< Enrera Nosaltres, ara El sentit comú està a favor dels guerrers dels drets d'autor perquè el debat fins ara s'ha definit pels extrems, com un gran o blanc o negre: o bé propietat o bé anarquia, o bé control total o bé els artistes no cobraran. Si realment aquestes són les opcions, aleshores els guerrers haurien de guanyar. Però aquí l'error és excloure tota la gamma de grisos que queda entremig. És cert que hi ha extrems en aquest debat però no només hi ha extrems. Hi ha aquells que creuen en els drets d'autor màxims ("Tots els drets reservats") i aquells que rebutgen els drets d'autor ("Cap dret reservat"). Els del "Tots els drets reservats" creuen que hauríem de demanar permís abans d'utilitzar d'una manera determinada una obra amb drets d'autor. Els del "Cap dret reservat" creuen que hauríem de poder utilitzar els continguts com volguéssim, independentment de si tenim permís o no. Quan va néixer Internet, la seva estructura inicial tendia, a la pràctica, cap a la banda del "Cap dret reservat". Es podien copiar els continguts perfectament i a un cost molt baix; els drets no es podien controlar fàcilment. Per tant, independentment de la voluntat de qualsevol, el règim dels drets d'autor del disseny original d'Internet era, a la pràctica, "Cap dret reservat". Els continguts es "prenien" independentment dels drets. Qualsevol dret estava desprotegit. Aquesta característica inicial va provocar una reacció (contrària, però no de la mateixa magnitud) per part dels propietaris de drets d'autor. Aquesta reacció ha estat el tema central d'aquest llibre. Mitjançant la legislació, els tribunals i els canvis en el disseny de la xarxa, els titulars de drets d'autor han pogut canviar la característica essencial de l'entorn de l'Internet original. Si l'arquitectura original feia efectiu per defecte el "Cap dret reservat", l'arquitectura futura farà efectiu per defecte el "Tots els drets reservats". L'arquitectura i la llei que envolten el disseny d'Internet faran que cada cop més l'entorn d'Internet sigui un espai on tots els usos dels continguts requereixin permís. El món de "copiar i enganxar" que defineix Internet avui esdevindrà el món de "demanar permís per copiar i enganxar", que és el malson del creador. Necessitem una via entremig (ni "Tots els drets reservats" ni "Cap dret reservat"), una via que respecti els drets d'autor però que permeti als creadors alliberar continguts com creguin oportú. Dit d'una altra manera, necessitem una via per restaurar el conjunt de llibertats que abans senzillament sobreenteníem. Reconstruir llibertats anteriorment sobreenteses: exemples Si ens allunyem una mica de la batalla que els he descrit aquí, veurem aquest problema des d'altres perspectives. Pensem en la intimitat. Abans d'Internet, la majoria de nosaltres no ens havíem de preocupar gaire de la informació de les nostres vides que donàvem al món. Si entràvem a una llibreria i fullejàvem alguns llibres de Karl Marx, no ens havíem de preocupar de justificar el que fullejàvem als nostres veïns o caps. La "intimitat" del que fullejàvem estava garantida. Què feia que estigués garantida? Bé, si pensem en termes de les modalitats descrites al capítol desè, la nostra intimitat estava garantida gràcies a una arquitectura que no era eficient a l'hora de compilar informació i, per tant, es convertia en una limitació del mercat (cost) per a qualsevol que volgués compilar informació. Si se sospitava que érem espies de Corea del Nord que treballàvem per a la CIA, evidentment, la nostra intimitat no estava garantida. Però això era perquè la CIA (esperem) considerava de valor gastar-se aquells milers de dòlars en seguir-nos la pista. Però per a la majoria de nosaltres (esperem, també) l'espionatge no compensa. L'arquitectura extremadament ineficient de l'espai real vol dir que gaudim d'una intimitat bastant ferma. Se'ns garanteix aquesta intimitat per fricció, no per llei (no hi ha cap llei que protegeixi la "intimitat" en llocs públics), i en molts llocs, tampoc per les normes (fer safareig és divertit), sinó pels costos que aquesta fricció imposa sobre qualsevol que volgués espiar. Però amb Internet, els costos de rastrejar el que fullegem en concret s'han reduït molt. Si som clients d'Amazon, quan naveguem per les seves pàgines, Amazon va compilant informació sobre el que hem mirat. Això ho sabem perquè a un costat de la pàgina hi ha una llista de les pàgines "visitades recentment". Ara, gràcies a l'arquitectura de la Xarxa i la funció de les galetes de la Xarxa, és molt més fàcil compilar dades que no fer-ho. La fricció ha desaparegut i, per tant, qualsevol "intimitat" protegida per aquesta fricció també desapareix. Òbviament, Amazon no és el problema. Però podríem començar a preocupar-nos per les biblioteques. Si és una d'aquelles persones extravagants d'esquerres que creu que hauríem de tenir el dret de poder fullejar qualsevol llibre en una biblioteca sense que el govern sabés quins llibres hem mirat (jo també sóc una d'aquestes persones d'esquerres), aleshores aquest canvi en la tecnologia del control ens podria amoïnar. Si resulta fàcil compilar i classificar qui fa què a l'espai electrònic, aquella intimitat que provenia de la fricció abans, ara ha desaparegut. Aquesta realitat explica la pressió per part de moltes persones per definir "intimitat" a Internet. És la consciència del fet que la tecnologia ens pot prendre el que abans ens donava la fricció que duu moltes persones a fer pressió per tenir lleis que facin el que feia aquella fricció. [1] I tant si estan a favor d'aquestes lleis com si no, el que és important aquí és el patró. Hem de prendre mesures fermes per garantir un tipus de llibertat que abans se'ns atorgava de forma passiva. Un canvi en la tecnologia ara obliga aquells que creuen en la intimitat a actuar activament on abans la intimitat es donava per defecte. Es podria explicar una història similar sobre el naixement del moviment del programari lliure. Quan van sortir per primer cop ordinadors amb programari que es podien obtenir comercialment, el programari (tant el codi font com els binaris) era lliure. No es podia executar un programa dissenyat per a un ordinador Data General en un ordinador IMB, per tant, Data General i IMB no es preocupaven de controlar el seu programari. Aquell era el món on va néixer Richard Stallman, que mentre treballava d'investigador al MIT va aprendre a estimar la comunitat que es formava quan un era lliure d'explorar i potinejar el programari dels ordinadors. Intel·ligent i gran programador, Stallman es va acostumar a dependre de la llibertat d'ampliar o modificar l'obra d'altres persones. En un context acadèmic, aquesta idea no és excessivament radical. En un departament de matemàtiques, tothom seria lliure de potinejar un axioma que algú altre presentés. Si hi ha algú que pensa que pot demostrar un teorema d'una manera millor, pot agafar la feina d'algú altre i canviar-la. En un departament de clàssiques, si algú creu que la traducció d'un col·lega d'un text trobat recentment és inexacta, és lliure de millorar-la. Per tant, a Stallman li semblava obvi que ell també era lliure de potinejar i millorar un codi per executar un programa. Això també eren coneixements. Per què no haurien de ser susceptibles de ser criticats com qualsevol altra cosa? Ningú no va contestar aquesta pregunta. En canvi, l'arquitectura dels ingressos al món de la informàtica va canviar. A mesura que era possible importar programes d'un sistema a un altre, era més econòmicament atractiu (al menys en opinió d'alguns) amagar el codi del teu programa. El mateix va passar quan les empreses van començar a vendre perifèrics per als sistemes. Si simplement podia agafar el controlador de la teva impressora i copiar-lo, em resultava molt més fàcil a mi vendre la impressora al mercat que no pas a tu. Per tant, la pràctica del codi de propietat es va començar a estendre i a començaments dels vuitanta, Stallman es va veure rodejat de codi de propietat. El món del programari lliure havia desaparegut per un canvi en l'economia del món de la informàtica. I com ell pensava, si no feia alguna cosa, aquella llibertat per modificar i compartir programari es veuria debilitada de manera radicalment. Així doncs, l'any 1984, Stallman va iniciar un projecte per crear un sistema operatiu lliure, perquè com a mínim sobrevisqués una branca del programari lliure. Aquell va ser el naixement del projecte GNU, al qual s'hi va afegir el nucli "Linux" de Linus Torvald i que va acabar essent el sistema operatiu GNU/Linux. La tècnica d'Stallman va ser utilitzar les lleis de propietat intel·lectual per crear un món de programari que s'ha de mantenir lliure. El programari amb llicència sota la GPL de la Fundació per al Programari Lliure no es pot modificar ni distribuir a menys que el codi font d'aquell programa estigui a disposició del públic. Per tant, qualsevol que desenvolupi programari amb GPL també ha de deixar lliures els canvis afegits. Stallman creia que això garantiria que es desenvoluparia una ecologia de codi que seria lliure i que altres podrien desenvolupar. El seu objectiu fonamental era la llibertat; el codi creatiu i innovador en va ser un efecte secundari. Stallman, doncs, estava fent per al programari el que ara fan els defensors de la intimitat per a la intimitat. Estava buscant una forma de reconstruir un tipus de llibertat que abans es sobreentenia. Mitjançant l'ús actiu de llicències que imposen obligacions al codi amb drets d'autor, Stallman estava reclamant activament un espai on el programari lliure pogués sobreviure. Estava protegint activament el que abans es garantia de forma passiva. Per acabar, analitzem un exemple molt recent que recorda més directament la història d'aquest llibre. És el canvi en la forma de produir revistes acadèmiques i científiques. A mesura que es van desenvolupant les tecnologies digitals, resulta cada cop més evident per a molts que publicar milers de còpies de revistes cada mes i enviar-les a biblioteques potser no és la manera més eficient de difondre coneixements. Cada cop més, aquestes revistes són en format electrònic i les biblioteques i els seus usuaris hi tenen accés a través de llocs web protegits amb contrasenyes. Amb el Dret ha estat passant quelcom semblant durant els últims trenta anys: Lexis i Westlaw han posat a disposició dels seus subscriptors versions electròniques d'informes sobre casos. Tot i que l'opinió del Tribunal Suprem no té drets d'autor i qualsevol pot anar a la biblioteca i llegir-la, Lexis i Westlaw també poden cobrar als seus usuaris pel privilegi de tenir accés a l'opinió del Tribunal Suprem a través dels seus respectius serveis. En general, en això no hi ha res de dolent i, de fet, la possibilitat de cobrar per l'accés, fins i tot a material que es troba al domini públic, és un bon incentiu per a aquells que desenvolupen vies noves i innovadores de difondre coneixements. La llei hi està d'acord, per això Lexis i Westlaw han pogut créixer. I si no hi ha res de dolent en vendre continguts del domini públic, en principi, tampoc no hi hauria d'haver res de dolent en vendre accés a material que no és al domini públic. Però què passaria si l'única manera de tenir accés a informació científica i social fos a través de serveis de propietat? Què passaria si ningú no pogués fullejar aquesta informació a menys que fos pagant una subscripció? Com molts s'estan començant a adonar, aquesta és cada cop més la realitat de les revistes científiques. Quan aquestes revistes es distribuïen en edició impresa, les biblioteques podien posar-les a disposició de qualsevol que tingués accés a la biblioteca. Per tant, el pacients de càncer es podien convertir en oncòlegs experts perquè la biblioteca els donava accés a aquesta informació. O els pacients que volien saber els riscs d'un tractament determinat podien cercar-los llegint tots els articles disponibles sobre el tractament en qüestió. Aquesta llibertat era doncs una funció de la institució que són les biblioteques (normes) i de la tecnologia de les revistes impreses (arquitectura); és a dir, que era molt difícil controlar l'accés a l'edició impresa d'aquestes revistes. Però a mesura que les revistes s'editen més en format electrònic, els editors demanen més que les biblioteques no donin accés al públic general a aquestes revistes. Això significa que les llibertats que proporcionaven les edicions impreses a les biblioteques públiques estan començant a desaparèixer. Per tant, igual que passa amb la intimitat i el programari, un mercat i una tecnologia canviants estan encongint una llibertat que abans es sobreentenia. Aquesta llibertat que es va encongint ha dut molts a prendre mesures actives per restaurar la llibertat que s'ha perdut. La Biblioteca Pública de Ciències (PLoS en anglès), per exemple, és una entitat sense ànim de lucre que es dedica a posar a disposició de qualsevol amb connexió una la Xarxa articles d'investigació científica. Els autors d'aquells treballs científics els envien a la PLoS. Aleshores altres experts en la matèria revisen el treball. Si s'accepta, es diposita en un arxiu electrònic públic i es deixa permanentment a disposició del públic de forma gratuïta. La PLoS també ven una edició impresa del treball de recerca, però els drets d'autor de l'edició impresa no inhibeix el dret de qualsevol a redistribuir-la gratuïtament. Aquest és un dels molts intents de restaurar la llibertat que abans es sobreentenia, però que ara està amenaçada pels mercats i les tecnologies canviants. No hi ha cap dubte que aquesta alternativa competeix amb els editors tradicionals i els seus intents de guanyar diners amb la distribució exclusiva de continguts. Però la competència en la nostra tradició és presumptament positiva, sobretot quan ajuda a difondre la ciència i els coneixements. Reconstruir la cultura lliure: una idea Es podria aplicar la mateixa estratègia a la cultura, com a resposta al creixent control que imposen la llei i la tecnologia. Arriba la Creative Commons, una entitat sense ànim de lucre creada a Massachusetts però amb seu a la Universitat d'Stanford. El seu objectiu és construir una capa de drets d'autor raonable per damunt dels extrems que ara imperen. Ho fa facilitant a les persones desenvolupar obres d'altra gent, facilitant als creadors expressar la llibertat que altres poden agafar i desenvolupar. Les etiquetes senzilles, amb descripcions que les persones poden llegir, amb llicències legals, ho fan possible. Senzilles vol dir sense intermediaris o sense advocats. Desenvolupant una sèrie de llicències lliures que les persones poden aplicar als seus continguts, Creative Commons té com a objectiu marcar un ventall de continguts a partir dels quals es pot construir de manera fàcil i segura. Aquestes etiquetes, després, es vinculen a versions llegibles per màquines d'aquestes mateixes llicències, que fan possible que els ordinadors identifiquin automàticament quins continguts es poden compartir. Aquestes tres expressions juntes, una llicència legal, una descripció llegible per als humans i etiquetes llegibles per a les màquines, constitueixen una llicència Creative Commons. Una llicència Creative Commons atorga una llibertat a qualsevol que tingui la llicència i, el que és més important, és una expressió de l'ideal que la persona associada amb la llicència creu en quelcom diferent dels extrems del "tot o res". Els continguts es marquen amb el símbol CC, que no significa que es prescindeixi dels drets d'autor, sinó que es concedeixen certes llibertats. Aquestes llibertats van més lluny de les llibertats que ofereix l'ús just. La precisió dels seus contorns depèn de les decisions del creador. El creador pot escollir una llicència que permeti qualsevol ús, sempre que se'n reconegui l'autoria. Pot escollir una llicència que permeti tots els usos sempre que es donin les mateixes llibertats a altres ("comparteix i comparteix per igual"). O qualsevol ús mentre no se'n faci un ús derivat. O qualsevol ús en països en vies de desenvolupament. O qualsevol ús de mostra, mentre no se'n facin còpies íntegres. O, finalment, qualsevol ús educatiu. Aquestes opcions representen un ventall de llibertats que va més enllà de les que ofereix la llei de propietat intel·lectual per defecte. També permeten llibertats que van més enllà de l'ús just tradicional. I el que és més important, expressen aquestes llibertats d'una forma que els usuaris posteriors poden utilitzar i amb la qual es pot confiar sense necessitat de recórrer a un advocat. Així doncs, Creative Commons pretén construir una capa de continguts, regulats per una capa de lleis de propietat intel·lectual raonables, a partir de la qual els altres puguin construir. Les decisions voluntàries d'individus i creadors faran aquests continguts disponibles. I aquests continguts, a la vegada, ens permetran reconstruir un domini públic. Aquest és només un dels molts projectes de Creative Commons. I és clar, Creative Commons no és l'única organització que busca aquestes llibertats. Però la característica que diferencia Creative Commons de les altres és que no ens interessa parlar només del domini públic o fer que els legisladors ajudin a crear un domini públic. El nostre objectiu és crear un moviment de consumidors i productors de continguts ("conductors de continguts", com els anomena l'advocada Mia Garlick) que ajudi a crear un domini públic i, amb la seva feina, demostrar la importància que el domini públic té per a l'altra creativitat. L'objectiu no és lluitar contra els de "Tots els drets reservats". L'objectiu és complementar-los. Els problemes que ens genera la llei com a cultura es deriven de conseqüències absurdes i involuntàries de lleis que es van redactar fa segles, aplicades a una tecnologia que només Jefferson podia imaginar. Les normes podien perfectament haver tingut sentit en el context tecnològic de fa segles, però no tenen sentit en el context de les tecnologies digitals. Necessitem noves normes, amb noves llibertats, expressades en formes que els humans, sense advocats, puguin utilitzar. Creative Commons atorga a les persones una forma de començar a crear aquestes normes de manera efectiva. Per què col·laborarien els creadors a renunciar al control total? Alguns col·laboren per difondre millor els continguts. Cory Doctorow, per exemple, és escriptor de ciència ficció. La seva primera novel·la, Down and Out in the Magic Kingdom, es va publicar en línia gratuïtament amb una llicència Creative Commons el mateix dia que va sortir a la venda a les llibreries. Per què ho acceptaria mai un editor això? Suposo que el seu editor va fer el següent raonament: hi ha dos grups de persones, (1) aquells que compraran el llibre de Cory tant si és a Internet com si no i (2) aquells que potser mai no sentiran a parlar del llibre si no el posem disponible gratuïtament a la Xarxa. Alguns del grup (1) es descarregaran el llibre en lloc de comprar-lo. Anomenem-los (1) dolents. Alguns del grup (2) es descarregaran el llibre, els agradarà i decidiran comprar-lo. Anomenem-los (2) bons. Si hi ha més (2) bons que (1) dolents, l'estratègia de publicar el llibre en línia gratuïtament segurament augmentarà les vendes del llibre de Cory. De fet, l'experiència d'aquest editor demostra clarament aquesta conclusió. La primera edició del llibre es va esgotar mesos abans del que tenia previst l'editor. Aquesta primera novel·la d'un escriptor de ciència ficció va ser un èxit rotund. La idea que els continguts lliures poden augmentar el valor dels continguts que no són lliures la va confirmar l'experiència d'un altre autor. Peter Wayner, autor d'un llibre sobre el moviment del programari lliure titulat Free for All, va penjar una versió electrònica lliure del seu llibre a la xarxa amb una llicència Creative Commons després que el llibre es deixés de publicar. Aleshores va fer un seguiment dels preus del llibre a les llibreries de segona mà. Com havia previst, a mesura que augmentava el nombre de descàrregues, també augmentava el preu del seu llibre al mercat de segona mà. Aquests són alguns exemples de com utilitzar la Commons per difondre millor els continguts amb propietat. Crec que és un ús comú i meravellós de la Commons. N'hi ha d'altres que utilitzen les llicències Creative Commons per altres motius. Molts utilitzen la "llicència per mostres" perquè optar per qualsevol altra seria hipòcrita. La llicència de mostres estableix que els altres són lliures, amb fins comercials o no comercials, d'agafar mostres de l'obra amb llicència; no són lliures, però, de posar còpies íntegres de l'obra a disposició d'altri. Això és coherent amb el seu art, ells també agafen mostres dels altres. Com que els costos legals de fer aquest mostreig són tan elevats (Walter Leaphart, representant del grup de rap Public Enemy, que va créixer agafant mostres de la música dels altres, ha declarat que ja no "permet" al grup fer-ho, perquè els costos legals són massa elevats), [2] aquests artistes deixen anar continguts a l'entorn creatiu a partir dels quals els altres poden construir de manera que la seva forma de creativitat pugui créixer. Finalment, n'hi ha molts que marquen els seus continguts amb una llicència Creative Commons només perquè volen transmetre a la resta la importància que té l'equilibri en aquest debat. Si ens deixem portar pel sistema tal com és ara, en realitat estem dient que creiem en el model de "Tots els drets reservats", la qual cosa pot estar bé per a alguns, però no per a molts. Molts creuen que per més apropiada que sigui aquesta regla per a Hollywood i els excèntrics, no és una descripció ajustada de com la majoria de creadors veuen els seus drets vinculats als seus continguts. La llicència Creative Commons transmet la noció d'"Alguns drets reservats" i dóna l'oportunitat a molts de dir-ho als altres. Durant els primers sis mesos de l'experiment Creative Commons, es van atorgar aquestes llicències de la cultura lliure a més d'un milió d'obres. El següent pas és col·laborar amb proveïdors de continguts de programari intermediari per ajudar-los a integrar dins les seves tecnologies formes fàcils de marcar els continguts per als seus usuaris amb llibertats Creative Commons. Després, el següent pas és observar i donar la benvinguda a creadors que creïn continguts a partir d'altres continguts alliberats. Aquests són els primers passos per reconstruir el domini públic. No són mers arguments, són accions concretes. Construir un domini públic és el primer pas per demostrar a la societat com n'és d'important el domini públic per a la creativitat i la innovació. Creative Commons depèn dels passos voluntaris per aconseguir aquesta reconstrucció. Aquests passos ens conduiran a un món on seran possibles més passos voluntaris. Creative Commons és només un exemple dels intents voluntaris d'individus i creadors per canviar la combinació de drets que ara governa el camp creatiu. El projecte no competeix amb els drets d'autor, el complementa. El seu objectiu no és derrotar els drets dels autors, sinó fer l'exercici dels drets dels autors i creadors més flexible i més econòmic. Creiem que aquesta diferència permetrà que la creativitat es difongui més fàcilment. NOTES · ^ 1. Vegeu, per exemple: Marc Rotenberg, "Fair Information Practices and the Architecture of Privacy (What Larry Doesn't Get)," Stanford Technology Law Review 1 (2001): par. 6-18, disponible a l'enllaç #72 (descriu exemples en els quals la tecnologia defineix la política de privacitat). Vegeu també: Jeffrey Rosen, The Naked Crowd: Reclaiming Security and Freedom in an Anxious Age (New York: Random House, 2004) (definint les concessions entre la tecnologia i la privacitat). · ^ 2. Willful Infringement: A Report from the Front Lines of the Real Culture Wars (2003), produït per Jed Horovitz, dirigit per Greg Hittelman, una producció de Fiat Lucre, disponible a l'enllaç #72. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 30/08/2008.