A continuació repassarem breument la història del programari lliure i les llicències de codi obert. Van codificar-se les idees dels termes de distribució lliure amb codi font disponible i a continuació van guanyar popularitat amb dos projectes de sistemes operatius principals: BSD i GNU/Linux a partir de la dècada de 1980. [1] Més endavant, l'Open Source Initiative va encunyar el terme general "codi obert" per descriure diferents tipus de llicències lliures a finals de la dècada de 1990.

Rerefons universitari. En els cercles acadèmics, el programari s'ha desenvolupat durant molt temps seguint els principis del codi obert i la distribució lliure. Diverses universitats van triar l'ús del sistema operatiu Unix d'AT&T. Des d'un bon principi va tenir llicenciar per a institucions educatives amb tot el codi font sota un acord de secret comercial. [2] A continuació s'animava als usuaris a desenvolupar encara més el sistema (de fet, això es va convertir en una necessitat pràctica, ja que realment AT&T no oferia el suport del sistema). Una implicació evident de la política d'AT&T va ser que Unix es va convertir en la base de la primera xarxa de desenvolupament col·laboratiu obert a gran escala. [3]

Una variant principal d'Unix d'AT&T va sorgir de la Universitat de Califòrnia, a Berkeley. Bill Joy, el hacker més destacat de Berkeley, que llavors era un estudiant d'informàtica, va començar a treballar en el que finalment es va convertir en la Berkeley Software Distribution (BSD) el 1975. En poc temps, la BSD es va convertir en la plataforma acadèmica de desenvolupament d'Unix. Els usuaris enviaven els trucs, pedaços i correccions a Berkeley i si aquests s'acceptaven, el codi facilitat s'afegia al codi base de la BSD. [4] Gran part del desenvolupament d'Unix es va produir a la BSD, la qual rebia generosos ajuts de la Defense Advanced Research Projects Agency (DARPA) dels Estats Units. [5]

Bob Fabry, cap del grup d'investigació informàtica de Berkeley fins al 1983, va descriure la seva motivació en una entrevista: [6]

"Crec que l'esperit en què col·laboràvem s'assemblava bastant al que van agafar més endavant la Free Software Foundation i tota la gent que intentava desenvolupar programari per a tothom... La idea és que la duplicació de programari no costa res, així que bàsicament hauria de ser gratuïta, i treballàvem tots junts per intentar assolir aquest sistema ideal que ens agradaria a tots tenir i que ens agradaria que tots poguéssim utilitzar ".

Per evitar problemes per possibles violacions dels drets de reproducció, es van pagar quotes de llicència a AT&T per a qualsevol distribució de variants d'Unix. Per exemple, totes les distribucions de la BSD incloïen des de principis dels anys 80 una referència a la llicència d'AT&T. Això no obstant, els pagaments de llicències, cada cop més cars, es van convertir ràpidament en una càrrega per a molts. [7] A més, les empreses que només utilitzaven parts del codi i dissenyaven productes autònoms per a la gestió de xarxes per als mercats en expansió dels ordinadors personals van demanar una versió diferent que respongués a les seves necessitats.

Al final, una creació independent de Berkeley anomenada Networking Release 1 va sortir a la llum el juny de 1989. Es va distribuir sota la primera llicència moderna de la BSD. Més endavant, l'informàtic de Berkeley Marshall Kirk McKusick va explicar: [8]

"La BSD va originar codi de gestió de xarxes i el juny de 1989 es van llançar utilitats de suport amb el nom de Networking Release 1, el primer codi de redistribució lliure de Berkeley. Els termes de la llicència eren generosos. Un titular de llicència podia publicar el codi modificat o no modificat en forma de font o binària sense haver de respondre o pagar cap cànon a Berkeley. Els únics requisits eren que calia deixar intactes els avisos sobre drets de reproducció de l'arxiu font i que els productes que incorporaven el codi havien d'indicar a la documentació que el producte contenia codi de la Universitat de Califòrnia i els seus col·laboradors. Encara que Berkeley cobrava una quota de 1.000 dòlars per obtenir-ne una cinta, qualsevol podia fer-ne una còpia de qualsevol que ja la tingués".

Cas judicial d'AT&T. L'èxit de la Networking Release 1 va fer plantejar la possibilitat de poder publicar de la mateixa manera tot el sistema operatiu. Un altre informàtic de Berkeley, Keith Bostic, va iniciar el projecte. Va poder atreure voluntaris perquè l'ajudessin a rescriure els centenars d'arxius amb drets de reproducció d'AT&T. Els programadors de diversos països van recrear els arxius necessaris utilitzant les especificacions disponibles públicament. [9] Després de treballar més amb el nucli, es va publicar una versió gairebé completa de BSD amb el nom de "Network release 2", creient que no contenia res del codi d'AT&T, i sota llicència de BSD.

Això calia demostrar-ho als mercats. Berkeley Software Design Inc. (BSDI) va publicar aquest codi com a producte comercial denominat BSD/386 adaptat per a l'arquitectura del processador Intel 386, cada cop més popular, de principis de 1992. No va passar gaire temps fins que Unix System Laboratories (USL), una filial sota control d'AT&T, va denunciar-los per violació de copyright i secret comercial. Més endavant, USL va afegir la Universitat de Califòrnia al plet com a demandat. La Universitat de Califòrnia es va afanyar a interposar una demanda contra USL perquè AT&T també havia utilitzat el codi de Berkeley en la seva distribució d'Unix i les parts van començar una batalla legal. [10]

De seguida va quedar clar que les dues parts havien comès errors: AT&T havia distribuït arxius de la BSD sense els avisos de copyright adequats i la BSD encara tenia alguns arxius amb fragments de codi font d'AT&T. La disputa de BSD va acabar quan Novell va comprar USL el 1993. El gener de 1994, es va finalitzar l'arranjament. El resultat va ser l'eliminació de tres arxius de la BSD i el reconeixement que 70 més pertanyien a USL.

Poc després de l'arranjament del cas, va dividir-se el desenvolupament de la BSD en diferents branques: FreeBSD, NetBSD i OpenBSD. Totes es podien executar amb l'arquitectura barata dels PC. Ara era possible desenvolupar lliurement i redistribuir les branques d'Unix de la BSD sota la llicència de BSD. Tot i això, ja s'havia perdut el concurs de popularitat del sistema operatiu preferit dels servidors d'Internet. L'afer legal, un model de desenvolupament obert però d'estreta coordinació, i ara la divisió en diferents vies de desenvolupament van garantir a Linux una sortida potent com a nou i preferit sistema operatiu basat en Unix per als servidors d'Internet.

Stallman inventa la GPL. Richard Stallman, un antic treballador del laboratori d'intel·ligència artificial del MIT, va iniciar el seu projecte de GNU publicant el manifest de GNU el 1983 i fundant a continuació la Free Software Foundation. Encara que el manifest de GNU tenia un to polític i ideològic, en principi el projecte se centrava en la tecnologia. L'objectiu era escriure un sistema operatiu complet i compatible amb Unix. Malgrat tot, no va passar gaire temps fins a l'aparició de les llicències.

Quan Stallman va iniciar el projecte de GNU, treballava sobre l'editor de textos Emacs. Stallman havia escrit el primer Emacs durant la dècada del 1970, però com que ho escrivia en un altre llenguatge de programació, el codi font no era útil. Més endavant, James Goslig havia escrit una versió d'Emacs per a Unix l'any 1982 i la va distribuir com a codi font. Stallman va agafar el codi font de Gosling i va començar a modificar-lo fins a convertir-se en GNU Emacs. Mentrestant, Goslig va vendre Emacs a una empresa, que va dir que Stallman no podia distribuir GNU Emacs perquè no disposava de l'autorització del nou propietari del copyright. De fet, Stallman es va veure obligat a rescriure tot el codi escrit per Gosling. [11] Stallman va recordar els fets en una conferència l'any 1986: [12]

"És ben estrany, van canviar d'opinió i no van voler signar l'acord i van posar un missatge a la xarxa que deia que jo no podia distribuir el programa. Realment no van dir que farien res, només van dir que no tenien clar si algun dia farien alguna cosa. Amb això n'hi va haver prou per espantar a la gent, així que ningú va tornar a utilitzar-lo, quin fet més trist...".

Aquesta va ser una de les moltes vegades en què es va excloure Stallman del desenvolupament d'un projecte interessant. [13] Per acabar amb tots aquests "fets tristos", Stallman va escriure la llicència pública general d'Emacs l'any 1988. El text de la llicència dels drets de reproducció contenia per primer cop la idea del copyleft, on declarava que GNU Emacs no era de domini públic, sinó que tenia copyright. [14] Es podia copiar i distribuir, però no es permetia canviar els termes de la llicència en cap obra derivada. Val la pena destacar que abans d'Emacs GPL, Free Software Foundation no utilitzava cap llicència per al programari i Stallman semblava oposar-se a protegir el programari amb copyright. [15]

Amb una llicència innovadora, Stallman va poder enfrontar-se als efectes exclusius dels drets de reproducció amb l'ajuda d'aquests mateixos drets de reproducció. L'any 1989 es va tornar a redactar parcialment el text de la llicència d'Emacs GPL per aclarir-lo; a més, va rebre el nom de Llicència Pública General de GNU. Es va convertir en la llicència predeterminada de tots els programes GNU. L'any 1991 es va publicar la segona versió de la GPL GNU; actualment se'n prepara la tercera versió.

Cas judicial de Linux i SCO. L'èxit de la GPL no va ser el programari GNU de Stallman. Aquest va ser el nou nucli del sistema operatiu compatible amb Unix de Linus Torvalds, que va començar a desenvolupar l'any 1991. El gener de 1992, Torvalds va decidir atorgar la llicència GPL a Linux. [16] L'èxit posterior de Linux acompanyat per GNU i més programari lliure va significar que la llicència de GPL cada cop fos més coneguda i popular també fora dels cercles de hackers.

Igual que la BSD, Linux també s'ha hagut d'enfrontar a pugnes legals pels seus orígens amb grans venedors d'Unix. La següent demanda va venir de SCO, que va comprar la part d'Unix a Novell l'any 1995. Més endavant, Caldera va comprar SCO; Caldera va tornar al nom de SCO l'any 2002. SCO / Caldera es va concentrar, durant uns anys, en el codi obert, ja que tenien una distribució pròpia de Linux; això no obstant, mai no van aconseguir treure'n un rendiment continuat.

L'any 2002 l'empresa va semblar que decidia fer el que comercialment era més sensat: utilitzar els drets sobre l'Unix original d'AT&T per emprendre accions legals. SCO va començar a emetre comunicats sobre possibles accions judicials contra qui donés suport a Linux i finalment va demandar IBM el març de 2003 per mil milions de dòlars; més endavant, la demanda va pujar fins a tres mil milions. SCO primer va declarar que era la propietària dels drets de totes les característiques afegides a qualsevol sistema, com per exemple Linux, relacionat amb l'Unix System V d'AT&T. Van declarar que IBM, amb l'accés al codi font d'SCO, havia facilitat aquestes característiques a Linux. [17]

Finalment va quedar clar que les demandes d'SCO no tenien cap base fonamentada. No es va aconseguir trobar codi font de Linux copiat d'Unix System V. Novell va disputar la claredat de la propietat d'SCO sobre els drets de reproducció i les patents d'Unix. A més, SCO, com a Caldera, havia distribuït les primeres fonts d'Unix l'any 2002 sota llicència de GPL sense restringir el desenvolupament d'obres derivades en cap sentit. Per tant, SCO va haver de fer-se enrere de les demandes de la propietat intel·lectual i concentrar-se en possibles violacions del contracte. A finals del 2004, el cas continua obert.

Open Source Initiative. Després d'arranjar el cas BSD i la popularitat de Linux, semblava que el codi obert havia passat les proves de foc necessàries per tenir credibilitat en el sector. L'interès de les empreses en el programari de codi obert creixia ràpid i paral·lel a l'expansió d'Internet. Malgrat tot, els gerents i gairebé tot el personal tècnic del sector del programari desconeixien els models de llicència de la BSD i de la GPL. Les empreses també tenien problemes per entendre la ideologia del programari lliure de Stallman.

Eric S. Raymond va ser l'individu clau que va donar l'embranzida final al que més endavant es va denominar el moviment del codi obert. El seu influent article "The Cathedral and the Bazaar" (La catedral i el basar), publicat per primera vegada el 1997 i les xerrades posteriors van cridar l'atenció de Netscape. [18] En aquell moment, l'empresa del navegador de web estava perdent quota de mercat respecte Microsoft i estava disposada a experimentar amb alternatives radicals. Amb una separació clara dels ideals de Stallman, Raymond va aconseguir convèncer Netscape perquè adoptés una estratègia de codi obert; l'empresa va ser la primera empresa de programari coneguda en fer-ho el gener de 1998.

Just després que Netscape anunciés el canvi cap al codi obert, l'editor de llibres d'informàtica Tim O'Reilly va organitzar una reunió amb els desenvolupadors de codi obert més coneguts per debatre una estratègia pública compartida. [19] Així es va fundar Open Source Intiative (OSI) el febrer de 1998 per tractar l'interès cada cop més gran en Linux i la resta de programari desenvolupat sota els principis unificadors del codi obert. Va començar a certificar aquelles llicències que complien els termes generals de l'Open Source Definition segons l'esborrany de Bruce Perens. [20]

El sector del programari va anar incorporant gradualment el codi obert al gran mercat. El juny de 1998 IBM va anunciar que donaria suport a Apache i el juliol Oracle va anunciar que passaria la seva base de dades principal a Linux. L'agost del mateix any, Microsoft va declarar oficialment que els preocupava Linux i Apache especialment. La premsa comercial i les revistes famoses van començar a incloure històries sobre l'èxit del codi obert. [21]

Reacció del sector. Avui en dia, després de més de sis anys, podem dir que el codi obert ha esdevingut una pràctica acceptada generalment per desenvolupar i distribuir gairebé qualsevol tipus de programari que sigui comercialment viable. Els següents extractes de diferents llocs web d'empreses reflecteixen el nivell d'entusiasme de 2004:

IBM: "Linux és perfecte per als que vigilen el pressupost i necessiten un sistema operatiu fiable i escalable".

(ibm.com/linux)

Oracle: "Amb les col·laboracions tècniques per millorar Linux, amb suport des del codi dels sistemes operatius clau Linux i amb associacions estratègiques, Oracle ofereix una plataforma Linux sense fissures on els clients poden confiar en la seguretat de Linux en un entorn crucial de missions". (otn.oracle.com/tech/linux)

HP: "HP participa en una sèrie de projectes de programari de codi obert per executar en diversos sistemes HP". (opensource.hp.com)

Apple: "Els projectes de codi obert d'Apple permeten als desenvolupadors adaptar i millorar el programari clau d'Apple. A través del model de codi obert, els enginyers d'Apple i la comunitat del codi obert col·laboren per crear productes millors, més ràpids i més fiables per als nostres usuaris". (developer.apple.com/darwin)

Microsoft: "Sovint, el sector del programari es divideix... en faccions rivals entre proveïdors comercials i de codi obert. Els moviments del mercat, però, demostren que aquesta visió ha quedat obsoleta. Ambdós models han demostrat ser beneficiosos per al mercat del programari". [22]

Molts estudis del sector han explorat els possibles beneficis i riscos pràctics de la migració de les empreses cap als productes de codi obert. Per exemple, Forrester Research va entrevistar l'any 2004 els gerents de tecnologies de la informació de cinquanta empreses nord-americanes amb valor superiors a mil milions de dòlars perquè els esmentessin beneficis i reptes del programari de codi obert:

Figura 6. Els beneficis del codi obert segons les entrevistes a gerents de tecnologies de la informació l'any 2004

Figura 7. Els reptes del codi obert segons les entrevistes a gerents de tecnologies de la informació l'any 2004 [23]

És clar que el baix preu de les llicències i no quedar lligat a un únic proveïdor són factors claus a favor del codi obert. També cal destacar que sovint es menciona la qualitat dels programes; tot i que és probable que la qualitat mitja de qualsevol programa de codi obert publicat no sigui molt elevada, hi ha alguns exemples estrella que garanteixen una bona imatge pública al codi obert. El codi obert es coneix més i més ja que actualment la majoria d'estudiants d'informàtica i enginyeria ho estudien tot en codi obert. També val la pena destacar que la possibilitat pràctica de modificar el codi font no es troba entre els principals criteris d'ús del codi obert.

Malgrat tot, encara queden molts reptes per resoldre. El mencionat amb més freqüència és la falta de suport comercial. Mentre que les empreses de les tecnologies de la informació comercialitzen el codi obert com una part de la seva solució de maquinari (com IBM, HP o Apple), o com a plataforma per al seu programari privatiu (com Oracle i IBM), és probable que no sempre ofereixin suport directe de determinats productes de codi obert. Les llicències passen al segon pla. Les llicències poden ser clarament problemàtiques, especialment per qui desenvolupa o comercialitza un programari propi basat en codi font obert. També hi ha diversos reptes generals que, suposadament, estan relacionats amb el fet que els productes de codi obert encara són una cosa massa recent per a moltes empreses. Aquests reptes inclouen dubtes de seguretat, la viabilitat i credibilitat global dels productes de codi obert i la falta de formació empresarial.

.^1. Com ja s'ha destacat, BSD i GNU no eren les primeres fonts de llicències "liberals" en el sentit que a principis de la dècada de 1980 ja es distribuïa molt programari de prova i programari de domini públic sota termes extremadament liberals (això si n'hi havia). Però des del punt de vista de la història, BSD i GNU són les precursores de les llicències de codi obert que s'utilitzen avui en dia.

.^2. De fet, Unix d'AT&T no va presentar avís de copyright fins al 1984. Vegeu actes d'USL v. BSDI.

.^3. Salus (1994) destaca que el plantejament d'AT&T envers Unix era de "sense suport, sense correcció d'errors, sense crèdit".

.^4. L'índex d'acceptació no era molt alt. En una entrevista, Bill Joy va recordar que realment no va rebre moltes col·laboracions externes. Segons Kirk McKusick, que a la dècada dels 80 es va convertir en el cap del projecte BSD, es van rebutjar més del 90 % de les col·laboracions. Vegeu Leonard (2000a).

.^5. Leonard (2000a), McKusick (1999).

.^6. Leonard (2000a).

.^7. Durant una investigació antimonopoli, iniciada l'any 1958, AT&T va ser obligada a atorgar llicències a qualsevol persona per tota la seva tecnologia, llevat de la telefònica, amb uns termes raonables. Quan finalment va concloure el plet i es va dividir AT&T l'any 1984, els preus de llicència d'Unix van començar a pujar a partir d'uns simbòlics 99 dòlars fins a milers de dòlars. Vegeu Leonard (2000) i The Economist (2004b).

.^8. McKusick (1999).

.^9. AT&T ja havia publicat especificacions d'Unix l'any 1981.

.^10. Vegeu USL v BSDI (1992) per a més detalls.

.^11. Vegeu Tai (2001). Zawinski (2003) ha establert una cronologia que descriu el desenvolupament d'Emacs.

.^12. Stallman (1986).

.^13. Una altra història anecdòtica parla del programa de control d'una impressora Xerox, farcit d'errors, al laboratori d'intel.ligència artificial del MIT. Stallman volia corregir el programa de control, però el desenvolupador no va voler donar el codi font perquè treballava sota un acord de no divulgació. (Williams 2001). Una altra és pel llenguatge de programació LISP, desenvolupat originalment al laboratori d'intel.ligència artificial del MIT. Més endavant, MIT va concedir exclusivament el codi a dues empreses, que el van fer privatiu i van deixar Stallman fora del desenvolupament obert.

.^14. Més endavant, utilitzem el terme "obligació de reciprocitat" per referir-nos al copyleft.

.^15. Per exemple, Stallman (1986) va declarar: "Vull establir que la pràctica d'apropiació de programari es un malbaratament material, espiritualment nociu per a la societat i dolent" i "estem en la mateixa situació que en el món antic, on el copyright no tenia cap sentit".

.^16. Segons Torvalds, després de la decisió de GPL, es va trobar "passant nits en blanc... nerviós per com els interessos comercials afectarien el sistema". Vegeu Torvalds i Diamond (2001), p. 96.

.^17. Vegeu SCO v. IBM (2003).

.^18. En aquest article, Raymond declara que el mètode de desenvolupament de programari de codi obert basat en Internet, utilitzat per exemple en Linux ("el basar") és fonamentalment superior a l'altra opció, on el desenvolupament està restringit a un grup tancat ("la catedral"). Tot i que en principi la crítica de Raymond anava dirigida als projectes de programari lliure de Stallman a l"estil "catedral";, com per exemple Emacs, més endavant es van generalitzar els termes per contrastar entre el programari de codi obert (el basar) i el programari privatiu (la catedral). Aquest article s'ha tornat a publicar, per exemple, a Raymond (2001).

.^19. A la llista hi havia, per exemple, Eric Allman (desenvolupador de Sendmail), Linus Torvalds (Linux), Paul Vixie (BIND), Guido van Rossum (Python) i Larry Wall (Perl). Val la pena destacar que Stallman no apareixia a la llista. Vegeu Williams (2002), p. 162-163.

.^20. L'Open Source Definition es va acabar de redactar a partir de Debian Free Software Guidelines (pautes Debian per al programari lliure; ara denominat Debian Social Contract, contracte social de Debian). Per tenir una visió general dels fets que van portar a la fundació d'OSI vegeu per exemple Williams (2002), p. 155-168 i Weber (2004), p. 111-115.

.^21. Vegeu e.g. OSI (1999) per a una visió general dels fets principals entre 1998-1999.

.^22. L'any 2001, quan Microsoft va criticar públicament i amb duresa el codi obert enmig de la iniciativa de fonts compartides, al seu lloc web es podia llegir: "Creiem que un model de codi compartit, juntament amb col·laboracions constants dels estàndards públics, és una via millor que l'enfocament de codi obert basat en la GPL".

.^23. LaMonica (2004) amb les dades de Forrester Research. Naturalment cal considerar els resultats tenint en compte que no es disposa de l'entrevista detallada de l'empresa d'investigació comercial.