|
< Enrera Pirateria Des dels principis de les lleis que regulen la propietat creativa hi ha hagut una guerra contra la "pirateria". Els contorns precisos d'aquest concepte, "pirateria", són difícils d'esbossar, però la injustícia subjacent és fàcil de copsar. Com va escriure Lord Mansfield en un cas que va ampliar l'àmbit d'aplicació de la llei de reproducció de propietat intel·lectual anglesa per incloure les partitures, Una persona pot utilitzar la còpia interpretant-ne la música, però no té cap dret a desposseir l'autor dels beneficis pecuniaris, multiplicant-ne les còpies i disposant-ne per al seu propi ús [sense pagar]. [1] Avui ens trobem en mig d'una altra "guerra" contra la "pirateria". I aquesta l'ha provocada Internet. Internet fa possible la difusió eficient de continguts. L'intercanvi d'arxius entre iguals (p2p) és una de les tecnologies més eficients d'entre les eficients tecnologies que Internet fa possible. Utilitzant la intel·ligència distribuïda, els sistemes p2p faciliten la fàcil difusió de continguts d'una forma que era inimaginable fa una generació. Aquesta eficiència no respecta les pautes tradicionals de la reproducció de propietat intel·lectual i drets d'autor (copyright). La xarxa no discrimina entre compartir continguts subjectes a propietat intel·lectual i continguts que no hi són subjectes. Per tant, s'han compartit moltíssims continguts subjectes a reproducció de propietat intel·lectual. Aquest intercanvi, al seu torn, ha afegit llenya al foc de la guerra, perquè els propietaris dels drets d'autor temen que aquest intercanvi "desposseeixi l'autor dels beneficis pecuniaris". Els guerrers han recorregut als tribunals, als legisladors, i cada cop més a la tecnologia per defensar la seva "propietat" contra aquesta "pirateria". Els guerrers ens adverteixen: una generació de nord-americans està creixent pensant que la "propietat" hauria de ser "lliure", de franc. Oblideu-vos dels tatuatges i dels pírcings: els nostres nens s'estan tornant uns lladres! No hi ha cap dubte que la "pirateria" està malament i que els pirates haurien de ser castigats. Però abans de cridar els botxins hauríem de posar aquest concepte de "pirateria" en alguna mena de context. Perquè tot i que cada vegada s'utilitza més aquest concepte, al seu nucli rau una idea extraordinària que amb quasi total seguretat és errònia. La idea en qüestió aniria més o menys així:
El treball creatiu té valor. Sempre que utilitzo, agafo o desenvolupo el treball creatiu d'altri estic agafant a aquest creador quelcom de valor. Sempre que agafo quelcom de valor d'altri hauria de tenir el seu permís. Agafar quelcom de valor d'altri sense el seu permís està malament. És una forma de pirateria.
Aquesta idea és certament una manera d'entendre com hauria de funcionar la propietat creativa. Podria ben bé ser un possible disseny per un sistema legal de protecció de la propietat creativa. Però la teoria del "si hi ha valor, llavors hi ha dret" mai no ha estat la teoria nord-americana de la propietat creativa. Mai no ha acabat d'arrelar en el nostre sistema jurídic. Per contra, en la nostra tradició la propietat intel·lectual és un instrument. Estableix els fonaments per a una societat ricament creativa, però continua estant subordinada al valor de la creativitat. El debat actual ha capgirat això. Ha passat a preocupar-nos tant la protecció de l'instrument que estem perdent de vista el valor. La font d'aquesta confusió és una distinció que la llei ja no es preocupa d'establir entre, d'una banda, tornar a publicar l'obra d'algú, i d'altra banda, desenvolupar o transformar aquesta mateixa obra. En els seus inicis la llei de propietat intel·lectual només es preocupava de la publicació, mentre que avui en dia regula totes dues coses. Abans de les tecnologies d'Internet aquest fet no tenia tanta importància. Les tecnologies per publicar eren cares, i això significava que la immensa majoria de les publicacions es realitzaven amb finalitats comercials. Les entitats comercials podien fer-se càrrec dels costos que es derivaven de la llei, i fins i tot dels costos ocasionats per la complexitat bizantina de les lleis de propietat intel·lectual actuals. Era tan sols una despesa més en la comptabilitat de l'empresa. Però amb el naixement d'Internet aquesta frontera natural a l'àmbit d'aplicació de la llei ha desaparegut. La llei no només controla la creativitat dels creadors comercials sinó, a la pràctica, la de tothom. Tot i que aquesta ampliació de l'àmbit d'aplicació no seria tan rellevant si la llei de reproducció de propietat intel·lectual regulés només l'acció de "copiar", com que la llei regula tan àmpliament i obscura, en realitat ho és molt, de rellevant, això. La càrrega que suposa aquesta llei ara sobrepassa de llarg qualsevol benefici inicial que aportés: de ben segur perquè afecta la creativitat no comercial, i cada cop més perquè afecta també la creativitat comercial. Així, com veurem més clarament en els propers capítols, el paper de la llei és cada cop menys el de donar suport a la creativitat i cada cop més el de protegir certes indústries de la competència. Just quan la tecnologia digital podria fer possible un ventall extraordinari de creativitat comercial i no comercial, la llei posa plom a les ales d'aquesta creativitat amb normes ridículament complexes i vagues i l'amenaça amb penes obscenament severes. Pot ser que estem assistint, com escriu Richard Florida, al "Naixement de la Classe Creativa". [4] Malauradament també som testimonis de l'extraordinari augment de la regulació sobre aquesta classe creativa. Aquestes càrregues no tenen cap mena de sentit en la nostra tradició. Hauríem de començar per entendre aquesta tradició una mica més i per posar en llur context adequat les actuals batalles sobre els comportaments anomenats "pirateria". NOTES · ^ 1. Bach contra Longman, 98 Eng. Rep. 1274 (1777) (Mansfield). · ^ 2. Vegeu: Rochelle Dreyfuss, "Expressive Genericity: Trademarks as Language in the Pepsi Generation," Notre Dame Law Review 65 (1990): 397. · ^ 3. Lisa Bannon, "The Birds May Sing, but Campers Can't Unless They Pay Up," Wall Street Journal, 21 d'agost de 1996, disponible a l'enllaç #3; Jonathan Zittrain, "Calling Off the Copyright War: In Battle of Property vs. Free Speech, No One Wins," Boston Globe, 24 de novembre de 2002. · ^ 4. A The Rise of the Creative Class (Nova York: Basic Books, 2002), Richard Florida documenta un canvi en la naturalesa del treball, que passa progressivament a ser un treball de creativitat. La seva obra però, no tracta directament les condicions legals sota les quals es permet o s'ofega la creativitat. Estic totalment d'acord amb ell pel que fa a la importància i la significació d'aquest canvi, però també crec que les condicions sota les quals serà possible són molt més tènues. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 05/12/2008. |