Abans que existissin mercats separats de programari, el maquinari i el programari es venia junt. Pugh troba l'inici d'aquesta pràctica de combinació en Herman Hollerith que va obtenir el contracte de tabular el cens dels EUA el 1890. Com que els seus primers clients no sabien com funcionaven els sistemes o no en volien la responsabilitat, era ben normal llogar l'equip i vendre els serveis addicionals L'empresa de Hollerith es va convertir més tard en IBM i la pràctica de combinació va continuar en les èpoques de Thomas J. Watson Sr. and Jr. [1]

Essencialment, IBM combinava programari amb maquinari i serveis. Llogaven la combinació de programari i maquinari i venien suport addicional i manteniment. En certa manera, el programari era gratuït i no hi havia un cost addicional per obtenir programari d'IBM. D'altra banda, no hi havia cap mercat per al programari ni cap altra plataforma a més d'IBM. Durant la primera part del segle, IBM tenia un monopoli natural en la indústria de la informàtica.

IBM va anunciar la separació del seu programari del maquinari el 1969 després d'una sèrie d'estudis interns. Aquesta separació es basava tant en els factors competitius com en les pors antimonopolis. [2] S'afirmava que IBM feia servir la seva posició de monopoli contra pràctiques comercials justes. Oferia programari gratuït i serveis segons les necessitats del client i per tant tenia avantatge per guanyar nous clients. També s'afirmava que IBM dificultava el desenvolupament de sistemes interfuncionals i rebaixava preus per evitar competència. [3] Cal destacar que després de la decisió de separació els preus van baixar un simbòlic 3 %, mentre que molts clients esperaven fins un 25 % de reducció en els preus del maquinari. [4]

Just després de la decisió de separació, IBM va seguir diversos models de llicència per a la venda de programari. Oferien quotes d'un sol pagament i llicències de lloc. Watts S. Humphrey, en aquell moment treballador d'IBM implicat en moltes de les decisions de la separació, va explicar més endavant com van confiar en un model de llicències de compliment legal en lloc d'un de compliment tècnic (proteccions contra còpia, etc.):

"Encara que creiem que la criptografia seria possible tècnicament, especialment amb l'ajut d'un maquinari especial, totes les solucions que pensàvem haurien fet molt difícil que els clients de confiança utilitzessin els nostres programes. Les grans empreses sovint necessitaven còpies de seguretat, els programes es passaven constantment de màquina a màquina i IBM animava a ampliar a sistemes més grans. Amb la criptografia, totes aquestes activitats necessitarien el permís d'IBM. Vam considerar que això no seria gens pràctic ni còmode per als usuaris, i car per a IBM. També vam arribar a la conclusió que qualsevol bloqueig i claus per a un sol equip, o bé els programes amb una durada determinada especial i autodestrucció, serien feixucs per als nostres millors clients, apart de no tenir cap eficàcia contra qualsevol lladre llest. Com que no vam poder idear cap mesura física de seguretat pràctica, vam haver de confiar en la honestedat inherent dels nostres clients. Esperàvem que la protecció legal i els processos criminals limitessin el problema de la pirateria". [5]

Tot i que sens dubte és un fet important, no cal destacar de manera exagerada la decisió de la separació d'IBM. La majoria dels professionals del sector estan d'acord que era un pas necessari de cara al naixement del sector dels productes de programari als anys 70. [6] Tot i així, només és una part de la història. Segons Campbell-Kelly, els factors principals que van portar a l'aparició del sector dels productes de programari a finals dels anys 60 van ser la proliferació en augment de les aplicacions de la informàtica, un augment de les despeses de desenvolupament del programari, la manca de programadors i l'aparició de la plataforma estàndard d'IBM. [7] Davant d'aquests fets, la separació del programari es pot considerar una decisió racional de l'empresa davant l'evolució evident cap als mercats de programari.

Després del canvi de política d'IBM, el programari es va vendre com a producte amb llicència a partir de finals dels anys 60. Els primers acords de llicència ja regulaven detalladament l'ús del programari. [8] La base legal de les llicències era essencialment secret comercial i llei contractual, tot i que també s'hi mencionaven drets de propietat intel·lectual (però sobre els quals no se'n reclamava necessàriament la propietat).

Per exemple, les primeres llicències d'Unix de principis dels anys 70 esmentaven drets de reproducció, secrets comercials i patents. Les llicències es basaven en la suposició que Unix i el codi font d'Unix estaven sota secret comercial i es llicenciaven sota confidencialitat. A més, les condicions en restringien les còpies com qualsevol llicència de copyright (això sí, sense esmentar explícitament que el programari podia estar protegit per drets de copyright). Les condicions també declaraven que no existeixen explícitament llicències de patents o marques comercials que protegeixin el programari i que no existeix cap mena de garantia davant de copyright o patents de tercers, o violació del secret comercial. [9]

Els mercats massius d'ordinadors personals van aplicar el model comercial de publicació del sector discogràfic. Es venien paquets de programari en forma de còpies del programa original. Els llibres populars destinats als desenvolupadors de programari explicaven que els drets de reproducció eren la principal eina legal per protegir el programari dels efectes negatius produïts per les còpies no desitjades. De fet, la protecció de la propietat intel·lectual va anar cobrant importància i els models de llicències cada cop van ser més restrictius, prohibint per exemple les còpies de seguretat i l'enginyeria inversa.

Però això tampoc era tot. Els mercats massius també van veure el creixement del model de llicència de programari de prova o bé el model de "prova'l abans de pagar-lo" a principis dels anys 80. El primer programari de prova amb èxit van ser aplicacions de PC, però més endavant també es van distribuir amb èxit eines de sistema i jocs en forma de programari de prova. [10] A principis dels anys 80, era ben possible que qualsevol persona competent desenvolupés programes simples i competitius que realitzessin tasques bàsiques, com per exemple, el processament de textos. L'únic problema era que els mercats de publicació de programari encara s'estaven formant i que els editors es quedaven una part dels ingressos.

El programari de prova va ser probablement el primer model de llicències on els usuaris finals distribuïen el programari. Essencialment, el programari tenia copyright, però se'n permetia la còpia i distribució. Això no obstant, per utilitzar el programari durant més d'un període determinat de temps o per aconseguir característiques addicionals, normalment l'autor feia pagar als usuaris una quota de llicència per a una versió registrada o amb totes les característiques. A més, no es facilitava el codi font del programa i no se'n permetien les modificacions.

El programari de prova es distribuïa primer a través de BBS i la còpia directa entre usuaris. Més endavant van aparèixer venedors per correu postal que publicaven llistes de programari de prova disponible i que cobraven petites quantitats per la producció de discos. Aquest extrem final dels mercats sencers de programaris presentava molta activitat. Nelson Ford, el fundador de la Public Software Library (PsL), un dels primers distribuïdors de programari de prova, va explicar:

"Mentre PsL i els distribuïdors de gran volum dominaven el mercat de distribució del programari de prova, a finals de la dècada dels 80 van aparèixer centenars (o potser milers) de petits venedors de programari de prova. Sense que es necessitessin coneixements informàtics ni qualsevol altre coneixement, qualsevol que tingués un grapat de dòlars podia comprar discos de programari de prova d'un altre venedor, imprimir un "catàleg" i vendre còpies d'aquests discos a altres persones. Gran part d'aquests "venedors de programari de prova" venien a fires d'informàtica i als encants". [11]

La popularitat del programari de prova es va anar esfumant lentament dels mercats de PC a principis dels 90. Només algunes empreses van obtenir beneficis importants abans que es comercialitzessin gairebé tots els seus productes de programari. [12] Quan per exemple Microsoft comprava o desenvolupava alguna eina essencial del programari de prova a dins del seu sistema operatiu, el mercat d'aquell programari de prova acabava extingint-se. Tot i que constantment s'anava introduint programari de prova nou, l'èxit d'aquests era molt limitat. [13]

Restriccions i preus de llicències. Tradicionalment, les empreses de programari privatiu han desenvolupat programari intern i han utilitzat diferents tipus d'acords de llicència d'usuari final que atorguen als concessionaris drets limitats per utilitzar el programari amb uns objectius específics. La idea bàsica és ajustar el preu de la llicència amb les restriccions d'ús.

La taula 3 enumera les restriccions que s'utilitzen sovint, i que poden basar-se, per exemple, en el programari, l'entorn de maquinari, els usuaris del programari o les característiques d'ús:

Taula 3. Restriccions típiques de llicències privatives.

Figura 4. Il·lustració dels models de llicència des de la perspectiva de la generació d'ingressos al llarg del temps. [14]

En la documentació econòmica, s'han debatut els models de llicències de programari sota temes com la discriminació de preus i les versions. Els productes poden diferenciar-se i valorar-se, per exemple, mitjançant retards en l'aparició de versions, discriminació de qualitat, ampliacions, lloguer i la creació de paquets. [15] En teoria, la discriminació de preus maximitza el valor de l'ús del programari ja que cada usuari paga segons la valoració individual. Els drets de propietat intel·lectual (que atorguen als productors de programari els drets exclusius de còpia, distribució i modificació) proporcionen el recolzament legal d'aquests models de llicència.

Llicències contra serveis. Les tarifes de llicència cànons) només són una part dels ingressos totals de les empreses de programari. Normalment, fins i tot les empreses amb productes amb llicència i instal·lables per part del client disposen de servei postvenda i manteniment. Per tant, val la pena destacar que encara que s'han multiplicat diferents models de llicència, els preus mitjans de les llicències, a la llarga, han anat baixant. [16] Simultàniament, els ingressos totals de les empreses de programari han augmentat per la llicència de productes i altres fonts. Per tant, l'ús global de programari ha d'haver crescut a gran velocitat.

La taula següent il·lustra més detalladament com les empreses de programari més importants del món comparteixen els ingressos entre llicències / productes i serveis / manteniment.

Taula 4. Llicències de programari i ingressos per serveis d'algunes de les empreses de productes de programari més importants del món. [17]

Cal tenir en compte que aquest tipus de càlculs entre les quotes d'ingressos per llicències i serveis només són indicatius, ja que els mètodes de comptabilitat no són totalment equiparables. Tot i això, les xifres demostren clarament que algunes empreses de programari depenen completament de les vendes de llicències i que moltes empreses obtenen una part substancial dels seus ingressos a través de quotes de llicència i cànons. Com demostrarem més endavant, la popularitat en augment del codi obert perjudica potencialment els models d'empresa basats en quotes de llicència i cànons.

Malgrat tot, les llicències tenen altres funcions apart de generar ingressos. Especialment en les llicències de codi obert, la funció de la llicència no és generar cànons directes, sinó afegir altres restriccions amb l'objectiu, per exemple, de la cooperació en el desenvolupament, atribució de l'autoria o fins i tot alguna forma d'ideologia. Per tant, les llicències de programari es poden percebre, en un context més ampli, com una part de la funcionalitat del programari i no només com el preu. [18]

Codi font. Normalment, el codi font no es comparteix en les llicències privatives i el producte informàtic només es distribueix en codi objecte (o codi objecte intermedi, com en Java) amb restriccions addicionals sobre enginyeria inversa. Se suposa que el codi font conté informació valuosa amb secrets comercials, que cal protegir de la vista de la competència. Els drets de reproducció i les patents no garanteixen cap protecció per exemple per les estructures, idees i lògica descrites en el codi font.

Malgrat tot, a vegades és necessari el codi font, especialment si el producte de programari es una eina de desenvolupament o un component que cal integrar amb altres components (programari incrustat). Els titulars de llicències esperen més capacitat d'adaptació i, per tant, cal facilitar el codi font o, com a mínim, descripcions detallades de la interfície. [19] La figura 5, a continuació, explica les opcions de distribució del programari des del punt de vista del codi font.

Figura 5. Tres vies principals per distribuir productes de programari des del punt de vista del codi font. [20]

Per acabar, cal destacar que a vegades es ven el programari privatiu amb el seu codi font. Això no obstant, la inclusió del codi font del programari privatiu per a l'usuari sovint suposa unes despeses superiors de compliment de la llicència; amb el codi font a les seves mans, l'usuari té moltes més probabilitats d'utilitzar el programari de maneres no autoritzades pel que concedeix la llicència.

.^1. Pugh (2002).

.^2. Es va registrar una investigació federal antimonopoli contra les pràctiques d'IBM en la indústria de la informàtica, el gener de 1969. La investigació no es va retirar fins al 1982.

.^3. Grad (2002), p. 64.

.^4. Humprey (2002), p. 61.

.^5. Humprey (2002), p. 60-61.

.^6. Grad (2002), p. 71.

.^7. Campbell-Kelly (2003), p. 89.

.^8. Per exemple, Bigelow (1970) destaca que "... alguns contractes limiten el nombre de processadors centrals on es pot executar el programa o el nombre de còpies que es poden realitzar del programa". També assenyala un fet interessant: " ... la propietat pot ser especialment problemàtica si l'usuari millora el programa i desitja reclamar-ne drets sobre la versió millorada".

.^9. Vegeu la llicència d'Unix (1974).

.^10. Vegeu Ford (2000) per saber-ne més sobre la història del programari de prova de PC. Al principi, el programari de prova es denominava programari gratuït. Més endavant, programari gratuït va passar a denominar un tipus de programari distribuït en forma binària pel qual l'autor renunciava a tot pagament.

.^11. Ford (2000).

.^12. Vegeu Takeyama (1994) per alguns càlculs sobre taxes de rendibilitat del sector del programari de prova a principis dels 90. Realment pocs productes es van traduir en ingressos significatius per al seu desenvolupador; tot i això, aquests pocs productes podien havien estat molt rendibles.

.^13. És fàcil, però, trobar l'excepció que confirma la regla. Per exemple, Paint Shop Pro, llançat a principis de la dècada dels 90, va ser capaç d'aconseguir una quota de mercat significativa entre el programari de processament d'imatges de mapes de bits.

.^14. Messerschmitt i Szyperski (2003), p. 329.

.^15. Vegeu Shy (2001), p. 182-184 i Varian i Shapiro (1999).

.^16. Vegeu Liebowitz i Margolis (2001), p. 154-157, parant especial atenció en el fet que en els mercats on ha participat Microsoft, els preus de les llicències han baixat de manera significativa. La situació a curt termini pot esdevenir més complexa. L'empresa analista del sector Gartner fa poc ha advertit que les despeses de llicències per maquinari estan a punt d'augmentar com a mínim un 50 % en part pels canvis evidents en les arquitectures de computació. Vegeu McCue (2004).

.^17. Dades recollides a partir d'informes anuals del 2004 (formulari 10-K d'EUA; l'única empresa europea és SAP). Les empreses s'han seleccionat basant-se en si tenen productes de programari principals, més de mil milions d'ingressos, han aparegut als primers 50 llocs de Software 500 i la quota de llicències/productes de les quals es pot calcular a partir dels informes anuals. L'últim requisit ha estat el més difícil de complir. Per això hi ha empreses com Sun Microsystems i HP que no apareixen a la taula.

.^18. Cal destacar l'informe de l'OCDE sobre programari, en el qual el programari es defineix com: "programes informàtics, descripcions de programes i materials d'ajuda per a programari de sistemes i aplicacions. Les llicències d'ús o reproducció del programari no estan separades del programari al qual pertanyen, i per tant queden incloses dins d'aquesta categoria".Vegeu OCDE (2003), p. 11.

.^19. Vegeu e.g. Chávez et al (1998), p. 49.

.^20. Editat de Messerschmitt i Szyperski (2003), p. 102.