuals no significa pas fer millors directors de cinema. L'objectiu no és que la professió de cineasta faci millor la seva feina. Per contra, com va dir Daley,
Des del meu punt de vista probablement la bretxa digital més important no sigui l'accés a una caixa, sinó posseir, o no, l'habilitat d'utilitzar el llenguatge amb què funciona aquesta caixa. Si no és així, molt pocs poden escriure en aquest llenguatge i la resta ens reduïm a ser read only, només lectors".
El segle XXI podria ser diferent. Aquest és el punt clau: podria implicar totes dues coses, llegir i escriure. O com a mínim, llegir i entendre millor l'art d'escriure. O millor encara, llegir i entendre les eines que fan possible que l'escriptura ens condueixi amb bones intencions o amb males intencions. L'objectiu de qualsevol alfabetització, i d'aquesta especialment, és "donar a les persones la possibilitat d'escollir el llenguatge apropiat per allò que volen crear o expressar". [13] És permetre que els alumnes "es comuniquin amb el llenguatge del segle vint-i-ú". [14] Igual com passa amb qualsevol llenguatge, aquest els resulta més fàcil a uns que a d'altres. No els és necessàriament més fàcil als millors en expressió escrita. Daley i Stephanie Barish, directora de l'Institut d'Alfabetització Multimèdia del Centre Annenberg, descriuen un exemple especialment commovedor d'un projecte que van dur a terme en un institut de secundària. Era un institut d'una zona molt pobra del centre de Los Angeles. Segons totes les formes tradicionals de mesurar l'èxit aquest institut era un desastre. Però Daley i Barish van desenvolupar-hi un programa que va donar als nois l'oportunitat d'utilitzar el cinema per expressar significat sobre una cosa que els alumnes coneixen molt bé: la violència amb armes de foc. La classe es feia els divendres a la tarda i plantejava un problema relativament nou a l'escola. Mentre a la majoria de classes el repte era fer que els alumnes hi assistissin, en aquest cas el repte era aconseguir mantenir-los-en allunyats. "Venien a les sis del matí i marxaven a les cinc de la matinada" diu Barish. Treballaven més que en cap altra classe per fer justament allò que voldria inculcar-los l'educació: aprendre a expressar-se. Utilitzant qualsevol "material web lliure que trobaven" i eines relativament senzilles que permetien als alumnes barrejar "imatge, so i text", afirma Barish, aquesta classe va produir una sèrie de projectes que mostraven alguna cosa de la violència amb armes de foc que, d'una altra manera, pocs haurien pogut entendre. El tema era proper a allò que experimentaven en llurs vides. El projecte "els va donar una eina i els permeté poder entendre el tema i parlar-ne", explica Barish. Aquella eina va aconseguir crear expressió, i de manera molt més satisfactòria i poderosa que utilitzant només text. "Si els hagués dit a aquells alumnes "ho heu de fer per escrit", haurien llençat la tovallola i haurien marxat a fer alguna altra cosa," continua Barish, en part, sense cap mena de dubte, perquè aquests alumnes no saben expressar-se bé per escrit. Però el text tampoc és un format en què aquestes idees es puguin expressar adequadament. El poder d'aquest missatge depenia de la seva connexió amb aquest mètode d'expressió. "Però l'educació no és precisament ensenyar els nens a escriure?", vaig preguntar. En part, sí, és clar. Però per què ensenyem els nens a escriure? L'educació, m'explicà Daley, consisteix en donar als alumnes una manera de "construir significat". Dir que això significa només ensenyar a escriure és com dir que ensenyar a escriure és només ensenyar ortografia als nens. El text és una part, i cada cop més la part menys poderosa, de construir significat. Com va dir Daley en la part més commovedora de la nostra entrevista,
El que volem és donar a aquests alumnes formes de construir significat. Si només els donem text, no ho faran. Perquè no poden. Mira, hi ha en Johnny, que sap mirar vídeos, jugar a videojocs, omplir de grafits les parets de casa teva, muntar i desmuntar el teu cotxe i una infinitat de coses més. Però senzillament no pot llegir el teu text. Així que en Johnny ve a l'escola i li dius: "Johnny, ets un analfabet. No saps fer res de profit". Bé, davant d'això en Johnny té dues opcions: o ignorar-te o ignorar-se a si mateix. Per poc que tingui un ego mínimament sa, t'ignorarà a tu. Però si en canvi si li dius: "mira, amb totes aquestes coses que saps fer, parlem sobre aquest tema: toca'm música que pensis que reflecteix això, o ensenya'm imatges que pensis que reflecteixin això, o dibuixa'm alguna cosa que ho representi". No es tracta de donar una càmera de vídeo a un noi i dir-li: "apa, va! Passem-nos-ho bé amb la càmera i fem una pel·liculeta." Es tracta d'ajudar-lo realment a agafar aquests elements que entén, que són el seu llenguatge i construir significat sobre el tema en qüestió...
Les repeticions de la narració van anar adquirint cada vegada més un aire de cosa familiar. Hi havia falques musicals per a les interrupcions i sofisticats gràfics que apareixien com flaixos arreu de la pantalla. Les entrevistes seguien una fórmula. Hi havia "ponderació" i seriositat. Allò eren notícies orquestrades tal com cada vegada més esperem que ens les serveixin: "les notícies com a forma d'entreteniment", fins i tot si l'entreteniment es basa en una tragèdia. Però a banda d'aquestes notícies produïdes sobre la "tragèdia de l'11 de setembre", aquells de nosaltres vinculats a Internet també vam veure una forma de producció molt diferent. Internet anava plena de relats dels mateixos esdeveniments. Però aquests relats d'Internet tenien un aroma molt diferent. Algunes persones muntaren pàgines de fotos amb imatges d'arreu del món, presentant-les com una sessió de diapositives amb text. D'altres oferiren cartes obertes. Hi havia enregistraments de so. Hi havia ràbia i frustració. Alguns van provar de posar-ho en context. En resum, hi hagué una crida extraordinària a donar suport a escala mundial, en el sentit que Mike Godwin utilitza aquest terme en el seu llibre Cyber Rights, a causa d'una notícia que captà l'atenció mundial. Hi hagué la cadena ABC i la CBS, però també hi hagué Internet. No només pretenc alabar Internet, tot i que sí crec que les persones que van donar suport a aquest tipus d'expressió mereixen alabances. Vull en canvi subratllar un aspecte significatiu d'aquest tipus d'expressió. Perquè, igual que una Kodak, Internet permet a les persones capturar imatges, i igual que en una pel·lícula d'un estudiant del projecte "Just think! (Pensa!)", les imatges visuals es poden barrejar amb so o text. Però a diferència de qualsevol tipus de tecnologia que només capturi imatges, Internet permet compartir aquestes creacions amb un nombre extraordinari de persones de manera gairebé instantània. Això és nou en la nostra tradició: no només perquè la cultura es pugui capturar de forma mecànica i, evidentment tampoc només perquè es comentin esdeveniments de forma crítica, sinó pel fet que aquesta barreja d'imatges capturades, so i comentari crític es puguin difondre gairebé instantàniament. L'onze de setembre no va ser una aberració. Va ser un començament. Més o menys al voltant d'aquelles dates, una forma de comunicació que ha crescut exponencialment tot just començava a entrar en la consciència pública: el diari interactiu personal, més conegut pel seu nom en anglès, és a dir, web-log o blog. El blog és una mena de diari públic, i en algunes cultures, com al Japó, funciona de forma molt semblant a un diari personal. En aquestes cultures enregistra fets privats de forma pública (com una mena de Jerry Springer electrònic) i està disponible a qualsevol part del món. Però als Estats Units els blogs han agafat un caire ben diferent. Alguns només utilitzen aquest espai per parlar de la seva vida privada. Però molta gent l'utilitza per entaular debats públics. Bé debatent temes d'importància pública o criticant altra gent amb opinions equivocades, bé criticant polítics per les decisions que prenen o oferint solucions a problemes que veiem tots, els blogs creen la sensació de ser una assemblea pública virtual, però on no tothom espera ser-hi a la mateixa hora i on les converses no estan necessàriament relacionades les unes amb les altres. Les millors entrades als blogs són relativament curtes: apunten directament a paraules pronunciades per altres, criticant-les o afegint-hi quelcom. Es podria afirmar que són la forma més important d'expressió pública no orquestrada que tenim. Aquesta és una afirmació bastant taxativa però que val tant per la nostra democràcia com pels blogs. Aquesta és la part d'Estats Units que ens resulta més difícil d'acceptar a aquells que estimem els Estats Units: la nostra democràcia s'ha atrofiat. És clar que tenim eleccions i que la majoria de vegades els tribunals permeten que aquestes eleccions siguin vàlides. En aquestes eleccions exerceix el dret a votar un nombre relativament petit de persones. El cicle d'aquestes eleccions s'ha professionalitzat completament i s'ha convertit totalment en una rutina, i la majoria pensem que això és la democràcia. Però la democràcia no ha consistit mai només en eleccions. Democràcia vol dir el govern del poble, però governar significa més que meres eleccions. En la nostra tradició també vol dir exercir control a través de l'expressió raonada. Aquesta fou la idea que atrapà la imaginació d'Alexis de Tocqueville, el jurista francès del segle XIX que va escriure el relat més important sobre la jove "Democràcia als Estats Units". No van ser les eleccions populars allò que el fascinà: fou el jurat, una institució que conferia a la gent del carrer el dret de decidir si altres conciutadans mereixien la vida o la mort. I el que més el fascinà fou que el jurat no només decidia per votació el veredicte a imposar, sinó que deliberaven. Els membres del jurat debatien sobre el veredicte "correcte" i els uns intentaven convèncer els altres, i com a mínim en els casos de dret penal, havien d'arribar a un acord per unanimitat perquè el procés es pogués tancar. [15] Però fins i tot aquesta institució dona mostres de debilitat en la vida nord-americana d'avui. I per compensar-ho no es fa cap intent sistemàtic per permetre que els ciutadans deliberin. N'hi ha que lluiten perquè es creï justament una institució així. [16] En algunes ciutats de Nova Anglaterra encara queda quelcom de semblant a la deliberació. Però per a la majoria de nosaltres durant la major part del temps, no hi ha temps ni un espai perquè es produeixi la "deliberació democràtica". Allò que resulta encara més sorprenent és que, en general, ni tan sols es permet que aquesta deliberació es produeixi. Nosaltres, la democràcia més poderosa del món, hem creat una estricta norma en contra de les converses sobre política. S'admet que parlem de política amb persones amb qui estem d'acord, però és de mala educació discutir de política amb persones amb qui no estem d'acord. El discurs polític esdevé aïllat, i el discurs aïllat esdevé més extremista. [17] Diem allò que els nostres amics volen sentir, i escoltem molt poc més enllà d'allò que diuen els nostres amics. Entrin en un blog. L'arquitectura mateixa del blog soluciona una part d'aquest problema. La gent penja les seves opinions quan les vol penjar, i llegeix allò que hi ha penjat també quan vol. El moment més complicat és el temps sincrònic. Les tecnologies que permeten la comunicació asíncrona, com el correu electrònic, augmenten les oportunitats de comunicació. Els blogs permeten el debat públic sense que el públic s'hagi de reunir mai en un únic lloc públic. Però més enllà de la seva arquitectura els blogs també han resolt el problema de les normes. No hi ha (encara) cap norma a la blogosfera que impedeixi parlar de política. De fet els blogs van plens de discurs polític, tant de dretes com d'esquerres. Algunes de les pàgines més conegudes són conservadores o liberals, però n'hi ha moltes que cobreixen tot l'espectre polític. I fins i tot els blogs que no són de caràcter polítics tracten temes de política quan l'ocasió s'ho val. La importància d'aquests blogs és ara petita, però no tan petita. El nom Howard Dean podria haver desaparegut de la carrera per les eleccions presidencials de 2004 si no fos pels blogs. Encara que el nombre de lectors sigui baix, la lectura està tenint el seu efecte. Un efecte directe dels blogs s'exerceix sobre les històries que tenen un cicle de vida diferent en els mitjans de masses. Un exemple n'és el cas Trent Lott. Quan Lott tingué "una relliscada verbal" en una festa en honor del senador Strom Thurmond, bàsicament alabant les polítiques segregacionistes de Thurmond, va suposar, correctament, que aquesta història desapareixeria dels mitjans de masses en quaranta-vuit hores. I així va ser. Però no va calcular el seu cicle de vida a la blogosfera. Els bloggers van continuar investigant aquesta història. Amb el temps van anar sorgint més i més exemples d'aquell tipus de "relliscades verbals". Finalment el tema tornà a irrompre en els mitjans de masses i el final de la història és que Lott va haver de dimitir del seu càrrec de líder de la majoria al senat. [18] Aquest cicle diferent és possible perquè els blogs no pateixen les mateixes pressions comercials que altres entitats. Les televisions i la premsa són entitats comercials. Han de treballar per mantenir l'atenció del públic. Si perden lectors, perden ingressos. Igual que els taurons, no poden aturar-se mai. Però els bloggers no tenen aquestes limitacions. Es poden obsessionar, es poden centrar en una història i s'hi poden posar molt seriosament. Si un blogger en concret escriu una història especialment interessant cada cop s'hi connectarà més gent. I a mesura que augmenta el nombre de connexions a una història aquesta puja esglaons en el rànquing d'històries. Les persones llegeixen el que és popular, i el que és popular ha estat seleccionat mitjançant un procés molt democràtic: la creació de rànquings basats en l'opinió d'iguals. Els cicles dels blogs també són diferents als de la premsa de masses per una altra característica d'aquells: com em va dir Dave Winer, un dels pares d'aquest moviment i autor de programari durant dècades, una altra diferència és l'absència de "conflictes d'interessos" econòmics. "Penso que cal eliminar el conflicte d'interessos" del món del periodisme, em digué Winer: "un periodista amateur no té conflictes d'interessos, o si els té això es destapa tan fàcilment que més o menys saps com eliminar-los". Aquests conflictes esdevenen més importants a mesura que hi va havent més concentració en els mitjans de comunicació (tractarem aquest punt més endavant). Un mitjà concentrat pot amagar més coses al públic que un de no concentrat, tal com va admetre haver fet la CNN després de la guerra de l'Iraq per por de les possibles conseqüències sobre els seus treballadors. [19] També ha de mantenir un discurs més coherent (durant la guerra de l'Iraq vaig llegir una entrada a Internet d'algú que en aquell moment estava escoltant una connexió via satèl·lit amb una reportera a l'Iraq. La seu central a Nova York no parava de dir-li que la seva descripció de la guerra era massa fosca i que havia de presentar una història més optimista. Quan els va dir que no els ho podia garantir li van dir que ja l'escriurien ells, "el reportatge"). La blogosfera ofereix als amateurs la possibilitat d'entrar al debat ("amateur" no en el sentit d'inexpert sinó en el d'esportista olímpic, és a dir, que no rep diners de ningú per escriure els articles). Permet un ventall molt més ampli de fonts per una història, com va demostrar la retransmissió del desastre del Columbia, quan centenars de persones de tot el sud-oest dels Estats Units es van connectar a Internet per explicar el que havien vist. [20] I la blogosfera també permet que els lectors llegeixin exemples de tot el ventall de relats i, com diu Winer, "triangulin" la veritat. En paraules de Winer, els blogs "es comuniquen directament amb la gent de la nostra circumscripció electoral, i els intermediaris no hi tenen cabuda", amb tots els beneficis, i desavantatges, que això pot comportar. Winer té una visió optimista del futur del periodisme infectat pels blogs: "es convertirà en una habilitat essencial", prediu Winer, per als personatges públics i cada cop més també per als personatges del món privat. No queda del tot clar si el món del "periodisme" està content que sigui així (a alguns periodistes se'ls ha comunicat que limitin les seves intervencions escrites als blogs). [21] El que queda clar és que encara estem en transició. "Gran part del que fem ara són exercicis d'escalfament", em va dir Winer. Moltes coses han de madurar abans que la blogosfera tingui uns efectes madurs. I com que la inclusió de continguts en aquest espai és l'ús d'Internet que menys viola les lleis (de drets d'autor i reproducció de propietat intel·lectual, o copyright), "serem els últims a qui tancaran la paradeta", afirma Winer. Aquest discurs afecta la democràcia. En Winer pensa que això passa perquè "no has de treballar per algú que controla, [per a] un vigilant." Això és cert. Però també afecta la democràcia en un altre sentit: a mida que més i més ciutadans expressin les seves opinions i les defensin per escrit, això canviarà la forma com entenen els temes d'interès públic les persones. És fàcil tenir una opinió equivocada o desorientada al cap, però això resulta més difícil quan el producte de la teva ment pot ser criticat per altres. Evidentment és poc freqüent que un ésser humà admeti que l'han convençut que s'equivocava, però és encara menys freqüent que un ésser humà no se n'adoni quan algú demostra que estava equivocat. Posar per escrit idees, arguments i crítiques millora la democràcia. Avui hi ha probablement uns dos milions de blogs on s'utilitza aquest tipus d'escriptura. Quan n'hi hagi deu milions caldrà informar que estem davant d'un fet extraordinari. John Seely Brown és el científic principal de la Corporació Xerox. Treballa, com descriu la seva pàgina web, en l'àmbit de "l'aprenentatge humà i [...] la creació d'ecologies del coneixement per crear [...] innovació." Per tant, Brown veu aquestes tecnologies de la creativitat digital d'una forma lleugerament diferent a com jo les he presentat fins ara. Estic convençut que qualsevol tecnologia que pogués millorar la democràcia l'entusiasmaria. Però allò que realment l'entusiasma és estudiar com aquestes tecnologies afecten l'aprenentatge. Com creu Brown, aprenem potinejant. Quan "molts de nosaltres vam crèixer", explica, potinejàvem "amb motors de motocicletes, motors de segadores d'herba, automòbils, ràdios, etc...". Però les tecnologies digitals fan possible una altra manera de potinejar: fer-ho amb idees abstractes però amb una forma concreta. Els nois del "Just think! (Pensa!)" no només reflexionen sobre com un anunci presenta un polític: utilitzant tecnologia digital poden desmuntar l'anunci i manipular-lo, poden potinejar-lo per veure com fa el que fa. Les tecnologies digitals permeten una espècie de bricolatge, o de "collage lliure", en termes de Brown. Molts tenen la possibilitat d'enriquir o transformar el que molts d'altres han potinejat. El millor exemple a gran escala fins ara d'aquest tipus de manipulació és el programari lliure o programari de codi obert (FS/OSS, en les seves sigles en anglès). El programari FS/OSS té un codi font compartit. Tothom es pot descarregar la tecnologia que fa que funcioni un programa en FS/OSS. I tothom que vulgui aprendre com funciona una part determinada de la tecnologia FS/OSS pot potinejar-ne el codi. Aquesta oportunitat crea "una plataforma completament nova d'aprenentatge", en paraules de Brown: "tan bon punt comences a fer-ho destapes un collage lliure per a la comunitat perquè els altres puguin veure el teu codi, hi puguin jugar, el puguin provar i mirin de millorar-lo." Cada intent és un tipus d'aprenentatge. "El codi obert esdevé una plataforma d'aprenentatge cabdal." En aquest procés "les coses concretes amb què jugues són abstractes. Són codi." Els nens "estan passant a dominar la capacitat de jugar o potinejar en abstracte, i aquestes potineries ja no són una activitat aïllada que desenvolupes al garatge de casa: Estàs jugant amb una plataforma comunitària... Estàs jugant amb les coses d'altra gent. Com més potinegis, més millores". I com més millores, més aprens. El mateix succeeix també amb els continguts. I es desenvolupa també de manera col·laboradora quan aquests continguts són part de la Xarxa. Tal com ho descriu Brown, "la Xarxa [és] el primer mitjà que vertaderament fa honor a múltiples formes d'intel·ligència". Les tecnologies anteriors, com les màquines d'escriure o els processadors de text, contribuïen a amplificar el text, però la Xarxa amplifica moltes més coses que el text. "La Xarxa [...] et diu si ets musical, si ets artista, si ets visual, si t'agrada el cinema [...] i llavors pots començar a fer moltes coses amb aquest mitjà. Ara pot amplificar i fer honor a aquestes múltiples formes d'intel·ligència". En Brown està parlant d'allò que ensenyen l'Elizabeth Daley, la Stephanie Barish i "Just think!": aquestes potineries o jocs amb la cultura ensenyen i elaboren creació, desenvolupen talents de manera diferent i construeixen un nou tipus de reconeixement. Tanmateix, la llibertat per jugar amb aquests objectes no està garantida. De fet, com veurem al llarg d'aquest llibre, aquesta llibertat topa cada cop amb més contra una gran resistència. Mentre ningú no dubta que el vostre pare podia potinejar lliurement amb el motor del cotxe, no és gens segur que els vostres fills tinguin dret a jugar amb les imatges que trobin arreu. La llei i cada cop més la tecnologia interfereixen amb una llibertat que la tecnologia, i la curiositat, en altres circumstàncies garantirien. Aquestes restriccions s'han convertit en el centre d'atenció d'investigadors i acadèmics. El professor Ed Felten de Princeton (que coneixerem amb més profunditat al capítol desè) ha desenvolupat un argument molt convincent a favor del "dret a potinejar" quan s'aplica a la informàtica i al coneixement en general. [22] Però el que preocupa a Brown és anterior, o més jove, o més fonamental: li preocupa l'aprenentatge que els alumnes poden adquirir, o no adquirir, a causa de la llei. "Aquesta és la direcció que l'ensenyament del segle XXI està prenent", explica Brown. Hem "d'entendre com pensen i com volen aprendre els nens que creixen en l'era digital." "Tanmateix", continua Brown, i com la conclusió d'aquest llibre dilucidarà, "estem creant un sistema legal que suprimeix completament les tendències naturals dels nens de l'era digital d'avui [...] estem creant una arquitectura que allibera el 60% del cervell [i] un sistema legal que engabia aquesta part del cervell". Estem construint una tecnologia que pren la màgia de Kodak, barreja animació i so, afegeix un espai per fer comentaris i dóna l'oportunitat de difondre aquesta creativitat per tot arreu. Però estem creant un sistema legal per engabiar aquesta tecnologia. "No és manera de portar una cultura", com em digué Brewster Kahle, a qui coneixerem al capítol novè, en un infreqüent moment de desesperança. NOTES · ^ 1. Reese V. Jenkins, Images and Enterprise (Baltimore: Johns Hopkins University Press, 1975), 112. · ^ 2. Brian Coe, The Birth of Photography (Nova York: Taplinger Publishing, 1977), 53. · ^ 3. Jenkins, 177. · ^ 4. Basat en una gràfica de Jenkins, p. 178. · ^ 5. Coe, 58. · ^ 6. Per a casos que ho il·lustrin, vegeu, per exemple, Pavesich contra N.E. Life Ins. Co., 50 S.E. 68 (Ga. 1905); Foster-Milburn Co. contra Chinn, 123090 S.W. 364, 366 (Ky. 1909); Corliss contra Walker, 64 F. 280 (Mass. Dist. Ct. 1894). · ^ 7. Samuel D. Warren i Louis D. Brandeis, "The Right to Privacy," Harvard Law Review 4 (1890): 193. · ^ 8. Vegeu: Melville B. Nimmer, "The Right of Publicity," Law and Contemporary Problems 19 (1954): 203; William L. Prosser, "Privacy," California Law Review 48 (1960) 398-407; White v. Samsung Electronics America, Inc., 971 F. 2d 1395 (9th Cir. 1992), cert. denied, 508 U.S. 951 (1993). · ^ 9. H. Edward Goldberg, "Essential Presentation Tools: Hardware and Software You Need to Create Digital Multimedia Presentations," cadalyst, 01de febrer de 2002, disponible a l'enllaç #7. · ^ 10. Judith Van Evra, Television and Child Development (Hillsdale, N.J.: Lawrence Erlbaum Associates, 1990); "Findings on Family and TV Study," Denver Post, 25 de maig de 1997, B6. · ^ 11. Entrevista amb Elizabeth Daley i Stephanie Barish, 13 de desembre de 2002. · ^ 12. Vegeu: Scott Steinberg, "Crichton Gets Medieval on PCs," E!online, 04 de novembre de 2000, disponible a l'enllaç #8; "Timeline," 22 de novembre de 2000, disponible a l'enllaç #9. · ^ 13. Entrevista amb Daley i Barish. · ^ 14. Ibid. · ^ 15. Vegeu, per exemple, Alexis de Tocqueville, Democracy in America, bk. 1, traducció de: enry Reeve (Nova York: Bantam Books, 2000), cap. 16. · ^ 16. Bruce Ackerman i ames Fishkin, "Deliberation Day," Journal of Political Philosophy 10 (2) (2002): 129. · ^ 17. Cass Sunstein, Republic.com (Princeton: Princeton University Press, 2001), 65-80, 175, 182, 183, 192. · ^ 18. Noah Shachtman, "With Incessant Postings, a Pundit Stirs the Pot," New York Times, 16 January 2003, G5. · ^ 19. Entrevista telefònica amb David Winer, 16 d'abril 2003. · ^ 20. John Schwartz, "Loss of the Shuttle: The Internet; A Wealth of Information Online," New York Times, 2 de febrer de 2003, A28; Staci D. Kramer, "Shuttle Disaster Coverage Mixed, but Strong Overall," Online Journalism Review, 02 de febrer de 2003, disponible a l'enllaç #10. · ^ 21. Vegeu: Michael Falcone, "Does an Editor's Pencil Ruin a Web Log?" New York Times, 29 de setembre de 2003, C4. ("No totes les empreses de notícies han estat tan comprensives amb els treballadors que participen en diaris interactius personals. Kevin Sites, un corresponsal de la CNN a l'Iraq que va obrir-ne un sobre la seva cobertura de la guerra, el dia 9 de març, va deixar de penjar-hi comentaris dotze dies després perquè els seus caps li ho van demanar. L'any passat Steve Olafson, un reporter del Houston Chronicle, va ser acomiadat per mantenir un diari interactiu personal sota un pseudònim que tractava sobre alguns dels temes i persones implicats a les notícies que cobria"). · ^ 22. Vegeu, per exemple, Edward Felten i Andrew Appel, "Technological Access Control Interferes with Noninfringing Scholarship," Communications of the Association for Computer Machinery 43 (2000): 9. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 05/07/2008. |