Durant els anys 80, es van rectificar les lleis de copyright arreu del món per tal d'incloure els programes informàtics com una altra categoria de les obres protegides. L'anomenat debat d'interoperabilitat va definir més detalladament els drets legals dels usuaris de programari. Es pot argumentar que el copyright del programari és, actualment, una àrea legal resolta sense cap desenvolupament legal radical a la vista.

Un punt decisiu per al copyright va ser quan la Comissió Nacional dels EUA sobre Els Nous Usos Tecnològics de les Obres amb Copyright (CONTU) va recomanar en el seu informe del 1978 aplicar només copyright al programari:

"S'hauria de rectificar la nova llei de copyright per: 1) fer explícit que els programes d'informàtica, tenint en compte que representen una creació original de l'autor, són objecte de copyright; 2) aplicar a tots els usos informàtics dels programes amb copyright amb la supressió de la actual secció 117; i 3) assegurar que els posseïdors legals de còpies de programes informàtics puguin usar i adaptar aquestes còpies per al seu ús."

Estats Units va ser el primer país que va introduir un decret específic de copyright de programari el 1980; després d'aquest decret, la còpia no autoritzada, la distribució i la modificació dels programes informàtics es considera il·legal per ser una infracció de copyright. Altres països s'hi van afegir i aviat es va preferir, a nivell universal, el copyright en lloc d'altres formes de propietat intel·lectual. Per exemple, una reunió de l'OMPI el 1985 va destacar: [1]

"...un gran nombre de participants s'han mostrat a favor de la protecció del copyright dels programes informàtics; la patentabilitat dels programes informàtics per se s'ha descartat de la llei de gairebé tots els països... el copyright, en el seu desenvolupament, ha demostrat ser suficientment flexible per expandir-lo a obres tècniques."

Des de finals dels anys 70, amb l'emergència dels mercats massius de programari, també les llicències de programari (shrink-wrap) van començar a parlar de manera explícita del copyright i la majoria de les empreses hi van confiar com a principal mitjà legal per assegurar el model de llicències.

Qüestió i arguments. Aviat es van posar a prova els límits del copyright de programari amb l'anomenat debat d'interoperabilitat. La qüestió era si els elements no literals com la interfície es podien registrar amb copyright i si es permetia l'enginyeria inversa. Molts productes capdavanters de programari als anys 80 tenien interfícies interoperables i el costum de l'enginyeria inversa en general es considerava perfectament legal.

Per exemple, l'MS-DOS es va dissenyar per ser fins a cert punt interoperable amb el popular sistema operatiu de microordinadors CP/M de l'època. De fet, l'MS-DOS es va escriure perquè hi havia demanda d'un sistema operatiu simple que funcionés en els nous processadors 8086 i Digital Research, el desenvolupador del CP/M, encara treballava en el CP/M 86 sense saber quan estaria disponible. I així, el 1981, una petita empresa anomenada Seattle Software Works va decidir elaborar-ne un. Les ordres i la interfície de programació de l'MS-DOS es van dissenyar de manera que s'assemblessin força al CP/M i també va ser possible traduir les aplicacions del CP/M perquè funcionessin amb MS-DOS. [2] Digital Research mai no va iniciar cap acció judicial contra els desenvolupadors d'MS-DOS ni tampoc contra Microsoft. [3]

Band i Katoh van identificar tres grups de pressió en el debat d'interoperabilitat: [4]

1. Ultraproteccionistesque creien que el programari es pot registrar per a copyright i que s'hauria de protegir amb copyright tant les interfícies com l'enginyeria inversa. Els seus arguments destacaven, per exemple, la necessitat de coherència lògica en la llei del copyright, la teoria d'incentius ex ante i el paper central de la indústria del programari en l'economia nacional dels EUA.

2. Aquells que defensaven una visió equilibrada, és a dir que en general acceptaven el copyright del programari, però que estaven en contra de l'enginyeria inversa i la protecció de la interfície en particular. L'argument econòmic bàsic va ser que si es concedia copyright a una interfície d'un producte de programari estàndard de facto, llavors el poder de monopoli també s'estendria als mercats de programari compatible. En general, el copyright d'una interfície causaria més incompatibilitat a les xarxes i menys beneficis socials. [5]

3. Els defensors d'un copyright mínim bàsicament estaven en contra de tota la idea de copyright de programari, així com de l'enginyeria inversa i de la protecció d'interfícies. Aquest grup el dirigia Richard Stallman i es basava en arguments ideològics i ètics. Stallman no va tenir massa influència en aquest debat, sinó que va servir com a objectiu fàcil dels ultraproteccionistes que van intentar col·locar-lo amb els defensors d'una visió equilibrada.

Europa. A Europa el debat es va centrar en el procés oral de la proposada directiva del copyright de programari. [6] Hi va haver dues parts més o menys igualment fortes que lluitaven entre si -un clar contrast amb els EUA on els partidaris de la interoperabilitat tenien molt menys suport del sector. A Europa, una sèrie d'empreses dominants dels EUA en aquella època (Microsoft, IBM, Apple, Lotus, etc.) van establir el Software Action Group for Europe (SAGE) de caire ultraproteccionista, que pretenia aconseguir una llei al més estricta possible per reduir la competència europea. Feien pressió per afegir interfícies d'usuari sota l'àmbit del copyright i, el que potser és més important és que intentaven prohibir totalment l'enginyeria inversa. Per fer front a aquesta amenaça, moltes empreses europees (Amstrad, Bull, Olivetti i Fujitsu del Japó) van formar el Comitè Europeu per Sistemes Interoperables (ECIS), que defensava una postura més equilibrada. Aquest darrer grup també va rebre cert suport del món acadèmic. [7]

Al final, la Comissió Europea es va posar de part de SAGE i van elaborar una proposta, que hauria fet gairebé impossible la creació d'un programari interoperable. No obstant, aquí no va acabar tot, ja que el Parlament Europeu va decidir donar suport a ECIS. El Parlament va adoptar un conjunt substancial d'esmenes per a la directiva proposada, incloent-n'hi tres de clau que tenien a veure amb les qüestions d'interfície i enginyeria inversa. Al text directiu final acceptat el 1991, les interfícies no estaven protegides per copyright i es permetia l'enginyeria inversa per a la interoperabilitat

Estats Units. Als EUA, el debat es va resoldre als jutjats just després que s'acceptés a Europa la directiva de programari. El primer cas important va ser Computer Associates contra Altai, que es va decidir el 1992, quan es tractava d'un component que permetia la interoperabilitat de programari en diferents sistemes de maquinari. El programador d'Altai havia copiat originalment gairebé el 30 % del codi font de Computer Associate, però quan Altai se'n va adonar, el va reescriure. Computer Associates va continuar argumentant que el component reescrit infringia també el seu copyright .

Les dues parts va rebre suport d'altres empreses i diversos grups de pressió del sector. Les grans empreses d'IT d'aquella època, entre elles IBM, DEC, Microsoft, Lotus, WordPerfect i Apple, van donar suport a una visió ultraproteccionista. El seu grup de pressió anomenat Software Publishing Association (SPA) va defensar Computer Associates. Tanmateix, el grup d'SPA no estava unit. Borland, Novell i Compaq, antic membre d'SPA, van fer explícit el seu desacord. L'American Committee for Interoperable Systems (ACIS), que incloïa empreses menys conegudes com Storage Technology, AT&T Global Information Solutions, Amdahl, i Broderbund Software, van donar suport a Altai i tenien una visió més equilibrada. [8]

A Computer Associates contra Altai, el jutjat va rebutjar una sentència anterior, que declarava que els elements no literals com l'estructura, la seqüència i l'organització d'un programa informàtic generalment quedarien protegits pel copyright. [9] En canvi, el tribunal va passar a declarar que el copyright no hauria de protegir àrees on les idees es fusionen amb expressió. Afirmava que els programadors tenien menys varietat de disseny en:

"(1) Especificacions mecàniques de l'ordinador en el que hauria de funcionar un programa en particular; (2) Els requeriments de compatibilitat d'altres programes amb què es dissenya un programa per pugui funcionar conjuntament; (3) els estàndards de disseny dels fabricants informàtics; (4) demandes de la indústria que se serveix; i (5) una pràctica de programació acceptada àmpliament per la indústria informàtica". [10]

Per tant, el tribunal bàsicament va dictaminar que aquesta interoperabilitat no està protegida per copyright. Un altre cas central va ser Lotus contra Borland, decidit el 1995, i que va concloure a favor de Borland i en contra del copyright per interfícies. Lotus havia declarat que Borland va infringir el copyright dels fulls de càlcul 1-2-3 de Lotus en copiar la major part de l'estructura del seu sistema de menú. En primera instància, la decisió va anar a favor de Lotus però després d'una reclamació, un circuit federal va dictaminar a favor de Borland. El tribunal va destacar que la qüestió era sobre un"mètode d'operació" i va declarar: "Les opcions expressives de com anomenar els termes d'instrucció i com organitzar-los no canvien per art de màgia la jerarquia de les instruccions del menú no protegides per copyright en un assumpte protegit per copyright" -el Tribunal Suprem dels EUA va agafar finalment el cas però no va ser capaç de prendre una decisió: El vot estava dividit 4-4 i la primera decisió va ser la final.

Què pot tenir copyright. Actualment el copyright protegeix qualsevol programa informàtic original com a obra literal tan si és amb codi font o forma de codi objecte. Per exemple, d'acord amb la directiva del copyright de programari, "Els estats membres han de protegir els programes informàtics, així com treballs literaris dins dels propòsits del Conveni de Berna per a la Protecció de les Obres Artístiques i Literàries". Només l'expressió pràctica original està protegida pel copyright; els elements no literals, idees i la funcionalitat del programa queda fora del copyright. Altrament, el copyright protegeix el programa com un tot i, per tant construeix una base legal natural per a la llicència.

Còpia i drets de distribució. L'essència del copyright és donar a l'autor un dret exclusiu per a la còpia i distribució de l'obra. [11] Dins del context d'un programa informàtic, normalment no ha estat productiu intentar definir una diferència entre copiar i distribuir ja que la distribució normalment inclou copiar (per tant, la distribució és una subcategoria de la còpia).

Malgrat tot, moltes llicències de codi obert estableixen un límit. Permeten copiar però en restringeixen la distribució. I el motiu és que copiar pot ser en alguns casos necessari per utilitzar el programari i el codi obert no restringeix específicament el simple funcionament del programari. A més, s'ha de destacar que el copyright no protegeix l'ús de programes en general.

Les lleis acostumen a relaxar-se en els drets exclusius de còpia i distribució. Normalment, les còpies de seguretat i les versions d'execució necessàries estan permeses. A més, tot i que de manera molt més controvertida, podria ser legal distribuir una còpia del programari obtinguda legalment a un nou usuari d'acord amb la doctrina de la primera venda. [12]

Dret de modificació. El dret de modificar un programa és potser el més important i controvertit en moltes llicències de codi obert. [13] Algunes llicències col·loquen la restricció no a la còpia o a la distribució del programa en sí, sinó simplement a la distribució de les modificacions.

La norma general és que qualsevol que vulgui modificar una obra, necessita el permís del titular del copyright. En el cas del programari, el modificador i l'autor original acostumen a compartir el dret d'un codi font modificat. [14] En el desenvolupament del codi obert, el tema crucial normalment és saber si cert mètode d'usar els programes existents com a base d'un de nou s'hauria de considerar una modificació del ja existent (i subjecte al control de l'autor original) o la creació d'un treball nou completament diferent.

Drets morals. Finalment, els drets d'autor inclouen els anomenats components morals, entre els quals els més importants i acceptats universalment són atribució i reputació. [15] Atribució significa que l'autor té el dret que se li reconegui l'autoria. Així doncs, treure el nom de l'autor d'una obra seria infringir el dret d'atribució.

La reputació significa, de manera molt general, que l'obra no pot ser modificada, alterada o usada de cap manera que pogués perjudicar la reputació de l'autor. [16] Per exemple, una modificació intencionada per reduir la qualitat d'un programari de codi obert conegut amb molts errors de programació afegits podrien infringir aquest dret. [17]

Responsabilitat legal. Encara que les normes de responsabilitat legal del copyright no han estat harmonitzades amb la llei fonamental dels els acords internacionals, l'estàndard de responsabilitat legal és de manera uniforme responsabilitat legal estricta. Això vol dir que el titular del copyright té una causa per acció contra qualsevol que infringeixi aquest dret sense tenir en compte si la infracció ha estat intencionada o no i, ni tan sols, si prové d'una empresa o d'individus. La intencionalitat i l'interès econòmic pot ser que només afectin la quantitat de danys i la compensació adjudicada al titular del copyright. [18]

.^1. OMPI (1985), pàg. 147.

.^2. Malgrat tot, a la pràctica la interoperabilitat no sempre va ser tan significativa a causa del ràpid desenvolupament tecnològic. Tim Paterson, l'autor de les primeres versions d'MS-DOS, explicava: "Després de fixar com a objectiu la 'compatibilitat de traducció', i les queixes pels defectes que van aparèixer quan vaig utilitzar els manuals del CP/M, va resultar que aquesta característica no es feia servir mai. En lloc de fer portables les antigues aplicacions de 8 bits, els desenvolupadors del programari les van rescriure o van començar de nou per aprofitar les capacitats dels 16 bits (com molta més memòria). El correu electrònic de Tim Paterson a l'autor el 8 de juny del 2004.

.^3. La coneguda història de Microfosoft de vendre el nou sistema operatiu de Seattle -que llavors es deia Q-DOS (Quick and Dirty Disk Operating System)- amb la façana de Digital Resarch és una altra història. Digital Research finalment va publicar el seu CP/M-86, que el 1983 va passar a ser el DR-DOS. El DR-DOS mai no va poder agafar cap part significativa del mercat d'MS-DOS.

.^4. Band i Katoh (1995).

.^5. Vegeu e.g. Menell (1989). Per a una llista exhaustiva dels arguments utilitzats per diferents grups vegeu Band i Katoh (1995), pàg. 99-101.

.^6. La intenció inicial de la directiva era simplement harmonitzar la protecció de copyright dels programes informàtics a tot Europa. Al final, la directiva va proporcionar un fòrum per definir els límits dels fonaments del copyright de programari.

.^7. Vegeu e.g. Dreier (1991), a la nota al peu de pàgina 3, feia una llista de 10 articles sobre qüestions d'interoperabilitat publicades en una revista en particular (European Intellectual Property Review) durant el període 1989-1991.

.^8. Band i Katoh (1995), pàg. 102-, estudien aquests diferents grups i les seves intencions.

.^9. En el cas anterior de Whelan contra Jaslow (1986) un tribunal havia declarat que "... La protecció del copyright de programes informàtics es podia extendre més enllà del codi literal dels programes i englobar l'estructura, la seqüència i l'organització"

.^10. Vegeu Computer Associates contra Altai (1192) i Bans i Katoh (1995), pàg. 125-126.

.^11. Per ser exactes, les lleis del copyright parlen dels drets de reproducció (còpia) i de posada a l'abast del públic (distribució).

.^12. Es diu sovint que la doctrina de la primera venda no faria referència a obres digitals ja que només tenen llicència i no es ven cap "còpia" quan es distribueix el programa. No obstant, alguns tribunals han considerat legal la redistribució de les còpies originals amb la condició que l'usuari no guardi cap còpia del programari. Vegeu e.g. Decisió del Tribunal Suprem de Finlàndia KKO 2003:88 amb referència a l'estat actual de les llicències de programari ((shrink wrapped)) i el principi del lliure moviment de béns.

.^13. Com que el dret de modificació (als EUA, doctrina d'obres derivatives) i la seva interpretació és tan important en les llicències de codi obert, el dret i la seva aplicació s'analitza més avall a la secció 5.3.

.^14. Per ser més exactes, un traductor pot rebre un dret exclusiu per la seva traducció. No obstant, per traduir l'obra en primer lloc i després per signar-la, necessita el permís de l'autor original.

.^15. Els juristes normalment parlen de drets de paternitat(atribució) i d'integritat (reputació). Vegeu e.g. Goldstein (2001), pàg. 283-. Els drets morals estan codificats en els tractats de copyright internacionals (per exemple Conveni de Berna 6bis) i també en la major part de lleis de copyright nacionals. Els EUA són una excepció.

.^16. El copyright també té excepcions als drets exclusius com la paròdia, que pot entrar en conflicte amb aquesta norma.

.^17. La modificació també està subjecta al dret de modificació en el copyright esmentat abans. Naturalment, una modificació malintencionada com aquesta es podria prendre com a exemple de competició injusta i, per tant, anar també en contra d'altres lleis.

.^18. Per exemple, a Finlàndia el Tribunal Suprem ha establert que la compensació mínima per la violació de copyright de programari és "el preu normal d'una llicència" (KKO 1998:91). Si l'acte és intencionat, es pot duplicar la compensació i afegir-hi els danys addicionals. Als EUA, la quantitat a compensar per infringir el copyright de programari també depèn de si l'infractor ha actuat intencionadament i, a més, si s'ha registrat el copyright.