|
< Enrera Capítol 11 Quimera En una coneguda història de H. G. Wells, un escalador de nom Nunez rellisca (literalment, per un vessant cobert de gel) i cau en una vall desconeguda i aïllada dels Andes peruans. [1] La vall és extraordinàriament bonica, amb "aigua dolça, terres de pastura, un clima moderat i vessants d'una rica terra marró amb mates d'un arbust que donava un fruit excel·lent." Però els habitants són tots cecs. En Nunez s'ho agafa com una oportunitat. "Al país dels cecs", es diu, "el borni és el rei". Així que decideix quedar-se a viure amb els habitants d'aquella contrada per experimentar la vida de rei. Les coses no li surten com havia planejat. Intenta explicar la idea de vista als habitants. No ho entenen. Els diu que són "cecs". No tenen la paraula cec. El prenen per curt. És més, a mesura que s'adonen de les coses que no sap fer (sentir el so de l'herba quan algú la trepitja, per exemple), intenten controlar-lo. Ell, a la vegada, es frustra cada cop més. "No ho enteneu", els crida amb una veu que havia de sonar forta i decidida però que li surt trencada. "Vosaltres sou cecs i jo hi puc veure. Deixeu-me tranquil!". Els habitants, però, no el deixen tranquil. Tampoc no veuen (per dir-ho d'alguna manera) les virtuts del seu especial poder. Ni tan sols l'objectiu últim del seu afecte, una jove que a ell li sembla "la cosa més bonica de tota la creació", entén la bellesa de la vista. La descripció que en Nunez li fa de tot allò que veu "li semblava la més poètica de les fantasies, i ella escoltava la seva descripció dels estels i les muntanyes i de la seva pròpia bellesa dolça i blanca com si fos un plaer culpable." "Ella no s'ho creia," ens conta Wells, i "només ho entenia a mitges, però estava misteriosament encantada." Quan Nunez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor "misteriosament encantat", el seu pare i el poble s'hi oposen. "Mira, estimada," li diu el pare, "és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet." I duen en Nunez al metge del poble. Després d'una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. "Té el cervell afectat", els informa. "Què l'afecta?" pregunta el pare. "Aquelles estranyes coses anomenades ulls [...] estan malaltes [...] d'una manera que li afecten el cervell." El metge continua: "crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls]." "Gràcies a déu per la ciència!" li diu el pare al metge. Li comuniquen a en Nunez aquesta condició per poder casar-se amb la seva estimada. (Hauran de llegir l'original per saber què passa al final. Crec en la cultura lliure però no en explicar el final d'una història). A vegades passa que els embrions de dos bessons es fusionen dins de l'úter de la mare. Aquesta fusió provoca una "quimera". Una quimera és una sola criatura amb dos sèries d'ADN. L'ADN de la sang, per exemple, pot ser diferent de l'ADN de la pell. Aquesta possibilitat ha estat massa poc utilitzada en guions de misteriosos assassinats. "Però l'ADN demostra amb una certesa del 100% que la sang trobada a l'escena del crim no era seva [...]" Abans que llegís res sobre quimeres, hauria dit que eren impossibles. Una sola persona no pot tenir dos sèries d'ADN. La mateixa idea d'ADN és que és el codi d'un individu. Però, de fet, no només pot ser que dos individus tinguin el mateix ADN, sinó que també és possible que una sola persona tingui dos sèries diferents d'ADN. La nostra idea de "persona" hauria de reflectir aquesta realitat. Com més m'esforço per entendre la lluita actual pels drets d'autor i la cultura, que a vegades he anomenat injustament, i d'altres no he estat prou injust, "les guerres dels drets d'autor", més penso que ens trobem davant d'una quimera. Per exemple, en la batalla per la pregunta "què és l'intercanvi d'arxius p2p?" totes dues parts tenen raó i totes dues parts s'equivoquen. Una part diu, "l'intercanvi d'arxius és el mateix que quan dos nens es graven cintes, el que hem estat fent durant els últims trenta anys sense qüestionar-nos-ho." Això és cert, com a mínim, en part. Quan li dic al meu millor amic que escolti un nou CD que he comprat, però en lloc d'enviar-li el CD, el dirigeixo a un servidor p2p, és, en tots els sentits rellevants, com el que qualsevol executiu d'una gran discogràfica feia quan era petit: compartir música. Però aquesta descripció també és errònia, en part. Perquè quan el meu servidor p2p es troba en una xarxa p2p a través de la qual tothom pot tenir accés a la meva música, aleshores, és clar, els meus amics hi tenen accés, però amplia el significat d'"amics" fins a un punt que no el reconeixem per dir "els meus deu mil millors amics" hi poden tenir accés. Tant si compartir música amb el meu amic és el que "sempre se'ns ha permès fer" com si no, mai no se'ns ha permès compartir música amb els "nostres deu mil millors amics." De la mateixa manera, quan l'altra part diu, "l'intercanvi d'arxius és com entrar a Tower Records i agafar un CD del prestatge i endur-se'l sense pagar", és cert, en part. Si després que Lyle Lovett (finalment) tregui el seu últim àlbum me'n vaig a Kazaa i me'n descarrego una còpia en lloc de comprar-la, aleshores el que faig és molt semblant a robar-ne una còpia de Tower Records. Però no és exactament com robar a Tower. Al cap i a la fi, quan prenc un CD de Tower Records, Tower té un CD menys per vendre, i quan prenc un CD de Tower, tinc quelcom de plàstic i una caràtula, i quelcom que puc posar als meus prestatges. (I ara que hi estem posats, també podríem dir que quan robo un CD de Tower Records, la multa màxima que se'm pot imposar és de mil dòlars com a mínim, segons la llei californiana. Segons la RIAA, per contra, si em descarrego un CD de deu cançons em poden reclamar un milió i mig de dòlars per danys i perjudicis). La idea no és afirmar que no és cap de les dues descripcions. La idea és que són totes dues (la descripció de la RIAA i la descripció de Kazaa). És una quimera. I en lloc de simplement negar l'afirmació de l'altra part, hem de començar a pensar com hauríem de respondre a aquesta quimera. Quines normes l'haurien de regular? Podríem respondre simplement fent veure que no és una quimera. Podríem, amb la RIAA, decidir que cada intercanvi d'arxius hauria de ser delicte. Podríem processar famílies per milions de dòlars en danys i perjudicis només perquè l'intercanvi d'arxius es va dur a terme amb l'ordinador familiar. I podem fer que les universitats controlin tot el trànsit informàtic per assegurar-se que cap ordinador no s'utilitza per cometre aquest delicte. Aquestes respostes poden ser extremes, però cadascuna ha estat o bé proposada o bé aplicada. [2] D'altra banda, podríem respondre a l'intercanvi d'arxius com molts nois i noies actuen, com si ja haguéssim respost. El podríem legalitzar totalment. Que no hi hagi cap responsabilitat civil ni penal per fer disponible material amb drets d'autor a la Xarxa. Fem que l'intercanvi d'arxius sigui com els rumors: si estan regulats d'alguna manera, és per normes socials, no per llei. Totes dues respostes són possibles. Crec que totes dues serien un error. En lloc de celebrar un d'aquests extrems, hauríem d'abraçar algun terme mig que reconegui la veritat de totes dues parts. I, tot i que acabo aquest llibre amb un esbós d'un sistema que fa justament això, en aquest capítol el meu objectiu és demostrar les nefastes conseqüències que tindria adoptar l'extrem de la tolerància zero. Crec que tots dos extrems serien pitjors que una alternativa raonable. Però crec que la solució de la tolerància zero seria la pitjor de tots dos extrems. Però la política del govern és cada cop més la de tolerància zero. Enmig del caos que ha creat Internet, s'està produint una extraordinària apropiació de terres. La llei i la tecnologia s'estan canviant per donar als propietaris de continguts un tipus de control sobre la nostra cultura que no havien tingut mai abans. I en aquest extremisme es perdran moltes oportunitats d'innovar i crear. No estic parlant de les oportunitats dels nois de "robar" música. Sinó que em centro en la innovació cultural i comercial que aquesta guerra també matarà. Mai no hem vist el poder d'innovar tan repartit entre els nostres ciutadans i tot just comencem a veure la innovació que aquest poder farà possible. Però Internet ja ha vist passar un cicle d'innovació en tecnologies per distribuir continguts i la llei n'és responsable. Tal com digué el vicepresident per a la política pública global en una d'aquestes empreses innovadores, eMusic.com, quan criticava la protecció afegida de la DMCA del material amb drets d'autor,
eMusic s'oposa a la pirateria de música. Som distribuïdors de continguts amb drets d'autor i volem protegir aquests drets.
Canviar la nostra tradició de tolerància ara no només acabarà amb la pirateria. També sacrificarà valors que són importants per aquesta cultura i eliminarà oportunitats que podrien ser extremadament valuoses. NOTES · ^ 1. H. G. Wells, "The Country of the Blind" (1904, 1911). Vegeu: H. G. Wells, The Country of the Blind and Other Stories, Michael Sherborne, ed. (Nova York: Oxford University Press, 1996). · ^ 2. Per a un resum excel·lent, vegeu l'informe que van preparar GartnerG2 i el Berkman Center for Internet and Society a la Harvard Law School, "Copy- right and Digital Media in a Post-Napster World," 27 de juny de 2003, disponible a l'enllaç #33. Els congressistes John Conyers Jr. (Demòcrat-Michigan) i Howard L. Berman (Demòcrata-Califòrina) han presentat una proposta de llei que consideraria les còpies sense autorització en línia un delicte castigat amb penes de fins a cinc anys de presó; vegeu: Jon Healey, "House Bill Aims to Up Stakes on Piracy," Los Angeles Times, 17 de juliol de 2003, disponible a l'enllaç #34. Actualment, les sancions civils estan fixades en 150.000 dòlars per cada cançó copiada. Per a un desafiament legal més recent (i sense èxit) contra la demanda de la RIAA consistent en què un proveïdor d'Internet revelés la identitat d'un usuari acusat de compartir més de 600 cançons amb l'ordinador familiar, vegeu: RIAA contra Verizon Internet Services (In re. Verizon Internet Services), 240 F. Supp. 2d 24 (D.D.C. 2003). Un usuari com aquest podria haver de pagar fins a 90 milions de dòlars per responsabilitats legals. Aquestes xifres astronòmiques proporcionen a la RIAA un poderós arsenal per perseguir aquells que comparteixen arxius. Els casos tancats amb acords de 12.000 a 17.500 dòlars per a quatre estudiants acusats d'intercanviar arxius massivament a través de xarxes universitàries deuen haver semblat una misèria comparats als 98.000 milions que la RIAA hagués pogut demanar si el cas hagués arribat als tribunals. Vegeu: Elizabeth Young, "Downloading Could Lead to Fines," redandblack.com, 26 d'agost de 2003, disponible a l'enllaç #35. Per a un exemple del fet que la RIAA té com a blanc els estudiants que comparteixen arxius i les citacions que reben les universitats per revelar les identitats d'aquests alumnes, vegeu James Collins, "RIAA Steps Up Bid to Force BC, MIT to Name Students," Boston Globe, 8 d'agost de 2003, D3, disponible a l'enllaç #36. · ^ 3. WIPO and the DMCA One Year Later: Assessing Consumer Access to Digital Entertainment on the Internet and Other Media: Hearing Before the Subcommittee on Telecommunications, Trade, and Consumer Protection, House Committee on Commerce, 106th Cong. 29 (1999) (declaració de Peter Harter, vicepresident, Global Public Policy and Standards, EMusic.com),disponible a LEXIS, Federal Document Clearing House Congressional Testimony File. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 20/08/2008. |