|
< Enrera Capítol 12 Mala interpretació del copyright: un seguit d'errors [1] Alguna cosa estranya i perillosa està passant en la legislació del copyright. D'acord amb la Constitució dels EUA, el copyright existeix per beneficiar els usuaris (la gent que llegeix llibres, que escolta música, que mira pel·lícules o que fa servir programes informàtics): no existeix pel bé d'editors o autors. Malgrat tot, a mesura que la gent rebutja i es nega cada vegada més a obeir les restriccions del copyright que se'ls imposen "pel seu bé", el govern dels EUA va incorporant més restriccions i intenta espantar la gent amenaçant-la amb noves i dures penes perquè s'hi sotmetin. Què ha passat perquè les polítiques de copyright hagin acabat tenint un objectiu diametralment oposat a l'establert inicialment? I com les podem tornar a encarrilar cap a aquell objectiu primigeni? Per entendre-ho, hem d'anar a l'arrel de la legislació del copyright dels EUA: la Constitució dels EUA. El copyright a la Constitució dels EUA Durant la redacció de la Constitució dels EUA, es va proposar la idea que els autors tinguessin dret a un monopoli del copyright: fou rebutjada. Els fundadors del nostre país van adoptar un principi diferent: el copyright no és un dret natural dels autors, sinó una concessió artificial que se'ls atorga en nom del progrés. La Constitució dóna permís perquè existeixi un sistema de copyright amb aquest paràgraf (article primer, secció vuitena):
[El Congrés tindrà el poder] de fomentar el progrés de la ciència i de les arts profitoses garantint als autors i als inventors durant un període de temps limitat el dret exclusiu als seus escrits i descobriments respectius.
L'únic interès dels EUA i l'objectiu principal de concedir el monopoli [del copyright] rau en el bé general que el poble obté arran de les obres dels autors.
El "tracte del copyright" El sistema de copyright es basa en atorgar privilegis i, per tant, beneficis als editors i als autors, però això no es fa pel seu bé, sinó perquè modifiquin el seu comportament: perquè els autors tinguin un incentiu per escriure i publicar més. De fet, el govern sacrifica els drets naturals del poble, en nom del poble, com a part d'un tracte perquè el poble pugui gaudir de més obres publicades. Els juristes anomenen aquest concepte el "tracte del copyright" (copyright bargain). És com l'adquisició per part del govern d'una autopista o d'un avió amb els diners del contribuent, amb l'excepció que el govern en aquest cas es "gasta" la nostra llibertat en lloc dels nostres diners. Però el tracte que tenim actualment, és beneficiós per al poble? Són possibles molts tractes alternatius: quin és el millor? Tots els temes relatius a la política del copyright giren entorn d'aquesta qüestió. Si malinterpretem l'essència de la qüestió, tendirem a prendre decisions incorrectes sobre aquests temes. La Constitució permet atorgar poders de copyright als autors. A la pràctica, els autors acostumen a cedir-los als editors, de manera que sovint són els editors, i no els autors, els qui exerceixen aquests poders i se n'enduen la major part dels beneficis, tot i que és possible que els autors n'obtinguin una petita part. En conseqüència, normalment els que més pressionen per augmentar els poders del copyright són els editors. A fi de reflectir millor la realitat del copyright, en lloc del seu mite, en aquest article es parla dels editors, en lloc dels autors, com a titulars dels poders de copyright. També es parla de "lectors" quan es fa referència als usuaris de les obres subjectes a copyright, encara que no sempre es tracti de llegir, ja que el terme "els usuaris" seria una expressió massa vaga i abstracta. El primer error: "equilibrar la balança" El tracte del copyright dóna prioritat al poble: el benefici dels lectors és un objectiu en si mateix, i els beneficis (si n'hi ha) per als editors no són més que un mitjà per assolir aquest primer objectiu. La prioritat dels interessos dels lectors i la dels interessos dels editors és qualitativament desigual. El primer pas en la mala interpretació de l'objectiu del copyright consisteix a posar els editors al mateix nivell d'importància que els lectors. Sovint es diu que la legislació nord-americana de copyright pretén "equilibrar la balança" entre els interessos dels editors i els dels lectors. Els que citen aquesta interpretació la presenten com una reformulació del principi bàsic reconegut per la Constitució: en altres paraules, se suposa que és equivalent al tracte del copyright. Però ambdues interpretacions no són ni molt menys equivalents: són diferents des del punt de vista conceptual i des del punt de vista de llurs implicacions. El concepte de cercar l'equilibri pressuposa que la diferència entre els interessos dels lectors i els dels editors només és quantitativa i que només es tracta de decidir el "pes" que hem de donar a aquests interessos i en quines situacions s'han d'aplicar. Sovint s'usa el terme "parts interessades" per presentar aquesta situació d'una manera gràfica: aquesta interpretació pressuposa que tots els tipus d'interessos afectats per les decisions polítiques són igual d'importants. Aquesta visió rebutja la distinció qualitativa entre els interessos dels lectors i els dels editors, que és l'arrel de la participació del govern en el tracte del copyright. Les conseqüències d'aquesta alteració són àmplies, ja que la gran protecció sobre el poble que comporta el tracte del copyright (la idea que els privilegis del copyright només es poden justificar en nom dels lectors, mai en nom dels editors) queda anul·lada per la interpretació de "l'equilibri de la balança". Com que l'interès dels editors es considera un objectiu en si mateix, serveix per justificar els privilegis del copyright. En altres paraules, el concepte d'"equilibri" diu que els privilegis es poden justificar en nom d'algú que no sigui el poble. En la pràctica, la conseqüència del concepte d'"equilibri" és que s'inverteix la càrrega de la justificació a l'hora de modificar la legislació de copyright. El tracte del copyright posa la càrrega sobre els editors: han de convèncer els lectors perquè cedeixin algunes llibertats. El concepte d'equilibri a la pràctica fa que s'inverteixi sobre qui recau la càrrega, perquè en general ningú no dubta que els editors es beneficiaran dels privilegis addicionals. Per tant, tret que es pugui demostrar que els lectors en surten perjudicats d'una manera que "contraresti" aquest benefici, ens porten a la conclusió que els editors tenen dret a pràcticament qualsevol privilegi que reclamin. Atès que la idea "d'equilibrar la balança" entre editors i lectors nega als lectors la primacia a la qual tenen dret, l'hem de rebutjar. Equilibri per contrarestar què? Quan el govern compra alguna cosa per al poble, ho fa en nom del poble: la seva responsabilitat és aconseguir el millor tracte possible per al poble, no pas per a la contrapart en l'acord en qüestió. Per exemple, quan signa contractes amb empreses constructores per fer autopistes, el govern mira de gastar el mínim possible de diners públics. Les agències governamentals recorren al concurs públic per aconseguir el preu més baix. A la pràctica el preu mai no pot ser zero, perquè els contractistes mai no presentaran una oferta tan baixa. Encara que no tinguin dret a una consideració especial, sí que gaudeixen dels drets normals dels ciutadans en una societat lliure, incloent-hi el dret a rebutjar contractes que no els beneficiïn: fins i tot l'oferta més baixa presentada serà suficient perquè algun contractista hi guanyi diners. De manera que, en cert sentit, sí que s'estableix un equilibri. No és, però, un equilibri volgut entre dos interessos que mereixin una consideració especial, sinó un equilibri entre un objectiu de caràcter públic i les forces del mercat. El govern intenta aconseguir el millor tracte possible per als conductors contribuents en el context d'una societat i un mercat lliures. En el tracte del copyright, el govern desemborsa la nostra llibertat en comptes dels nostres diners. La llibertat és més valuosa que els diners, per la qual cosa la responsabilitat del govern a l'hora de desemborsar amb saviesa i austeritat quantitats de la nostra llibertat encara és més gran que a l'hora de fer-ho en l'ús dels nostres diners. Els governs mai no han de posar els interessos dels editors al mateix nivell que la llibertat del poble. "Solució transaccional" en lloc d'"equilibri" La idea d'equilibrar els interessos dels lectors i els dels editors és incorrecta per emetre judicis sobre la política de copyright, però certament sí que hi ha dos interessos que s'han de sospesar: dos interessos dels lectors. Els lectors tenen un interès en la seva llibertat a l'hora de fer ús de les obres publicades i, depenent de les circumstàncies, també poden tenir un interès a fomentar la publicació d'obres mitjançant algun sistema d'incentius. La paraula equilibri, en els debats sobre copyright, és una manera abreujada de fer referència al concepte d'equilibrar la balança entre els lectors i els editors. Cal cercar un altre terme, ja que la paraula equilibri en relació als dos interessos dels lectors induiria a confusió. En general, quan una part té dos objectius que parcialment entren en conflicte i no els pot aconseguir tots dos completament, podem dir que cal arribar a una solució transaccional. Per tant, en lloc de parlar de "trobar el bon equilibri" entre les parts, hauríem de dir "assolir la bona solució transaccional entre desemborsar quantitats de la nostra llibertat i conservar-ne". El segon error: maximitzar la producció El segon error de la política de copyright és fixar-se l'objectiu de maximitzar, no només augmentar, el nombre d'obres publicades. El concepte erroni d'"equilibrar la balança" posava els editors al mateix nivell que els lectors: aquest segon error els posa molt per damunt dels lectors. Quan comprem alguna cosa, en general no en comprem totes les existències o el model més car, sinó que ens reservem diners per a d'altres compres adquirint només el que necessitem d'un producte determinat, i escollint-ne un model amb una qualitat que sigui prou bona, però no la més alta possible. El principi dels rendiments decreixents suggereix que el fet de gastar tots els nostres diners en un bé determinat probablement sigui una assignació ineficaç dels recursos. Normalment decidim quedar-nos amb un racó de diners per a altres coses. El rendiment decreixent s'aplica al copyright igual que a qualsevol altra compra. Les primeres llibertats que hauríem de cedir a canvi d'alguna cosa són les que menys trobem a faltar a la vegada que fomenten el màxim possible la publicació d'obres. A mesura que cedim a canvi d'alguna cosa llibertats addicionals cada cop més preuades, comprovem que cada transacció comporta un sacrifici més gran que l'anterior, alhora que aporta un increment més reduït de l'activitat literària. Molt abans que l'increment sigui nul, perfectament podríem decidir que aquest increment no val l'augment de preu que implica: aleshores hauríem arribat a un punt de transacció el resultat del qual és augmentar el nombre de publicacions, però no fins al límit màxim possible. Acceptar l'objectiu de maximitzar la publicació comporta un rebuig inicial de tots aquests tractes més intel·ligents i avantatjosos: equival a afirmar que el poble ha de renunciar a gairebé tota la seva llibertat de fer ús de les obres publicades a canvi de poquíssimes publicacions més. La retòrica de la maximització A la pràctica, l'objectiu de maximitzar la publicació independentment del cost en quantitat de llibertat s'alimenta d'una retòrica molt estesa que afirma que la còpia pública és il·legítima, injusta i intrínsecament dolenta. Per exemple, els editors fan servir el terme pirata per designar la gent que fa còpies, difamació que pretén equiparar l'intercanvi d'informació amb el veí amb l'abordatge a un vaixell. (Antigament eren els autors els que feien servir aquest terme difamatori per descriure els editors que cercaven vies legals per publicar edicions no autoritzades: l'ús actual que en fan els editors és gairebé el contrari). Aquesta retòrica rebutja directament la base constitucional del copyright, però s'autoproclama representant de la inqüestionada tradició del sistema jurídic nord-americà. La retòrica del "pirata" generalment s'accepta perquè abasta tots els mitjans de comunicació de tal manera que poca gent percep el seu extremisme. És eficaç perquè si la còpia pública es bàsicament il·legítima, mai no ens podrem oposar als editors que ens exigeixen que renunciem a la nostra llibertat de copiar. Dit d'una altra manera, quan es repta la gent a que argumenti per què no s'hauria de donar poder addicional als editors, l'argument més important de tots ("volem fer còpies") queda desqualificat d'entrada. Això no deixa cap manera més d'argumentar en contra de l'increment del poder de copyright que no sigui entrar en qüestions secundàries. Per tant, l'oposició actual a un poder de copyright més fort al·lega en contra quasi exclusivament qüestions secundàries, i mai no gosa al·legar la llibertat de distribuir còpies com a valor públic legítim. En realitat pràctica, l'objectiu de la maximització permet als editors argumentar que "tal pràctica determinada redueix les nostres vendes (o creiem que ho podria fer), així que suposem que redueix la publicació en una magnitud desconeguda i, en conseqüència, cal prohibir-la". Se'ns condueix a l'espantosa conclusió que el bé públic es mesura per les vendes dels editors: el que és bo per a General Media és bo per als EUA. El tercer error: maximitzar el poder dels editors Un cop que els editors han obtingut el consentiment per a l'objectiu de la seva política de maximitzar el nombre de publicacions a qualsevol preu, el seu següent pas és deduir que això implica atorgar-los el màxim de poder possible, fent que el copyright abasti qualsevol ús imaginable d'una obra o aplicant qualsevol altre instrument legal, com per exemple les llicències restrictives, per aconseguir un efecte equivalent. Aquest objectiu, que comporta l'abolició de l'"ús raonable" i del "dret sobre la primera venda", està sent objecte de pressió a favor a tots els nivells de govern possibles, des dels estats dels EUA fins als organismes internacionals. Aquesta mesura és un error perquè les normes estrictes sobre copyright obstrueixen la creació de noves obres útils. Per exemple, Shakespeare va utilitzar els arguments d'obres teatrals d'altri publicades unes dècades abans en algunes de les seves obres, de manera que si l'actual legislació de copyright hagués estat en vigor, les seves obres haurien estat il·legals. Fins i tot si desitgéssim el nivell màxim possible de publicacions, independentment del cost per al públic, el fet de maximitzar el poder dels editors és la manera equivocada d'aconseguir-ho. Com a mitjà per a promoure el progrés, és autodestructiu. Resultats dels tres errors La tendència actual en la legislació sobre copyright consisteix a donar als editors poders més amplis durant períodes de temps més llargs. La base conceptual del copyright, en la mesura que resulta distorsionada per aquesta sèrie d'errors, poques vegades ofereix una base per dir no. Els legisladors defensen només de paraula la idea que el copyright té una funció de servei al poble, mentre que en realitat donen als editors tot el que demanen. Per exemple, això és el que va dir el senador Hatch quan va presentar la S. 483, un projecte de llei de 1995 que pretenia augmentar en 20 anys la durada del copyright:
"Crec que hem arribat a aquest punt pel que fa a la qüestió de si la durada actual del copyright protegeix adequadament els interessos dels autors i pel que fa a la qüestió relacionada de si el termini de protecció continua sent un incentiu suficient per a la creació de noves obres d'autoria".
La llei també va ampliar el copyright de les obres que encara no s'han escrit. En les obres fetes per encàrrec, el copyright duraria 95 anys en lloc dels 75 anys que dura avui. Teòricament això augmentaria l'incentiu per escriure nous llibres, però qualsevol editor que reclami la necessitat d'aquest incentiu addicional hauria de fonamentar aquesta pretensió amb projeccions dels balanços de comptabilitat previstos per a l'any 2075. No cal ni dir que el Congrés no va qüestionar els arguments dels editors: el 1998 va ser promulgada una llei que ampliava la durada del copyright. Es va anomenar Sonny Bono Copyright Term Extension Act, en memòria d'un dels seus promotors, que havia mort aquell any un temps abans. La seva vídua, que el va substituir durant la resta del seu mandat, va fer aquesta declaració:
"En realitat, en Sonny volia que el copyright durés per sempre. Els professionals m'han informat que aquest canvi seria anticonstitucional. Us convido a tots a col·laborar amb mi per reforçar les nostres lleis de copyright de totes les maneres que estiguin al nostre abast. Com sabeu, també hi ha la proposta d'en Jack Valenti perquè el copyright duri per sempre menys un dia. Potser el comitè podria tractar aquest assumpte en el pròxim Congrés".
Una altra llei, aprovada el 1996, va convertir en delicte fer un nombre determinat suficient de còpies de qualsevol obra publicada, fins i tot si és per repartir-les entre els amics per simple estima. Anteriorment això no era per res delicte als EUA. Una llei encara pitjor, la Digital Millenium Copyright Act (DMCA), va ser dissenyada per reinstaurar la protecció contra la còpia (mesura que detesten els usuaris de la informàtica) convertint en delicte el fet de trencar aquesta protecció o de, fins i tot, publicar informació sobre com trencar-la. Aquesta llei s'hauria d'anomenar "llei de dominació per part de les empreses mediàtiques" (en anglès aquesta llei tindria les mateixes sigles que la DMCA), perquè a la pràctica ofereix als editors l'oportunitat de redactar la seva pròpia llei de copyright. Aquesta llei diu que poden imposar qualsevol restricció en l'ús d'una obra i que aquestes restriccions tenen valor de llei sempre que l'obra contingui algun tipus de xifratge o gestor de llicències per posar-les en pràctica. Un dels arguments presentats per defensar aquesta llei fou que faria efectiu un tractat recent destinat a augmentar els poders de copyright. Aquest tractat va ser promulgat per l'Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual, organització dominada pels interessos dels titulars de drets d'autor i de patents, amb l'ajuda de la pressió de l'administració Clinton. Com que el tractat només augmenta els poders de copyright, és dubtós que serveixi l'interès públic a cap país. En qualsevol cas, la llei va anar molt més lluny del que era necessari segons el tractat. Les biblioteques van ser una font clau d'oposició a aquesta llei, especialment en els aspectes que impedeixen les formes de copiar considerades d'"ús raonable". Com van respondre els editors? L'exdiputat Pat Schroeder, que actualment forma part del grup de pressió de l'Association of American Publishers (Associació d'Editors Americans), va dir que els editors "no podrien viure si hi hagués el que [les biblioteques] demanen". Com que les biblioteques només demanaven que es mantingués part de l'statu quo, hauríem de respondre preguntant-nos com s'ho havien fet els editor per sobreviure fins al moment actual. El congressista Barney Frank, en una reunió amb mi i altres opositors a aquesta llei, va mostrar fins a quin punt s'ha menystingut la visió que recull la Constitució dels EUA sobre el copyright. Va dir que es necessitaven urgentment nous poders, emparats pel codi penal, perquè la "indústria del cinema està preocupada", igual que la "indústria de la música" i altres "indústries". Jo li vaig preguntar: "però això es fa en nom de l'interès públic?" La seva resposta va ser ben significativa: "per què parla de l'interès públic? Aquesta gent creativa no ha de renunciar als seus drets en nom de l'interès públic!" La "indústria" ha estat identificada amb la "gent creativa" que contracta, el copyright ha estat tractat com si fos un dret propi i la Constitució ha estat capgirada. La DMCA va entrar en vigor el 1998. Tal com està publicada, diu que l'ús raonable continua sent legítim en teoria, però permet als editors prohibir tot el programari o el maquinari amb el qual el podríeu posar en pràctica. A efectes pràctics, l'ús raonable queda prohibit. Basant-se en aquesta llei, la indústria del cinema ha imposat la censura sobre el programari lliure per llegir i reproduir DVD, i fins i tot sobre la informació de com llegir-los. L'abril del 2001, el professor Edward Felten de la universitat de Princeton va ser forçat, sota intimidació i amenaces de demandes judicials, per part de l'Associació Americana de la Indústria d'Enregistrament (RIAA, Recording Industry Association of America), a retirar un article científic en el qual exposava el que havia après sobre una proposta de sistema de xifratge per restringir l'accés als enregistraments musicals. També comencem a veure llibres electrònics que retallen moltes de les llibertats tradicionals dels lectors com, per exemple, la llibertat de deixar un llibre a un amic, de vendre'l a una botiga de llibres de segona mà, de demanar-lo a una biblioteca, de comprar-lo sense donar el propi nom a una base de dades empresarial, fins i tot la llibertat de llegir-lo dues vegades. Els llibres electrònics codificats en general restringeixen totes aquestes activitats: només es poden llegir amb un programari especial secret dissenyat per limitar les llibertats dels lectors. Mai no compraré un d'aquests llibres electrònics xifrats i restringits, i espero que el lector també els rebutgi. Si un llibre electrònic no et dóna les mateixes llibertats que un llibre tradicional en paper, no l'accepteu! Qualsevol persona que publiqui pel seu compte programari que pugui llegir llibres electrònics restringits s'arrisca a ser processat. Un programador rus, Dmitri Skliarov, va ser detingut el 2001 mentre visitava els EUA per parlar en una conferència, perquè havia escrit un programa d'aquest tipus a Rússia, on era legal fer-ho. Ara Rússia també prepara una llei per prohibir-ho, i la Unió Europea recentment n'ha adoptat una altra. Els llibres electrònics per al mercat de masses han estat fins ara un fracàs comercial, però no perquè els lectors hagin decidit defensar la seva llibertat: no eren atractius per altres motius, com ara el fet que les pantalles dels ordinadors no són superfícies còmodes per a la lectura. No ens podem refiar d'aquesta feliç casualitat perquè ens protegeixi a llarg termini: el proper intent de fomentar els llibres electrònics farà servir el "paper electrònic" (objectes similars als llibres on es poden descarregar llibres electrònics xifrats i restringits). Si aquesta superfície similar al paper demostra ser més atractiva que les pantalles actuals dels monitors, hauríem de defensar la nostra llibertat a fi de conservar-la. Mentrestant, els llibres electrònics estan penetrant en diferents nínxols del mercat: la NYU (Universitat de Nova York) i altres escoles d'odontologia obliguen els estudiants a comprar els llibres de text en forma de llibres electrònics restringits. Les empreses mediàtiques encara no estan satisfetes. El 2001 el senador Hollings, finançat per la Disney, va proposar una llei anomenada Security Systems Standards and Certification Act (SSSCA) [2] , que faria que tots els ordinadors (i altres dispositius digitals d'enregistrament i reproducció) incorporessin sistemes de restricció de còpies imposats pel govern. Aquest és el seu objectiu final, però la primera cosa que volen aconseguir és prohibir qualsevol dispositiu que pugui sintonitzar la HDTV (TV d'alta definició) digital tret que estigui dissenyat perquè al públic li sigui impossible "manipular-lo" (és a dir, modificar-lo per fer-ne un ús propi). Atès que el programari lliure és programari que els usuaris poden modificar, ens enfrontem per primera vegada a una proposta de llei que prohibeix explícitament el programari lliure per a una tasca determinada. Segurament, després vindrà la prohibició d'altres feines. Si la FCC adopta aquesta norma, el programari lliure actual com ara el GNU Radio seria censurat. Per impedir que aquestes propostes de llei i aquests reglaments tirin endavant, cal una acció política [3]. Aconseguir el tracte adequat Quina és la manera adequada de determinar la política de copyright? Si el copyright és un tracte fet en nom de la societat, abans de res hauria de servir l'interès públic. El deure del govern a l'hora de vendre la llibertat de la societat és vendre només el que es imprescindible i tan car com sigui possible. Pel cap baix, hauríem de reduir l'abast del copyright tot el que fos possible, mantenint alhora un nivell comparable de publicacions. Com que no podem trobar aquest preu mínim en termes de llibertat mitjançant el sistema del concurs públic, com es fa amb els projectes de construcció, com el podem trobar? Un mètode possible és reduir els privilegis del copyright per etapes i observar-ne els resultats. Detectant si hi ha disminucions mesurables en les publicacions i quan es produeixen, aprendrem quin nivell de poder de copyright és realment necessari per assolir els objectius d'interès públic. Això s'ha de valorar per mitjà de l'observació real, no pel que els editors diguin que passarà, ja que com a part interessada que són tenen tots els motius per fer prediccions exagerades de cataclisme còsmic si els seus poders es veuen reduïts d'alguna manera. La política de copyright té diverses dimensions independents que es poden ajustar per separat. Un cop hàgim trobat el nivell mínim necessari per a una dimensió d'aquesta política, encara podria ser possible reduir altres dimensions del copyright mantenint el nivell de publicació desitjat. Una dimensió important del copyright és la seva durada, que actualment abasta generalment al voltant d'un segle. Reduir el monopoli sobre les còpies a deu anys, a partir de la data en què es publica una obra, seria un bon primer pas. Un altre aspecte del copyright, que abasta la creació d'obres derivades, podria continuar per un període més llarg. Per què comptar des de la data de publicació? Perquè el copyright en les obres no publicades no limita directament la llibertat dels lectors: que tinguem llibertat per copiar una obra no té cap valor si no en tenim còpies. Així que el fet de donar als autors més temps per publicar una obra no fa cap mal. Els autors (que en general són titulars del copyright abans de la publicació de l'obra) difícilment triaran retardar la publicació només per posposar la fi del termini del copyright. Per què deu anys? Perquè aquesta és una proposta assenyada: podem confiar per motius pràctics que aquesta reducció tindria, avui dia, poca repercussió en la viabilitat general del món editorial. En la majoria de mitjans i gèneres, les obres d'èxit són molt rendibles en només uns anys, i fins i tot les obres d'èxit normalment deixen d'editar-se molt abans dels deu anys. Fins i tot per a les obres de referència, la vida útil de les quals pot ser de moltes dècades, un copyright de deu anys hauria de ser suficient: les edicions actualitzades es publiquen amb regularitat i molts lectors compraran l'última versió amb copyright abans de copiar una versió de domini públic de deu anys d'antiguitat. Deu anys encara podria ser més temps del que caldria: un cop estabilitzada la situació, podríem provar de reduir-ho més per ajustar el sistema. En una taula rodona sobre copyright durant una convenció literària, on vaig proposar el termini de deu anys, un famós escriptor del gènere de la fantasia que seia al meu costat va protestar de manera vehement, dient que tot el que passés de cinc anys era intolerable. Però no hem d'aplicar el mateix període de temps a tots els tipus d'obres. El manteniment d'una uniformitat extrema en la política de copyright no és essencial per a l'interès públic, i la legislació de copyright ja inclou moltes excepcions per a mitjans i usos específics. Seria insensat pagar per cada projecte d'autopista el preu dels projectes més difícils de les regions més cares del país. Resulta igualment insensat "pagar" per tot tipus de creació artística el preu més alt, en termes de llibertat, que considerem necessari per a un cas determinat. Potser les novel·les, els diccionaris, els programes informàtics, les cançons, les simfonies i les pel·lícules haurien de tenir un copyright de diferent durada, de manera que poguéssim reduir la durada per a cada tipus d'obra ajustant-la a la que sigui necessària perquè se'n publiquin moltes. Potser les pel·lícules amb una durada superior a una hora podrien tenir un copyright de 20 anys, per tenir en compte llurs costos de producció. En el meu propi camp, la programació informàtica, tres anys haurien de ser suficients, ja que els cicles dels productes són fins i tot més curts que aquests tres anys. Una altra dimensió de la política de copyright és l'abast de l'ús raonable: algunes formes legalment permeses de reproducció d'una obra publicada, totalment o parcialment, encara que estigui protegida pel copyright. El primer pas natural per reduir aquesta dimensió del poder de copyright és permetre la còpia i distribució ocasional privada no comercial, en petita quantitat, entre individus. Això eliminaria la intrusió de la policia de copyright en la vida privada de la gent, però probablement tindria poca repercussió en les vendes de les obres publicades. (Podria ser necessari prendre altres mesures legals per garantir que les llicències restrictives no es puguin utilitzar per substituir el copyright a l'hora de restringir aquest tipus de còpia.) L'experiència de Napster mostra que també hauríem de permetre la redistribució literal i no comercial al públic en general: quan tanta gent vol copiar i compartir, i ho troba tan útil, només els aturaran mesures draconianes, i el públic es mereix rebre el que vol. Per a les novel·les i, en general, per a les obres que s'utilitzen com a entreteniment, la redistribució literal i no comercial podria ser una llibertat suficient per als lectors. Els programes informàtics, que tenen un objectiu funcional (fer determinades tasques), requereixen unes llibertats addicionals, inclosa la llibertat de publicar-ne una versió millorada. Al capítol "Definició de programari lliure" d'aquest llibre s'ofereix una explicació de les llibertats que haurien de tenir els usuaris de la informàtica. No obstant això, una solució transaccional acceptable podria ser que aquestes llibertats fossin universalment disponibles només al cap d'un període de dos o tres anys a partir de la publicació del programa. Els canvis d'aquesta mena podrien adaptar el copyright al desig de la gent de fer servir tecnologia digital per copiar. Sens dubte, els editors trobaran aquestes propostes "desequilibrades", i fins i tot podrien amenaçar amb tancar la barraca i abandonar el joc, però en realitat no ho faran, perquè el joc continuarà sent rendible i serà l'únic joc possible. A l'hora de considerar la reducció de l'abast del copyright, ens hem d'assegurar que les empreses de mitjans de comunicació no es limitin simplement a substituir el copyright pels contractes de llicència d'usuari final. Seria necessari prohibir l'ús de contractes que apliquin restriccions a les còpies que van més enllà de les regulades pel copyright. Aquestes limitacions en el que poden exigir els contractes no negociats del mercat de masses són part integral del sistema jurídic dels EUA . Nota personal Sóc programador, no expert en dret. M'he interessat per les qüestions relatives al copyright perquè és impossible evitar-les en el món de les xarxes informàtiques [4] . Com a usuari d'ordinadors i de xarxes durant trenta anys, valoro les llibertats que hem perdut i les que podríem arribar a perdre. Com a autor, sóc capaç de rebutjar el misticisme romàntic de l'autor com a creador semidiví, a qui apel·len sovint pels editors a fi de justificar l'increment de l'abast del copyright dels autors, poder que posteriorment els autors cediran als editors. La major part d'aquest article consta de fets i raonaments que es poden comprovar i de propostes a partir de les quals hom es pot formar la seva pròpia opinió. Però us demano que accepteu una cosa que només es basa en la meva paraula: que els autors com jo no ens mereixem cap poder especial sobre la gent. Si em voleu recompensar addicionalment pel programari o els llibres que he escrit, acceptaré agraït un xec, però us demano que no renuncieu a la vostra llibertat en nom meu. NOTES · ^ 1. Aquesta és la primera versió publicada d'aquest article i forma part de Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís. · ^ 2. Actualment rebatejada amb el nom de Consumer Broadband and Digital Television Promotion Act (CBDTPA), en anglès és fàcil de recordar amb l'ajuda mnemotècnica següent: "Consume, But Don't Try Programming Anything", que en català significa "consumeix però no intentis programar res". · ^ 3. Si voleu ajudar, recomano els llocs web digitalspeech.org i www.eff.org. · ^ 4. Val a dir que Internet és la xarxa informàtica més gran del món. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 30/08/2008. |