< Enrera Capítol 13 La ciència ha de rebutjar el copyright [1] Hauria de ser un obvietat que la literatura científica existeix per divulgar el coneixement científic i que les revistes científiques existeixen per facilitar aquest procés. Per tant, les normes d'ús de la literatura científica haurien d'estar dissenyades per ajudar a assolir aquest objectiu. Les normes que tenim actualment, conegudes com a copyright (drets d'autor), es van establir a l'època de la impremta, un mètode intrínsecament centralitzat de producció massiva de còpies. En el context de la impremta, el copyright sobre els articles de les revistes només imposava restriccions sobre els editors de les revistes, obligant-los a obtenir permís per publicar un article, i sobre possibles plagiaris. Això ajudava les revistes a funcionar i a divulgar el coneixement sense interferir en el profitós treball dels científics o estudiants, ja sigui com a escriptors o com a lectors d'articles. Aquestes normes estan ben adequades a aquell sistema. La tecnologia moderna per a les publicacions científiques, però, és la World Wide Web, és a dir Internet. Quines normes assegurarien millor la màxima divulgació dels articles científics i del coneixement a la xarxa? Els articles s'haurien de distribuir en formats que no fossin privatius, amb accés obert per a tothom. I tothom hauria de tenir el dret de reproduir els articles, és a dir, de tornar-los a publicar íntegrament amb l'adequada atribució. Aquestes normes s'haurien d'aplicar tant als articles passats com als futurs, quan es distribueixen en format electrònic. Però no hi ha cap necessitat crucial de canviar el sistema de copyright actual aplicat a l'edició impresa de revistes, perquè el problema no és en aquest àmbit. Malauradament, sembla que no tothom està d'acord amb les obvietats que enceten aquest article. Sembla que molts editors de revistes creuen que l'objectiu de la literatura científica és permetre'ls editar revistes a fi de cobrar subscripcions a científics i estudiants. Aquesta forma de pensar s'anomena "confondre la finalitat amb els mitjans". La seva actitud ha consistit a restringir l'accés a la lectura de literatura científica fins i tot a aquells que poden pagar i que pagaran per això. Fan servir la legislació de copyright, encara vigent malgrat la seva manca d'idoneïtat per a les xarxes informàtiques, com a excusa per impedir que els científics escullin normes noves. En nom de la cooperació científica i del futur de la humanitat, hem de rebutjar aquesta actitud de soca-rel: i no tan sols els sistemes restrictius que s'han instituït, sinó també les prioritats equivocades que els van inspirar. Els editors de revistes de vegades argumenten que l'accés en línia requereix servidors cars de gran capacitat i que han de cobrar tarifes d'accés per poder pagar aquests servidors. Aquest "problema" és una conseqüència de la seva pròpia "solució". Oferiu a tothom la llibertat de poder tenir una rèplica de les publicacions i les biblioteques d'arreu del món crearan llocs web amb rèpliques per respondre a la demanda. Aquesta solució descentralitzada reduirà les necessitats d'ample de banda de la xarxa i permetrà un accés més ràpid, alhora que es protegirà la documentació acadèmica contra pèrdues accidentals. Els editors també sostenen que el fet de pagar els creadors de les pàgines els obliga a cobrar per l'accés. Acceptem la suposició que els creadors de les pàgines han de cobrar, no fos cas que llegir ens fes deixar d'escriure. El cost de l'edició d'un article estàndard està comprès entre un 1% i un 3% del cost de finançar la investigació per produir-lo. Un percentatge tan petit del cost difícilment pot justificar que s'obstaculitzi l'ús dels resultats obtinguts. En lloc d'això, el cost de l'edició es podria cobrir, per exemple, cobrant per pàgines publicades als autors, que al seu torn podrien carregar aquestes despeses als patrocinadors de la investigació. Als patrocinadors no els hauria d'importar, atès que actualment paguen per les publicacions d'una manera més enrevessada, mitjançant les despeses generals que abonen perquè la biblioteca universitària se subscrigui a la revista. Si canviem el model econòmic de manera que els patrocinadors de la investigació cobreixin els costos de l'edició, podem eliminar la necessitat aparent de restringir l'accés. L'autor ocasional que no estigués afiliat a cap institució o empresa, i que no tingués cap patrocinador per a la investigació, podria estar exempt del pagament per pàgines publicades, de manera que els costos es carregarien als autors patrocinats. Una altra justificació per a les tarifes d'accés a les publicacions en línia és el finançament de la conversió dels arxius impresos en paper d'un revista a un format en línia. Aquesta feina s'ha de fer, però hauríem de cercar maneres alternatives de finançar-la que no comportin obstruir l'accés als resultats. La feina en si no serà pas més difícil ni més costosa. Digitalitzar els fitxers i desaprofitar-ne el resultat restringint-hi l'accés és una política autodestructiva. La Constitució dels EUA diu que el copyright existeix "per a promoure el progrés de la ciència". Quan el copyright impedeix el progrés de la ciència, la ciència ha de rebutjar el copyright. NOTES · ^ 1. Aquest article es va publicar originàriament a http://www.nature.com el 1991, a la secció "Web Debates"; aquesta versió forma part del llibre Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 05/07/2008.