Els estàndards tenen un paper molt important en el desenvolupament de moltes indústries, ja que garanteixen que una tecnologia pugui ser implementada per més d'un fabricant, cosa que dóna peu a disposar de diferents proveïdors i garantir una interoperabilitat entre les solucions de les diferents empreses que ofereixen productes que implementen aquesta tecnologia.

Internet ha impulsat l'esperit d'accés universal a la informació, allunyant-nos del model previ en què era necessari un programari client diferent per accedir a cada servei en línia. Aquest accés universal s'ha aconseguit gràcies a l'estandardització de tecnologies i protocols. El 1994 es va crear el World Wide Web Consortium (W3C),¹que agrupa els principals fabricants de programari d'Internet amb la finalitat de definir i promoure la creació d'estàndards per al web. Malgrat l'èxit del W3C, alguns cops ha patit les conseqüències d'anar per darrere del mercat.

Això mateix que hem vist per a la xarxa, també succeeix en un altre àmbit molt important, que és l'intercanvi de dades entre aplicacions. Normalment, es defineixen formats d'intercanvi que permeten operar entre diferents aplicacions.

Malauradament, no tots els formats són iguals. Malgrat que seria desitjable que aquests formats que ens permeten intercanviar informació,en molts casos, la nostra pròpia informació, fossin coneguts per tothom i no tinguessin cap restricció d'ús, és possible que el contenidor de la informació (és a dir, el format) tingui limitacions d'ús legals (com ara estar protegit per una patent) o simplement no estigui documentat.

Fixem-nos, per exemple, en el conegut format de so MP3, que està correctament documentat, però sobre el qual hi ha diverses patents, de les quals és propietària l'empresa Thomson. Es requereix un acord de llicència i un pagament de royalties per usar-lo en cert tipus de programari i dispositius (com ara reproductors). Això limita la llibertat d'ús d'aquest format. Per aquest motiu, el format MP3 és considerat privatiu i s'han creat alternatives lliures, com ara el format lliure Ogg Vorbis, que té les mateixes prestacions, però que pot usar-se lliurement i sense pagament de royalties.

Notes: