La GNU LGPL (Llicència Pública General Menor) és diferent que la GPL en funcionalitat. En primer lloc, té només l'obligació de reciprocitat estàndard. Això significa que les modificacions directes del propi programari LGPL han de redistribuir-se conforme a la LGPL (o GPL), però les combinacions de programari de LGPL amb altres programaris poden distribuir-se fins i tot amb condicions de llicències privatives. La llicència està adreçada especialment a les biblioteques de programació. A la condició 6 s'explica el següent:

"... també pots combinar o vincular una "obra que utilitza la Biblioteca" amb la Biblioteca per produir una obra que contingui parts de la Biblioteca, i distribuir aquesta obra d'acord amb les condicions que vulguis".

Sembla que l'única condició necessària per a enllaçar és que els usuaris sempre puguin modificar la biblioteca. Per tant, el codi font d'una biblioteca basada en una llicència LGPL ha de tenir instruccions disponibles, per separat, que expliquin com reenllaçar la biblioteca amb el programa principal. [1] A la pràctica, l'arquitectura d'un programa principal de font tancada pot necessitar un nou disseny per poder reenllaçar amb el codi font LGPL independentment del programa principal.

Altrament, la LGPL es pot comparar amb la GPL quant a la seva funcionalitat. La clàusula de patent és semblant i, en general, el llenguatge de la llicència és una còpia quasi exacta de la GPL. Per tant, no es necessari mencionar altres característiques.

En termes generals, les llicències amb obligacions de reciprocitat estàndard són més compatibles que aquelles altament recíproques, encara que no estan exemptes de problemes. Si el codi LGPL està vinculat a un treball més extens, les condicions de la llicència del treball esmentat no tindran cap obligació amb la LGPL i, a més, les llicències seran compatibles. Tanmateix, quan un component extern està vinculat a una obra feta amb LGPL, la LGPL serà clarament incompatible amb l'altra llicència si aquesta no permet que la LGPL l'anul·li. A la pràctica, quan es dóna la provisió de reciprocitat, la LGPL és tan incompatible com la GPL:

A més, la LGPL ha evolucionat per a adaptar-se millor als criteris del seu desenvolupador, la Free Software Foundation. La primera versió de la LGPL (llicència pública general de biblioteques), el 1991, es recomanava per a totes les biblioteques de programació. El 1999, quan la Free Software Foundation va desaconsellar el seu ús degut a les limitacions de reciprocitat, en va sorgir una nova versió. Richard Stallman va explicar el motiu pel qual es va canviar el nom de la llicència pel de llicència pública general menor: [2]

"Establir quina és la millor llicència per a una biblioteca determinada és una qüestió d'estratègia i depèn de cada situació. [...] Ara estem intentant que més biblioteques integrin la GPL ordinària. [...] L'ús d'aquest tipus de GPL per part de les biblioteques suposa un avantatge per als desenvolupadors de programari lliure sobre els de programari privatiu: l'accés a una biblioteca que els desenvolupadors privatius no tenen. [...] Quan una biblioteca proporciona una capacitat important i única [...] , mitjançant la GPL i limita el seu ús als programes lliures, llavors contribueix que la nostra comunitat faci un gran pas endavant [...] Els projectes universitaris es poden veure influenciats amb facilitat; avui en dia, a mesura que les empreses es plantegin fer el programari lliure, fins i tot alguns projectes comercials podrien experimentar aquesta influència."

Malgrat que les intencions de Stallman són comprensibles, poden afectar l'ús de les llicències GNU dins de la indústria del programari en general. L'ús generalitzat de llicències GNU podria significar que, en el futur, les condicions de les llicències canviïn per tal de reflectir els objectius de la Free Software Foundation, la qual cosa no s'adiu amb la indústria pel que fa a la propietat intel·lectual i el negoci del programari. Sens dubte molts usuaris corporatius han redactat llicències recíproques específiques per a la seves empreses.

GPL amb excepció de biblioteca. Com que a la pràctica els enllaços amb LGPL poden ser problemàtics, la FSF té una plantilla d'excepció per a afegir-la a la GPL, que permet tota mena de situacions d'enllaç (tant dinàmiques com estàtiques) sense cap obligació. Això es va publicar per primera vegada al projecte Guile. L'excepció s'usa ara de forma més generalitzada, per exemple al projecte GNU Crypto, com es veu a continuació:

"Com a excepció especial, els titulars de copyright d'aquesta biblioteca et permeten enllaçar-la amb mòduls independents per tal de produir un executable, malgrat les condicions de la llicència d'aquests mòduls independents. També et permeten copiar i distribuir l'executable resultant d'acord amb les teves necessitats, sempre que respectis els termes i condicions de la llicència de cada mòdul independent vinculat. Un mòdul independent és aquell que no deriva d'aquesta biblioteca ni es basa en ella. Si modifiques aquesta biblioteca, pots fer extensiva l'excepció a la teva versió, però no hi estàs pas obligats. Si no ho vols fer, només has d'esborrar aquesta condició de la teva versió.

En resum, les biblioteques d'enllaç sota GPL amb aquest tipus d'excepció no obligaran ningú a continuar amb GPL La funcionalitat d'aquest tipus de GPL esmenat és semblant a la de la LGPL sense alguns dels problemes d'interpretació Sembla que la variabilitat de llicència no és sempre una bona idea, sobretot si les llicències esdevenen massa complexes.

Llicència pública Mozilla. La llicència Mozilla es va crear el 1998 i, en principi, pretenia controlar la distribució del navegador d'Internet de codi obert del Netscape. La podríem descriure com la primera llicència corporativa de codi obert. La MPL inclou una provisió de reciprocitat estàndard en el punt 3.2:

«Qualsevol modificació que creïs o contribueixis a fer haurà d'estar disponible en format de codi obert d'acord amb les condicions d'aquesta llicència.»

Aquest requisit no afecta les obres derivades i no constitueix una obligació de reciprocitat elevada. El punt 3.7 estableix que:

«Pots crear un treball ampliat combinant un codi de protecció amb un altre codi que no compleixi les condicions d'aquesta llicència i pots distribuir-ho com a producte individual. En aquest cas, t'has d'assegurar que el codi de protecció reuneix els requisits d'aquesta llicència.»

Una obra ampliada es defineix de la manera següent:

«treball que combina un codi de protecció o parts d'aquest amb un codi que no compleix les condicions d'aquesta llicència.»

La MPL disposa d'una llicència de patent explícita. En ella, els col·laboradors hi han acordat atorgar als usuaris llicències il·limitades de les seves patents que integrin tot el codi font. La MPL també té una clàusula de defensa de la patent en el punt 8, la qual és, de nou, més completa que la de la GPL. El que pretén és la creació d'una cartera protectora de copyrights independent de la del programari de la MPL. Si el titular d'una patent de tercers emprèn accions legals contra els autors del programa, llavors tots els drets potencialment atorgats al propietari de la patent, quant al programari, es cancel·laran com succeeix amb la Llicència Pública Comuna. En cas que el titular de la patent volgués reconsiderar la situació, disposaria de 60 dies per tal de, o bé retirar la demanda o bé pagar el cànon de la llicència.

La MPL torna a tenir problemes d'incompatibilitat greus. Per a ser exactes, la incompatibilitat només es dóna quan el codi font s'integra literalment i s'aplica la provisió de reciprocitat. En aquest cas, la llicència seria incompatible, per exemple, amb totes les llicències que hem analitzat fins ara. GPL, OSL, CPL i LGPL. La incompatibilitat va ser una de les raons per registrar de nou tot el codi font Mozilla amb un projecte de llicència múltiple el 2001: [3]

«No està clar si es podria demandar amb èxit un desenvolupador per usurpació del copyright amb motiu de les incompatibilitats de llicència observades. Tanmateix, vam decidir registrar de nou el codi Mozilla per tal de contrarestar les incompatibilitats de llicència observades a la GPL i la LGPL. Vam prendre aquesta decisió per eliminar qualsevol incertesa relativa a aquesta qüestió i per resoldre els dubtes dels desenvolupadors que volien utilitzar el codi Mozilla en aplicacions amb un codi prèviament registrat amb GPL o LGPL.»

Una decisió com aquesta no ha estat fàcil de portar a la pràctica, perquè el projecte encara tenia molts col·laboradors externs. Després de tres anys, la concessió de la nova llicència encara està en procés. [4] D'altra banda, l'exemple del nou registre de Mozilla reflecteix els costos de les incompatibilitats de llicència i la importància de controlar la propietat del drets i prendre decisions de concessió de llicència sostenibles.

.^1. El punt 6 de la LGPL explica molts detalls sobre com s'ha de fer això.

.^2. Stallman (1999a).

.^3. Mozilla Relicensing FAQ (2004).

.^4. Vegeu Markham (2004), que en comprovar que un 2 % del codi Mozilla encara s'havia de tornar a registrar, va demanar ajuda i a més va observar que: « [...] aquelles [parts del codi font] que estan pendents són d'alguna manera irregulars o difícils de tractar.»