< Enrera Introducció [1] Tota generació té el seu filòsof: un escriptor o un artista que plasma la imaginació d’una època. De vegades aquests filòsofs són reconeguts com a tals, però sovint han de passar unes quantes generacions perquè s’estableixi realment la connexió. Tant si es reconeix com si no, una època determinada ve marcada per la gent que n’expressa els ideals, ja sigui en el xiuxiueig d’un poema o en l’esclat d’un moviment polític. La nostra generació té un filòsof. No és ni artista ni escriptor professional. És un programador. Richard Stallman va començar la seva carrera als laboratoris del Massachusetts Institute of Technology com a programador i arquitecte de programari per a sistemes operatius. Ha construït la seva carrera en l’escena pública, com a programador i arquitecte que ha fundat un moviment per a la llibertat en un món cada cop més definit pel codi. El codi és la tecnologia que fa funcionar els ordinadors. Tant si s’inscriu al programari com si s’enregistra al maquinari, el codi és un conjunt d’instruccions, originàriament escrites en paraules, que controla el funcionament de les màquines. Aquestes màquines (els ordinadors) cada cop defineixen i controlen més la nostra vida. Determinen les connexions telefòniques i la programació televisiva. Decideixen si les seqüències de vídeo es poden transmetre a un ordinador determinat a través d’un enllaç de banda ampla. Controlen les dades que els ordinadors envien als seus fabricants. Aquestes màquines ens controlen i el codi controla aquestes màquines. Quin control hauríem de tenir sobre aquest codi? Quins coneixements? Quina llibertat hauríem de tenir per a compensar el control que permet el codi? Quin poder? Aquestes preguntes són el repte de la vida d’Stallman. Gràcies a tot el que ha escrit i ha dit, ens ha empès a valorar la importància de fer que el codi sigui lliure. Lliure, però no pas en el sentit que els escriptors de codi no siguin remunerats, sinó en el sentit que el control que defineixen els programadors sigui transparent per a tothom i que tothom tingui el dret a agafar aquest control i modificar-lo de la manera que cregui més convenient. D’això va el programari lliure; el programari lliure és una de les respostes a un món creat amb codi. Lliure. Stallman lamenta l’ambigüitat d’aquest terme en anglès (en anglès la paraula free pot voler dir tant “lliure” com “gratuït”), però no hi ha res a lamentar. Els trencaclosques fan pensar la gent, i el terme lliure és un bon exemple de tema per trencar-s’hi el cap. Al ciutadà nord-americà actual, l’expressió "programari lliure" li sona utòpica, impossible. No hi ha res que sigui gratuït (en anglès, free, que té tant el significat de “lliure” com de “gratuït”). Com poden ser lliures les paraules més importants que controlen les màquines més transcendentals que controlen el món? Com pot una societat assenyada aspirar a aquest ideal? Tanmateix, l’estranya connotació de la paraula lliure està en funció de nosaltres, no pas del terme. Lliure té diferents sentits, però només un d’ells és el de “gratuït” (en anglès la paraula free pot voler dir tant “lliure” com “gratuït”). Un sentit molt més profund de lliure, segons Stallman, és el de “lliure” en el sentit de “llibertat d’expressió” o fins i tot de “força de treball lliure”. No pas lliure en el sentit de gratuïtat, sinó en el sentit que existeixen limitacions al seu control per part d’altres. El programari lliure vol dir control transparent i obert al canvi, igual que quan es parla de lleis lliures o de les lleis d’una societat lliure, diem que són lliures quan el control que se’n fa és conegut i obert al canvi. L’objectiu del “moviment per al programari lliure” d’Stallman és fer transparent i susceptible de modificacions tot el codi que sigui possible, mitjançant la seva conversió a programari lliure. Aquesta conversió es du a terme mitjançant un mecanisme extraordinàriament enginyós anomenat copyleft, que s’aplica mitjançant una llicència anomenada GPL. Aprofitant la força de la legislació sobre copyright, el programari lliure no només garanteix que sempre serà obert i susceptible de ser modificat, sinó que els altres programes que facin ús de programari lliure (i això tècnicament es pot considerar com a obra derivada) al seu torn també ha de ser lliure. Si s’utilitza i s’adapta un programa lliure i, en acabat, es publica la versió adaptada, aquesta versió ha de ser tan lliure com la versió original. Ha de ser així, ja que en cas contrari s’estaria infringint el copyright. El programari lliure, igual que les societats lliures, té els seus enemics. Microsoft ha declarat la guerra a la GPL i adverteix tothom qui pari l’orella que la GPL és una llicència "perillosa", encara que els perills que descriu són àmpliament il·lusoris. També hi ha gent que critica la "coerció" que comporta la insistència de la GPL en el fet que les versions modificades també siguin lliures. Però una condició no és una coerció. Si no és una coerció que Microsoft prohibeixi que els usuaris distribueixin versions modificades del seu producte Office sense pagar-li (suposadament) milions de dòlars, llavors tampoc no és una coerció que la GPL insisteixi en el fet que les versions modificades del programari lliure també siguin lliures. I no hem d’oblidar els que qualifiquen d’extremista el missatge d’Stallman. Extremista no ho és pas, ja que, amb gran lucidesa, l’obra d’Stallman és una simple traducció de les llibertats forjades per la nostra tradició en el món anterior al codi. El programari lliure seria una garantia perquè el món controlat pel codi fos tan lliure com la tradició que va construir el món anterior al codi. Per exemple: una societat lliure es regeix per les lleis, però tota societat lliure posa uns límits a aquesta regulació mitjançant les lleis. Cap societat que hagi mantingut les seves lleis en secret podria ser considerada lliure. Cap govern que ocultés la legislació al seus governats tindria cabuda en la nostra tradició. Les lleis controlen, però només ho fan d’una manera justa quan són transparents. I les lleis són transparents només quan aquells a qui s’apliquen, o bé llurs agents (advocats, legisladors), hi poden accedir i controlar-les. Aquesta condició de les lleis supera la competència dels legisladors. Pensem en l’exercici del dret als tribunals nord-americans. Els advocats són contractats pels clients per defensar els interessos dels clients. De vegades els interessos s’han de defensar en un plet. Com a part del procés del plet, els advocats redacten informes que, al seu torn, influeixen en les opinions expressades pels jutges. Aquestes opinions decideixen qui guanya un cas determinat o si una llei en particular té cabuda en el marc d’una constitució. Tot el material d’aquest procés és lliure en el sentit que Stallman utilitza el terme. Els documents jurídics són oberts i lliures, i tothom els pot fer servir. Els arguments són transparents (la qual cosa no vol dir necessàriament que siguin bons) i els raonaments es poden adoptar sense el permís dels advocats que els van idear. Les opinions que en resulten es poden citar en informes posteriors i es poden copiar o integrar en altres informes o opinions. El codi font de la legislació nord-americana és, per disseny i per principi, obert i lliure perquè qualsevol persona se’n pugui servir. I de ben segur que els advocats se’n serveixen, ja que la creativitat dels grans informes s’assoleix reutilitzant el que s’ha dit anteriorment. La font és lliure i tant la creativitat com una determinada activitat econòmica parteixen d’aquesta font. L’activitat econòmica del codi lliure (en el sentit de codi jurídic lliure) no deixa pas els advocats sense feina. Els bufets d’advocats tenen prou incentius per crear nous informes encara que qualsevol persona se’ls pugui copiar. L’advocat és un artesà i la seva obra és pública, però l’artesania no és beneficència. Els advocats cobren i la gent no els encarrega feina pretenent no pagar-la. Contràriament al que podria semblar, aquesta activitat econòmica és ben pròspera i va en augment. Ens podríem imaginar un exercici del dret diferent a aquest: informes i arguments mantinguts en secret, sentències que donessin un resultat però no el raonessin, lleis sota la custòdia de la policia que ningú més pogués consultar, o reglaments que funcionessin sense explicar-ne les normes. Ens podríem imaginar aquesta societat, però mai no la consideraríem una societat lliure. Independentment de si els incentius en aquesta suposada societat estiguessin més ben repartits o repartits d’una manera més eficient, aquesta societat no es podria qualificar de lliure. Per als ideals de llibertat i de vida en una societat lliure, no n’hi ha prou amb l’aplicació eficaç. Ben al contrari, l’obertura i la transparència són les limitacions dins les quals es construeix un sistema jurídic, i no pas opcions que s’hi afegeixen si convé als governants. La vida que regeix el codi informàtic no hauria de ser menys. L’escriptura de codi no és com l’exercici del dret, sinó que és millor, més rica i més productiva, però el dret és un exemple evident que la creativitat i la motivació no depenen del control absolut sobre els productes creats. Com el jazz, les novel·les o l’arquitectura, el dret es construeix a partir de les obres creades amb anterioritat. La creativitat sempre és aquesta possibilitat d’afegir i de canviar. I una societat lliure és la que garanteix que els seus recursos més importants siguin lliures, precisament en aquest sentit. Per primera vegada, aquest llibre recull els articles i les conferències de Richard Stallman d’una manera que deixa ben palesa la seva subtilesa i la seva força. Els articles inclouen un ampli ventall de temes, des del copyright fins a la història del moviment del programari lliure. Inclouen molts arguments no gaire coneguts i, entre ells, una apreciació especialment perspicaç sobre les noves circumstàncies que fan sospitar del copyright en el món digital. Serviran com a recurs per als que volen entendre el pensament d’aquest home poderós: poderós per les seves idees, la seva passió i la seva integritat, encara que mancat de poder en tots els altres sentits. Aquests arguments inspiraran altres persones perquè adoptin aquestes idees i construeixin a partir d’elles. No el conec gaire bé, l’Stallman, però sí que el conec suficientment bé com per saber que és una persona que no agrada fàcilment. És obstinat i, sovint, impacient. Pot deixar anar la seva ràbia tant contra els amics com contra els enemics. És caparrut i persistent, i sempre pacient en ambdues activitats. Malgrat tot, quan el nostre món finalment entengui quin és el poder i el perill del codi (quan finalment vegi que el codi, com les lleis o com el govern, ha de ser transparent per a ser lliure), llavors recordarem aquest programador caparrut i persistent i reconeixerem la visió que amb la seva lluita intenta convertir en una realitat: la visió d’un món on la llibertat i el coneixement sobreviuen al compilador. I ens adonarem que ningú altre, amb els seus actes o paraules, no ha lluitat tant per la llibertat que podria tenir aquesta societat del demà. Encara no hem guanyat aquesta llibertat i potser no l’aconseguirem mai. Però tant si triomfem com si fracassem, en aquests articles es reflecteix el que aquesta llibertat podria ser. I en la vida d’on han sortit aquestes paraules i aquestes obres trobem inspiració per a tothom que, com Stallman, vulgui lluitar per crear aquesta llibertat. Lawrence Lessig Professor de Dret a la Facultat de Dret d’Stanford NOTES · ^ 1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 04/07/2008.