|
< Enrera Capítol 16 Els perills de les patents de programari [1] És possible que conegueu la meva feina en el camp del programari lliure. Aquesta xerrada no tracta d'això. Aquesta xerrada tracta d'una manera de fer un mal ús de les lleis perquè el desenvolupament de programari sigui una activitat perillosa. Això és, més o menys, el que passa quan la legislació de patents s'aplica al camp del programari. Aquesta xerrada no tracta del fet de patentar programari. Aquesta és una manera molt negativa, una manera enganyosa, de descriure la qüestió, perquè no és una qüestió sobre el fet de patentar programes individuals. Si fos així, no tindria cap importància, seria una qüestió bàsicament innòcua. En lloc d'això, aquesta xerrada tracta del fet de patentar idees. Totes les patents protegeixen alguna idea. Les patents de programari són patents que protegeixen idees informàtiques, idees que s'utilitzarien a l'hora de desenvolupar programari. Això és el que les converteix en un obstacle perillós per al desenvolupament de programari. És possible que hàgiu sentit gent utilitzant un terme enganyós: "propietat intel·lectual". Aquest terme, com podeu veure, s'utilitza de manera esbiaixada: pressuposa que, es parli del que es parli, la manera de tractar la cosa en qüestió consisteix a considerar-la un tipus de propietat, quan de fet aquesta és una de les moltes alternatives possibles. Aquest terme, "propietat intel·lectual", prejutja la qüestió més bàsica de totes en qualsevol camp de què es tracti. No condueix a una manera de pensar clara i oberta. El terme presenta un altre problema, que no té res a veure amb el foment de cap opinió: interfereix fins i tot en la comprensió dels fets. El terme "propietat intel·lectual" és un popurri de conceptes: barreja aspectes legals que són totalment dispars, com el copyright i les patents, que són coses totalment diferents. Són diferents en tots i cadascun de llurs detalls. També s'hi barregen les marques, que encara són més diferents, i altres coses amb què ens topem amb menys freqüència. Cap d'elles no té res a veure amb les altres. Els seus orígens històrics són totalment separats, llurs lleis es van dissenyar d'una manera independent i cobrien diferents activitats i aspectes de la vida. Les qüestions de debat públic que susciten no tenen res a veure les unes amb les altres, de manera que si s'intenta tractar-les totes alhora, barrejant-les, sens dubte arribareu a conclusions absurdes. Literalment, no es pot tenir cap opinió sensata ni intel·ligent sobre la "propietat intel·lectual". Així que si voleu pensar amb claredat, no les barregeu. Penseu primer en el copyright i, després, en les patents. Estudieu la legislació del copyright i, per separat, la de patents. Aquestes són algunes de les diferències més importants que existeixen entre el copyright i les patents:
Les patents són un monopoli absolut sobre l'ús d'una idea. Encara que demostréssiu que la idea va ser vostra, aquest fet seria totalment irrellevant si la idea hagués estat patentada per una altra persona. Espero que us oblideu del copyright durant la resta d'aquesta xerrada, perquè aquesta xerrada tracta sobre patents, i mai no s'hauria de barrejar el copyright amb les patents, fet necessari a fi d'entendre amb claredat aquests conceptes jurídics. Imagineu què passaria en la comprensió de la química (o la cuina) aplicada si es confongués l'aigua amb l'etanol. Quan sentim descriure el sistema de patents, sovint es fa des del punt de vista d'algú que pretén aconseguir una patent: com seria si aconseguíssiu una patent, com seria si poguéssiu caminar pel carrer amb una patent a la butxaca, de manera que de tant en tant la poguéssiu treure i, assenyalant-la davant d'algú, diguéssiu "Dóna'm els diners!". Hi ha un motiu per a aquesta interpretació esbiaixada: la majoria de persones que parlen del sistema de patents hi tenen algun interès i, per tant, volen que us agradi. Hi ha un altre motiu: el sistema de patents és molt semblant a una loteria, perquè només una petita part de les patents aporta realment beneficis als seus titulars. De fet, The Economist una vegada el va comparar a una "loteria enrevessada i costosa en temps". Si mai heu vist anuncis de la loteria, sempre us inciten a pensar sobre el fet que us toqui. No inciten pas a pensar que perdreu, encara que perdre és molt més probable. El mateix passa amb els anuncis sobre el sistema de patents: sempre inciten a pensar que sereu el guanyador. Per contrarestar aquest biaix, descriuré el sistema de patents des del punt de vista de les víctimes, és a dir, des del punt de vista d'algú que vol desenvolupar programari però es veu obligat a fer front a un sistema de patents de programari que podria comportar una demanda judicial. Per tant, quina és la primera cosa que fareu quan hàgiu tingut una idea sobre el tipus de programa que voleu escriure? La primera cosa que hauríeu de mirar de fer, de cara al sistema de patents, és esbrinar quines són les patents que podrien protegir el programa que voleu escriure. Això és impossible. El motiu és que algunes de les sol·licituds de patent en tràmit són secretes. Pot ser que es facin públiques al cap d'un període de temps, com ara 18 mesos. Però això és un temps més que suficient per escriure un programa i, fins i tot, publicar-lo, sense saber que s'acabarà publicant una patent i us posaran un plet. Això no només és teoria. El 1984 es va escriure el programa compress, un programa per a la compressió de dades. Aleshores no hi havia cap patent sobre l'algorisme de compressió LZW que feia servir el programa. El 1985, però, als EUA es va publicar una patent sobre aquest algorisme i, durant els anys següents, els qui distribuïen el programa compress van començar a rebre amenaces. L'autor del compress no podia saber de cap manera que probablement s'arriscava a rebre una demanda judicial. Tot el que va fer va ser utilitzar una idea que havia trobat en una revista especialitzada, tal com sempre havien fet els programadors. No es va imaginar que ja no es podien fer servir idees trobades en una revista sense córrer riscos. Deixem de banda aquest problema. Les patents en vigor són publicades per l'oficina de patents, de manera que es pot accedir a la llarguíssima llista de patents i veure exactament què diuen. Naturalment, seria impossible llegir-se la llista sencera perquè n'hi ha moltíssimes, massa. Als EUA hi ha centenars de milers de patents de programari. No hi ha cap manera de fer un seguiment dels aspectes de què tracten totes elles. S'hauria de mirar de fer una cerca de les més rellevants. Hi ha gent que diu que això hauria de ser senzill en l'època moderna dels ordinadors. Es podria fer una cerca per paraules clau, etc., però això només funciona fins a un cert punt. Trobareu algunes patents en l'àmbit en qüestió, però no necessàriament totes. Per exemple, hi havia una patent de programari (que actualment ja deu haver prescrit) sobre el càlcul en ordre natural per a fulls de càlcul. Això bàsicament vol dir que quan determinades caselles depenen d'unes altres, sempre es torna a calcular tot segons les dependències que hi hagi, de manera que, després de cada càlcul, tot queda actualitzat. Els primers fulls calculaven de dalt cap a baix, de manera que, si una casella depenia d'una altra casella de més avall, i es repetia vàries vegades aquest pas, s'havia de refer el càlcul diverses vegades per obtenir els valors nous i que es propaguessin cap amunt. (Se suposava que les dependències s'havien de fer cap a caselles que eren més amunt). Aleshores algú va pensar que es podrien fer els càlculs de manera que cada casella es tornés a calcular en funció de les caselles de què depenia. Aquest algorisme s'anomena classificació topològica. La primera referència a ella que he trobat és del 1963. La patent en qüestió protegia desenes de maneres diferents d'aplicar la classificació topològica. Però no hauríeu trobat pas aquesta patent cercant "full de càlcul". No l'hauríeu trobat cercant "ordre natural" o "classificació topològica". No contenia cap d'aquests termes. De fet, estava descrita com a mètode per a "compilar fórmules en codi objecte". La primera vegada que la vaig veure, vaig pensar que no era la patent que cercava. Imaginem que teniu una llista de patents i voleu veure allò que no està permès fer. Si mireu d'estudiar aquestes patents, trobareu que són molt difícils d'entendre, ja que s'escriuen en un llenguatge jurídic tortuós, el significat del qual és molt difícil de comprendre. Les coses que diuen les oficines de patents sovint no volen dir el que sembla que vulguin dir. Els anys vuitanta el govern australià va fer un estudi sobre el sistema de patents, en què s'arribava a la conclusió que, a banda de la pressió internacional, no hi havia cap motiu per tenir un sistema de patents, ja que no era beneficiós per a la societat, i recomanava que, si no fos per la pressió internacional, caldria eliminar-lo. Una de les coses que s'hi mencionava és que els enginyers no intenten llegir les patents per aprendre alguna cosa perquè són massa difícils d'entendre. Se citava un enginyer que deia: "No sóc capaç de reconèixer les meves pròpies invencions quan estan escrites en l'idioma de les patents". Això no només és teoria. Cap a l'any 1990 un programador, Paul Heckel, va demandar Apple perquè afirmava que l'Hypercard infringia un parell de patents de les quals era titular. La primera vegada que va veure l'Hypercard no va pensar que tingués res a veure amb les seves patents, amb les seves "invencions". No s'hi assemblava. Quan el seu advocat li va dir que es podia interpretar que les patents protegien part de l'Hypercard, va decidir atacar Apple. En una xerrada que vaig fer sobre aquest tema a Stanford, aquest programador es trobava entre el públic, i va dir: "Això no és veritat, el que passava és que senzillament no entenia l'abast de la meva protecció!". Jo vaig respondre: "Això és precisament el que he dit". Per tant, a la pràctica s'ha de passar molt de temps parlant amb els advocats per deduir el que aquestes patents us prohibeixen de fer. Al capdavall us diran alguna cosa com ara aquesta: "Si feu alguna cosa aquí, segur que perdeu; si feu alguna cosa aquí (Stallman gesticula i assenyala una gran àrea), hi ha força possibilitats que perdeu, i si no voleu córrer cap risc, no us acosteu a aquesta àrea (torna a gesticular i assenyala una àrea encara més gran). I, per cert, l'atzar té un paper important en el resultat de tota demanda judicial". Ara que ja hem definit un escenari previsible per fer negocis (!), què voleu fer? Doncs hi ha tres maneres diferents de procedir, qualsevol de les quals es pot aplicar en alguns casos. Són les següents: 1. Evitar la patent. 2. Obtenir la llicència de la patent. 3. Revocar judicialment la patent. Voldria explicar aquestes tres possibilitats i per què són viables o inviables. Evitar la patent "Evitar la patent" vol dir no fer servir la idea que protegeix la patent. Això pot ser fàcil o difícil, segons la idea en qüestió. De vegades, es patenta una funció. En aquests casos, es pot evitar la patent si no es fa servir aquella funció determinada. I, per tant, llavors tot passa a dependre del grau d'importància de la funció en qüestió. En alguns casos, es pot passar sense ella. Fa un temps, els usuaris del processador de textos XyWrite van rebre una versió retallada del programa per correu. En aquesta versió retallada s'havia eliminat una funció que permetia predefinir abreviatures. És a dir, que quan escrivies una abreviatura seguida d'un signe de puntuació, se substituïa immediatament per alguna ampliació de l'abreviatura. Això permetia definir l'abreviatura per a alguna frase llarga, escriure només l'abreviatura i fer que la frase aparegués al document. Els desenvolupadors em van escriure parlant d'aquesta qüestió perquè sabien que l'editor Emacs té una funció similar. De fet, la tenia des dels anys setanta. Això era interessant perquè em va demostrar que com a mínim he tingut una idea patentable en la meva vida. Sé que és patentable perquè algú la va patentar posteriorment! De fet van tenir en compte les tres possibilitats. Primer van mirar de negociar amb el titular de la patent, que va resultar que no negociava de bona fe. Després van mirar si tenien cap possibilitat de revocar la patent. El que van decidir fer va ser retirar la funció. Es pot passar sense aquesta funció. Si al processador de textos només li falta aquesta funció, potser la gent el continuarà fent servir. Però a mesura que es van eliminant funcions, finalment acabes amb un programa que la gent no considera gaire bo i és probable que el rebutgin. Aquesta és una patent força limitada sobre una funció molt específica. Què podem fer davant la patent de British Telecom sobre la navegació per hiperenllaços amb accés telefònic? La navegació per hiperenllaços és absolutament essencial per a un dels usos més importants dels ordinadors actuals. L'accés telefònic també és essencial. Com t'ho fas sense aquesta funció? De fet, no és ni una funció, sinó una combinació de dues funcions juxtaposades d'una manera arbitrària. S'assembla força a tenir una patent sobre un sofà i una televisió en una mateixa sala. De vegades la idea patentada és tan àmplia i bàsica que pràcticament abasta tot un camp. Per exemple, la idea del xifratge de claus públiques, que es va patentar als EUA. La patent va prescriure el 1997. Fins aleshores, en gran part va impedir l'ús del xifratge de claus públiques als EUA. Un seguit de programes que es van començar a desenvolupar van ser anihilats: mai no van acabar d'estar disponibles perquè els titulars de la patent van amenaçar llurs creadors. Però un programa se'n va sortir, el PGP, que inicialment es va publicar com a programari lliure. Sembla que els titulars de la patent, quan es disposaven a atacar, es van adonar que això els podria donar molt mala premsa. De manera que van imposar restriccions i només van permetre que fos per a ús no comercial, fet que implicava que no podria guanyar gaires adeptes. D'aquesta manera van restringir l'ús del xifratge de claus públiques durant més d'una dècada. No hi havia cap manera de saltar-se aquesta patent. No es podia fer res que fos comparable al xifratge de claus públiques. De vegades es patenta un algorisme determinat. Per exemple, hi ha una patent sobre una versió optimitzada de la transformada ràpida de Fourier (FFT). Aquesta versió s'executa aproximadament el doble de ràpid. Aquesta patent es pot evitar fent servir una FFT ordinària en el programa. Aquella part del programa trigarà el doble de temps. Potser això no té importància, potser només és una petita part del temps d'execució del programa. Potser si triga el doble de temps, realment no es notarà. O potser el programa no funcionarà de cap de les maneres perquè trigarà el doble del temps real per a fer la feina. Els efectes varien. De vegades es pot trobar un algorisme millor. Això pot ser útil o no. Com que no podíem fer servir el compress al projecte GNU, vam començar a buscar un algorisme alternatiu per a la compressió de dades. Algú ens va escriure dient que en tenia un: havia escrit un programa i decidit que ens el volia oferir. Estàvem a punt de publicar-lo. De casualitat, vaig veure un exemplar del New York Times, que casualment portava la columna setmanal de patents. (No llegia el Times més que un cop cada pocs mesos). Hi vaig fer un cop d'ull i deia que algú havia tret una patent per "inventar un nou mètode de comprimir dades". Vaig pensar que més valia que fes una ullada a aquesta patent. Vaig fer-me amb una còpia i va resultar que protegia el programa que volíem publicar al cap d'una setmana. Aquell programa va morir abans de néixer. Més endavant vam trobar un altre algorisme que no estava patentat, el qual es va convertir en el programa gzip, que actualment és la norma de facto per a la compressió de dades. Com a algorisme per a un programa de compressió de dades, estava bé. Tothom que volia comprimir dades podia fer servir el gzip en lloc del compress. El mateix algorisme de compressió LZW patentat es feia servir també en formats d'imatge com ara el GIF. Però en aquest cas, com que el que la gent volia fer no només era comprimir dades, sinó crear una imatge que es pogués visualitzar amb el programari, va resultar extremadament difícil passar a un algorisme diferent. No ho hem pogut fer en 10 anys! Sí, la gent va fer servir l'algorisme gzip per definir un altre format d'imatge, un cop va començar a rebre amenaces de demandes judicials per fer servir fitxers GIF. Quan vam començar a dir a la gent que deixessin de fer servir els fitxers GIF i es passessin al nostre algorisme, la gent deia: "No ho podem fer. Els navegadors encara no admeten el format nou". Els desenvolupadors de navegadors deien: "Això no corre pressa. Al capdavall, ningú no fa servir aquest nou format de fitxer". De fet, la societat té tanta inèrcia en l'ús del format GIF que no hem aconseguit que la gent faci el canvi. A la pràctica, l'ús per part de la comunitat del format GIF encara fa que alguns llocs web adoptin aquest format, amb el resultat que són vulnerables a aquestes amenaces. De fet, la situació encara és més estranya. En realitat hi ha dues patents que protegeixen l'algorisme de compressió LZW. L'oficina de patents ni se'n va adonar que autoritzava dues patents sobre la mateixa cosa: no era capaç de portar un seguiment de l'assumpte. Això té una explicació: cal invertir un temps considerable d'estudi en aquestes dues patents per veure que en realitat tracten de la mateixa cosa. Si fossin patents d'un procés químic, seria molt més fàcil. Es podrien veure les substàncies que es fan servir, què entra, què surt i quines accions físiques es fan. Independentment de com estiguessin descrites, es veuria què són i a partir d'aquí es podria veure que són similars. Si una cosa és purament matemàtica, es pot descriure de moltes maneres molt més diferents. No són superficialment similars. Cal entendre-les realment bé per veure que en realitat parlen de la mateixa cosa. L'oficina de patents no té prou temps per fer-ho. L'oficina de patents dels EUA, fa uns anys, dedicava una mitjana de 17 hores per patent. Aquest temps no és suficient per estudiar-les detingudament, de manera que òbviament cometen errors d'aquesta mena. De fet, us he parlat del programa que va morir abans de néixer. D'aquell algorisme també s'havien publicat dues patents als EUA: aparentment aquest fet és més habitual del que sembla. Evitar una patent pot ser senzill o bé impossible. Pot ser senzill però deixar el programa inservible; depèn del cas. Un altre punt que vull comentar és el següent: De vegades, una empresa o un consorci pot convertir un format o un protocol en la norma de facto. Aleshores, si aquest format o aquest protocol estan patentats, el resultat és desastrós. Fins i tot hi ha normes oficials que estan restringides per patents. El setembre del 2001 hi va haver una gran tempesta política quan el World Wide Web Consortium proposà començar a adoptar normes protegides per patents. La comunitat s'hi va oposar, de manera que van rectificar ells mateixos. Van tornar a insistir que tothom havia de poder aplicar les patents lliurement i que tothom havia de tenir llibertat de poder aplicar els estàndards. Aquesta victòria és interessant. Em sembla que va ser la primera vegada que un organisme de normalització prenia aquesta decisió. És habitual que els organismes de normalització vulguin incloure en una norma alguna cosa restringida per patents i que la gent no tingui dret a aplicar-la lliurement. Hem de trucar a les portes d'altres organismes de normalització perquè canviïn les seves regles. Obtenir la llicència de la patent La segona possibilitat, en lloc d'evitar la patent, consisteix a obtenir-ne la llicència. Això no és necessàriament una opció. El titular de la patent no està obligat a oferir cap llicència, no és obligatori. Fa deu anys, la League for Programming Freedom (Lliga a favor de la llibertat de programar) va rebre una carta demanant ajuda d'una persona la família de la qual fabricava màquines de joc per a casinos i [ja aleshores] feien servir ordinadors. Va rebre una amenaça d'una altra empresa que deia: "tenim una patent. No teniu permís per fabricar això. Plegueu!". Vaig consultar la patent. El que protegia era tenir una sèrie d'ordinadors en una xarxa per executar jocs, de manera que cada ordinador disposava de més d'un joc i permetia jugar a més d'un joc alhora. Veureu que l'oficina de patents realment pensa que es pot qualificar de genial fer alguna cosa més d'una vegada. No s'adonen que, en el món de la informàtica, aquesta és la manera més òbvia de generalitzar qualsevol cosa. Si ho has fet una vegada, ara ho pots fer el nombre de vegades que vulguis, es pot fer una subrutina. Pensen que si fas alguna cosa més d'una vegada, d'alguna manera això vol dir que ets genial, que ningú no et pot portar la contrària i que tens dret a exigir que t'obeeixin. En qualsevol cas, no li van oferir cap llicència. Va haver de tancar la barraca. Ni tan sols es podia permetre anar als tribunals. Jo diria que aquella patent en particular era una idea ben òbvia. És possible que algun jutge hi hagués estat d'acord, però mai no ho sabrem perquè l'afectat no es podia permetre el cost de pledejar davant d'un tribunal. Malgrat tot, molts titulars de patents ofereixen llicències, encara que sovint fan pagar molts diners per tenir-les. L'empresa que oferia la llicència de la patent sobre el càlcul en ordre natural demanava un 5% de les vendes brutes de tots els fulls de càlcul dels EUA. Vaig sentir dir que aquest era el preu barat previ a la demanda judicial: si se'ls obligava a posar una demanda i guanyaven, demanaven més. Potser us podríeu permetre aquest 5% per la llicència d'aquesta patent en concret, però què passa si heu d'obtenir la llicència de 20 patents diferents per fer el programa? Que tots els diners que ingresseu us els gasteu en patents. Què passa si necessiteu la llicència de 21 patents? Els professionals del sector em van dir que, a la pràctica, dues o tres d'aquestes llicències de patents farien inviable qualsevol negoci. Hi ha una situació en què les llicències de patents són una solució molt bona. És el cas de les grans empreses multinacionals, ja que aquestes empreses són titulars de moltes patents i s'intercanvien les llicències mútuament. D'aquesta manera, eviten la major part del perjudici que provoca el sistema de patents i es queden només amb la part bona. IBM va publicar un article a la revista Think (em sembla que era al núm. 5 de 1990) sobre la cartera de patents d'IBM, on es deia que IBM obtenia dos tipus de benefici de les seves 9.000 patents als EUA. (Crec que actualment aquest nombre ha augmentat). Aquests beneficis eren, en primer lloc, cobrar els cànons i, en segon lloc, tenir "accés a les patents d'altres titulars". Deien que el segon benefici és superior al primer en un ordre de magnitud. De manera que el benefici que representava per a IBM poder fer servir les idees patentades per altres empreses era deu vegades el benefici directe que rebia de les llicències de les seves patents. Què vol dir això, realment? Quin és aquest benefici que rep IBM d'aquest "accés a les patents d'altres titulars"? Bàsicament, es tracta del benefici d'estar al marge dels problemes que pot provocar el sistema de patents. El sistema de patents és com una loteria: el que passi amb una patent determinada pot ser no-res, pot ser un cop de sort per al titular de la patent o bé un desastre per a la resta de la gent. Però com que IBM és tan gran, en conjunt li compensa. Poden arribar a mesurar els perjudicis i beneficis mitjans del sistema de patents. Per a ells, els perjudicis del sistema de patents haurien estat deu vegades superiors als beneficis. Dic "haurien estat" perquè IBM, gràcies a l'intercanvi de llicències, evita aquest problema. Aquest problema només existeix en potència, perquè en realitat no els afecta. Però quan calculen els beneficis d'evitar el problema, ho estimen en deu vegades el valor dels diners que ingressen per les seves patents. Aquest fenomen de l'intercanvi de llicències desmenteix un conegut mite, el del "geni que es mor de gana", el mite que les patents "protegeixen" el "petit inventor". (Aquesta terminologia és pura propaganda. No s'hauria de fer servir). La situació és aquesta: Imaginem que hi ha un dissenyador "genial" de qualsevol cosa. Imaginem que ha passat "anys de privacions a les golfes" dissenyant un nou tipus fantàstic de qualsevol cosa i que ara el vol fabricar. No és una vergonya que les grans empreses competeixin amb ell, li desmuntin el negoci i es "mori de gana"? Vull puntualitzar que en el camp de l'alta tecnologia la gent no acostuma a treballar pel seu compte, que les idees no surten del buit (es basen en les idees dels altres) i que actualment aquestes persones tenen força possibilitats de trobar feina si ho necessiten. De manera que aquest plantejament (la idea que una idea genial ve d'una persona genial que treballa sola) no és realista, i la idea que corre el perill de morir-se de gana tampoc no ho és. Però és concebible que algú tingui un idea i que aquesta idea, juntament amb unes altres 100 o 200 idees, pugui ser la base per a fer algun tipus de producte, i que les grans empreses vulguin competir amb aquesta persona. Vegem què passa si pretén fer servir una patent per aturar-les. Podria dir: "no pas, senyors d'IBM, no podeu competir amb mi. Tinc aquesta patent". I IBM respondria: "A veure: quin és el seu producte? Doncs miri, tinc aquesta patent i aquesta i aquesta i aquesta i aquesta i aquesta, i determinades parts del seu producte les infringeixen. Si pensa que es pot enfrontar contra totes elles davant dels tribunals, senzillament n'aniré a buscar unes quantes més, de manera que li proposo que fem un intercanvi de llicències. I aleshores el genial inventor petit diu: "d'acord, fem un intercanvi". De manera que es pot posar a fabricar el seu meravellós producte, però també ho pot fer IBM. IBM obté "accés" a la seva patent i el dret a competir amb l'inventor, la qual cosa vol dir que la patent no l'ha "protegit" en absolut. En realitat el sistema de patents no serveix per a això. Les grans multinacionals eviten, en gran part, els perjudicis del sistema de patents, i principalment només en veuen la cara bona. És per això que volen tenir patents de programari: són ells els que se'n beneficiaran. Però si sou un inventor petit o treballeu per a una empresa petita, aquesta empresa no es podrà permetre aquesta política. Ho intenten. El problema és que les empreses petites no poden fer prou patents per obligar tothom a intercanviar llicències amb elles. Qualsevol patent apunta cap a una direcció determinada. Així doncs, si una empresa petita té patents que apunten cap allà, cap allà i cap allà, i algú de més enllà (l'Stallman assenyala un lloc diferent) li mostra una patent i li reclama els diners, l'empresa petita està perduda. IBM ho pot fer perquè, amb 9.000 patents, apunten en totes direccions: sigueu on sigueu, probablement hi ha una patent d'IBM que apunta cap a vosaltres. De manera que IBM gairebé sempre us pot obligar a intercanviar llicències. Les petites empreses només ocasionalment poden obligar algú a intercanviar una llicència. Diran que volen patents a fi de defensar-se, però no en podran obtenir prou com per a poder-se defensar. Hi ha casos en què fins i tot IBM no pot obligar a intercanviar una llicència. Això passa quan hi ha una empresa que es dedica únicament a aconseguir una patent i exigir diners als altres. L'empresa que tenia la patent de càlcul en ordre natural era exactament una d'aquestes. La seva única activitat es basava a amenaçar la gent amb demandes i a cobrar de la gent que realment creava alguna cosa. No hi ha patents sobre els procediments legals. Suposo que els advocats entenen que seria un pal haver de tractar ells mateixos amb el sistema de patents. El resultat és que és impossible aconseguir una patent per obligar aquesta empresa a intercanviar llicències. Per això es dediquen a esprémer la gent. Però m'imagino que les empreses com ara IBM pensen que això és part del preu que s'ha de pagar per poder fer negocis, de manera que poden acomodar-s'hi. Per tant, aquesta és la possibilitat que hi ha d'obtenir la llicència d'una patent, que pot ser possible o no, i pot ser que us ho pugueu permetre o no, la qual cosa ens porta a la nostra tercera possibilitat. Revocar judicialment la patent En principi, perquè una cosa es pugui patentar, ha de ser nova, útil i no evident. (Aquesta és la terminologia que es fa servir als EUA. Em sembla que als altres països es fan servir altres termes que hi són força equivalents). És clar que, quan l'oficina de patents entra en joc, comencen a interpretar què vol dir "nou" i "no evident". "Nou" acaba volent dir "no ho tenim arxivat" i "no evident" acostuma a voler dir "no evident per a algú amb un coeficient d'intel·ligència de 50". Una persona que estudia la majoria de les patents de programari que es publiquen als EUA (o almenys s'hi dedicava, no sé si encara dóna l'abast) deia que el 90% no passarien la "prova de Crystal City", que volia dir que si el personal de l'oficina de patents s'acostés al quiosc més proper i fes un cop d'ull a algunes revistes d'informàtica, veurien que aquestes idees ja eren conegudes. L'oficina de patents fa coses que són tan evidentment estúpides, que no caldria conèixer ni l'estat de la tècnica per veure que són estúpides. Això no es limita al programari. Una vegada vaig consultar la famosa patent del ratolí de Harvard, que es publicà després que Harvard creés un ratolí per enginyeria genètica amb un gen que provocava el càncer. El gen cancerigen ja era conegut, i es va introduir mitjançant tècniques conegudes en una soca de ratolins ja existent. La patent que van aconseguir protegia el fet d'introduir qualsevol gen cancerigen en qualsevol tipus de mamífer per mitjà de qualsevol procediment. No cal saber res d'enginyeria genètica per entendre que això és ridícul. Tinc entès que aquest "excés de reivindicació" és una pràctica habitual, i que l'oficina de patents dels EUA de vegades convida els sol·licitants de les patents a ampliar-ne les reivindicacions. Bàsicament es tracta de fer les reivindicacions el més àmplies possible fins que es consideri que es topa amb alguna cosa que és clarament un art previ. Fixeu-vos en tot el terreny que un pot arribar a acaparar en l'espai mental. Quan els programadors analitzen moltes de les patents de programari diuen: "això és ridículament evident!". Els buròcrates del ram de les patents tenen tot tipus d'excuses per justificar que desconeixen el que pensen els programadors. Diuen: "sí, però això s'ha de considerar en els termes de la situació existent fa deu o vint anys". Aleshores van descobrir que si repetien una cosa fins a la sacietat, hom pot arribar a perdre el nord. Qualsevol cosa pot semblar poc evident si es descompon suficientment, si s'analitza suficientment. Senzillament es perd tota noció d'obvietat, o almenys de capacitat de justificar qualsevol nivell d'evident o de no evident. Naturalment, després qualifiquen els titulars de patents d'inventors genials, sense excepció: per tant, no podem qüestionar el seu dret a tenir poder sobre el que fem. Si opteu per la via judicial, és possible que els jutges siguin una mica més estrictes sobre el que és evident i el que no ho és. Però el problema és que això costa milions de dòlars. Una vegada vaig sentir parlar d'un cas sobre patents. Recordo que el demandat era Qualcomm, i crec que la decisió del jutge va implicar pagaments d'uns 13 milions de dòlars, la major part dels quals van servir per pagar els advocats d'ambdues parts. Van quedar uns quants milions de dòlars per al demandant (ja que Qualcomm va perdre). En gran mesura, la qüestió de la validesa d'una patent dependrà d'accidents històrics. Molts accidents històrics, com ara exactament què hi havia publicat en un moment determinat i quines d'aquestes coses s'arriben a trobar, quines no es van perdre, dates exactes, etc. Molts accidents històrics determinen si una patent és vàlida. De fet, és estrany que la patent sobre "seguir hiperenllaços juntament amb accés telefònic" de British Telecom se sol·licités el 1975. Em sembla que va ser el 1974 quan vaig crear el paquet Info per primera vegada. Aquest paquet permet navegar pels hiperenllaços, i la gent feia servir el telèfon per trucar i tenir accés al sistema. De manera que, de fet, jo vaig crear una peça d'art previ per a aquesta patent. Aquesta és la segona idea patentable que sé que he tingut en la meva vida. Però em sembla que no en tinc cap prova. No creia que això fos prou interessant com per publicar-ho. Al capdavall, la idea de seguir els hiperenllaços me la va donar la demostració de l'editor d'Englebart. Ell és qui va tenir una idea prou interessant com per publicar-la. Del que jo havia fet, en deia "hipertext de pobre", ja que ho vaig haver d'aplicar en el context de TECO. No era tan potent com el seu hipertext, però com a mínim era útil per cercar documentació, que era tot el que pretenia. Pel que fa a l'existència d'accés telefònic al sistema, sí que n'hi havia, però no se'm va passar pel cap que una cosa tingués res de particular a veure amb l'altra. No podia publicar un article dient: "ei! acabo de crear aquest hipertext de pobre i, sabeu què? A l'ordinador també hi ha línies telefòniques!". Em temo que és impossible precisar la data en què vaig implemetar-ho. Es va publicar d'alguna manera? La veritat és que vam convidar la gent a entrar-hi a través d'ARPANET i a que es connectessin a la nostra màquina, de manera que haurien pogut consultar la documentació amb el programa Info i tenir una idea de com anava la cosa. Si ens ho haguessin preguntat, haurien comprovat que teníem accés telefònic. Com veieu, els accidents històrics determinen si existeix un art previ. És clar que hi ha una publicació d'Englebart sobre l'hipertext, que ells, els demandats, aportaran com a prova. Malgrat tot, em sembla que no diu res sobre el fet de tenir accés telefònic a l'ordinador, de manera que no és clar que n'hi hagi prou amb això. La possibilitat d'una demanda judicial per revocar la patent és una opció. A causa de les despeses, sovint queda descartada d'entrada encara que es disposi de proves sòlides de l'existència d'un art previque haurien de ser suficients per revocar la patent. En conseqüència, una patent no vàlida, una patent que nominalment no hauria d'haver existit (encara que n'hi ha moltíssimes que existeixen) és una arma perillosa. Si rebeu un atac d'algú amb una patent no vàlida, realment us pot donar molts maldecaps. És possible que us el traieu de sobre si els deixeu al descobert mostrant-li l'art previ. Depèn de si això aconsegueix espantar-lo o no. L'altre podria pensar: "això és una trampa, crec que realment no podeu anar a judici, no us ho podeu permetre, de manera que us demandaré igualment". Aquestes tres opcions de vegades poden arribar a ser útils, però no gaire sovint, així que s'ha de fer front a una patent rere l'altra. Cada cop que es pugui trobar una d'aquestes tres possibilitats que es pugui fer servir, després vindrà una altra patent, una altra i una altra. És com travessar un camp de mines. A cada pas que fem, a cada decisió de disseny, segurament no trepitjarem una patent, de manera que podem fer uns quants passos i probablement no hi haurà cap explosió. Però les possibilitats de travessar tot el camp de mines i crear el programa que volem sense trepitjar mai una patent disminueixen a mesura que el programa es va fent més voluminós. Ara bé, la gent sovint em deia: "Home, si hi ha patents en altres camps, per què el de la informàtica n'hauria d'estar exclòs?" Fixeu-vos en quin pressupòsit tan estrany: que d'alguna manera tots hem de patir el sistema de patents. Això és com dir: "Hi ha persones que tenen càncer. Per què n'hauries d'estar exclòs, tu?" Tal com jo ho veig, cada persona que no desenvolupa càncer és una bona cosa. Però darrere d'això hi ha una pregunta menys tendenciosa, una bona pregunta: El món del programari és diferent dels altres camps? La política de patents ha de ser diferent en diferents camps? Si és així, per què? Permeteu-me que toqui aquest tema: Les patents es relacionen d'una manera diferent amb els diferents camps perquè, en els diferents camps, les patents es relacionen d'una manera diferent amb els productes. En un extrem tenim els productes farmacèutics, on es podria patentar una fórmula química determinada, de manera que la patent protegeix exclusivament un producte. Un fàrmac nou no estaria protegit per una patent existent. Si hi hagués d'haver una patent per a aquest nou producte, el titular de la patent seria qui hagués creat el nou producte. Això encaixa amb la idea ingènua del sistema de patents que tenim: si crees un producte nou, n'obtindràs "la patent". La idea és que hi ha una patent per producte i que protegeix la idea del producte. En alguns camps això s'acosta a la realitat, però en altres no s'hi correspon tant. El camp del programari es troba en aquest últim extrem: un programa és la intersecció de moltes patents. Això passa perquè els paquets de programari sovint són molt grans. Fan servir una combinació de moltes idees diferents. Si el programa és nou i no una mera còpia, segurament incorpora una combinació diferent d'idees (materialitzada en un codi escrit de cap i de nou, és clar, perquè no es poden senzillament anomenar les idees i fer que funcionin per art de màgia). S'han de posar en pràctica totes elles. S'han de posar en pràctica totes elles en aquella combinació. El resultat és que fins i tot quan s'escriu un programa, es fan servir moltes idees diferents, qualsevol de les quals pot estar patentada per algú. Un parell poden estar patentades com a combinació per algú. Hi poden haver diverses maneres de descriure una idea, que poden estar patentades per persones diferents. De manera que possiblement hi ha milers de coses, milers de vulnerabilitats en un programa donat, que potser ja ha patentat algú altre. Per això les patents de programari tendeixen a obstruir el progrés del programari, la tasca de desenvolupament de programari. Si parléssim d'"una patent, un producte", llavors aquestes patents no obstruirien el desenvolupament de productes perquè, quan es creés un producte nou, no podria estar ja patentat per ningú més. Però quan un producte correspon a la combinació de moltes idees diferents, és molt probable que el producte nou (ja sigui en part o totalment) ja estigui patentat per alguna altra persona. De fet, avui dia hi ha investigacions econòmiques que mostren que el fet d'imposar un sistema de patents en un camp on hi ha innovació incremental pot endarrerir el progrés. Els defensors de les patents de programari diuen: "D'acord, hi pot haver problemes, però més important que qualsevol problema és que les patents fomentin la innovació i això és tan important que no importen els problemes que pugui provocar". És clar que això ho diuen amb la boca petita perquè és ridícul, però implícitament volen que penseu que, sempre que el sistema de patents promogui el progrés, això compensa tots els possibles costos. Però en realitat no hi ha cap motiu per pensar que promou el progrés. Actualment tenim un model que mostra exactament com les patents poden endarrerir el progrés. El cas en què s'aplica aquest model descriu força bé el camp del programari: la innovació incremental. Per què es troba el programari en aquest extrem de l'espectre? El motiu és que en el cas del programari desenvolupem objectes matemàtics idealitzats. Podem construir un castell complicat i fer que s'aguanti sobre una ratlla ben prima: es mantindrà dret perquè no pesa gens. En altres camps, la gent ha de tractar amb la perversitat de la matèria, dels objectes físics. La matèria fa el que ha de fer. Podeu mirar de modelar-la, però si el comportament real no encaixa en el model, ho teniu difícil, perquè el repte és construir objectes físics que funcionin de debò. Si vull posar una instrucció if en una instrucció while, no m'haig de preocupar de si la instrucció if oscil·larà a una determinada freqüència i fregarà la instrucció while i s'acabarà produint una fractura. No m'haig de preocupar de si oscil·larà a una determinada freqüència alta i induirà un senyal en el valor d'alguna altre variable. No m'haig de preocupar del consum elèctric d'aquella instrucció if, de si pot dissipar el calor en aquella instrucció while ni de si hi haurà una caiguda de tensió en la instrucció while que impedirà el funcionament de la instrucció if. No m'ha de preocupar que si executo el programa en un entorn d'aigua salada, l'aigua salada es pot infiltrar entre la instrucció if i la instrucció while i provocar corrosió. [El públic riu durant tota aquesta estona]. (if i while són instruccions presents a la majoria de llenguatges de programació) No m'haig de preocupar, quan faig referència al valor d'una variable, de si supero el límit de desplegament quan hi faig referència 20 vegades. No m'haig de preocupar de la capacitat que té ni de si hi ha hagut prou temps per a carregar el valor. No m'haig de preocupar, quan escric un programa, de com muntaré físicament cada còpia ni de si tindré accés per a posar la instrucció if dins de la instrucció while. No m'haig de preocupar de com hi tindré accés, en cas que s'espatlli la instrucció if, per retirar-la i canviar-la per una altra. Hi ha molts problemes dels quals no ens hem de preocupar en el programari: això fa que sigui fonamentalment més fàcil escriure un programa que dissenyar un objecte físic que funcioni. Això pot semblar estrany, perquè segurament heu sentit parlar de la dificultat de programar, del gran problema que això representa i de les reflexions que calen per a solucionar-lo. Realment no parlen de la mateixa qüestió a què jo em refereixo. Estic comparant sistemes físics i programes de la mateixa complexitat, el mateix nombre de components. El que dic és que els programes són molt més fàcils de dissenyar que els sistemes físics. Però la intel·ligència de les persones en aquests camps diferents és la mateixa, i així doncs, què fem quan ens trobem davant d'un camp que resulta fàcil? El fem avançar! Fem avançar la nostra capacitat fins al límit. Si els sistemes de la mateixa mida són fàcils, fem sistemes que siguin deu vegades més grans: aleshores sí que seran difícils! Això és el que fem: creem sistemes de programari que són molt més grans en nombre de components que els sistemes físics. Un sistema físic el disseny del qual inclogui un milió de peces diferents és un megaprojecte. Un programa informàtic el disseny del qual inclogui un milió de peces pot ocupar potser 300.000 línies: unes persones, poques, el podrien escriure en un parell d'anys. No es tracta d'un programa especialment gegantí. Em sembla que el disseny del GNU Emacs actualment conté uns quants milions de peces. Té un milió de línies de codi. Es tracta d'un projecte fet amb pràcticament cap tipus de finançament, en gran part fet per gent durant el seu temps lliure. Hi ha una altra gran diferència. Si dissenyeu un producte físic, la següent cosa que heu de fer és dissenyar la fàbrica per produir-lo. La construcció d'aquesta fàbrica pot costar milions o desenes de milions de dòlars, mentre que per fer còpies del programa només cal escriure "copy". Aquesta mateixa ordre copiarà qualsevol programa. Si voleu còpies en un CD, cap problema: creeu un CD mestre i l'envieu a una factoria de còpies de CD. Allà faran servir els mateixos equips que copiaran qualsevol contingut en un CD. No cal crear una fàbrica especialitzada per fabricar cada producte particular. Això comporta una simplificació i reducció enormes en el cost de dissenyar coses. Una empresa automobilística, que invertirà 50 milions de dòlars en la construcció d'una fàbrica per produir un nou model de cotxe, pot contractar uns quants advocats perquè s'encarreguin de les negociacions de les llicències de patents. Fins i tot podrien fer front a una demanda judicial si volguessin. Dissenyar un programa de la mateixa complexitat pot costar 50.000 o 100.000 dòlars. En comparació, el cost de fer front al sistema de patents és demolidor. De fet, el disseny d'un programa de complexitat igual a la del disseny mecànic d'un cotxe comporta probablement un mes de feina. Quants components té un cotxe? És a dir, un cotxe que no porti cap ordinador... [2] No vull dir que sigui fàcil dissenyar-ne un de bo, sinó que no conté tantes peces diferents. El resultat és que l'àmbit de la programació realment és diferent dels altres camps, perquè quan treballem amb material matemàtic, el disseny de les coses resulta molt més fàcil. El resultat és que habitualment creem sistemes que són molt més grans, amb només unes quantes persones. El resultat és que en lloc de parlar d'"un producte, una patent", ens trobem amb un sistema en què un producte inclou moltíssimes idees que podrien haver estat patentades ja per algú. La millor manera d'explicar això per analogia és amb les simfonies. Les simfonies també són llargues, contenen moltes notes i probablement fan servir moltes idees musicals. Imagineu-vos que els governs europeus del segle XVIII haguessin decidit que volien fomentar el progrés de la música simfònica creant l'Oficina Europea de Patents de Música, que concediria patents per a qualsevol tipus d'idea musical que es pogués expressar en paraules. Ara imagineu que som aproximadament l'any 1800, que sou Beethoven i que voleu escriure una simfonia. Us adonareu que crear la vostra simfonia de manera que no infringeixi cap patent serà més difícil que el fet d'escriure una bona simfonia. Quan us hi queixeu, els titulars de les patents us diuen "Oh, Beethoven, només feu que exclamar-vos perquè no teniu idees pròpies. Tot el que voleu és usurpar-nos les nostres invencions". En realitat, Beethoven tenia moltes idees musicals noves, però havia de fer servir moltes idees musicals existents a fi de crear música reconeixible, música que pogués agradar als oïdors, que aquests poguessin reconèixer com a música. Ningú no és tan genial que pugui reinventar la música d'una manera totalment diferent i crear alguna cosa que la gent vulgui escoltar. En Pierre Boulez va dir que intentaria fer-ho, però qui escolta la seva música? Ningú no és tan genial com per poder reinventar tota la informàtica de cap i de nou. Si algú ho fes, el resultat seria una cosa que els usuaris trobarien tan estranya que no la voldrien fer servir. Si considereu un processador de textos actual, hi trobareu, penso, centenars de funcions diferents. Si desenvolupeu un nou processador de textos atractiu i innovador, tindrà algunes idees noves, però per força també centenars d'idees antigues. Si no teniu permís per fer-les servir, no podreu crear un processador de textos innovador. Com que la feina del desenvolupament de programari és tan gran, el resultat és que no necessitem cap esquema artificial per incentivar les idees noves. Només cal que la gent escrigui programari i tindrà idees noves. Si voleu escriure un programa i voleu que sigui bo, algunes idees us vindran al cap i trobareu la manera de fer-ne servir algunes. El que passava abans (perquè jo treballava al ram de la informàtica abans no apareguessin les patents de programari) era que la majoria de desenvolupadors publicaven les idees noves que creien que eren dignes d'atenció, per les quals creien que rebrien reconeixement o respecte. Les idees que eren massa simples o poc impressionants, no les publicaven perquè hauria estat una ximpleria. Ara bé, el sistema de patents se suposa que ha de fomentar la divulgació d'idees. De fet, antigament, ningú no mantenia les idees en secret. El codi sí que era secret, ja que, al capdavall, representava el gruix de la feina. El codi es mantenia secret i es publicaven les idees: d'aquesta manera els treballadors rebien un reconeixement i se sentien respectats. Després que apareguessin les patents de programari, es continuava mantenint el codi en secret i es patentaven les idees, així que de fet no s'ha fomentat la divulgació d'idees de cap manera significativa. Actualment es mantenen en secret les mateixes coses que abans, però les idees que es publicaven perquè tothom les pogués fer servir ara es probable que es patentin i estiguin fora de l'abast durant 20 anys. Què pot fer un país per canviar això? Com hauríem de canviar la política per resoldre aquest problema? Hi ha dos fronts que es poden atacar. Un és el lloc on es publiquen les patents, l'oficina de patents. L'altre és on s'apliquen les patents. Això depèn del que protegeixi la patent. Una manera es tenir un bon criteri per publicar patents. Això pot funcionar en un país que anteriorment no hagi autoritzat les patents de programari, com ara, en gran part, Europa. Simplement reforçar d'una manera clara les normes de l'Oficina Europea de Patents que diuen que el programari no es pot patentar, és una bona solució per Europa. A Europa s'està estudiant una directiva sobre les patents de programari. (Suposo que la directiva tindrà un abast més ampli, però una de les seves implicacions importants és en les patents de programari). Simplement modificar això perquè digui que les idees de programari no es poden patentar mantindrà en gran mesura el problema fora d'Europa, tret d'alguns països que hagin assumit el problema per compte propi; malauradament un d'aquests països és el Regne unit (malauradament per a vosaltres). Aquesta solució no funcionaria als EUA. El motiu és que als EUA ja hi ha un gran nombre de patents de programari, i qualsevol canvi en els criteris de publicació de patents no eliminaria les ja existents [3]. Per tant, als EUA, la solució passa per canviar l'aplicabilitat, l'abast, de les patents: dir que una pura aplicació de programari que s'executi en maquinari d'ús general no infringeix per si mateixa la patent, no està protegida per la patent i que no es pot presentar una demanda per això. Aquest és l'altre tipus de solució. El primer tipus de solució, la solució que especifica el tipus de patents que són vàlides, és una bona solució perquè s'apliqui a Europa. Quan als EUA van aparèixer les patents de programari, no hi hagué debat polític. De fet, ningú no se'n va adonar. El sector del programari, en general, ni se'n va adonar. El 1981 va dictar-se una decisió del Tribunal Suprem dels EUA sobre una patent aplicable a un procés per al tractament del cautxú. La decisió deia que el fet que l'aparell incorporés un ordinador i un programa com a part del procés de tractament del cautxú no el feia impatentable. L'any següent, el tribunal d'apel·lacions que pren en consideració tots els casos de patents va invertir els termes: va dir que el fet que hi hagi un ordinador i un programa utilitzats en el procés ho fa patentable. El fet que hi hagi un ordinador i un programa en qualsevol cosa la fa patentable. Per això als EUA van començar a aparèixer les patents de processos empresarials: perquè els processos empresarials es feien amb ordinadors i això els convertia en patentables. Així doncs, es va prendre aquesta decisió judicial i crec que la patent sobre el càlcul en ordre natural fou una de les primeres o fins i tot potser la primera. Al llarg de la dècada dels vuitanta, no en sabíem res, d'això. Va ser cap al 1990 que els programadors dels EUA van començar a prendre consciència del perill que representaven les patents de programari. Personalment vaig ser testimoni de com es treballava al sector abans i després d'això. No vaig constatar cap mena d'acceleració en el progrés a partir de 1990. Als EUA no hi va haver debat polític, però sí que n'hi ha hagut a Europa, i gros. Fa uns anys hi va haver pressions per esmenar el tractat de Munich, pel qual s'estableix l'Oficina Europea de Patents. Una de les clàusules diu que el programari no és patentable. Les pressions anaven encaminades a esmenar això a fi de permetre les patents de programari, però la comunitat se'n va fer ressò. De fet, van ser els desenvolupadors i els usuaris de programari lliure els que van portar la iniciativa, encara que no som els únics que estem amenaçats per les patents de programari. Tots els desenvolupadors de programari estan amenaçats per les patents de programari, fins i tot ho estan els usuaris de programari. Per exemple, Paul Heckel (quan a Apple no l'espantaven massa les seves amenaces) va amenaçar amb començar a demandar els clients d'Apple. Aleshores Apple es va espantar molt. Van pensar que no es podien permetre que els seus clients rebessin demandes d'aquella mena, encara que les acabessin guanyant. Per tant, els usuaris també poden ser demandats, ja sigui com a estratègia per atacar un desenvolupador, per esprémer diners dels mateixos usuaris o per provocar el caos. Tots els desenvolupadors i usuaris de programari són vulnerables. Però va ser la comunitat per al programari lliure d'Europa la que liderà l'organització de l'oposició. De fet, els països que governen l'Oficina Europea de Patents ja han votat dues vegades en contra d'esmenar aquest tractat. Aleshores va intervenir la Unió Europea i les Direccions Generals de la Unió Europea es van dividir respecte d'aquesta qüestió. La Direcció que té com a finalitat el foment de programari aparentment està en contra de les patents de programari, però no s'ocupa d'aquest tema. Qui se n'ocupa és la Direcció General del Mercat Obert (en anglès, Open Market Directorate), al cap de la qual hi ha una persona que està a favor de les patents de programari. Bàsicament ignoren allò que l'opinió pública els ha transmés. Han proposat una directiva que permetria les patents de programari [4]. El govern francès ja ha dit que hi està en contra. Hi ha gent treballant a nivell d'altres governs europeus per crear oposició contra les patents de programari, i és essencial que això es comenci a fer aquí, a la Gran Bretanya. Segons Hartmut Pilch, un dels líders de la lluita europea contra les patents de programari, el principal impulsor d'aquestes patents és l'oficina de patents del Regne Unit. L'oficina de patents del Regne Unit senzillament no és neutral i s'inclina a favor de les patents de programari. Va realitzar una consulta pública i la majoria de les respostes es van oposar a les patents de programari. Després van elaborar un informe dient que la gent semblava aprovar-les, passant per alt les respostes olímpicament. La comunitat per al programari lliure digué: "envieu-los les respostes a ells i també a nosaltres", i van publicar les respostes, que en general s'hi oposaven. Mai no ho hauríeu deduït de l'informe que va publicar l'oficina de patents del Regne Unit. Fan servir un terme que anomenen "efecte tècnic". Es tracta d'un terme que pot tenir un significat amplíssim. D'entrada sembla voler dir que la idea d'un programa només seria patentable si està relacionada amb actes físics concrets. Si aquesta fos la interpretació, el problema estaria en gran part resolt. Si les úniques idees de programari que es poguessin patentar fossin les que realment estiguessin relacionades amb un resultat tècnic i físic concret, que s'hauria pogut patentar si no es fes servir cap programa, això estaria bé. El problema és que el significat del terme es pot ampliar. Es pot descriure el resultat obtingut executant qualsevol programa com a resultat físic. Com es distingeix aquest resultat físic de qualsevol altre? Doncs com a resultat d'aquest càlcul. El resultat és que l'oficina de patents del Regne Unit proposa una cosa que sembla que ajudaria a solucionar en gran part el problema, però en realitat dóna carta blanca per patentar pràcticament qualsevol cosa. El personal del mateix ministeri també s'ocupa de la qüestió del copyright, que en realitat no té res a veure amb les patents de programari, tret del fet que les persones que se n'ocupen són les mateixes. (Potser el terme "propietat intel·lectual" els ha fet barrejar els temes). És una qüestió d'interpretació de la recent directiva europea sobre el copyright, una llei horrible com la Digital Millennium Copyright Act (DMCA) dels EUA, però els països tenen un cert marge de maniobra a l'hora de decidir com aplicar-la. El Regne Unit proposa la manera més draconiana possible de desplegar aquesta directiva. En gran part es podria reduir el mal que fa si s'apliqués correctament. El Regne Unit vol maximitzar l'efecte tirànic d'aquesta directiva. Sembla que hi ha un grup determinat (el Departament de Comerç i Indústria?) a qui s'ha de posar fre. És imprescindible controlar-ne les activitats i impedir que creïn noves formes de poder. Les patents de programari limiten a tots els desenvolupadors de programari i tots els usuaris d'informàtica lligant-los amb una nova forma de burocràcia. Si les empreses que fan servir ordinadors s'adonessin dels problemes que això els pot crear, haurien declarat la guerra i estic convençut que ho podrien aturar. A les empreses no els agrada quedar lligades per la burocràcia, encara que de vegades es persegueix un objectiu important. En alguns àmbits ens agradaria que el Regne Unit fos més curós a l'hora d'aplicar la burocràcia a determinades empreses, com ara quan es tracta del desplaçament d'animals [5]. Però ens els casos en què això no té un altre objectiu que la creació de monopolis artificials perquè algú pugui interferir en el desenvolupament de programari (esprement diners de desenvolupadors i usuaris), ho hem de rebutjar. Hem de conscienciar els empresaris del que els poden fer les patents de programari i aconseguir que ens donin suport per lluitar contra les patents de programari a Europa. La batalla no s'ha acabat. Encara la podem guanyar. NOTES · ^ 1. Aquesta xerrada va tenir lloc a la Universitat de Cambridge, Londres, el 25 de març de 2002; aquesta versió forma part del llibre Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís. · ^ 2. Una transmissió automàtica té aproximadament 300 o 400 peces úniques i sovint és la part més complicada d'un cotxe. El disseny d'una transmissió pot trigar de sis mesos a un any, i encara es pot tardar més si considerem el temps necessari per construir-la i posar-la en funcionament. Un programa amb 500 o 800 peces funcionals, però, tindria de 200 a 300 línies de codi real i un bon programador probablement trigaria entre un dia i una setmana a escriure'l, provar-lo i depurar-lo. · ^ 3. Parlo de "patents de programari", però què vull dir en realitat? L'oficina de patents dels EUA oficialment no divideix les patents en patents de programari i altres patents. Per tant, de fet, en teoria us podrien demandar per escriure programari en virtut de qualsevol patent si la patent es pogués aplicar a algun programa. Les patents de programari són patents que potencialment es podrien aplicar al programari, patents en virtut de les quals us podrien demandar pel fet d'escriure programari. · ^ 4. El juliol de 2005 el Parlament Europeu va rebutjar la directiva sobre patents de programari per 648 vots en contra, sobre un total de 680 vots. Tanmateix cal que no desem al calaix la problemàtica de les patents de programari, perquè els qui estaven a favor de poder patentar-lo estan intentant fer renéixer la recentment rebutjada directiva. També cal assegurar-se que l'Oficina Europea de Patents (OPE) i les oficines nacionals dels diferents països de la UE deixin de concedir patents sobre programari inclòs en altres tipus d'invents. · ^ 5. Per dificultar que s'estengui la febre aftosa. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 12/10/2008. |