|
< Enrera Capítol 18 Per què el programari ha de ser lliure [1] L'existència del programari inevitablement planteja la qüestió de com s'han de prendre les decisions sobre el seu ús. Per exemple, suposem que una persona que té una còpia d'un programa es troba amb una altra persona que en vol una. Aquestes persones tenen la possibilitat de copiar el programa: qui ha de decidir si això es fa? Les persones implicades? O una tercera persona, anomenada "propietari"? Quan els desenvolupadors de programari prenen en consideració aquestes preguntes parteixen de la suposició que el criteri per a la resposta és maximitzar els beneficis dels desenvolupadors. El poder polític de les empreses ha fet que el govern adoptés tant aquest criteri com la resposta proposada pels desenvolupadors: que el programa té un propietari, generalment una empresa relacionada amb el seu desenvolupament. Voldria estudiar la mateixa pregunta a partir d'un criteri diferent: el de la prosperitat i la llibertat de la societat en general. Aquesta resposta no es pot decidir amb la legislació actual, ja que la llei hauria de sotmetre's a l'ètica, no pas al contrari. La pràctica actual tampoc no respon a la qüestió, tot i que pot oferir respostes possibles. L'única manera de judicar-la és estudiant qui es beneficia i qui surt perjudicat del fet de reconèixer que el programari té propietaris, per què i en quina mesura. En altres paraules, s'hauria de fer una anàlisi de costos i beneficis en nom del conjunt de la societat, tenint en compte la llibertat individual i la producció de béns materials. En aquest article descriuré els efectes de l'existència de propietaris i mostraré que els resultats en són perjudicials. La meva conclusió és que els programadors tenen el deure d'animar la resta d'usuaris a compartir, redistribuir, estudiar i millorar el programari que escriuen: dit d'una altra manera, tenen el deure d'escriure programari lliure [2]. Com justifiquen els propietaris el seu poder Els que es beneficien del sistema actual en què els programes són una propietat esgrimeixen dos arguments per justificar la seves pretensions de ser propietaris dels programes: l'argument emocional i l'argument econòmic. L'argument emocional diu el següent: "Aquest programa porta la meva suor, el meu cor i la meva ànima. L'he fet jo, és meu!" Aquest argument no requereix una refutació seriosa. Els programadors poden esplaiar-se en el sentiment d'aferrament quan els convé, però això no és inevitable. Considereu, per exemple, amb quina acceptació aquests mateixos programadors acostumen a cedir tots els drets a una gran empresa a canvi d'un sou: aquest aferrament emocional s'esvaeix misteriosament. Com a contrast, preneu en consideració els grans artistes i artesans de l'època medieval, que ni tan sols estampaven llur nom a les seves obres. Per a ells, el nom de l'artista no era important. El que importava era que la feina estigués feta i la finalitat que tenia. Aquesta és la visió que va imperar durant segles. L'argument econòmic diu el següent: "Vull ser ric (sovint expressat impròpiament com a 'guanyar-me la vida') i, si no deixeu que em faci ric programant, no programaré. Tothom pensa com jo, de manera que ningú no programarà mai. I aleshores us trobareu que no tindreu cap programa!" Aquesta amenaça sol estar disfressada de consell savi i amistós. Més endavant explicaré per què aquesta amenaça és una fanfarronada. Primer vull esmentar una suposició implícita que es fa més evident en una altra formulació d'aquest argument. Aquesta formulació s'inicia comparant la utilitat social dels programes privatius amb la de l'absència de programes, per després arribar a la conclusió que el desenvolupament de programari privatiu és, en conjunt, beneficiós i que s'ha de fomentar. La fal·làcia està en la comparació de només dos resultats possibles (programari privatiu o absència de programari) i en la suposició que no hi ha cap altra possibilitat. En un sistema de copyright sobre el programari, el desenvolupament de programari s'acostuma a vincular a l'existència d'un propietari que controla l'ús del programari. Mentre existeixi aquest vincle, sovint se'ns presenta la disjuntiva de programari privatiu o no-res. Tanmateix, aquest vincle no és intrínsec ni inevitable: és una conseqüència de la decisió política sociolegal específica que estem qüestionant: la decisió que hi hagi propietaris. Presentar la disjuntiva entre programari privatiu i absència de programari és acceptar el pressupòsit de la pregunta. L'argument contra l'existència de propietaris La qüestió que se'ns planteja és: "El desenvolupament de programari ha d'estar vinculat a l'existència de propietaris que en restringeixin l'ús?" Per tal de respondre a aquesta pregunta, hem de valorar l'efecte en la societat de cadascuna d'aquestes dues activitats d'una manera independent: l'efecte de desenvolupar programari (independentment de les condicions de distribució) i l'efecte de restringir-ne l'ús (suposant que s'hagi desenvolupat el programari). Si una d'aquestes activitats resulta útil i l'altra perjudicial, estaríem en una millor posició si trenquéssim el vincle entre elles i només ens dediquéssim a l'activitat beneficiosa. Dit d'una altra manera, si la restricció de la distribució d'un programa ja creat és perjudicial per al conjunt de la societat, llavors un programador ètic rebutjarà aquesta opció. Per determinar l'efecte de la restricció de l'ús compartit, hem de comparar el valor per a la societat d'un programa restringit (és a dir, privatiu) amb el del mateix programa però ara disponible per a tothom. Això implica comparar dos mons possibles. Aquesta anàlisi també encara el contraargument simple que de vegades s'esgrimeix segons el qual "el benefici per al veí pel fet de donar-li una còpia d'un programa queda contrarestat pel perjudici provocat al propietari". Aquest contraargument pressuposa que el perjudici i el benefici són de la mateixa magnitud. L'anàlisi comporta la comparació d'aquestes dues magnituds, i mostra que el benefici és molt superior. Per tal d'aclarir aquest argument, apliquem-lo a un altre camp: la construcció de carreteres. Existeix la possibilitat de finançar la construcció de totes les carreteres amb peatges. Això comportaria posar punts de peatge a totes les cantonades. Aquest sistema proporcionaria un gran incentiu per millorar les carreteres. També tindria la virtut que els usuaris d'una carretera determinada pagarien per aquesta carretera. Els punts de peatge, però, són una obstrucció artificial a una conducció fluida, ja que no són una conseqüència del funcionament de les carreteres ni dels cotxes. Si comparem la utilitat de les carreteres lliures i les carreteres de peatge, trobem que (suposant que la resta de factors no variïn) les carreteres sense punts de peatge són més barates de construir, més barates de posar en funcionament, més segures i més eficaces a l'hora d'utilitzar-les [3]. Als països pobres, els peatges podrien posar les carreteres fora de l'abast de molts ciutadans. Per tant, les carreteres sense punts de peatge ofereixen més beneficis a la societat per un cost menor: són preferibles per a la societat. En conseqüència, la societat hauria de finançar les carreteres d'una altra manera, no mitjançant peatges. L'ús de les carreteres, un cop construïdes, hauria de ser lliure. Quan els defensors dels peatges els presenten com simplement una manera de recaptar fons, distorsionen les possibilitats de triar disponibles. Els punts de peatge permeten recollir fons, però també fan alguna cosa més: de fet, degraden les carreteres. Les carreteres de peatge no són tan bones com les lliures. Que ens proporcionin més carreteres o carreteres tècnicament superiors no és necessàriament una millora si això implica substituir les carreteres lliures per carreteres de peatge. Naturalment, la construcció de les carreteres lliures costa diners, que la societat ha de pagar d'alguna manera. No obstant això, l'existència dels peatges no és inevitable. Nosaltres, que som els qui al capdavall hem de pagar, traurem més profit dels nostres diners si comprem una carretera lliure. No dic pas que les carreteres de peatge siguin pitjor que l'absència de carreteres. Això seria veritat si el peatge fos tan elevat que pràcticament ningú no fes servir la carretera, encara que és improbable que un recaptador de peatges apliqués aquesta política. Malgrat tot, mentre els peatges provoquin un malbaratament i molèsties considerables, és millor recaptar els fons d'una manera menys obstructiva. A fi d'aplicar el mateix argument al desenvolupament de programari, mostraré que el fet de tenir "cabines de peatge" en els programes útils resulta molt car per a la societat: fa que els programes siguin més cars de construir, més cars de distribuir i menys satisfactoris i eficaços a l'hora d'utilitzar-los. Seguirà que la construcció de programes s'hauria d'estimular d'alguna altra manera. Després explicaré altres mètodes de fomentar i (en la mesura que realment sigui necessari) finançar el desenvolupament de programari. Els perjudicis que causa l'obstrucció contra el programari Suposem que s'ha desenvolupat un programa i que s'han efectuat els pagaments necessaris per al seu desenvolupament. Ara la societat ha de decidir si el vol fer privatiu o si vol permetre que es comparteixi i s'utilitzi lliurement. Suposem que l'existència del programa i la seva disponibilitat són desitjables [4]. Les restriccions en la distribució i modificació del programa no en poden facilitar l'ús, només hi poden interferir, de manera que l'efecte només pot ser negatiu. Però fins a quin punt? I de quina manera? Aquesta obstrucció provoca tres nivells diferents de perjudicis materials: 1. Menys gent fa servir el programa. 2. Cap usuari no pot adaptar ni millorar el programa. 3. La resta de desenvolupadors no poden aprendre del programa ni crear un treball nou a partir del programa. Cada nivell de perjudici material porta associat un perjudici psicosocial. Em refereixo a l'efecte que tenen les decisions de la gent sobre els seus sentiments, actituds i predisposicions posteriors. Aquests canvis en la manera de pensar de les persones tindran després un efecte posterior en llur relació amb els seus conciutadans, i poden tenir conseqüències materials. Els tres nivells de perjudicis materials desaprofiten part del valor que podria aportar el programa, però no el poden reduir a zero. Si desaprofiten pràcticament tot el valor del programa, el fet d'escriure el programa perjudica la societat com a màxim en la mesura de l'esforç que es va dedicar a escriure el programa. Es pot argumentar que els programes la venda dels quals és rendible han d'aportar algun benefici material net i directe. Malgrat tot, si considerem el perjudici psicosocial associat, no hi ha límit en el perjudici que pot provocar el desenvolupament de programari privatiu. Obstrucció de l'ús de programes El primer nivell de perjudici impedeix el simple ús d'un programa. La còpia d'un programa té un cost marginal pràcticament nul (cost que pot pagar l'usuari fent ell mateix la feina) i, per tant, en el mercat lliure, tindria un preu pràcticament nul. L'import d'una llicència desincentiva considerablement l'ús d'un programa. Si un programa de gran utilitat és privatiu, el farà servir molta menys gent. No costa gaire de veure que la contribució total d'un programa a la societat es redueix si se li assigna un propietari. Els usuaris potencials del programa, davant del requisit de pagar per fer-lo servir, poden optar per pagar o per renunciar a l'ús del programa. Quan un usuari decideix pagar, la transferència de riquesa entre les dues parts és de suma zero. Però cada vegada que algú decideix renunciar a l'ús del programa, la persona en qüestió es veu perjudicada sense que ningú en rebi cap benefici. La suma de nombres negatius i zeros ha de ser negativa. Però això no redueix el volum de feina necessari per desenvolupar el programa. El resultat és que l'eficàcia de tot el procés, mesurada en satisfacció per a l'usuari per hora de feina invertida, disminueix. Això reflecteix una diferència essencial entre les còpies de programes i les de cotxes, cadires o entrepans. Les màquines per copiar objectes materials només existeixen en la ciència-ficció. Però copiar programes és molt fàcil: qualsevol persona pot fer tantes còpies com vulgui, amb molt poc esforç. El cas dels objectes materials és diferent perquè la matèria es conserva: cada còpia nova s'ha de construir a partir de primeres matèries de la mateixa manera que es va construir l'original. En el cas dels objectes materials, té sentit que hi hagi una manca d'incentiu en el seu ús, ja que quants menys objectes es comprin, més es redueixen les quantitats de primeres matèries i la feina necessàries per produir-los. Val a dir que generalment també hi ha un cost inicial, un cost de desenvolupament, que es reparteix en el procés de producció. Però mentre que el cost marginal de producció sigui considerable, el fet d'afegir-hi una part del cost de desenvolupament no marca cap diferència qualitativa. I no comporta la imposició de restriccions en la llibertat dels usuaris normals. D'altra banda, el fet d'imposar un preu a una cosa que altrament seria gratuïta, és un canvi qualitatiu. Un import per a la distribució de programari imposat d'una manera centralitzada és un gran desincentiu. A més, la producció centralitzada com es fa actualment és ineficaç fins i tot com a mitjà per distribuir còpies de programari. El sistema comporta embolicar discos o cintes físics en un embalatge superflu, enviar-los en gran quantitat arreu del món i emmagatzemar-los per posar-los a la venda. Aquest cost es presenta com una despesa comercial, mentre que en realitat és part del malbaratament provocat pel fet de l'existència de propietaris. Danys en la cohesió social Suposeu que teniu un programa determinat i que seria útil compartir-lo amb el vostre veí. Com a consideració ètica envers el vostre veí, hauríeu de pensar que una manera adequada de portar aquesta situació permetria que els dos el poguéssiu fer servir. Una proposta que permeti que només un dels dos utilitzi el programa, i que l'altre n'estigui privat, és una proposta que divideix: cap dels dos l'hauria de trobar acceptable. El fet de signar un contracte de llicència de programari típic és una traïció al vostre veí: "Prometo privar el meu veí d'aquest programa perquè així jo pugui tenir-ne una còpia per a mi sol". La gent que es decideix per aquestes opcions sent una pressió psicològica interna per justificar-les i infravalora la importància d'ajudar els altres i, en conseqüència, l'esperit públic ho pateix. Aquest és un dany psicosocial associat al dany material de desincentivar l'ús del programa. Molts usuaris reconeixen inconscientment que està malament negar-se a compartir, de manera que decideixen passar per alt les llicències i les lleis i comparteixen els programes de totes maneres. Però sovint se'n senten culpables. Saben que han d'infringir la llei si volen ser uns bons veïns, però continuen respectant l'autoritat de les lleis, i per tant arriben a la conclusió que ser bon veí (que ho són) és dolent i vergonyós. Això és un altre tipus de dany psicosocial, però es pot evitar decidint que aquestes llicències i lleis no tenen valor moral. Els programadors també pateixen un dany psicosocial perquè saben que molts usuaris no tindran permís per fer servir el seu treball. Això condueix a un actitud de cinisme o de negació. Imaginem un programador que descriu amb gran entusiasme la seva feina, que tècnicament la troba apassionant. Aleshores, quan li preguntem "Que podré fer servir el programa?", amaga el cap i reconeix que la resposta és que no. Per tal de no ensorrar-se, la majoria de vegades passarà per alt aquest fet o adoptarà una actitud cínica destinada a treure importància al fet. Des de l'època de Reagan, [5] la mancança més gran dels Estats Units no és la innovació tècnica, sinó la disposició a col·laborar amb altres pel bé públic. No té cap sentit fomentar la primera a costa de la segona. Obstrucció de l'adaptació personalitzada dels programes El segon nivell de perjudici material és la impossibilitat d'adaptar els programes. La facilitat de modificació del programari és un dels grans avantatges respecte de la tecnologia anterior. Però a la major part del programari comercialment disponible no està permès fer-hi modificacions, fins i tot després d'adquirir-lo. S'ha d'acceptar tal com està, com una caixa negra, això és tot. Un programa executable consisteix en una sèrie de números de significat obscur. Ningú, ni un bon programador, pot canviar fàcilment els números perquè el programa faci alguna una cosa diferent. Els programadors acostumen a treballar amb el codi font del programa, que s'escriu en un llenguatge de programació com ara el Fortran o el C. El codi font fa servir noms per designar les dades que s'utilitzen i les parts del programa, i representa les operacions amb símbols com ara + per a la suma i - per a la resta. Està dissenyat per ajudar els programadors a llegir i canviar els programes. Aquest és un exemple d'un programa que permet calcular la distància entre dos punts d'un pla: [6] float distance (p0, p1) struct point p0, p1; { float xdist = p1.x - p0.x; float ydist = p1.y - p0.y; return sqrt (xdist * xdist + ydist * ydist); } Aquest és el mateix programa en format executable, [7] en l'ordinador que utilitzo normalment: 1314258944 -232267772 -231844864 1634862 1411907592 -231844736 2159150 1420296208 -234880989 -234879837 -234879966 -232295424 1644167167 -3214848 1090581031 1962942495 572518958 -803143692 1314803317 El codi font és útil (almenys en potència) per a tots els usuaris d'un programa. Però la majoria d'usuaris no tenen permís per tenir una còpia del codi font. Normalment el codi font dels programes privatius el manté en secret el propietari, per por que algú en pugui aprendre alguna cosa. Els usuaris només reben els fitxers de números incomprensibles que l'ordinador executarà. Això vol dir que només el propietari pot modificar el programa. Una vegada una amiga em va parlar d'una feina que va fer com a programadora en un banc durant sis mesos, escrivint un programa similar a alguna cosa que estava disponible comercialment. Ella pensava que si hagués tingut el codi font d'aquell programa comercialment disponible, l'hauria pogut adaptar fàcilment a les seves necessitats. El banc estava disposat a pagar per això, però no li van permetre: el codi font era secret. Per tant, hagué de dedicar-se sis mesos a fer una feina banal, una feina que es comptabilitza en el producte interior brut però que en realitat fou un malbaratament. El Laboratori d'Intel·ligència Artificial del MIT (AI Lab) va rebre una impressora gràfica com a regal de Xerox cap al 1977. Funcionava amb programari lliure i vam afegir-li moltes funcions ben útils. Per exemple, vam fer que el programari enviés una notificació immediata a l'usuari quan s'acabés d'imprimir un document. Si la impressora tenia cap problema, com ara un embús o manca de paper, el programari enviaria immediatament una notificació a tots els usuaris que tenien tasques pendents a la cua d'impressió. Aquestes funcions permetien treballar amb més fluïdesa. Més endavant Xerox va regalar al Laboratori d'Intel·ligència Artificial una impressora més moderna i més ràpida, una de les primeres impressores làser. Funcionava amb programari privatiu que s'executava en un ordinador dedicat independent, de manera que no hi podíem afegir cap de les nostres funcions preferides. Vam trobar la manera de notificar quan s'enviava un document a imprimir a l'ordinador dedicat, però no vam poder fer que es notifiqués l'execució de la impressió (i normalment el lapse de temps era considerable). No hi havia cap manera de saber quan s'havia acabat d'imprimir el document: només podies provar d'endevinar-ho. A més, ningú no rebia cap notificació quan es produïa un embús de paper, de manera que la impressora sovint es quedava una hora sencera fora de servei abans no s'arreglava. Els programadors de sistemes del Laboratori haurien pogut corregir aquests problemes, segurament igual de bé que els autors originals del programa. Xerox no tenia cap interès a solucionar-los i va optar per enviar-nos un advertiment, de manera que ens vam veure obligats a conviure amb els problemes. Mai no es van resoldre. La majoria de bons programadors han experimentat aquesta frustració. El banc es podia permetre solucionar el problema escrivint un programa de cap i de nou, però l'usuari típic, per molta experiència que tingui, només pot tirar la tovallola. El fet d'abandonar provoca un perjudici psicosocial a l'esperit d'independència. Resulta desmoralitzador viure en una casa que no es pot adaptar a les necessitats personals. Això fa que hom es resigni i es desanimi, condició que pot afectar altres aspectes de la vida de l'individu. La gent que se sent d'aquesta manera és infeliç i no fa bona feina. Imagineu-vos com serien les coses si les receptes fossin acaparades de la mateixa manera que es fa amb el programari. Podríeu demanar: "Com canvio aquesta recepta per treure'n la sal?" i el gran xef respondria: "Com goses insultar la meva recepta, la creació del meu cervell i el meu paladar, pretenent manipular-la? No tens el judici suficient com per modificar la meva recepta i fer que funcioni correctament!" "Però el metge em diu que no prengui sal! Què puc fer? Vostè podria treure-hi la sal per a mi?" "Ho faria encantat: els meus honoraris són de només 50.000 dòlars". (Com que el propietari té un monopoli sobre les modificacions, els honoraris solen ser quantiosos). "Ara, però, no tinc temps. Estic ocupat amb un encàrrec per dissenyar una nova recepta d'unes galetes per al Departament de la Marina. Potser d'aquí a un parell d'anys podré estar per tu". Obstrucció del desenvolupament de programari El tercer nivell de perjudici material afecta el desenvolupament de programari. Antigament, el desenvolupament de programari acostumava a ser un procés evolutiu, on una persona feia servir un programa existent i en tornava a escriure algunes parts per afegir-hi alguna funció. Aleshores una altra persona el modificava per afegir-hi una altra funció i, en alguns casos, això s'allargava durant vint anys. Mentrestant, algunes parts del programa s'aprofitaven com a base per a altres programes. L'existència de propietaris impedeix aquest tipus d'evolució, motiu pel qual s'ha de partir de zero quan es desenvolupa un programa. També impedeix que els nouvinguts estudiïn els programes existents i aprenguin tècniques útils, o que fins i tot aprenguin com es poden estructurar els programes grans. Els propietaris també obstrueixen l'ensenyament. He conegut estudiants d'informàtica molt intel·ligents que mai no han vist el codi font d'un programa gran. Segurament són bons a l'hora d'escriure programes petits, però no poden començar a aprendre les diferents tècniques per escriure'n de grans si no poden veure com ho han fet d'altres abans. En qualsevol camp intel·lectual, hom pot assolir metes més elevades si es recolza en d'altres. Però en general això ja no està permès en el camp de la informàtica: només podem recolzar-nos sobre les espatlles de les altres persones de la nostra mateixa empresa. El perjudici psicosocial associat afecta l'esperit de la cooperació científica, que havia estat tan fort que els científics fins i tot cooperaven quan llurs països respectius estaven en guerra. En aquest sentit, els oceanògrafs japonesos que van abandonar llur laboratori d'una illa del Pacífic van preservar curosament els seus treballs per als soldats nord-americans, i van deixar-los una nota on els demanaven que en tinguessin bona cura. El conflicte pels beneficis econòmics ha destruït allò que el conflicte internacional no va tocar. Avui dia els científics de molts camps no publiquen prou informació en llurs articles com perquè altres científics puguin reproduir l'experiment. Només publiquen el mínim necessari perquè els lectors es meravellin del que han arribat a fer: això és clarament cert en el camp de la informàtica, on el codi font dels programes presentats s'acostuma a mantenir en secret. No importa com es restringeixi l'ús compartit He parlat dels efectes que té impedir que la gent copiï o modifiqui programes i en creï de nous a partir dels antics. No he especificat com es duu a terme aquesta obstrucció perquè és irrellevant per a la nostra conclusió. Tant si es fa mitjançant protecció contra còpies, copyright, llicències, xifratge, targetes ROM o números de sèrie del maquinari, si aconsegueix impedir l'ús, llavors és perjudicial. Els usuaris sí que consideren alguns d'aquests mètodes més ofensius que d'altres. Jo suggereixo que els mètodes més odiats són els que aconsegueixen el seu objectiu. El programari hauria de ser lliure He mostrat com la condició de propietat dels programes (el poder per a limitar-ne les modificacions o les còpies) és obstructiva. Els seus efectes negatius són importants i tenen un gran abast. En conseqüència, la societat no hauria de tenir propietaris per als programes. Una altra manera d'entendre la qüestió és que el que necessita la societat és programari lliure i que el programari privatiu és un substitut pobre. Fomentar el substitut no és una manera racional d'aconseguir el que necessitem. Vaclav Havel ens va donar aquest consell: "Treballeu per alguna cosa que sigui bona, no només perquè tingui possibilitats d'èxit". Les empreses que fan programari privatiu tenen possibilitats d'èxit en els seus propis i limitats termes, però això no és el que beneficia la societat. Per què la gent crearà programari Si eliminem el copyright com a mitjà per fomentar el desenvolupament de programari, al principi es crearan menys programes, però aquests programes seran més útils. No és segur que disminueixi la satisfacció general dels usuaris, però en cas que fos així o si igualment la volguéssim augmentar, hi ha altres mitjans per fomentar el desenvolupament, de la mateixa manera que es poden recaptar diners per a les carreteres per mitjans diferents al dels peatges. Abans de tractar el tema de com es pot portar a terme això, abans vull qüestionar fins a quin punt una potenciació artificial és realment necessària. Programar és divertit Hi ha alguns sectors professionals als quals poca gent s'hi dedicaria si no fos pels diners: la construcció de carreteres n'és un exemple. Hi ha altres camps professionals i artístics en què les possibilitats de fer-se ric són minses, però la gent els cultiva per la fascinació que desperten o pel valor social que representen. Alguns exemples en són la lògica matemàtica, la música clàssica i l'arqueologia, així com també les accions d'organització política entre la classe treballadora. La gent competeix, d'una manera trista més que incisiva, per les poques places remunerades existents, cap de les quals es finança amb generositat. Fins i tot podrien arribar a pagar per tenir la possibilitat de treballar en el ram en qüestió, si s'ho poden permetre. Un camp d'aquesta mena es pot transformar de la nit al dia si comença a oferir la possibilitat de fer-se ric. Quan un treballador es fa ric, d'altres exigeixen la mateixa oportunitat. Ben aviat tots podrien exigir grans quantitats de diners per fer el que abans feien per plaer. Al cap d'un parell d'anys, tothom que estigués relacionat amb el ram trobaria irrisòria la idea que la feina es fes sense una elevada compensació econòmica. S'encarregarien que els planificadors socials garantissin aquestes compensacions, mitjançant la prescripció de tots els privilegis, poders i monopolis especials que fessin falta perquè les coses fossin així. Aquest canvi va tenir lloc en el camp de la informàtica durant la dècada passada. Fa quinze anys, [8] hi havia articles sobre "l'addicció a la informàtica": els usuaris es "connectaven" i tenien hàbits que els costaven 100 dòlars la setmana. En general s'entenia que la gent sovint s'estimava tant el món de la programació que per això deixaven enfonsar-se llurs matrimonis si era necessari. Avui dia, en general s'entén que ningú no programaria si no fos per una remuneració elevada. La gent ha oblidat el que sabien fa quinze anys. Encara que en un moment determinat sigui cert que la majoria de gent només treballarà en un camp determinat si rep un sou elevat, això no sempre ha de ser així. La dinàmica del canvi pot tenir el sentit contrari, si la societat ho potencia. Si descartem la possibilitat d'enriquir-se enormement, al cap d'un temps, quan la gent s'hi hagi adaptat, tornarà a sentir passió per treballar en el ram pel plaer de la realització personal. La pregunta "Com podem pagar els programadors?" se simplifica quan ens adonem que no es tracta de pagar-los una fortuna. N'hi ha prou amb que es guanyin la vida. Finançament del programari lliure Les institucions que paguen programadors no han de ser necessàriament empreses de programari. Hi ha moltes altres institucions existents que ho poden fer. Per als fabricants de maquinari és essencial donar suport al desenvolupament de programari encara que no en puguin controlar l'ús. El 1970, una gran part del seu programari era lliure perquè no prenien en consideració la possibilitat de restringir-lo. Avui dia, la seva predisposició creixent a formar part de consorcis mostra que s'han adonat que el fet de ser propietaris del programari no és el que realment els interessa. Les universitats duen a terme molts projectes de programació. Actualment acostumen a vendre'n els resultats, però no ho feien pas el 1970. Algú dubta que les universitats crearien programari lliure si no tinguessin permís per vendre programari? Aquests projectes es podrien finançar amb els mateixos contractes governamentals i les mateixes beques que actualment financen el desenvolupament de programari privatiu. Avui dia és habitual que els investigadors universitaris rebin beques per a crear un sistema, que el desenvolupin fins a gairebé el punt de finalització i el designin com a "acabat", i que aleshores creïn empreses on realment acaben el projecte i el fan utilitzable. De vegades anomenen la versió no acabada versió "lliure". Si són totalment corruptes, opten per obtenir una llicència exclusiva de la universitat. Això no és cap secret: tothom que hi participa ho admet obertament. Ara bé, si els investigadors no estiguessin exposats a la temptació de fer aquestes coses, igualment investigarien. Els programadors que escriuen programari lliure es poden guanyar la vida venent serveis relacionats amb el programari. Personalment m'han contractat per adaptar el compilador GNU C a maquinari nou i per fer ampliacions de la interfície d'usuari en el GNU Emacs. (Un cop fetes, ofereixo aquestes millores al públic). També dono classes remunerades. No sóc l'únic que treballa d'aquesta manera: actualment hi ha una empresa en ràpid procés de creixement que no fa cap altre tipus de feina. També hi ha algunes empreses que ofereixen assistència tècnica comercial per al programari lliure del sistema GNU. Això és el principi de la indústria independent d'assistència tècnica per a programari, que podria assolir una importància considerable si el programari lliure s'acaba imposant. Aquesta indústria ofereix als usuaris una opció que generalment no està disponible en el cas del programari privatiu, tret de pels usuaris molt rics. Institucions noves [9] com ara la Fundació per al Programari Lliure, també poden finançar els programadors. La major part dels fons de la Fundació provenen dels usuaris que compren discos i cintes per correu. El programari de les cintes és lliure, la qual cosa vol dir que qualsevol usuari té llibertat per copiar-lo i modificar-lo, i tot i això molts decideixen pagar per rebre'n còpies. (Recordeu que programari lliure fa referència a llibertat, no a preu). Alguns usuaris que ja tenen una còpia encarreguen cintes per tal de fer una aportació que consideren que ens mereixem. La Fundació també rep donacions considerables de fabricants d'ordinadors. La Fundació per al Programari Lliure és una entitat sense afany de lucre i els seus ingressos s'inverteixen en la contractació del màxim nombre de programadors possible. Si s'hagués constituït com a empresa, distribuint als clients el mateix programari lliure pel mateix preu, actualment proporcionaria al seu fundador un nivell de vida molt alt. Com que la Fundació és una entitat sense afany de lucre, els programadors sovint treballen per a la Fundació per la meitat del que guanyarien a qualsevol altre lloc. Això ho fan perquè estem lliures de burocràcia i perquè senten satisfacció pel fet de saber que l'ús de la seva feina no serà obstruït. La majoria ho fa perquè programar és divertit. A banda d'això, hi ha voluntaris que han escrit molts programes útils per a nosaltres. (Fins i tot els programadors tècnics s'ofereixen voluntaris). Això confirma que la programació és un dels camps més fascinants de tots, juntament amb la música i l'art. No és veritat que ningú no voldrà programar. Què deuen els usuaris als desenvolupadors? Hi ha una bona raó perquè els usuaris de programari sentin una obligació moral de contribuir al suport del programari lliure. Els desenvolupadors de programari lliure contribueixen a les activitats dels usuaris, i que aquests els ajudin econòmicament perquè ho continuïn fent és just i, a la llarga, resulta profitós per als usuaris. Aquest no és el cas, però, sí que és el cas dels desenvolupadors de programari privatiu, ja que l'obstruccionisme el que es mereix és un càstig, i no una recompensa. Així, ens trobem davant d'una paradoxa: el desenvolupador de programari útil té dret a rebre el suport dels usuaris, però qualsevol intent de convertir aquesta obligació moral en un requisit destrueix l'essència de l'obligació. Els desenvolupadors poden merèixer una recompensa o exigir-la, però no les dues coses alhora. Penso que un desenvolupador ètic enfrontat a aquesta paradoxa ha d'actuar de manera que es mereixi la recompensa, però també hauria d'animar els usuaris a fer donacions voluntàries. Amb el temps els usuaris aprendran a donar suport als desenvolupadors sense coercions, de la mateixa manera que han après a donar suport a les emissores públiques de ràdio i televisió. Què és la productivitat de programari? Si el programari fos lliure, igualment hi hauria programadors, però potser menys. Això seria dolent per a la societat? No necessàriament. Avui dia els països desenvolupats tenen menys agricultors que el 1900, però no pensem que això sigui dolent per a la societat, perquè els pocs que hi ha produeixen més aliments per als consumidors que els molts que hi havia abans. Això s'anomena productivitat millorada. En un món de programari lliure no caldria que hi hagués tants programadors per satisfer la demanda, gràcies a la millora en la productivitat del programari a tots els nivells:
Els que s'oposen a la cooperació argumentant que es contractarien menys programadors de fet s'oposen a una millora de la productivitat. D'altra banda, però, aquestes persones acostumen a acceptar la creença àmpliament estesa que la indústria del programari ha de ser més productiva. Com pot ser això? [10] Productivitat del programari pot tenir dos significats diferents: el de productivitat general de tot el desenvolupament de programari o el de productivitat dels projectes individuals. La productivitat general és el que la societat voldria millorar, i la manera més directa d'aconseguir-ho consisteix a eliminar els obstacles artificials a la cooperació que la redueixen. Però els investigadors que estudien el camp de la "productivitat del programari" només se centren en el segon i limitat sentit del terme, on les millores requereixen difícils avenços tecnològics. La competència és inevitable? És inevitable que la gent intenti competir, superar el seus adversaris en la societat? Potser sí, però la competència en sí no és perjudicial: el que és perjudicial és el combat. Hi ha moltes maneres de competir. La competència es pot basar en intentar aconseguir cada vegada més, en superar el que han fet altres. Per exemple, en el passat hi havia competència entre els experts en programació per veure qui podia fer que l'ordinador fes la cosa més sorprenent o el programa més curt o més ràpid per a una tasca determinada. Aquest tipus de competència pot beneficiar tothom, sempre que es mantingui l'esperit d'esportivitat. La competència constructiva és suficient per motivar la gent a fer grans esforços. Hi ha persones que competeixen per ser les primeres en haver visitat tots els països del món, i algunes hi dediquen autèntiques fortunes. Però no subornen els capitans dels vaixells perquè abandonin llurs adversaris en una illa deserta. No els és cap problema deixar que guanyi el millor. La competència es converteix en un combat quan els contrincants comencen a posar-se entrebancs mútuament en lloc de preocupar-se de continuar endavant, quan "que guanyi el millor" es converteix en "deixa'm guanyar, sigui o no el millor". El programari privatiu és perjudicial, no perquè sigui una manera de competir, sinó perquè és una forma de combat entre ciutadans de la nostra societat. La competència en el món empresarial no és necessàriament un combat. Per exemple, quan dues botigues de comestibles competeixen, tot el seu esforç es dedica a millorar les seves pròpies operacions, no a sabotejar l'adversari. Però això no demostra un compromís especial amb l'ètica empresarial, sinó més aviat que hi ha molt poc marge per al combat en aquest sector, a banda de la violència física. No tots els sectors empresarials comparteixen aquesta característica. La retenció d'informació que podria ajudar a tothom a prosperar és una forma de combat. La ideologia empresarial no prepara la gent perquè es resisteixi a la temptació d'entrar en combat contra la competència. Algunes formes de combat han estat prohibides amb lleis antimonopoli, lleis per a la honestedat en la publicitat, etc., però els executius, en lloc de fer aquesta política extensiva a un rebuig al combat per principis, el que fan és inventar altres formes de combat que no estiguin específicament prohibides. Els recursos de la societat es balafien en l'equivalent econòmic d'una guerra civil entre faccions. "Per què no te'n vas a viure a Rússia?" Als Estats Units, qualsevol defensor d'alguna cosa diferent a la forma més extrema de laissez-faire egoista ha sentit sovint aquesta acusació. Per exemple, s'esgrimeix aquesta acusació contra els partidaris d'un sistema nacional de sanitat pública, com trobem a la resta de països industrialitzats del món lliure. S'esgrimeix contra els defensors del suport públic a les arts, també universal als països avançats. La idea que els ciutadans tenen cap obligació envers el bé públic s'identifica als Estats Units amb el comunisme. Però fins a quin punt s'assemblen aquestes idees? El comunisme, tal com es practicava a la Unió Soviètica, era un sistema de control central on totes les activitats estaven reglamentades, suposadament en pro del bé comú, però en realitat en benefici dels membres del Partit Comunista. En aquest sistema els equips de còpia estaven estretament vigilats per evitar les còpies il·legals. El sistema americà de copyright en el programari exerceix un control central de la distribució dels programes i protegeix els equips de còpia amb sistemes automàtics de protecció contra còpies per evitar les còpies il·legals. Contràriament a això, la meva feina pretén construir un sistema on la gent sigui lliure per decidir sobre les seves accions, i concretament, lliure per ajudar els seus veïns i lliure per a modificar i millorar les eines que fan servir d'una manera quotidiana. Un sistema basat en la cooperació voluntària i en la descentralització. Per tant, si haguéssim de jutjar els punts de vista per la seva semblança amb el comunisme rus, resulta que els comunistes serien els propietaris de programari. Una qüestió de premisses En aquest article parteixo de la premissa que un usuari de programari no és menys important que un autor o que la persona que contracta un autor. En altres paraules, els seus interessos i les seves necessitats tenen el mateix pes a l'hora de decidir quina és la millor manera de procedir. Aquesta premissa no és acceptada universalment. Molta gent sosté que la persona que contracta un autor es fonamentalment més important que qualsevol altra persona. Diuen, per exemple, que l'objectiu de tenir propietaris de programari és donar a les persones que contracten autors l'avantatge que es mereixen, independentment de com això afecti la societat. No té cap sentit mirar de demostrar o invalidar aquestes premisses. Per a demostrar una cosa cal que hi hagi premisses compartides. Per tant, la majoria de les coses que dic s'adrecen només a les persones que comparteixen les premisses que faig servir o que, com a mínim, estan interessades en les conseqüències que comporten. Per a aquelles persones que pensen que els propietaris són més importants que qualsevol altra persona, aquest article senzillament és irrellevant. Però per què hauria d'acceptar un gran nombre de nord-americans una premissa que eleva determinades persones en importància per sobre de la resta? En part a causa de la creença que aquesta premissa forma part de les tradicions jurídiques de la societat nord-americana. Algunes persones pensen que el fet de posar en dubte aquesta premissa implica qüestionar els fonaments de la societat. És important que aquestes persones sàpiguen que aquesta premissa no forma part de la nostra tradició jurídica. Mai no n'ha format part. Així doncs, la Constitució diu que l'objectiu del copyright és "fomentar el progrés de la ciència i de les arts útils". El Tribunal Suprem dels EUA ha aprofundit en aquesta qüestió i, en el cas Fox Film contra Doyal, ha dictaminat que "l'únic interès dels EUA i l'objectiu principal de concedir el monopoli [del copyright] rau en el bé general que el poble obté degut a les obres dels autors". No estem obligats a estar d'acord amb la Constitució o el Tribunal Suprem. (En una època, tant l'una com l'altre van consentir l'esclavisme). De manera que llurs posicions no invaliden la premissa de la supremacia del propietari. Espero que la presa de consciència que es tracta d'un pressupòsit de dreta radical, i no pas d'un pressupòsit tradicionalment reconegut, debilitarà la seva atracció. Conclusió Ens agrada pensar que la nostra societat fomenta el fet d'ajudar el veí, però cada vegada que recompensem algú per obstruccionisme o l'admirem pels diners que ha obtingut d'aquesta manera, enviem el missatge contrari. L'acaparament de programari és una expressió de la nostra predisposició general a menystenir el benestar de la societat a favor dels guanys personals. Aquest menyspreu s'observa des de Ronald Reagan fins a Jim Bakker, [11] des d'Ivan Boesky [12] fins a Exxon, [13] des del fracàs dels bancs fins al fracàs de les escoles. El podem mesurar comparant-lo amb la magnitud de la població sense sostre o amb el nombre de persones empresonades. L'esperit antisocial s'alimenta d'ell mateix perquè com més veiem que les altres persones no ens ajudaran, més inútil ens sembla el fet d'ajudar-les a elles. Això fa que la societat degeneri en una selva. Si no volem viure en una selva, hem de canviar les nostres actituds. Hem de començar a enviar el missatge que el bon ciutadà és el que coopera quan és adient i no el que triomfa aprofitant-se dels altres. Espero que el moviment per al programari lliure contribuirà a aquesta causa: almenys en un àmbit, canviarem la selva per un sistema més eficaç que fomenti i es basi en la cooperació voluntària. NOTES · ^ 1. Publicada per primera vegada l'any 1992, aquesta versió forma part del llibre Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís. · ^ 2. La paraula lliure de programari lliure fa referència a llibertat, no al preu; el preu pagat per una còpia d'un programa lliure pot ser zero, baix o (rarament) força alt. · ^ 3. Les qüestions relatives a la contaminació i la congestió del trànsit no modifiquen aquesta conclusió. Si volem que circular per la carretera sigui més car per desincentivar l'ús de l'automòbil en general, no és convenient fer-ho amb punts de peatge, que contribueixen tant a la contaminació com a la congestió del trànsit. Un impost sobre la gasolina és molt millor. De la mateixa manera, el desig de millorar la seguretat limitant la velocitat màxima no és rellevant: les carreteres d'accés lliure milloren la velocitat mitjana de circulació perquè eviten les aturades i els temps d'espera, sigui quin sigui el límit de velocitat. · ^ 4. Es podria considerar que un programa informàtic determinat és una cosa perjudicial que no hauria d'estar disponible en absolut, com la base de dades d'informació personal Lotus Marketplace, que va ser retirada del mercat a causa de la desaprovació del públic. La majoria de les coses que dic no són rellevants per a aquest cas, però no té gaire sentit defensar l'existència dels propietaris basant-se en el fet que els propietaris faran que els programes estiguin menys disponibles. El propietari no en limitarà totalment la disponibilitat, com seria desitjable en el cas d'un programa l'ús del qual es considera destructiu. · ^ 5. Ronald Reagan, el 40è President dels Estats Units, és famós per haver retallat molts programes socials. També va crear una política econòmica, sovint anomenada "economia del degoteig" (trickle down economics) que molts consideren un fracàs. · ^ 6. No es tracta d'entendre el funcionament d'aquest codi font, sinó d'observar que el codi font s'escriu a un nivell d'abstracció que és força comprensible. · ^ 7. Observeu l'opacitat del codi executable: resulta clarament molt més difícil deduir-ne el sentit que en el codi font anterior. · ^ 8. Quinze anys abans que s'escrivís aquest article era l'any 1977. · ^ 9. Aquest article es va escriure el 24 d'abril de 1992. · ^ 10. Segons Eric Raymond, el 95% dels llocs de treball del sector del programari estan relacionats amb la creació de programari personalitzat que no està dissenyat per ser publicat de cap manera. Per tant, fins i tot si partim de la pitjor situació teòrica, que no hi haurà llocs de treball per al desenvolupament de programari lliure (i ja sabem que sí que n'hi ha alguns), el canvi al programari lliure només pot tenir un petit efecte en el nombre total de llocs de treball de programació. Hi ha molt de marge perquè la gent treballi escrivint programari personalitzat i desenvolupi programari lliure en el seu temps lliure. No hi ha cap manera de saber si la conversió total al programari lliure augmentaria o reduiria el nombre de llocs de treball en el camp del programari. · ^ 11. Jim Bakker va recaptar durant els anys vuitanta milions de dòlars per televisió per als seus grups religiosos Heritage USA, PTL i la Inspirational Network. Va ser declarat culpable de frau postal i electrònic pels seus esforços per recaptar fons a PTL i sentenciat a complir 45 anys en una presó. · ^ 12. Ivan Boesky va se empresonat a la dècada dels vuitanta per tràfic d'informació privilegiada i se li va imposar una multa de 100 milions de dòlars. És conegut per haver dit en una ocasió "L'avarícia és una cosa bona. Vull que sapigueu que penso que l'avarícia és saludable. Es pot ser avariciós i sentir-se bé amb un mateix". · ^ 13. Als anys vuitanta l'Exxon Valdez va provocar el vessament de petroli més gran del món a la costa d'Alaska, fet que causà danys immesurables. Fins a dia d'avui, la neteja i les multes els han costat més de mil milions de dòlars. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 30/08/2008. |