En el programari lliure totes les llicències es caracteritzen per donar als usuaris el dret d'ús, còpia, distribució i modificació del programa, ja que són els aspectes que el defineixen. Es diferencien en funció de les condicions d'ús, per exemple, segons les patents i les marques incloses en les llicències, la manera de distribuir el codi o les obligacions de publicitat de l'autor original del programari.

Les diverses llicències que podem trobar s'agrupen en dos grans grups: les llicències copyleft i les llicències permissives, que es diferencien sobretot per les condicions sobre la distribució posterior del programari i les modificacions que s'hi poden fer.

Llicències amb copyleft

El terme copyleft va ser popularitzat per Richard Stallman. és un joc de paraules en anglès amb el terme copyright. El copyright, un concepte similar als nostres drets d'autor, garanteix els drets exclusius a l'autor quant a l'explotació de l'obra (en definitiva, un monopoli). Com hem vist, les llicències privatives restringeixen els drets de l'usuari. El copyleft, al contrari, en cedeix una part important als usuaris i els garanteix la llibertat per mitjà d'un mecanisme legal particular.

D'una manera més precisa, les llicències amb copyleft¹ són aquelles que cedeixen els drets de còpia, distribució i modificació del programa sota les condicions que defineixen el programari lliure, però que, a més, exigeixen que qualsevol versió modificada i qualsevol programa que inclogui aquest codi hereti el mateix tipus d'obligacions i de drets que té el programa original, inclòs el dret d'accés al codi font. Així doncs, s'han de distribuir sota la mateixa llicència.

Aquestes llicències copyleft s'anomenen sovint i incorrectament víriques, per l'efecte recíproc que tenen sobre les obres derivades i els programes que inclouen codi original. Tenen l'objectiu de garantir que qualsevol usuari conservi en el futur les llibertats originals que defineixen el programari lliure, i aquest futur inclou les obres derivades del programari original.

Per exemple, el nucli del sistema operatiu Linux està alliberat sota aquesta llicència, i això garanteix que qualsevol empresa o usuari que hi faci modificacions i les distribueixi estigui obligat a publicar-ne el codi font i a contribuir, d'aquesta manera, amb les seves millores, al creixement del Linux.

La llicència copyleft més utilitzada és la General Public License² (coneguda per la sigla GPL), formulada per la Free Software Foundation, que gaudeix d'una gran popularitat i que va ser redactada a mitjan anys vuitanta. Avui es troba en un procés obert de modernització per fer-ne una futura versió 3.0.

Hi ha llicències reconegudes, com ara l'LGPL o l'MPL, amb una versió menys forta del copyleft, que obliguen a mantenir la llicència per al nucli original del codi i qualsevol modificació, però no s'aplica a programari que utilitza aquest codi. S'utilitzen sobretot per a biblioteques, però també les usen projectes com ara l'OpenOffice.org i el Mozilla, ja que això els permet incorporar aquestes biblioteques i aquest codi en programes sota una altra llicència.

Llicències de codi obert o permissives

Les llicències permissives són les que cedeixen l'ús del programa sota les condicions que defineixen el programari lliure, però que no obliguen necessàriament a mantenir la mateixa llicència per a les millores o adaptacions del codi ni per a la distribució que se'n faci.

Amb aquesta mena de llicències, més permissives, algú pot usar el nostre programa informàtic lliure, ampliar-lo i crear un producte privatiu sense compartir les millores introduïdes amb la resta de la comunitat. Un exemple d'això és el cas de Netscape, que va crear el producte comercial privatiu Netscape Directory Server basant-se en el codi font del servidor de programari lliure de la Universitat de Michigan sense necessitat d'haver de publicar les millores,³ de manera que només els clients de Netscape podien beneficiar-se'n, malgrat que l'empresa havia usat un programa lliure.

En la comunitat de programari lliure, hi ha programadors que argumenten que les llicències permissives donen més llibertat als creadors de programari, ja que no imposen cap restricció, atès que fins i tot permeten crear programari privatiu a partir d'un projecte lliure; i d'altres que argumenten que aquesta mena de llicències resten llibertat als usuaris, ja que no garanteixen que les versions futures siguin lliures. Les llicències BSD, Apache i MIT són algunes de les llicències més comunes d'aquesta mena.

Popularitat de les llicències

Actualment hi ha més d'una cinquantena de llicències de programari lliure,⁴ però només cinc són utilitzades en més del 95% dels projectes, segons estadístiques del lloc web Freshmeat. Aquestes llicències són la GPL, l'LGPL, la BSD, la MIT i l'Apache, que passarem a veure a continuació.

Diferents llicències usades pels projectes lliures registrats a Freshmeat el març del 2006.

Notes:

La llicència BSD (Berkeley Software Distribution) és una llicència permissiva elaborada per la Universitat de Califòrnia (Berkeley), que va ser usada originalment per distribuir de manera lliure programari fet en aquesta universitat, en particular, la implementació d'Unix lliure.

La llicència BSD és molt simple. Permet la distribució i l'ús del programari i del codi font sempre que es compleixin dues condicions:

• Les redistribucions del codi font o dels binaris han de mantenir l'avís de copyright, la llista de condicions i una còpia de la llicència.

• Els noms dels autors o de les institucions relacionades amb la creació del programari no poden ser usats per promocionar productes derivats sense permís escrit.

La segona clàusula té com a objectiu protegir la reputació dels autors originals, perquè els seus noms no puguin ser usats per promocionar productes derivats sense el seu consentiment.

Aquests són els termes actuals de la llicència BSD, publicada el 1999. La versió anterior d'aquesta llicència, també anomenada original i sota la qual encara queda programari llicenciat, obligava addicionalment a incloure el reconeixement dels autors originals, cosa que va demostrar-se que era poc pràctica, tal com la Free Software Foundation va fer notar, i limitava la llibertat per fer versions derivades. Aquesta obligació finalment va ser eliminada de la versió més recent de la llicència.

La llicència BSD no requereix que els treballs derivats del programa també hagin de ser lliures, de manera que s'ha usat freqüentment per a programes comercials privatius. Entre el programari que usa la llicència BSD, hi ha projectes com ara FreeBSD, NetBSD o Apple, amb el sistema Mac OS/X.

La llicència MIT va ser creada pel Massachusetts Institute of Technology (les sigles MIT corresponen a aquesta institució), es basa en la llicència BSD i la fa més precisa quant als termes emprats.

La part principal de la llicència MIT,⁵ que fa referència als drets i a les obligacions, diu textualment:

Es garanteix el permís, sense cap cost, a qualsevol persona que obtingui una còpia d'aquest programari i de la documentació associada (d'ara endavant, el «Programari»), per comerciar-hi sense cap restricció, incloent-hi els drets d'usar, copiar, modificar, integrar, publicar, distribuir, subllicenciar i/o vendre còpies del Programari, i permet a les persones a les qual el Programari està adreçat a fer-ho amb les condicions següents.

La nota de copyright i aquesta informació sobre els permisos s'ha d'incloure en totes les còpies o les parts substancials del Programari.

La llicència acaba amb una clàusula que especifica que el programari es proporciona sense cap tipus de garantia i que es declina el dret a qualsevol tipus d'indemnització.

L'aspecte principal que diferencia la llicència MIT de la BSD és la menció específica de tots els drets que es garanteixen al llicenciatari: d'ús, de còpia, de modificació, d'integració, de publicació i de distribució. és important també el dret que es concedeix a subllicenciar el programa a terceres parts, cosa que significa que es pot llicenciar el programa amb una llicència nova, encara que no sigui considerada de programari lliure.

Entre els projectes que usen la llicència MIT, hi ha l'entorn de finestres X Window System, desenvolupat originalment al MIT, la biblioteca de classes del projecte Mono, el popular client de connexió remota PuTTY o la biblioteca d'anàlisi d'XML Expat.

La llicència copyleft per excel·lència és la GNU General Public License⁶ (coneguda per la sigla GPL), formulada per la Free Software Foundation. La GPL gaudeix d'una gran popularitat: el març del 2006,⁷ més del 79% de projectes publicats al lloc web Freshmeat usaven aquesta llicència. La GPL ha estat pensada sobretot per protegir els drets dels usuaris, i així es posa de manifest en el primer paràgraf:

Les llicències de la major part de programari estan pensades per prendre-us la llibertat de compartir-lo i modificar-lo. Contràriament, la llicència pública general de GNU pretén garantir-vos la llibertat de compartir i modificar el programari lliure [...].

Aquest mateix esperit queda també reflectit en el paràgraf següent:

[...] manteniu intactes tots els avisos que fan referència a aquesta llicència i a l'absència de garanties de cap mena; i lliureu a qualsevol altre destinatari del programa una còpia d'aquesta llicència juntament amb el programa.

Aquesta clàusula obliga a les persones que distribueixen el programa a acompanyar-lo d'una còpia de la llicència perquè els usuaris sempre coneguin els drets que els han estat atorgats amb el programa.

La GPL es considera copyleft perquè, si feu modificacions d'un programa i el distribuïu a una tercera persona, li heu de donar tots els drets que us han estat concedits, incloent-hi l'accés al codi font. Això garanteix que les obres derivades seran lliures i que no podran ser convertides en privatives. Si fem modificacions només per a ús personal o intern de la nostra empresa o organització, no necessitem publicar el codi font de les modificacions que hem fet, ja que no es considera que les estiguem distribuint.

Aquest mecanisme és una protecció per evitar que algú agafi un programa lliure, hi faci esmenes i creï una versió privativa amb aquestes millores. Aquesta disposició té com a finalitat assegurar que tot el programari derivat d'un programa llicenciat sota GPL sigui sempre lliure.

Un altre aspecte important de la GPL és la protecció que ofereix de la reputació de l'autor del programa, en concret en el paràgraf que diu:

Heu de fer que els fitxers modificats portin indicacions ben visibles que diguin que heu modificat els fitxers i la data de la modificació.

Aquesta clàusula protegeix l'autor dels efectes que, en la seva reputació, puguin tenir modificacions del programa fetes per terceres persones, a les quals obliga a identificar-se per poder distingir clarament qui és el responsable de la versió del programa que ens arribat.

Quant a la possibilitat de vendre'n còpies, la GPL ho considera un dret fonamental i el menciona explícitament:

Podeu cobrar un preu per l'acte físic de trametre una còpia i podeu, si així ho voleu, oferir alguna garantia a canvi d'aquest preu.

Això permet establir el preu que considerem adient per a la distribució del programa.

Entre el programari lliure llicenciat sota la GPL, hi ha el nucli del sistema operatiu Linux, els entorns KDE i GNOME, el processador de textos AbiWord o la base de dades MySQL. Són alguns dels milers de programes llicenciats sota la GPL.

La Free Software Foundation també proporciona la llicència GNU Lesser General Public License, coneguda també per la sigla LGPL. Aquesta llicència ha estat dissenyada per a biblioteques de programari lliure amb l'objectiu de permetre que puguin ser utilitzades des de programes no lliures. La llicència LGPL garanteix les llibertats en la biblioteca o la peça de programari que protegeix, però, a diferència de la GPL, no estén aquesta protecció al programari que l'usa.

Algunes de les idees del moviment del programari lliure, com ara usar els drets d'autor per garantir permís a terceres parts per modificar i distribuir obres, han inspirat moviments semblants entre autors de llibres, articles periodístics, música o vídeo.

Una de les iniciatives més populars és Creative Commons,⁸ una organització sense ànim de lucre que ha estat creada perquè els seus impulsors consideren que la legislació actual de drets d'autor no s'ajusta a les necessitats dels nostres dies i és massa restrictiva.

L'avenç de la tecnologia en els darrers anys permet que, amb equips de baix cost, qualsevol persona pugui crear, combinar i distribuir, i amb un cost menyspreable (a Internet per exemple), continguts digitals. Són tremendament populars els blocs (weblogs), que aporten gran contingut a la xarxa, així com els escriptors i artistes en general que distribueixen les seves obres a través d'Internet per la difusió que els ofereix.

No obstant això, les facilitats de la tecnologia contrasten amb la rigidesa del sistema jurídic. Per a molts creadors, els drets d'autor no són un mecanisme adient per explotar les seves creacions ja que no preveuen un sistema que permeti, de manera automàtica, certs usos de les seves obres, i exigeixen sempre el permís de l'autor. Així, si estem fent una creació combinant creacions de terceres persones, per exemple un article, hem de demanar permís a l'autor original. Això estableix un entorn on, per defecte, tots els drets d'una obra estan reservats, i crea una situació en què la creativitat i la innovació sobre la base de la compartició d'obres i idees tornen a ser realment difícils o limitades.

Addicionalment, el període que ha de transcórrer perquè una obra passi al domini públic, generalment setanta anys des de la mort de l'autor (dada variable segons els països), sembla excessiu en la nova societat de la informació, marcada per ritmes cada cop més accelerats. Això fa que hi hagi moltíssimes obres que estan blocades pels drets d'autor i caldrà esperar anys fins que puguin convertir-se en un bé comú i passar al domini públic.

L'objectiu de Creative Commons és crear un ecosistema de contingut digital obert on els autors puguin cedir part dels drets sobre les seves obres i retenir només els drets que realment els interessen, i permetre així augmentar el nombre de creacions disponibles lliurement.

Creative Commons ofereix a través del web una pàgina que permet als creadors de les obres triar, mitjançant dues preguntes molt senzilles, què volen permetre que terceres persones facin amb les seves obres i quins drets desitgen conservar. La primera pregunta fa referència a si volem permetre usos comercials de les obres, és a dir, si permetem que qualsevol pugui modificar, distribuir o reproduir l'obra amb qualsevol finalitat, o només quan aquesta finalitat no sigui comercial. La segona pregunta fa referència a si volem que terceres persones puguin modificar l'obra i, si ho fan, si volem obligar-los a fer que les versions modificades siguin compartides (tipus copyleft). Amb aquestes dues preguntes, la pàgina web ens crea una llicència que ens permet cedir els drets de la nostra creació sota les condicions que hàgim especificat. Una vegada completada la nostra selecció, obtenim tres representacions de la solució: una en llenguatge fàcilment comprensible, una altra en llenguatge jurídic (la llicència o contracte) i una altra en llenguatge informàtic (en forma de codi web).

El llicenciament dual consisteix a oferir el codi d'un programa sota dues o més llicències simultàniament, cosa que permet acollir-se a diferents drets i obligacions. Un requisit indispensable per poder usar aquest model és ser el propietari dels drets d'autor de tot el programa. Si, per exemple, acceptem col·laboracions sota una llicència lliure, aquestes col·laboracions només les podrem usar sota els termes de la llicència lliure i no rellicenciar sota altres condicions incompatibles, especialment si la llicència és de tipus copyleft. Per aquest motiu, alguns projectes demanen als col·laboradors que cedeixin els drets d'autor de les seves contribucions a l'empresa que desenvolupa el projecte.

Aquest sistema és usat principalment per dos grans blocs de projectes. Els primers són projectes lliures que volen donar diferents opcions de llicenciament lliure als usuaris i desenvolupadors. Per exemple, Mozilla llicencia una part molt important del codi sota tres llicències simultàniament:⁹ l'MPL (Mozilla Public License), la GPL i l'LGPL. La disponibilitat del mateix codi en diferents tipus de llicències lliures dóna molta flexibilitat als usuaris i permet combinar-ho fàcilment amb codi d'altres projectes llicenciats amb altres llicències.

El segon bloc està compost per empreses de programari que volen obtenir ingressos en concepte de llicenciament de programari. Aquestes empreses cedeixen el programari sota dues llicències diferents. Una llicència és lliure i l'altra privativa. La llicència lliure acostuma a ser copyleft i quasi bé sempre la GPL. Això converteix el programa, i discutiblement el programa que utilitza el codi, en lliure, i obliga a donar accés al codi font de les millores que fem si les distribuïm a terceres parts. Aquest és un punt amb què moltes empreses tradicionals de programari privatiu no se senten còmodes, de manera que prefereixen adquirir una llicència privativa que no els obligui a publicar el codi de les millores.

Una de les empreses pioneres en l'ús del sistema de llicència dual és Sleepycat Software¹⁰ (adquirida per Oracle el febrer del 2006). El producte Berkeley DB, per exemple, està disponible sota una llicència lliure, cosa que, lògicament, garanteix l'accés al codi font sempre que l'usuari accedeixi a fer públic el codi font de les aplicacions que desenvolupi utilitzant aquest producte. Com qualsevol llicència lliure, Sleepycat Software permet que els qui s'acullin a l'opció de llicència lliure venguin productes basats en el seu propi programari.¹¹ Aquesta llicència permet que el programari de Berkeley DB es continuï utilitzant en milers d'aplicacions lliures, ja que de fet és un programari lliure si nosaltres desenvolupem també programari lliure.

En canvi, si el que volem és desenvolupar una aplicació utilitzant Berkeley DB per a una distribució «de propietat», el codi de la qual no volem llicenciar com a programari lliure, hem d'adquirir una llicència tradicional del producte Berkeley DB, que té un cost de diversos milers de dòlars.

Generalment, som usuaris de programes de terceres persones o contribuïm en projectes ja establerts. En aquestes situacions la llicència del programa ens ve donada i poca cosa podem fer-hi. No obstant això, també ens podem trobar en la situació d'haver de triar una llicència per a un programa que hem creat nosaltres. Com hem vist, el ventall de possibilitats que es presenten és gran. No hi ha una resposta definitiva, ja que cada cas té les seves particularitats, però si que podem oferir alguns criteris que cal tenir en compte a l'hora d'escollir una llicència:

• Intentar no reinventar la roda, sinó adaptar-nos a les llicències ja existents i escollir-ne alguna de les conegudes. D'aquesta manera, aconseguim que els usuaris que estiguin familiaritzats amb programari lliure reconeguin la llicència i en tinguin clars els termes i les condicions. D'altra banda, una llicència nova o modificada no estarà inicialment acceptada per la Free Software Foundation ni per l'Open Source Initiative. A més a més, una llicència nova pot complicar més els termes per combinar el nostre programa amb llicències d'altres.

• El grau de reciprocitat o copyleft: si pretenem comercialitzar serveis sobre el programa que distribuïm i/o permetre a altres de fer-ho, ens hem de preguntar com d'adequada és la nostra llicència per al nostre model de negoci?

• Si utilitzem codi o biblioteques de terceres parts, hem d'assegurar-nos que la llicència que escollim és compatible amb els termes de la seva llicència.

Aquests són només alguns dels molts aspectes que cal tenir en compte a l'hora d'escollir una llicència.