< Enrera Capítol 20 Programari lliure: llibertat i cooperació [1] Introducció Mike Uretsky: Sóc en Mike Uretsky. Treballo a l'Escola Empresarial Stern. També sóc un dels codirectors del Centre de Tecnologia Avançada. I en nom de tots els que formem el Departament d'Informàtica, us vull donar la benvinguda. Vull fer alguns comentaris abans de passar la paraula a l'Ed, que presentarà el ponent. El paper de la Universitat és el d'un lloc on es fomenta el debat i es tenen discussions interessants. I el paper d'una gran universitat és tenir discussions especialment interessants. Aquesta exposició en concret, aquest seminari encaixa en aquest model. Trobo que el debat sobre el codi obert és especialment interessant. En un cert sentit . . . [el públic riu] Richard M. Stallman: Jo faig programari lliure. El codi obert és un moviment diferent. [El públic riu] [Aplaudiments] Uretsky: Quan vaig entrar al sector per primera vegada els anys seixanta, el programari era essencialment lliure. Hem passat per cicles. Era lliure, i després els fabricants de programari, constrets per la necessitat d'expandir els seus mercats, el van empènyer cap a altres direccions. Molts dels desenvolupaments que van tenir lloc amb l'arribada del PC es van desplaçar exactament amb la mateixa seqüència cíclica. Un filòsof francès molt interessant, Pierre Lévy, parla sobre un desplaçament en aquesta direcció i sobre l'entrada en el ciberespai com una cosa no només relacionada amb la tecnologia, sinó amb la reestructuració social, la reestructuració política, a través d'un canvi en les formes de relació que millorarà el benestar de la humanitat. Esperem que aquest debat sigui un moviment en aquesta direcció, que aquest debat sigui alguna cosa que toqui moltes de les disciplines que normalment funcionen com a compartiments estancs dintre de la Universitat. Esperem assistir a una discussió molt interessant. Ed? Ed Schonberg: Sóc l'Ed Schonberg, del Departament d'Informàtica de l'Institut Courant. Permeteu-me donar-vos la benvinguda a aquest esdeveniment. Els presentadors són normalment un aspecte particularment inútil en les exposicions públiques, però en aquest cas, en realitat, han tingut una utilitat, tal com en Mike ha demostrat fàcilment, atès que un presentador pot fer, per exemple, amb els seus comentaris inexactes, que el ponent posi ordre, corregeixi i [el públic riu] afini considerablement els paràmetres del debat. Així doncs, permeteu-me que faci una presentació el més breu possible d'algú que no la necessita. En Richard és l'exemple perfecte d'algú que, actuant localment, va començar a pensar globalment, arran dels problemes d'inaccessibilitat al codi font dels controladors d'impressora al Laboratori d'Intel·ligència Artificial del MIT, fa molts anys. Ha desenvolupat una filosofia coherent que ens ha obligat a tots a replantejar-nos les nostres idees sobre com es produeix programari, sobre què significa la propietat intel·lectual i sobre el que de debò representa la comunitat del programari. Permeteu-me donar la benvinguda a Richard Stallman. [Aplaudiments] Programari lliure: llibertat i cooperació Richard M. Stallman: Algú em pot deixar un rellotge? [El públic riu] Gràcies. Bé, vull expressar el meu agraïment a Microsoft per donar-me l'oportunitat [el públic riu] d'estar en aquesta estrada. Durant les últimes setmanes, m'he sentit com un escriptor el llibre del qual ha estat accidentalment prohibit en algun lloc [2]. [El públic riu] Excepte que tots els articles que en parlen estan donant el nom de l'autor equivocadament, perquè Microsoft descriu la GPL del GNU com a llicència de codi obert, i la cobertura periodística ha fet en gran part el mateix. La majoria de la gent, per descomptat d'una manera innocent, no s'adona que el nostre treball no té res a veure amb el codi obert, que en realitat vam fer la major part de la nostra feina abans que la gent ni tan sols encunyés el terme codi obert. Nosaltres formem part del moviment per al programari lliure i parlaré sobre què és el moviment del programari lliure, sobre què significa, sobre què hem fet, i, com que aquest acte en part està patrocinat per una escola empresarial, diré algunes coses més del que normalment solc dir sobre com es relaciona el programari lliure amb l'àmbit empresarial i amb altres àrees de la vida social. Bé, alguns de vosaltres potser no escriviu mai programes informàtics, però potser sabeu cuinar. I si sabeu cuinar, llevat que realment sigueu uns genis, probablement feu servir receptes. I si feu servir receptes, probablement heu tingut l'experiència de rebre la còpia d'una recepta a través d'un amic que la comparteix. I probablement també heu tingut l'experiència, llevat que sigueu uns autèntics principiants, de canviar la recepta. Una recepta diu certes coses, però no cal fer exactament el que diu. Se'n poden treure alguns ingredients. Afegir-hi xampinyons, perquè us agraden els xampinyons. Tirar-hi menys sal perquè el metge us ha dit que havíeu de reduir la sal... el que sigui. Fins i tot hi podeu fer canvis més grans, segons les habilitats de cadascú. I si heu fet canvis en una recepta i la prepareu per als amics, i els agrada, algun d'ells podria dir: "Escolta, em pots passar la recepta?" Aleshores, què feu? Podeu apuntar la vostra versió modificada de la recepta i fer-ne una còpia per al vostre amic. Això és el que es fa d'una manera natural amb qualsevol tipus de recepta funcionalment útil. Doncs una recepta és molt semblant a un programa informàtic. Un programa informàtic s'assembla molt a una recepta: és una successió de passos realitzats per a aconseguir algun resultat desitjat. De manera que és igual de natural fer el mateix amb els programes informàtics: passar-ne una còpia al vostre amic. Fer-hi canvis perquè la feina per a la qual va ser escrit no és exactament la mateixa que voleu fer. El programa anava molt bé per a algú altre, però la vostra tasca és diferent. I, després de modificar-lo, probablement serà útil per a altres persones. Potser aquestes persones han de fer una feina igual que la vostra i podrien preguntar: "Escolta, em pots deixar una còpia?" Per descomptat, si sou bona persona, els en donareu una còpia. Aquesta és la forma de ser d'una persona com cal. Imagineu què passaria si les receptes estiguessin empaquetades dintre de caixes negres. No podríeu veure els ingredients que es fan servir, per no parlar de canviar-los, i imagineu que feu una còpia per a un amic, us diuen pirata i us intenten tancar uns anys a la garjola. Aquest món generaria una ràbia immensa en tota la gent que està acostumada a compartir receptes. Però així és exactament el món del programari privatiu. Un món en què la deferència habitual cap als altres està prohibida o coartada. Com me'n vaig adonar jo, d'això? Doncs perquè als anys setanta vaig tenir la bona sort de formar part d'una comunitat de programadors que compartien programari. Aquesta comunitat tenia els seus orígens essencialment en els inicis de la informàtica. Als anys setanta, però, era una mica estrany que hi hagués una comunitat que compartís programari. I, de fet, era una mena de cas extrem perquè, al laboratori on jo treballava, tot el sistema operatiu era programari desenvolupat per la gent de la nostra comunitat i el compartíem amb tothom. Tothom era benvingut a entrar i fer-hi un cop d'ull, endur-se una còpia i fer-ne el que volgués. No hi havia avisos de copyright en aquests programes. La cooperació era la nostra forma de vida. I estàvem segurs dintre d'aquesta forma de vida. No lluitàvem per ella. No havíem de lluitar per ella. Simplement vivíem així. I, pel que fa a nosaltres, hauríem continuat vivint així. Així que hi havia programari lliure, però no un moviment del programari lliure. Però la nostra comunitat va ser destruïda per una successió de calamitats. Finalment va quedar aniquilada. L'ordinador PDP-10, [3] que fèiem servir per a tota la nostra feina, es va deixar de fabricar. El nostre sistema, anomenat Incompatible Timesharing System (sistema operatiu de temps compartit incompatible) va ser escrit a principis dels anys seixanta, de manera que estava escrit en llenguatge d'assemblador. Era amb el que se solien escriure els sistemes operatius els anys seixanta. És clar que el llenguatge d'assemblador està concebut per a una arquitectura informàtica determinada: si aquesta arquitectura es deixa de fabricar, tota la feina feta s'esvaeix com fum i resulta inútil. I això és el que ens va passar. Els aproximadament 20 anys de feina de la nostra comunitat es van esvair com fum. Però abans que passés això, vaig tenir una experiència que em va preparar, em va ajudar a veure què fer, em va ajudar a preparar-me per veure què fer quan això passés, perquè, en un moment determinat, Xerox va donar al Laboratori d'Intel·ligència Artificial, on jo treballava, una impressora làser. Era un regal ben bonic, ja que era la primera vegada que algú fora de Xerox tenia una impressora làser. Era molt ràpida, imprimia una pàgina per segon, molt bona en molts aspectes, però molt inestable, perquè en realitat era una fotocopiadora d'oficina d'alta velocitat que havia estat transformada en impressora. I, com ja sabeu, les fotocopiadores s'encallen, encara que sempre hi ha algú per arreglar-les. La impressora s'encallava i ningú no ho veia. Així que es quedava encallada molt de temps. Bé, teníem una idea de com tractar aquest problema. Es tractava de modificar-la de manera que cada vegada que la impressora s'encallés, l'ordinador que controlava la impressora pogués dir a la nostra màquina de temps compartit, i als usuaris que esperaven les còpies impreses, que s'havia d'arreglar la impressora, perquè si haguessin sabut que estava encallada... per descomptat, si estàs esperant que s'imprimeixin els teus treballs i saps que la impressora està encallada, no esperes assegut una eternitat, sinó que mires d'arreglar-la. No obstant això, arribats a aquest punt, estàvem completament bloquejats, perquè el programari que controlava aquesta impressora no era programari lliure. Havia vingut amb la impressora i era simplement un binari. No podíem tenir el codi font: Xerox no ens permetia tenir-lo. Així doncs, malgrat la nostra capacitat com a programadors (al capdavall, havíem escrit el nostre propi sistema de temps compartit) ens era completament impossible afegir aquesta funció al programari de la impressora. L'única cosa que podíem fer era patir mentre esperàvem. Podia passar una hora o dues abans no aconseguies imprimir els treballs, perquè la màquina estava encallada gairebé sempre. Esperaves una hora pensant "Sé que s'encallarà. Esperaré una hora i aniré a recollir la impressió". I aleshores veies que havia estat encallada tota l'estona i que en realitat ningú no l'havia arreglada. Així que l'arreglaves i tornaves a esperar mitja hora. Aleshores tornaves i veies que s'havia encallat una altra vegada, abans d'imprimir el teu treball. Imprimia durant tres minuts i en romania trenta encallada. Frustració total. Però el pitjor era saber que ho podríem haver solucionat, però algú, pel seu propi egoisme, ens estava coartant i impedint que milloréssim el programari. És evident que sentíem cert ressentiment. Aleshores vaig saber que algú de la Universitat Carnegie Mellon tenia una còpia d'aquest programari. Un dia hi vaig anar de visita i vaig anar al despatx d'aquesta persona i li vaig dir "Hola, sóc del MIT. Que em podries deixar una còpia del codi font de la impressora?" I ell va dir "No, vaig prometre que no te'n donaria cap còpia". [El públic riu] Em vaig quedar de pedra. De debò, estava molt empipat i no sabia com podia fer-hi justícia. Només vaig poder pensar a girar cua i sortir del despatx. Potser vaig donar un cop de porta. [El públic riu] I vaig pensar sobre això més endavant, perquè m'adonava que no només havia vist un imbècil aïllat, sinó que es tractava d'un fenomen social important que afectava molta gent. Vaig tenir sort: jo només el vaig tastar una mica. Altres persones havien de suportar aquesta situació constantment. Així que hi vaig pensar amb profunditat. Ell havia promès que es negaria a cooperar amb nosaltres, els seus col·legues del MIT. Ens havia traït. Però no només ens ho va fer a nosaltres. Probablement també t'ho va fer a tu [assenyalant una persona del públic]. I crec que molt probablement també t'ho va fer a tu. [Assenyalant una altra persona del públic] [El públic riu] I probablement també t'ho va fer a tu [assenyalant una tercera persona del públic]. Possiblement ho va fer a la majoria de la gent d'aquesta sala (excepte, potser, uns quants que encara no havien nascut el 1980), ja que havia promès que es negaria a cooperar amb gairebé tota la població del planeta Terra. Havia signat un contracte de no-divulgació. Bé, aquesta va ser la meva primera trobada amb un contracte de no-divulgació i vaig aprendre una lliçó important (important perquè la majoria dels programadors mai no l'aprenen). Aquesta era la meva primera trobada amb un contracte de no divulgació i jo n'era la víctima. Jo, i tot el meu laboratori, n'érem les víctimes. I la lliçó que en vaig treure és que els contractes de no-divulgació impliquen víctimes. No són innocents. No són inofensius. La majoria dels programadors es troben per primera vegada amb un contracte de no-divulgació quan se'ls n'ofereix un per signar. I sempre hi ha alguna temptació, alguna propina que reben si signen. Així que s'inventen excuses. Diuen "Passi el que passi, mai no en tindrà una còpia, així que... per què no m'hauria d'unir a la conspiració per privar-lo de la còpia?" Diuen "Així és com sempre s'ha fet. Qui sóc jo per oposar-m'hi?" Diuen "Si no ho signo jo, algú altre ho farà". Excuses vàries per fer callar les seves consciències. Però quan algú em va oferir que signés un contracte de no-divulgació, la meva consciència ja estava sensibilitzada. Em recordava com m'havia empipat quan algú va prometre que no m'ajudaria a mi ni a tot el meu laboratori a resoldre el nostre problema. No podia girar-m'hi d'esquena i fer exactament el mateix a algú que no m'havia mai fet cap mal. Si algú em demanés que prometés no compartir alguna informació útil amb un enemic odiat, jo ho acceptaria. Si algú ha fet alguna cosa dolenta, s'ho mereix. Però els desconeguts no m'han fet cap mal. Com es podrien merèixer aquest tipus de maltractament? Un no es pot permetre començar a tractar malament tothom. Si no, et converteixes en un depredador per a la societat. Així que vaig dir: "Moltes gràcies per oferir-me aquest bonic paquet de programari. Però, en les condicions que vostès exigeixen, no el puc acceptar amb la consciència tranquil·la, així que passaré sense ell. Moltíssimes gràcies". I d'aquesta manera, mai no he signat conscientment un contracte de no-divulgació d'informació d'utilitat tècnica general, com és el programari. Ara bé, hi ha altres tipus d'informació que plantegen diferents assumptes de caràcter ètic. Per exemple, hi ha la informació personal. Si volguéssiu parlar amb mi sobre el que passa amb el vostre xicot i em demanéssiu que no ho expliqués a ningú, jo estaria d'acord a guardar-vos aquest secret, perquè no és informació d'utilitat tècnica general. Almenys, és probable que no sigui d'utilitat general [el públic riu]. Existeix una petita probabilitat (encara que és una possibilitat), que em reveléssiu alguna meravellosa nova tècnica sexual [el públic riu] i aleshores sentiria el deure moral [el públic riu] de posar-la en coneixement de la resta de la humanitat perquè tothom se'n pogués beneficiar. Així que hauria de posar una condició a aquesta promesa. Si només són detalls sobre qui vol què i qui està empipat amb qui, i aquesta mena d'embolics... això us ho puc guardar en secret, però no puc retenir una informació de la qual la humanitat se'n beneficiaria tremendament. L'objectiu de la ciència i la tecnologia és crear informació útil per a la humanitat, per ajudar la gent a viure millor. Si prometem que retindrem aquesta informació (si la guardem en secret), estarem traint l'objectiu del nostre sector. I això, vaig decidir que no ho havia de fer. Però mentrestant la meva comunitat se'n va anar en orris i això em deixava en una mala situació. Tot l'Incompatible Timesharing System va quedar obsolet perquè el PDP-10 estava obsolet, de manera que no hi havia forma que pogués continuar treballant com a desenvolupador de sistemes operatius tal com ho havia estat fent. Aquesta activitat depenia de formar part de la comunitat, usar el programari de la comunitat i millorar-lo. Això ja no era possible, fet que em va plantejar un dilema moral. Què havia de fer? Perquè la possibilitat més òbvia significava posar-me en contra d'aquesta decisió que havia pres. La possibilitat més òbvia era adaptar-me als canvis del món. Acceptar que les coses eren diferents, que havia d'abandonar aquests principis i començar a signar contractes de no-divulgació per a sistemes operatius privatius, i molt probablement escriure també programari privatiu. Però em vaig adonar que d'aquesta manera m'ho podria passar bé escrivint codi i que hi podria guanyar diners (especialment si ho feia fora del MIT), però al final, quan repassés la meva trajectòria professional, m'hauria de dir que "M'he passat la vida construint murs per dividir la gent", i m'avergonyiria de la meva vida. Així que vaig buscar una altra alternativa, i n'hi havia una d'òbvia. Podia deixar el sector del programari i dedicar-me a alguna altra cosa. Bé, no tenia altres habilitats destacables, però estic segur que hauria pogut fer de cambrer. [El públic riu] No en un restaurant de luxe, perquè no m'haurien contractat [el públic riu], però hauria pogut fer de cambrer en algun lloc. I molts programadors em deien "La gent que contracta programadors demana això, això i això. Si no faig aquestes coses, em moriré de gana". Aquesta és l'expressió literal que fan servir. Bé, com a cambrer, no et moriràs de gana. [El públic riu] Per tant, de fet, no estan en perill. Però, i això és important, de vegades es pot justificar alguna cosa que fa mal a altres persones dient que, en cas contrari, et passarà alguna cosa pitjor. Si de debò hom s'hagués de morir de gana, el fet d'escriure programari privatiu estaria justificat. [El públic riu] Si algú t'apunta amb una pistola, aleshores diria que se't pot perdonar. [El públic riu] Però vaig trobar una manera de sobreviure sense fer res d'immoral, de manera que aquesta excusa no valia. Em vaig adonar, de totes maneres, que com a cambrer no m'ho passaria gaire bé i que això significaria malbaratar les meves habilitats com a desenvolupador de sistemes operatius. Seria com evitar el mal ús de les meves habilitats. Desenvolupar programari privatiu seria fer un mal ús de les meves habilitats. Fer que altres persones visquin en el món del programari privatiu seria fer un mal ús de les meves habilitats. Així que és millor malgastar-les que fer-ne un mal ús, però tot i així la solució no és prou bona. Per aquests motius vaig decidir buscar una altra alternativa. Què pot fer un desenvolupador de sistemes operatius per millorar realment la situació i fer del món un lloc millor? Em vaig adonar que un desenvolupador de sistemes operatius era exactament el que es necessitava. El problema, el dilema per a mi i per a la resta de persones era que tots els sistemes operatius disponibles per als ordinadors moderns eren privatius. Els sistemes operatius lliures estaven destinats als ordinadors vells i obsolets, oi? Així que en el cas dels ordinadors moderns, si volies comprar un ordinador modern i fer-lo servir, estaves obligat a recórrer a un sistema operatiu privatiu. De manera que, si un desenvolupador de sistemes operatius escrivís un altre sistema operatiu i digués "Veniu tots a compartir això: sou benvinguts", existiria una escapatòria al dilema, una altra alternativa per a tothom. Així que em vaig adonar que hi podia fer alguna cosa que podria resoldre el problema. Tenia les habilitats necessàries per poder-ho fer. I possiblement era la cosa més útil que em podia imaginar de fer amb la meva vida. Es tractava d'un problema que ningú més no mirava de resoldre. Era una mica com quedar-se de braços creuats, veient empitjorar les coses i que no hi havia ningú més que jo. De manera que vaig sentir: "Sóc l'elegit. He de treballar en això. Si no ho faig jo, qui ho farà?" Vaig decidir que desenvoluparia un sistema operatiu lliure, o moriria en l'intent... de vell, és clar. [El públic riu] Per descomptat, vaig haver de decidir quin tipus de sistema operatiu havia de ser. Calia prendre algunes decisions tècniques de disseny. Vaig decidir fer que el sistema fos compatible amb l'Unix per una sèrie de raons. En primer lloc, acabava de veure com es quedava obsolet un sistema operatiu que realment m'estimava, perquè estava escrit per a un model particular d'ordinador. No volia que això tornés a passar. Necessitàvem un sistema adaptable. Bé, l'Unix n'era un. Així que si seguia el disseny de l'Unix, tenia força possibilitats de fer un sistema que també fos adaptable i utilitzable. I, a més, per què no fer-lo compatible en tots els seus detalls? La idea és que els usuaris odien els canvis incompatibles. Si hagués dissenyat el sistema de la meva manera preferida (la qual cosa m'hauria encantat, n'estic segur), hauria produït una cosa incompatible. Els detalls haurien estat diferents. Així que, si hagués escrit aquest sistema, els usuaris m'haurien dit: "Bé, això és molt bonic, però és incompatible. Adoptar el nou sistema és massa feina. No ens podem permetre tants problemes només per usar el teu sistema en lloc de l'Unix, així que ens quedem amb l'Unix". Ara bé, si de debò volia crear una comunitat en què hi hagués gent, gent que fes servir aquest sistema lliure i gaudís dels beneficis de la llibertat i la cooperació, havia de produir un sistema que la gent fes servir, un sistema que es pogués adoptar fàcilment, que no tingués cap impediment que el fes fracassar de bon començament. En realitat, fer que el sistema fos compatible amb l'Unix va avançar ja totes les decisions de disseny immediates, perquè l'Unix està format per molts elements que es comuniquen per interfícies que estan més o menys documentades. De manera que si es vol compatibilitat amb l'Unix, s'ha de substituir cada element, un per un, per un element compatible. D'aquesta manera, les restants decisions de disseny es prenen dins de cada element i poden ser preses posteriorment per qualsevol que decideixi escriure aquest element. No s'havien de prendre al principi. Tot el que havíem de fer per començar la feina era trobar un nom per al sistema. Els experts informàtics sempre busquem noms divertits o entremaliats per als programes, perquè pensar que a la gent li farà gràcia el nom és la meitat de la diversió d'escriure el programa. [El públic riu] Teníem una tradició de sigles recursives per dir que el programa que escrius és semblant a algun programa existent. Se li pot posar el nom d'una sigla recursiva que digui: aquest no és l'altre. Així, per exemple, els anys seixanta i setanta hi havia molts editors de text Tico, que generalment s'anomenaven TECO tal i qual. Aleshores un programador espavilat el va anomenar Tint (Tint Is Not Teco, 'Tint no és Teco'), la primera sigla recursiva. El 1975 vaig crear el primer editor de textos Emacs, del qual se'n van fer moltes imitacions i moltes d'elles s'anomenaven Emacs tal i qual, però una d'elles es va dir Fine (Fine Is Not Emacs), una altra Sine (Sine Is Not Emacs), una altra Eine (Eine is Not Emacs) i una altra MINCE (Mince Is Not Complete Emacs, 'El Mince no és l'Emacs complet'). [El públic riu] (Aquesta era una imitació descarada). Aleshores l'Eine es va tornar a escriure pràcticament en la seva totalitat i la nova versió es va anomenar Zwei (Zwei Was Eine Initially, 'Zwei era Eine inicialment') [4]. [El públic riu] Així que vaig cercar una sigla recursiva que volgués dir 'alguna cosa no és Unix'. Vaig provar amb les 26 lletres i vaig descobrir que cap n'era una paraula. [El públic riu] Ho havia de provar d'una altra manera. Vaig fer una contracció. D'aquesta manera podria tenir una sigla de tres lletres que volgués dir 'alguna cosa no es Unix'. Vaig provar amb diverses lletres i vaig trobar la paraula gnu (la més graciosa de la llengua anglesa). [El públic riu] Ja ho tenia. Per descomptat, el motiu que sigui graciosa és que, segons el diccionari, es pronuncia igual que la paraula new. Per això la gent la fa servir molt en jocs de paraules. Deixeu-me que us digui que aquest és el nom d'un animal que viu a l'Àfrica. I que la pronunciació africana tenia un so de clic. [El públic riu] Potser encara el té. Així doncs, els colons europeus, quan hi van arribar, no es van molestar a aprendre a pronunciar aquest so de clic. De manera que el van ometre i van escriure una g, que volia dir que "en teoria aquí hi va un altre so que nosaltres no pronunciem". [El públic riu] De totes maneres, aquesta nit marxo a Sud-àfrica i els he pregat que em trobin algú que m'ensenyi a pronunciar el so de clic [el públic riu] perquè sàpiga pronunciar gnu correctament, quan es tracta de l'animal. Però, quan és el nom del nostre sistema, la pronunciació correcta en anglès és [g?'nu], amb g de gat. Si parleu del sistema operatiu new ('nou'), la gent no entendrà res, perquè fa 17 anys que hi treballem, de manera ja no en té res, de nou. [El públic riu] Però continua sent, i sempre serà, GNU, independentment del número de gent que en digui Linux per error. [El públic riu] Així que el gener de 1984 vaig deixar la feina del MIT per començar a escriure elements del GNU [5]. Tot i això, van ser prou amables com per deixar-me fer servir les seves instal·lacions. En aquell moment pensava que escriuríem tots aquests elements, que faríem un sistema GNU complet i que aleshores diríem "Aquí el teniu" i la gent el començaria a fer servir. No va anar d'aquesta manera. Els primers elements que vaig escriure eren substituts ben bons, amb menys errors, d'alguns elements de l'Unix, però no eren especialment emocionants. No hi havia ningú en particular que els volgués obtenir ni instal·lar. Però aleshores, el setembre de 1984, vaig començar a escriure el GNU Emacs, que era la meva segona versió de l'Emacs, i cap a principis de 1985 ja estava funcionant. El podia fer servir per a tota la meva feina d'edició, la qual cosa era un gran alleujament, perquè no tenia cap intenció d'aprendre a utilitzar el vi, l'editor de l'Unix. [El públic riu] Així que, fins a aquell moment, les feines d'edició les feia en un altre equip i desava els fitxers a través de la xarxa per poder-los provar. Però quan el GNU Emacs ja funcionava prou bé com perquè jo el pogués fer servir, hi hagué altres persones que també el volien utilitzar. Així doncs, vaig haver de pensar bé els mecanismes de distribució. Naturalment en vaig posar una còpia al directori FTP anònim, i això estava bé per als que tenien connexió a la xarxa (només havien d'agafar un fitxer tar) [6], però el 1985 fins i tot molts programadors no tenien accés a la xarxa i m'enviaven correus electrònics dient "Com puc aconseguir-ne una còpia?" Vaig haver de decidir què els responia. Els podria haver dit: "Em vull dedicar a escriure més programari GNU, no a escriure cintes, així que busqueu un amic que tingui Internet, el vulgui baixar i us l'enregistri en una cinta" i estic segur que tard o d'hora la gent hauria trobat algun amic que ho fes. N'haurien aconseguit còpies. Però jo no tenia feina. En realitat, mai no he tingut una feina des que vaig deixar el MIT, el gener de 1984. Així que buscava alguna manera de fer diners mitjançant la meva dedicació al programari lliure i per aquesta raó vaig engegar un negoci de programari lliure. Vaig anunciar "Envieu-me 150 dòlars i us enviaré una cinta de l'Emacs". I les comandes van començar a arribar, primer amb comptagotes i, cap a la meitat de l'any, d'una manera més fluida. Rebia entre 8 i 10 comandes al mes. I, si hagués calgut, hauria pogut viure només amb això, perquè sempre he viscut sòbriament. Bàsicament visc com els estudiants. I m'agrada, perquè significa que els diners no em dicten el que haig de fer. Puc fer el que crec que és important per a mi. Em va alliberar per poder fer allò que semblava que valia la pena de fer. Així que feu un autèntic esforç per evitar quedar atrapats en el costós estil de vida de l'americà típic. Perquè, si ho feu, la gent de diners us dictarà el que heu de fer amb la vostra vida. No sereu capaços de fer el que és realment important per a vosaltres. Fins aquí, bé, però la gent em preguntava: "Com és que parles de programari lliure si costa 150 dòlars?" [El públic riu] Bé, el motiu que preguntessin això és que estaven confosos pels múltiples significats de la paraula anglesa free. Un significat es refereix al preu i un altre a la llibertat. Quan parlo de programari lliure, em refereixo a la llibertat, no al preu. Així que penseu en llibertat d'expressió, no en barra lliure. [El públic riu] A veure, no hauria dedicat tants anys de la meva vida a assegurar-me que els programadors tinguin menys diners. Aquest no és el meu objectiu. Sóc un programador i no m'importa guanyar diners. No dedicaré tota la meva vida a guanyar diners, però no m'importa guanyar-ne. Per tant, i en la mesura que l'ètica és igual per a tothom, tampoc no estic en contra que la resta de programadors guanyin diners. No vull que els preus siguin baixos. No es tracta d'això en absolut. És tracta de la llibertat. Llibertat per a tothom que utilitza programari, tant si són programadors com si no. Arribats a aquest punt, us voldria donar la definició de programari lliure. Millor que doni alguns detalls concrets, perquè tan sols dir "crec en la llibertat" és una resposta vàcua. Hi ha tantes llibertats en què es pot creure, que entren en conflicte entre elles, que la pregunta política de debò és: quines són les llibertats importants, les llibertats que ens hem d'assegurar que tingui tothom? Bé, donaré la meva resposta a aquesta pregunta per al cas concret de l'ús del programari. Un programa és programari lliure per a un usuari en concret si l'usuari té les llibertats següents: En primer lloc, la Llibertat Zero és la llibertat d'executar el programa amb qualsevol objectiu, de la manera que un vulgui. La Llibertat U és la llibertat d'ajudar-se a un mateix canviant el programa perquè s'ajusti a les necessitats particulars. La Llibertat Dos és la llibertat d'ajudar el veí distribuint còpies del programa. I la Llibertat Tres és la llibertat d'ajudar a construir la comunitat publicant una versió millorada de manera que tothom es pugui beneficiar de la feina feta pels altres usuaris. Si teniu totes aquestes llibertats, el programa és programari lliure per a l'usuari, i això és crucial. Per això ho expresso d'aquesta manera. Ho explicaré més endavant, quan parli sobre la llicència pública general del GNU, però ara estic explicant què vol dir programari lliure, que és una qüestió més bàsica. La Llibertat Zero és bastant òbvia. Si ni tan sols se't permet utilitzar el programa com vulguis, és un programa totalment restrictiu. De fet, la majoria dels programes donen pel cap baix la Llibertat Zero. I la Llibertat Zero deriva, legalment, de les Llibertats U, Dos i Tres (així és com funciona la legislació de copyright). Per tant, les llibertats que distingeixen el programari lliure del programari corrent són les Llibertats U, Dos i Tres, de manera que en parlaré més i de per què són importants. La Llibertat U és la llibertat d'ajudar-se a un mateix canviant el programari perquè s'ajusti a les pròpies necessitats. Això pot voler dir corregir-ne els errors. Pot voler dir afegir-hi funcions. Pot voler dir adaptar el programa a un altre sistema informàtic. Pot voler dir traduir tots els missatges d'error al navaho. L'usuari ha de tenir la llibertat de fer-hi les modificacions que vulgui. Ara bé, resulta evident que els programadors professionals poden fer ús d'aquesta llibertat d'una manera molt efectiva, però no solament ells. Qualsevol persona amb un mínim d'intel·ligència pot aprendre una mica de programació. Hi ha feines difícils i hi ha feines fàcils, i la majoria de la gent no n'aprendrà prou com per fer feines difícils. Però molta gent en pot aprendre prou per fer feines fàcils, de la mateixa manera que fa 50 anys un munt de nord-americans van aprendre a reparar cotxes, que és el que va permetre als EEUU tenir un exèrcit motoritzat a la Segona Guerra Mundial i guanyar-la. És molt important tenir molta gent que sigui manetes. I si ets una persona sociable i realment no vols aprendre res de tecnologia, possiblement això significa que tens molts amics i que saps fer-t'ho venir molt bé perquè et deguin favors. [El públic riu] És probable que alguns d'ells siguin programadors. Així que pots demanar a algun dels teus amics programadors: "Que em podries canviar això? Afegir-hi aquesta funció?" D'aquesta manera, se'n pot beneficiar molta gent. Ara bé, si no tens aquesta llibertat, es produeix un dany pràctic i material a la societat. Aquesta absència de llibertat et fa presoner del teu programari. Ja he explicat aquesta situació en el cas de la impressora làser. Per a nosaltres funcionava malament i no la podíem arreglar perquè érem presoners del nostre programari. Però també afecta l'estat d'ànim de la gent. Si l'ús de l'ordinador és sempre frustrant, i la gent el fa servir, les seves vides també seran frustrants, i si el fan servir a la feina, la feina serà frustrant, i odiaran la seva feina. I sabeu que la gent es protegeix de la frustració decidint no preocupar-se per allò que la frustra. Així que acabes amb gent l'actitud de la qual és "Bé, avui m'he presentat a la feina. Això és tot el que haig de fer. Si no puc progressar, aquest no és el meu problema, és el problema del cap". I quan això passa, és perjudicial per a aquestes persones i és dolent per a la societat en el seu conjunt. Aquesta és la Llibertat U, la llibertat d'ajudar-se un mateix. La Llibertat Dos és la llibertat d'ajudar el veí distribuint còpies del programa. Per als éssers que poden pensar i aprendre, el fet de compartir coneixements útils és un acte d'amistat fonamental. Quan aquests éssers fan servir ordinadors, aquest acte d'amistat pren la forma de compartir programari. Els amics comparteixen coses entre ells. Els amics s'ajuden. Aquesta és la naturalesa de l'amistat. I, en realitat, aquest esperit de bona voluntat (l'esperit d'ajudar el veí, d'una manera voluntària) és el recurs més important de la societat. Marca la diferència entre una societat agradable de viure-hi i la llei de la selva. La seva importància ha estat reconeguda per les principals religions del món durant milers d'anys i explícitament miren de fomentar aquesta actitud. Quan anava a la guarderia, els professors procuraven ensenyar-nos aquesta actitud (l'esperit de compartir) fent-nos-ho fer. S'imaginaven que, si ho fèiem, ho aprendríem. Així que deien "Si porteu llaminadures al col·legi, no us les podeu quedar totes per a vosaltres: n'heu de deixar per als altres nens". La societat es va formar per ensenyar aquest esperit de cooperació. I per què s'ha de fer això? Perquè la gent no és totalment cooperadora. Aquest és un aspecte de la naturalesa humana, però n'hi ha d'altres. Hi ha molts aspectes en la naturalesa humana. Així que, si volem una societat millor, hem de treballar per fomentar l'esperit de compartir. Aquest esperit mai no serà del cent per cent. Això és comprensible. La gent també s'ha de preocupar d'ella mateixa. Però si l'ampliem una mica, tots estarem millor. Avui dia, segons el govern dels EUA, se suposa que els professors han de fer exactament el contrari. "Ah, Johnny, has portat programari al col·legi. Bé, no el comparteixis. Oh, no. Compartir és dolent. Compartir significa que ets un pirata". A què es refereixen quan diuen "pirata"? Diuen que ajudar el veí és l'equivalent moral d'atacar un vaixell. [El públic riu] Què dirien Buda o Jesús sobre això? Agafeu el vostre líder religiós preferit. No ho sé, potser en Manson diria alguna cosa diferent. [El públic riu] Qui sap què diria L. Ron Hubbard? Però... Pregunta: [Inaudible] Richard M. Stallman: És clar, és mort. Però no ho admeten. Què? Pregunta: Els altres també són morts. [El públic riu] [Inaudible] En Charles Manson també és mort. [El públic riu] Són morts, Jesús és mort, Buda és mort... Stallman: Això és cert. [El públic riu] Suposo que, en aquest sentit, L. Ron Hubbard no és pitjor que els altres. [El públic riu] En qualsevol cas... [Inaudible] Pregunta: L. Ron sempre feia servir programari lliure i això el va alliberar de Zanu. [El públic riu] Stallman: Bé, penso que aquest és el motiu més important pel qual el programari ha de ser lliure: no ens podem permetre contaminar el recurs més important de la societat. És cert que no és un recurs físic com l'aire net o l'aigua potable. És un recurs psicosocial, però no deixa de ser igual de real i marca una tremenda diferència en les nostres vides. Les accions que emprenem influeixen en el pensament de les altres persones. Quan anem dient a la gent "No compartiu amb els altres", si la gent ens escolta, haurem tingut un efecte en la societat, i no pas un de bo. Aquesta és la Llibertat Dos, la llibertat d'ajudar el veí. Ah, per cert, si no es té aquesta llibertat, no es produeix simplement un dany al recurs psicosocial de la societat, sinó que també es produeix un malbaratament, un dany pràctic i material. Si el programa té propietari i el propietari imposa unes condicions que fan que cada usuari hagi de pagar per poder fer servir el programa, alguns usuaris diran "És igual, passaré sense el programa". I això és una pèrdua, una pèrdua provocada deliberadament. I el més interessant del programari, per descomptat, és que menys usuaris no vol dir que hagis de fer menys coses. Si menys gent compra cotxes, pots fabricar menys cotxes. Això és un estalvi. Hi ha recursos que es poden assignar, o no, a la fabricació de cotxes. Per això és pot dir que és bo que els cotxes tinguin un preu. Això impedeix que la gent desviï una gran quantitat de recursos a la fabricació de cotxes que realment no són necessaris. Però si cada cotxe addicional no consumís cap recurs, estalviar-se la fabricació d'aquests cotxes no faria cap bé. Bé, en els objectes físics, és clar, com els cotxes, sempre caldran recursos per fabricar-ne unitats addicionals, per a cada exemplar addicional. Però això no és cert en el cas del programari. Tothom en pot fer còpies. I fer-ho és gairebé trivial. No consumeix recursos, excepte una ínfima quantitat d'electricitat. Així que no podem estalviar res, no hi ha cap recurs que puguem assignar millor posant aquest impediment financer en l'ús del programari. Sovint trobes gent que accepta les conseqüències dels raonaments econòmics, basats en premisses que no es corresponen amb el programari, i que intenta trasplantar-les des d'altres àmbits de la vida, on sí que es poden aplicar les premisses i les conclusions extretes poden ser vàlides. Simplement arriben a aquestes conclusions i pressuposen que també són vàlides per al programari, quan l'argument no té cap base, en el cas del programari. Les premisses no funcionen en aquest cas. És molt important examinar com s'arriba a aquesta conclusió i de quines premisses depèn, per veure on podria ser vàlida. Aquesta és la Llibertat Dos, la llibertat d'ajudar el veí. La Llibertat Tres és la llibertat d'ajudar a construir la teva comunitat publicant una versió millorada del programari. La gent em solia dir "Si el programari és lliure, llavors ningú no cobrarà per treballar-hi, així que per què s'hi hauria de dedicar la gent?" És clar que confonien els dos significats de lliure, per la qual cosa el seu raonament es basava en una mala interpretació. Però, en qualsevol cas, aquesta era la seva teoria. Avui dia podem comparar aquesta teoria amb l'evidència empírica i trobem que centenars de persones cobren per escriure programari lliure, i més de 100.000 ho fan com a voluntaris. Tenim molta gent treballant en el programari lliure, per motius ben diferents. Quan vaig publicar el GNU Emacs per primera vegada (la primera part del sistema GNU que la gent de fet volia fer servir) i quan va començar a tenir usuaris, passat un temps, vaig rebre un missatge que deia "Crec que he vist un error en el codi font i aquí en tens la correcció". I vaig rebre un altre missatge: "Aquí tens codi per a afegir una funció nova". I una altra correcció d'un error. I una altra funció nova. I una altra i una altra i una altra, fins que em van començar a ploure tan ràpid que només fer ús de tota aquesta ajuda que rebia ja era una feinada. Microsoft no té aquest problema. [El públic riu] Finalment, la gent va observar aquest fenomen. Els anys vuitanta molts de nosaltres pensàvem que tal vegada el programari lliure no seria tan bo com el programari no lliure, perquè no tindríem tants diners per pagar la gent. Per descomptat, la gent com jo, que valora la llibertat i la comunitat, va dir "Bé, farem servir el programari lliure de totes maneres". Val la pena fer un petit sacrifici en algunes simples comoditats tècniques a canvi de tenir llibertat. Però el que la gent va començar a observar, cap a 1990, és que el nostre programari era en realitat millor. Era més potent i més fiable que les alternatives privatives. A principis dels anys noranta, algú va trobar la manera de mesurar científicament la fiabilitat del programari. Això és el que va fer. Va agafar diferents grups de programes comparables que feien les mateixes tasques (exactament les mateixes tasques) en sistemes diferents, ja que hi havia determinades utilitats bàsiques de tipus Unix. I les tasques que feien eren més o menys les mateixes (o seguien l'especificació POSIX), de manera que totes eren iguals pel que fa a les tasques que feien, però les mantenien persones diferents i s'havien escrit per separat. El codi era diferent. Així que van dir "Bé, agafarem aquests programes, els executarem amb dades aleatòries i mesurarem la freqüència amb què fallen o es pengen". Així que ho van mesurar, i el conjunt de programes més fiable era el dels programes GNU. Totes les alternatives comercials, que eren programari privatiu, eren menys fiables. Així que ho va publicar i ho va dir a tots els desenvolupadors. Uns anys després va fer el mateix experiment amb les versions més noves i va obtenir el mateix resultat. Les versions GNU eren les més fiables. Hi ha clíniques contra el càncer i operacions del 911 [7] que fan servir el sistema GNU perquè és molt fiable, i la fiabilitat és molt important per a ells. En qualsevol cas, fins i tot hi ha un grup de gent que considera aquest avantatge concret com la principal raó per la qual s'hauria de permetre als usuaris fer aquesta varietat de coses i tenir aquestes llibertats. Si m'heu escoltat, haureu observat que, quan parlo a favor del moviment del programari lliure, parlo sobre temes ètics i sobre el tipus de societat en què volem viure, sobre què produeix una bona societat i també d'avantatges pràctics i materials. Les dues coses són importants. Això és el moviment per al programari lliure. Aquest altre grup de gent, que s'anomena moviment per al codi obert, només cita els avantatges pràctics. Neguen que aquesta sigui una qüestió de principis. Neguen que la gent tingui dret a la llibertat de compartir amb el seu veí, de veure el que fan els programes i canviar-los si no els agraden. Diuen, de totes maneres, que permetre a la gent fer aquestes coses és una cosa útil. Així que van a les empreses i els diuen "Podríeu guanyar més diners si deixeu que la gent faci això". El que s'observa és que, fins a un cert punt, condueixen la gent en una direcció semblant, però per motius totalment diferents, per raons filosòfiques fonamentalment diferents. En la qüestió més profunda de totes, la qüestió ètica, els dos moviments no estan d'acord. En el moviment del programari lliure diem "Teniu dret a aquestes llibertats. La gent no us hauria d'impedir que feu aquestes coses". Al moviment del codi obert diuen: "Sí, us ho poden impedir si volen, però nosaltres mirarem de convèncer-los que es dignin a permetre-us-ho fer". Bé, han ajudat i han convençut una sèrie d'empreses perquè publiquin parts importants de programari com a programari lliure en la nostra comunitat. El moviment per al codi obert ha ajudat considerablement a la nostra comunitat i col·laborem [amb ells] en projectes pràctics. Però filosòficament hi ha un enorme desacord. Malauradament, el moviment del codi obert és el que més rep el suport de les empreses, i així la majoria dels articles sobre la nostra feina la descriuen com a codi obert, i molta gent pensa innocentment que tots formem part del moviment del codi obert. Per això faig esment d'aquesta distinció. Vull que sigueu conscients que el moviment per al programari lliure, que va donar vida a la nostra comunitat i va desenvolupar el sistema operatiu lliure, encara és aquí i que encara defensem aquesta filosofia ètica. Vull que sapigueu això perquè no desorienteu ningú més d'una manera inconscient. Però també perquè pugueu pensar sobre com us posicioneu. El moviment a què doneu suport és cosa vostra. Podríeu estar d'acord amb el moviment del programari lliure i els meus punts de vista. Podríeu estar d'acord amb el moviment del codi obert. Podríeu no estar d'acord amb cap dels dos. Vosaltres decidiu on us situeu davant d'aquestes qüestions polítiques. Però si esteu d'acord amb el moviment del programari lliure (si veieu que es tracta de la qüestió de si la gent la vida de la qual està controlada i dirigida per aquesta decisió es mereix poder dir-hi la seva), aleshores espero que digueu que esteu d'acord amb el moviment del programari lliure, i una manera de fer-ho és usant el terme programari lliure i senzillament fent que la gent sàpiga que existim. Així que la Llibertat Tres és molt important des del punt de vista pràctic i psicosocial. Si no tens aquesta llibertat, es produeix un dany material pràctic, perquè aquest desenvolupament comunitari no té lloc i no produïm programari fiable i potent. Però també es produeix un dany psicosocial, que afecta l'esperit de la cooperació científica: la idea que treballem junts per fer avançar el coneixement humà. Per al progrés de la ciència és vital que la gent sigui capaç de col·laborar. Avui dia, però, sovint et trobes que cada petit grup de científics actua com si es tractés d'una guerra amb les altres bandes de científics i enginyers. Però si no comparteixen entre ells, tots en surten malparats. Així que aquestes són les tres llibertats que distingeixen el programari lliure del programari típic. La Llibertat U és la llibertat d'ajudar-se a un mateix modificant el programari perquè s'ajusti a les necessitats particulars. La Llibertat Dos és la llibertat d'ajudar el veí distribuint còpies. I la Llibertat Tres és la llibertat de contribuir a la construcció de la comunitat fent modificacions i publicant-les perquè la resta de la gent les pugui fer servir. Si tens totes aquestes llibertats, el programa és programari lliure per a tu. Ara bé, per què ho defineixo en termes d'un usuari en particular? És programari lliure per a tu? [Assenyalant una persona del públic] És programari lliure per a tu? [Assenyalant una altra persona del públic] És programari lliure per a tu? [Assenyalant una altra persona del públic] Sí? Pregunta: Pot explicar una mica la diferència entre la Llibertat Dos i la Tres? [Inaudible] Stallman: Bé, certament estan relacionades, perquè si no tens llibertat de redistribuir en absolut, certament no tens llibertat de distribuir una versió modificada, però són activitats diferents. La Llibertat Dos és: fas una còpia exacta i la passes als teus amics, de manera que la poden fer servir. O potser fas còpies exactes, les vens a un grup de gent i aleshores les poden fer servir. La Llibertat Tres consisteix a fer-hi millores (o almenys un pensa que són millores i altres persones poden estar-hi d'acord). Així que aquesta és la diferència. Ah, i per cert, un punt crucial. Les Llibertats U i Tres depenen de si es té accés al codi font. Perquè canviar un programa exclusivament binari és extremadament difícil [el públic riu] (fins i tot canvis trivials com usar quatre dígits per a la data [8] [el públic riu]), si no es té la font. Així que, per motius pràctics i evidents, l'accés al codi font és una condició prèvia, un requisit, per al programari lliure. Així doncs, per què el defineixo en termes de si és programari lliure "per a tu"? El motiu és que de vegades un mateix programa pot ser programari lliure per a algunes persones i no lliure per a unes altres. Bé, aquesta pot semblar una situació paradoxal, així que permeteu-me posar-vos un exemple per mostrar-vos com passa això. Un gran exemple (potser el més gran que s'hagi vist mai) d'aquest problema va ser el sistema X Window, que va ser creat al MIT i publicat amb una llicència que el convertia en programari lliure. Si teníeu la versió del MIT amb la llicència del MIT, teníeu les Llibertats U, Dos i Tres. Era programari lliure per a l'usuari. Però entre els que van obtenir còpies hi havia diversos fabricants d'ordinadors que distribuïen sistemes Unix, i van fer els canvis necessaris a l'X per executar-lo als seus sistemes. Ja m'enteneu, probablement van canviar només uns pocs milers de línies dels centenars de milers de línies de l'X. Aleshores ho van compilar, van posar els binaris al seu sistema Unix i ho van distribuir amb el mateix contracte de no-divulgació que afecta la resta del sistema Unix. I llavors milions de persones van obtenir aquestes còpies. Tenien el sistema X Window, però no tenien cap d'aquestes llibertats. No era programari lliure per a ells. Així doncs, la paradoxa era que la condició de programari lliure de l'X depenia d'on es prengués la mesura. Si es prenia la mesura a partir del grup de desenvolupadors, diríeu "Observo totes aquestes llibertats. És programari lliure". Si es prenia la mesura entre els usuaris, diríeu "Hmm, la majoria dels usuaris no té aquestes llibertats. No és programari lliure". Bé, la gent que va crear l'X no ho considerava un problema, perquè el seu objectiu era simplement la popularitat, l'ego, essencialment. Volien un gran èxit professional. Volien sentir: "Ah, moltíssima gent fa servir el nostre programari". I era veritat. Molta gent feia servir el seu programari, però no tenien llibertat. Bé, en el projecte GNU, si aquesta mateixa cosa li hagués passat al programari GNU, hauria estat un fracàs, perquè el nostre objectiu no era simplement ser populars: el nostre objectiu era donar llibertat a la gent i fomentar la cooperació, permetre que la gent cooperés. Recordeu, no obligueu mai ningú a cooperar amb una altra persona, però assegureu-vos que a tothom li estigui permès cooperar, que tothom tingui llibertat de fer-ho, si ho volen. Si milions de persones fessin servir versions no lliures del GNU, això no seria un èxit en absolut. Tot s'hauria pervertit fins a convertir-se en una cosa molt allunyada de l'objectiu. Així que vaig buscar la manera d'evitar que això passés. El mètode que em vaig enginyar s'anomena copyleft. Es diu copyleft perquè és una mica com agafar el copyright i donar-li la volta. [El públic riu] Legalment, el copyleft es basa en el copyright. Utilitzem la legislació actual del copyright, però amb la finalitat d'aconseguir un objectiu molt diferent. Això és el que fem. Diem: "Aquest programa té copyright". I, naturalment, per defecte, això significa que està prohibit copiar-lo, distribuir-lo o modificar-lo. Però aleshores diem: "Esteu autoritzat a distribuir-ne còpies. Esteu autoritzat a modificar-lo. Esteu autoritzat a distribuir versions modificades i versions ampliades. Canvieu-lo com vulgueu". Però hi ha una condició. I la condició, és clar, és el motiu pel qual ens posem en aquests embolics, perquè puguem incloure la condició. La condició diu: Sempre que distribuïu res que contingui qualsevol part d'aquest programa, tot el nou programa s'ha de distribuir en les mateixes condicions, ni més ni menys. Així que podeu canviar el programa i distribuir-ne una versió modificada, però quan ho feu, la gent que el rebi de vosaltres ha de tenir la mateixa llibertat que vau rebre de nosaltres. I no només per a les parts que hàgiu copiat del nostre programa, sinó també per a les altres parts del programa que rebin de vosaltres. La totalitat del programa nou ha de ser programari lliure per a ells. Les llibertats de canviar i redistribuir aquest programa es converteixen en drets inalienables, concepte agafat de la Declaració d'Independència. Drets que ens assegurem que no us puguin ser sostrets. La llicència específica que encarna la idea del copyleft és la Llicència Pública General del GNU, una llicència controvertida perquè de fet té la força per dir NO a les persones que podrien ser paràsits de la nostra comunitat. Hi ha molta gent que no aprecia els ideals de llibertat. I estaria encantadíssima d'agafar la feina que hem fet i fer-la servir per obtenir avantatges en la distribució de programes no lliures i induir la gent a abandonar la seva llibertat. Si deixéssim que la gent fes això, el resultat seria que desenvoluparíem aquests programes lliures i constantment hauríem de competir amb versions millorades dels nostres propis programes. Això no té cap gràcia. Molta gent també pensa: "Estic disposat a dedicar el meu temps com a voluntari a la comunitat, però per què hauria de dedicar el meu temps com a voluntari per millorar el programa privatiu d'aquesta empresa?" Algunes persones ni tan sols pensaran que això sigui dolent, però volen cobrar si ho fan. Jo, personalment, m'estimaria més no fer-ho en absolut. Però aquests dos grups de persones (els que, com jo, diuen "No vull ajudar que aquest programa no lliure penetri en la nostra comunitat" i els que diuen "I tant, jo treballaria per a ells, però aleshores m'hauran de pagar per fer-ho") tenim un bon motiu per fer servir la Llicència Pública General del GNU. Perquè aquesta llicència diu a les empreses: "No podeu senzillament agafar la meva obra i distribuir-la sense la llibertat". Mentre que les llicencies que no són copyleft, com la llicència de l'X Window, sí que ho permeten. Així que aquesta és la gran divisió entre les dues categories de programari lliure pel que fa a les llicències. Hi ha els programes que tenen copyleft, de manera que la llicència defensa la llibertat del programari per a tots els usuaris. I hi ha els programes sense copyleft, que permeten les versions no lliures. Algú pot agafar aquests programes i retirar-ne la llibertat. Podeu obtenir aquest programa en una versió no lliure. Aquest problema existeix avui. Encara hi ha versions no lliures de l'X Window que es fan servir als nostres sistemes operatius lliures. Fins i tot hi ha maquinari que en realitat només és compatible amb una versió no lliure de l'X Window. I aquest és un gran problema en la nostra comunitat. No obstant això, jo no diria que l'X Window és una cosa dolenta. Diria que els desenvolupadors no ho van fer de la millor manera que ho haurien pogut fer. Però sí que van publicar molt de programari que tots podíem fer servir. Hi ha una gran diferència entre gairebé perfecte i dolent. Hi ha moltes gradacions entre el que està bé i el que està malament. Hem de resistir la temptació de dir: "Si no ho vas fer de la millor manera possible, no vals res". La gent que va crear l'X Window va fer una gran contribució a la nostra comunitat. Però podrien haver fet una cosa millor. Podrien haver posat el copyleft a algunes parts del programa i impedir que uns altres distribuïssin aquestes versions que neguen la llibertat. Ara bé, el fet que la llicència pública general del GNU defensi la llibertat de l'usuari i faci servir la legislació del copyright per defensar la llibertat de l'usuari, és naturalment el motiu pel qual Microsoft avui dia està atacant. A Microsoft li agradaria de debò poder agafar tot el codi que hem escrit i posar-lo en programes privatius, i fer que algú hi introdueixi algunes millores... o potser senzillament l'únic que necessiten són canvis incompatibles. [El públic riu] Amb la pressió publicitària de Microsoft, no cal que facin una versió millor perquè la seva versió desbanqui la nostra. Només l'han de fer diferent i incompatible. I després col·locar-la a l'escriptori de tothom. Així que realment odien la GPL del GNU, perquè aquesta llicència no els permet fer això. No permet "adoptar i ampliar". La llicència diu "Si voleu compartir el nostre codi als vostres programes, ho podeu fer. Però heu de compartir i fer-ho d'una manera semblant. Se'ns ha de permetre compartir els canvis que feu". Així que es tracta d'una cooperació en els dos sentits, una cooperació real. Moltes empreses (fins i tot grans empreses com IBM i HP) estan disposades a fer servir el nostre programari amb aquestes condicions. IBM i HP aporten millores considerables al programari GNU. I també creen més programari lliure. Però Microsoft no ho vol fer, això, i es dedica a escampar que les empreses no poden tractar amb la GPL. Bé, si IBM, HP i Sun no són empreses, potser té raó. [El públic riu] Més endavant parlaré sobre això. Hauria d'acabar el repàs històric. El 1984 no només ens vam posar a escriure programari lliure, sinó que volíem fer una cosa molt més coherent: desenvolupar un sistema operatiu que fos totalment programari lliure. Això volia dir que havíem d'escriure una part, després una altra i una altra. És clar que sempre buscàvem dreceres. La feina era tan gran que la gent deia que mai no la podríem acabar. Jo pensava que almenys hi havia una possibilitat d'acabar-la, però òbviament val la pena buscar dreceres. Així que vam continuar buscant. Hi ha cap programa escrit per algú altre que poguéssim adaptar, connectar-lo aquí, i així no hauríem d'escriure'l des de zero? Per exemple, el sistema X Window. És cert que no tenia copyleft, però era programari lliure, així que el podíem fer servir. Bé, jo volia posar un sistema de finestres al GNU des del primer dia. Vaig escriure un parell de sistemes de finestres al MIT abans de començar amb el GNU. I així, encara que l'Unix no tenia sistema de finestres el 1984, vaig decidir que el GNU en tindria un. Però mai no vam acabar d'escriure un sistema de finestres GNU, perquè va aparèixer l'X. I vaig pensar: "Perfecte! Una feinada que ens estalviem. Farem servir l'X". Vaig dir d'agafar l'X i incorporar-lo al sistema GNU. I farem que les altres parts del GNU funcionin amb l'X, quan convingui. I vam trobar altres parts de programari que havien estat escrites per altres persones, com el processador de textos TeX, i un codi per a biblioteques de Berkeley. En aquell moment existia el Berkeley Unix, però no era programari lliure. Inicialment, aquest codi per a biblioteques era d'un grup diferent de Berkeley que investigava sobre la coma flotant. Així que hi vam encaixar aquestes parts. L'octubre de 1985 vam fundar la Fundació per al Programari Lliure (Free Software Foundation). Observeu que el projecte GNU va néixer abans. La Fundació per al Programari Lliure es va crear gairebé dos anys després de l'anunci del projecte GNU. La Fundació per al Programari Lliure és una entitat sense ànim de lucre que recapta fons per fomentar la llibertat de compartir i modificar el programari. I, els anys vuitanta, una de les principals coses que fèiem amb els nostres fons era contractar gent perquè escrivís parts del GNU. I d'aquesta manera es van escriure programes essencials, com l'intèrpret d'ordres i la biblioteca C, i també parts d'altres programes. El programa tar, que és absolutament essencial, encara que gens interessant [el públic riu], va ser escrit d'aquesta manera. Em sembla que el GNU grep també va ser escrit d'aquesta manera. I així ens apropàvem al nostre objectiu. Cap al 1991, només faltava un element principal, que era el nucli. Per què havíem posposat el nucli? Probablement perquè en realitat no importa l'ordre en què es facin les coses, almenys des del punt de vista tècnic. En qualsevol cas, s'han de fer totes. I en part perquè tenia esperances que arribaríem a trobar un punt de partida en algun altre nucli. I va ser així. Vam trobar el Mach, que havia estat desenvolupat a Carnegie Mellon. No era tot el nucli: era la meitat inferior del nucli. Així que vam haver d'escriure la meitat superior; coses com el sistema d'arxius, el codi de xarxa, etc. Però com que aquestes parts s'executaven sobre el Mach funcionaven essencialment com a programes d'usuari, la qual cosa n'hauria de facilitar la depuració. Es pot depurar amb un depurador real a nivell de font que s'executi simultàniament. Vaig pensar que d'aquesta manera podríem fer que aquestes parts, les parts superiors del nucli, estiguessin enllestides en poc temps. No va ser així. Aquests processos asíncrons i multicadena, que s'envien missatges entre ells, van resultar ser molt difícils de depurar. El sistema basat en el Mach que fèiem servir provisionalment tenia un entorn de depuració horrible i no era fiable. Vam trigar anys i anys perquè el nucli del GNU funcionés. Però, afortunadament, la nostra comunitat no va haver d'esperar el nucli del GNU perquè, el 1991, Linus Torvalds va desenvolupar un altre nucli lliure, anomenat Linux. Va fer servir l'antiquat disseny monolític i va resultar que va aconseguir que el seu estigués enllestit molt més ràpid que no pas el nostre. Potser aquest és un dels errors que he comès: la decisió del disseny. En qualsevol cas, al principi nosaltres no sabíem res del Linux, perquè mai no es va posar en contacte amb nosaltres per parlar-ne, encara que estava al corrent del projecte GNU. Però ho va anunciar a d'altres persones i en altres llocs de la xarxa. Així que unes altres persones van fer la feina de combinar el Linux amb la resta del sistema GNU per obtenir un sistema operatiu lliure complet. Essencialment, per obtenir la combinació del GNU i el Linux. Però no eren conscients que això és el que feien. Ells deien: "Tenim un nucli, així que mirem quins altres elements podem trobar per a ajuntar-los amb el nucli". Així que van fer una mirada i, ves per on, tot el que necessitaven ja estava disponible. "Quina sort", van dir. [El públic riu] "Tot és aquí. Hi trobem tot el que necessitem. Agafem totes aquestes coses diferents, ajuntem-les i tindrem un sistema". No sabien que la major part del que van trobar eren elements del sistema GNU. Així que no es van adonar que estaven encaixant el Linux en el buit del sistema GNU. Van pensar que agafaven el Linux i creaven un sistema a partir d'aquest nucli. Així que el van anomenar sistema Linux. [Una persona del públic diu:] "Però no és més bona sort que trobar el sistema X Window i el Mach?" [Stallman respon i continua] D'acord. La diferència és que la gent que va desenvolupar l'X i el Mach no tenia l'objectiu de crear un sistema operatiu lliure complet. Nosaltres érem els únics que teníem aquest objectiu. I va ser la nostra feia ingent la que va permetre que el sistema existís. Realment vam crear una part més gran del sistema que qualsevol altre projecte. No és cap casualitat, perquè aquesta gent va escriure parts útils del sistema, però no ho van fer perquè volguessin acabar el sistema. Tenien altres motius. Ara bé, la gent que va desenvolupar l'X va pensar que dissenyar un sistema de finestres a través de la xarxa seria un bon projecte, i ho era. I va resultar que ens va ajudar a crear un bon sistema operatiu lliure. Però això no és el que ells esperaven. Ni tan sols no hi pensaven. Va ser un accident. Un benefici accidental. No estic dient que el que van fer estigués malament. Van fer un gran projecte de programari lliure. Això és una cosa bona, però no tenien una visió de futur. La visió era en el projecte GNU. Així doncs, nosaltres érem els que fèiem totes aquestes petites parts que no feia ningú més, perquè sabíem que sense elles no tindríem un sistema operatiu complet. I encara que fos totalment avorrit i gens romàntic, com el tar o el mv [9] [el públic riu], ho vam fer. O l'ld. Ja sabeu que l'ld no és gaire interessant, però jo en vaig escriure un. [El públic riu] I m'hi vaig esforçar perquè hi hagués el mínim d'entrades i sortides del disc, a fi que fos més ràpid i pogués gestionar programes més grans. M'agrada treballar bé, m'agrada millorar diverses coses del programa mentre l'escric. Però el motiu pel qual ho vaig fer no és que tingués idees genials per fer un ld millor, sinó perquè en necessitàvem un que fos lliure. I no podíem esperar que l'escrivís qualsevol altra persona. Així que ho havíem de fer nosaltres o trobar algú que ho fes. Així que, encara que arribats a aquest punt milers de persones i projectes han contribuït a aquest sistema, hi ha un projecte que és el motiu que aquest sistema existeixi, i és el projecte GNU. Aquest és bàsicament el sistema GNU, amb altres coses afegides des d'aleshores. La pràctica d'anomenar Linux el sistema ha estat un cop molt fort per al projecte GNU, ja que normalment no rebem el reconeixement pel que hem fet. Penso que el Linux, el nucli, és un element molt útil del programari lliure i només tinc coses bones per dir al respecte. Bé, en realitat, hi ha algunes coses dolentes que podria esmentar. [El públic riu] Però, bàsicament, tinc coses bones per dir sobre el nucli. De totes maneres, la pràctica d'anomenar "Linux" el sistema GNU és simplement un error. M'agradaria demanar-vos que féssiu el petit esforç necessari per anomenar GNU/Linux el sistema i d'aquesta manera ajudar-nos a aconseguir la nostra part de reconeixement. [Una persona del públic crida:] "Necessites una mascota! Busca't un animal de peluix!" [Stallman respon:] Ja en tenim un. [La persona del públic contesta] "De debò?" [Stallman respon i provoca riallades] Tenim un animal, un nyu. O sigui que quan dibuixeu un pingüí, dibuixeu-hi un nyu al costat. Però deixem les preguntes per al final. Em queden més coses per dir. Per què estic tan preocupat per això? Per què penso que val la pena molestar-vos i tal vegada rebaixar l'opinió que teniu de mi [el públic riu] esmentant la qüestió del reconeixement? Quan ho faig, alguns pensen que és perquè vull alimentar el meu ego, oi? Per descomptat, no us demano que l'anomeneu Stallmanix, oi? [El públic riu] [Aplaudiments] Us demano que l'anomeneu GNU perquè vull que el projecte GNU aconsegueixi reconeixement. I hi ha una raó molt específica per a això, que és molt més important que el reconeixement que algú pugui rebre, per o d'ell mateix. Avui dia, si feu un cop d'ull a la nostra comunitat, la majoria de la gent que parla i escriu sobre el tema mai no esmenta el GNU i mai no esmenta aquests objectius de llibertat, ni tampoc aquests ideals polítics i socials, perquè el lloc d'on provenen és el GNU. Les idees associades al Linux, la seva filosofia, són molt diferents. Essencialment és la filosofia apolítica de Linus Torvalds. Així que, quan la gent pensa que tot el sistema és el Linux, tendeixen a pensar: "Ah, tot ho deu haver començat Linus Torvalds. La seva filosofia deu ser la que hauríem de considerar amb deteniment". I quan senten parlar sobre la filosofia del GNU, diuen: "Renoi, això és tan idealista que deu ser terriblement poc pràctic. Jo sóc un usuari del Linux, no del GNU". [El públic riu] Quina ironia! Si ho sabessin! Si sabessin que el sistema que els agrada (o, en alguns casos, els encanta i els fa tornar bojos) és la nostra filosofia idealista i política feta realitat. Tot i així no tindrien perquè estar d'acord amb nosaltres. Però almenys veurien una raó per prendre-se'l seriosament, per pensar-hi amb deteniment i donar-li una oportunitat. Veurien com es relaciona amb les seves vides. Si pensessin "Faig servir el sistema GNU. Aquesta és la filosofia del GNU. És gràcies a aquesta filosofia que existeix el sistema que tant m'agrada", almenys el considerarien amb la ment molt més oberta. No vol dir que tothom hi estarà d'acord. La gent pensa coses diferents. Això està bé, la gent s'ha de formar la seva pròpia opinió, però vull que aquesta filosofia rebi el benefici del reconeixement pels resultats que ha assolit. Si feu un cop d'ull a la nostra comunitat, veureu que gairebé a tot arreu les institucions anomenen Linux el sistema. Els periodistes gairebé sempre l'anomenen Linux. No és correcte, però ho fan. La majoria d'empreses que empaqueten el sistema ho diuen [Linux]. Ah, i la majoria d'aquests periodistes, quan escriuen articles, normalment no ho consideren com una qüestió política o social. Normalment ho consideren com un assumpte purament comercial o relacionat amb les empreses que tindran més o menys èxit, qüestió que és bastant secundària per a la societat. I, si considerem les empreses que empaqueten el sistema GNU/Linux perquè la gent el faci servir, doncs la majoria l'anomenen Linux. I totes hi afegeixen programari no lliure. La GPL del GNU diu que si agafeu codi, o una part del codi, d'un programa protegit per la GPL, i hi afegiu més codi per crear un programa més gran, aquest programa sencer s'ha de publicar amb la GPL. Però podríeu posar altres programes separats al mateix disc (disc dur o CD) que tinguin altres llicències. Això es considera com un simple agrupament i, en essència, el simple fet de distribuir dos programes alhora a algú no és una cosa sobre la qual hi tinguem res a dir. Així que, de fet, no és cert (de vegades m'agradaria que ho fos) que, si una empresa fa servir un programa protegit per la GPL en un producte, tot el producte hagi de ser programari lliure. L'àmbit és un altre, no té aquest abast. Es tracta del programa sencer. Si hi ha dos programes separats que es comuniquen entre ells a distància (com ara enviant-se missatges), en general estan legalment separats. Així que aquestes empreses, afegint programari no lliure al sistema, donen als usuaris una idea molt dolenta, filosòficament i política. Diuen als usuaris: "Està bé fer servir programari no lliure. Fins i tot nosaltres l'incorporem com un extra". Si mireu les revistes sobre l'ús del sistema GNU/Linux, la majoria tenen un títol com ara "Linux això o allò altre". Així que en general parlen del sistema anomenant-lo Linux. I van plenes d'anuncis de programari no lliure que es pot executar sobre el sistema GNU/Linux. Aquests anuncis tenen un missatge en comú. Diuen: "El programari no lliure està bé. Està tan bé que fins i tot podries pagar per tenir-lo". [El públic riu] I això ho anomenen "paquets de valor afegit", la qual cosa és indicativa dels seus valors. El que diuen és: valoreu la comoditat pràctica, no la llibertat. Jo no estic d'acord amb aquests valors, així que els anomeno "paquets de llibertat sostreta". [El públic riu] Perquè si us heu instal·lat un sistema operatiu lliure, estareu vivint en el món lliure. Gaudireu dels beneficis de la llibertat que durant tants anys hem treballat per donar-vos. Aquests paquets us ofereixen l'oportunitat de lligar-vos amb una cadena. Ara bé, si us fixeu en les fires comercials dedicades a l'ús del sistema GNU/Linux, totes s'anomenen fires "Linux". I estan plenes d'estands que exhibeixen programari no lliure, que en essència posen el segell d'aprovació al programari no lliure. Així que, gairebé a qualsevol lloc que mireu de la nostra comunitat, les institucions donen suport al programari no lliure, negant totalment la idea de llibertat per a la qual es va desenvolupar el GNU. I l'únic lloc on la gent és probable que topi amb la idea de la llibertat és en relació al GNU i al programari lliure, el terme programari lliure. Per això us demano: anomeneu el sistema GNU/Linux. Feu que la gent sigui conscient d'on ve el sistema i per què. És clar que, simplement fent servir aquest nom, no donareu explicació de la història del sistema. Podeu teclejar quatre caràcters més i escriure GNU/Linux; podeu dir dues síl·labes més. Però GNU/Linux té menys síl·labes que Windows 2000. [El públic riu] No estareu dient gran cosa, però estareu preparant la gent perquè, quan senti parlar del GNU i del que representa, puguin veure com el sistema es relaciona amb ells i amb les seves vides. I això, indirectament, marca una gran diferència. Així que, si us plau, ajudeu-nos. Haureu observat que Microsoft anomena la GPL una "llicència de codi obert". No volen que la gent pensi sobre aquesta qüestió en termes de llibertat. Veureu que conviden la gent a pensar d'una manera estreta, com a consumidors i, per descomptat, ni tan sols a pensar d'una manera gaire racional com a consumidors, si han d'escollir productes de Microsoft. Però no volen que la gent pensi en qualitat de ciutadans o persones d'estat. Això va en contra d'ells. Almenys va en contra del seu actual model de negoci. Ara bé, el programari lliure... bé, us puc parlar de com es relaciona el programari lliure amb la nostra societat. Un tema secundari que podria ser d'interès per a alguns de vosaltres és com es relaciona el programari lliure amb el món empresarial. De fet, el programari lliure és tremendament útil per a les empreses. Al capdavall, la majoria de les empreses dels països avançats fan servir programari. Només una petita fracció d'elles desenvolupa programari. El programari lliure és extremadament avantatjós per a qualsevol empresa que faci servir programari, perquè significa que el poden controlar. Bàsicament, programari lliure vol dir que els usuaris tenen el control del que fa el programa, tant individualment, si els interessa com a individus, com col·lectivament, si els interessa com a col·lectiu. Qualsevol persona que hi estigui interessada hi pot tenir alguna mena d'influència. Si no t'interessa, no el compres. Aleshores fas servir el que l'altra gent prefereix. Però si de debò t'interessa, hi tens alguna cosa a dir. Amb el programari privatiu, bàsicament no hi tens res a dir. Amb el programari lliure, podeu canviar el que vulgueu. I no importa que no hi hagi programadors a la vostra empresa, no passa res. Si volguéssiu redistribuir els envans d'un edifici, no cal que la vostra empresa sigui una fusteria. Simplement heu de saber trobar un fuster i preguntar-li: "Quant em cobraràs per aquesta feina?" I si voleu modificar el programari que feu servir, la vostra empresa no cal que sigui una empresa de programació. Només cal que us adreceu a una empresa de programació i els pregunteu "Quant em cobrareu per introduir aquestes funcions? I quan ho tindreu enllestit?" I si no fan aquesta feina, us podeu adreçar a una altra empresa. Existeix un mercat lliure d'assistència tècnica. Així que qualsevol empresa que estigui interessada a prestar serveis d'assistència tècnica trobarà un gran avantatge en el programari lliure. Amb el programari privatiu, l'assistència tècnica és un monopoli, perquè una empresa té el codi font (o potser un petit nombre d'empreses que han pagat una quantitat ingent de diners, com en el cas del programa de font compartida de Microsoft, però en són molt poques). Així que no teniu gaires possibilitats d'obtenir assistència tècnica. I això vol dir que, tret que sigueu un gegant real, no els importeu. La vostra empresa no és prou important perquè a ells els importi la pèrdua del vostre negoci. Un cop feu servir el programa, s'imaginen que esteu obligats a rebre la seva assistència tècnica, perquè passar-se a un altre programa és una feinada. Així que s'acaben fent coses com ara pagar pel privilegi de notificar un error. [El públic riu] I un cop que heu pagat, us diuen "D'acord, hem pres nota de l'error. D'aquí a uns mesos, podeu comprar una actualització i podreu comprovar si ho hem solucionat". [El públic riu] Als proveïdors d'assistència tècnica de programari no els serveix això. Han de complaure els clients. És clar que es pot aconseguir molta i bona assistència tècnica de franc. Plantegeu el problema a Internet i pot ser que rebeu la resposta l'endemà. Això no és cap garantia, naturalment. Si en voleu estar segur, més val pagar i arribar a un acord amb una empresa. I aquesta és, és clar, una de les maneres com funcionen els negocis de programari lliure. Un altre avantatge del programari lliure per a les empreses que fan servir programari és la seguretat i la confidencialitat. I això també és aplicable als individus, però m'hi estic referint en el context de les empreses. En els programes privatius, ni tan sols se sap què fan en realitat. Els programes privatius podrien tenir funcions deliberadament incloses que no us agradarien si sabéssiu que hi són. Per exemple, podrien tenir una porta al darrere perquè el desenvolupador entrés a la vostra màquina. Podrien tafanejar per veure què feu i enviar aquesta informació. Això no és inusual. Alguns programes de Microsoft ho feien. Però no només afecta Microsoft. Hi ha altres programes privatius que tafanegen les accions dels usuaris. I ni tan sols pots saber del cert si ho fan. A més, fins i tot assumint que el desenvolupador sigui totalment honrat, tots els programadors s'equivoquen. Hi podria haver errors de seguretat que no són culpa de ningú. Però la qüestió és: si no és programari lliure, no es poden trobar. I no es poden corregir. Ningú no té temps de revisar la font de tots els programes que executa. L'usuari no ho farà, això. Però amb el programari lliure hi ha una gran comunitat i hi ha gent en aquesta comunitat que revisa les coses. I els usuaris es beneficien d'aquestes revisions, perquè si hi ha un error accidental (de ben segur que n'hi ha, de tant en tant, en qualsevol programa), el podrien trobar i corregir. La gent és molt menys propensa a incloure deliberadament un cavall de Troia o una funció amagada, si pensen que els poden enxampar. Els fabricants de programari privatiu s'imaginen que no els enxamparan. Se sortiran amb la seva sense ser detectats. Però els desenvolupadors de programari lliure saben que la gent s'ho mirarà i veuran què hi ha. En la nostra comunitat, no creiem que puguem obligar els usuaris a empassar-se una funció que no els agrada. Sabem que si als usuaris no els agrada, faran una versió modificada que no la tingui. I aleshores tots començaran a fer servir aquesta versió. De fet, tots podem raonar suficientment, tots podem preveure amb suficients passos d'antelació que probablement no inclourem una funció determinada. Al cap i a la fi, estem escrivint un programa lliure. Volem que la nostra versió agradi a la gent, no volem lliurar alguna cosa que molta gent odiarà i deixar que una versió modificada ens passi al davant. Simplement t'adones que l'usuari és el rei en el món del programari lliure. En el món del programari privatiu, el client no és el rei, ja que només és un client. No té res a dir sobre el programari que fa servir. En aquest sentit, el programari lliure és un nou mecanisme per al funcionament de la democràcia. El professor Lessig, [10] actualment a Stanford, va observar que el codi funciona com una mena de llei. Qui escrigui el codi que gairebé tothom fa servir amb qualsevol finalitat o objectiu, de fet escriurà les lleis que regulen la vida de les persones. Amb el programari lliure, aquestes lleis s'escriuen d'una manera democràtica. No en la forma clàssica de la democràcia: no celebrem unes eleccions i diem "Que tothom voti com hauria de ser aquesta funció". [El públic riu] En lloc d'això diem, bàsicament, "Els que vulgueu treballar a fer la funció d'aquesta manera, feu-ho". I si voleu treballar a fer la funció d'aquella manera, feu-ho. I, d'una manera o altra, es fa. I així, si molta gent ho vol d'aquesta manera, es farà d'aquesta manera. Així, tothom contribueix a la decisió social simplement fent passos en la direcció que vol anar. Personalment, sou lliures de fer tants passos com vulgueu. Les empreses són lliures d'encarregar tants passos com considerin necessari. I, després de sumar totes aquestes coses, s'observa cap a quina direcció va el programari. Sovint és molt útil poder agafar parts d'algun programa existent (en general, suposadament parts importants, és clar), després escriure una determinada quantitat de codi propi i produir un programa que faci exactament el que necessiteu, que us costaria un ull de la cara si l'haguéssiu d'escriure tot des de zero, si no poguéssiu aprofitar parts importants d'algun paquet de programari existent. Un altre resultat del fet que l'usuari sigui el rei és que tendim a ser molt bons pel que fa a compatibilitat i estandardització. Per què? Perquè als usuaris els agrada. Els usuaris són propensos a rebutjar un programa que inclogui incompatibilitats arbitràries. Ara bé, de vegades hi ha un determinat grup d'usuaris que realment necessita un cert tipus d'incompatibilitat, i aleshores l'obtenen. Això està bé. Però quan els usuaris volen seguir un estàndard, els desenvolupadors l'hem de seguir, i ho sabem. I ho fem. Contràriament, si observeu els desenvolupadors de programari privatiu, sovint troben que és avantatjós no seguir deliberadament un estàndard, i no perquè pensin que d'aquesta manera li donen a l'usuari un avantatge, sinó més aviat perquè s'estan imposant a l'usuari, l'estan lligant de mans. Fins i tot veureu que de tant en tant fan canvis als seus formats d'arxiu, només per obligar la gent a comprar l'última versió. Els arxivers [11] ara topen amb el problema que sovint no es pot accedir als fitxers escrits fa deu anys amb ordinador, perquè estaven escrits amb programari privatiu que actualment essencialment s'ha perdut. Si s'haguessin escrit amb programari lliure, es podrien actualitzar i utilitzar. I aquests arxius no s'haurien perdut, no serien inaccessibles. Fins i tot últimament es queixaven d'això a la National Public Radio [12] i parlaven del programari lliure com una solució. En realitat, el fet d'utilitzar un programa no lliure per a emmagatzemar dades personals és com posar-se la corda al coll. He parlat sobre com afecta el programari lliure a la majoria d'empreses. Però com afecta el particular i reduït sector de les empreses de programari? La resposta és que en general no afecta gens. I la raó és que el 90 per cent de la indústria del programari, pel que se m'ha dit, es dedica a la creació de programari personalitzat, programari que en absolut no està pensat per ser publicat. En el cas del programari personalitzat, aquesta qüestió, és a dir la qüestió ètica de programari lliure o privatiu, no apareix. La qüestió és: "Sou els usuaris lliures de modificar i redistribuir el programari?" Si només hi ha un usuari i aquest usuari és titular dels drets, no hi ha cap problema. Aquest usuari és lliure de fer totes aquestes coses. De fet, qualsevol programa personalitzat desenvolupat per una empresa per a ús intern és programari lliure, sempre que l'empresa sigui prou sensata com per exigir el codi font i tots els drets. Aquesta qüestió de fet no afecta el programari dels rellotges, els forns microones o els sistemes d'ignició dels cotxes, perquè en aquests llocs no es descarrega programari per instal·lar-lo. No es tracta d'un ordinador de debò, pel que fa a l'usuari, de manera que aquestes qüestions no es veuen suficientment afectades perquè siguin èticament importants per a ells. Així que, en general, la indústria del programari continuarà com ho ha fet fins ara. I el més interessant és que, com que una fracció tant important de les feines són en aquesta part del sector, fins i tot si no hi hagués possibilitats per al negoci del programari lliure, tots els desenvolupadors de programari lliure podrien trobar feines de dia escrivint programari personalitzat. [El públic riu] N'hi ha tants, la ràtio és tan gran. Però el fet és que sí que hi ha un sector empresarial en l'àmbit del programari lliure. Hi ha empreses de programari lliure i, en la roda de premsa que faré, hi participaran representants d'un parell d'aquestes empreses. És clar que també hi ha empreses que no són de programari lliure, però desenvolupen parts útils de programari lliure per a publicar-lo, i el programari lliure que produeixen és considerable. Ara bé, com funcionen les empreses de programari lliure? Doncs algunes d'elles venen còpies. Els usuaris són lliures de copiar-lo, però tot i així en poden vendre milers de còpies al mes. I altres empreses venen assistència tècnica i serveis diversos. Personalment, durant la segona meitat dels anys vuitanta, jo venia serveis d'assistència tècnica de programari lliure. Bàsicament deia que, per 200 dòlars l'hora, canviaria el que fos en el programari GNU que havia escrit. Sí, era un preu elevat però, com que es tractava d'un programa del qual era l'autor, la gent es pensava que podria fer la feina en moltes menys hores. [El públic riu] I em guanyava la vida d'aquesta manera. De fet, guanyava més del que mai no havia guanyat. També donava classes. I ho vaig continuar fent fins al 1990, quan vaig rebre un gran premi [13] i no ho vaig haver de fer més. Però el 1990 va ser quan es va formar la primera empresa de programari lliure, Cygnus Support. I la seva feina era fer, bàsicament, el mateix que jo havia fet. Certament podria haver treballat per a ells, si ho hagués necessitat. Com que no ho necessitava, em va semblar que era bo per al moviment que em mantingués independent de qualsevol empresa. D'aquesta manera, podria dir coses bones i dolentes sobre les diferents empreses de programari lliure i de programari no lliure, sense entrar en un conflicte d'interessos. Em va semblar que podria servir més al moviment. Però si ho hagués necessitat per guanyar-me la vida, de ben segur que hauria treballat per a ells. Es tracta d'un negoci ètic i no hi havia motius per a sentir-me avergonyit si hagués treballat per a ells. I aquesta empresa va donar beneficis des del primer any. Es va formar amb molt poc capital, només els diners que tenien els seus tres fundadors. I va continuar creixent cada any i sent rendible cada any fins que es van tornar avariciosos i van buscar inversors externs, i aleshores ho van esgavellar tot. Però van ser uns quants anys d'èxit abans no es tornessin ambiciosos. Això mostra una de les coses interessants que té el programari lliure. El programari lliure demostra que no cal acumular capital per desenvolupar programari lliure. Vull dir que és útil, que pot ajudar. Si es recapten fons, es pot contractar gent i fer que escriguin molt de programari. Però també es poden fer moltes coses amb poca gent. En realitat, la tremenda eficàcia del procés de desenvolupar programari lliure és un dels motius que sigui important per al món passar-se al programari lliure. També desmenteix el que diu Microsoft, que la GPL del GNU és dolenta perquè els complica la captació de fons per desenvolupar programari no lliure, agafar el nostre programari lliure i posar el nostre codi als seus programes, que no compartiran amb nosaltres. En essència, no necessitem que acumulin capital d'aquesta manera. Farem la feina de totes maneres. Ja ho estem fent. La gent solia dir que mai no podríem fer un sistema operatiu lliure complet. Doncs bé, hem fet això i moltíssimes coses més. I jo diria que som aproximadament a un ordre de magnitud de desenvolupar tot el programari publicat d'interès general necessari al món. I això en un món on més del 90 per cent dels usuaris encara no fan servir el programari lliure, un món on més de la meitat dels servidors web funcionen amb GNU/Linux i Apache com a servidor web. Pregunta: [Inaudible] ... Què ha dit abans, Linux? Richard M. Stallman: He dit GNU/Linux. Pregunta: De debò? Richard M. Stallman: Sí, si parlo del nucli, en dic Linux. És així com es diu. El nucli va ser escrit per Linus Torvalds i només l'hauríem d'anomenar segons el nom que ell va escollir, per respecte a l'autor. En general, a les empreses la majoria dels usuaris no fan servir el GNU/Linux. La majoria dels usuaris domèstics encara no fan servir el nostre sistema. Quan ho facin, automàticament hauríem de tenir deu vegades més voluntaris i deu vegades més clients per a les empreses de programari lliure que existiran. I això ens donarà aquest ordre de magnitud. Arribats a aquest punt, estic bastant segur que podem fer la feina. Això és important, perquè Microsoft ens demana que estiguem desesperats. Diuen: "L'única manera que funcioni el programari, l'única manera de tenir innovació, és donant-nos poder. Deixeu que us dominem. Deixeu que controlem el que podeu fer amb el programari que utilitzeu, de manera que us puguem esprémer molts diners i dedicar-ne una petita part a desenvolupar programari, i quedar-nos la resta com a beneficis". Mai no hauríeu d'estar tan desesperats. Mai no hauríeu d'estar tan desesperats com per renunciar a la vostra llibertat. Això és molt perillós. Una altra cosa que fa Microsoft, bé, no només Microsoft, sinó la gent que no dóna suport al programari lliure en general, és adoptar un sistema de valors on l'única cosa que importa són els beneficis pràctics a curt termini: Quants diners guanyaré aquest any? Quina feina puc acabar avui? Pensament a curt termini i pensament estret. Assumeixen que és ridícul imaginar que algú pugui fer un sacrifici en nom de la llibertat. Ahir, [14] molta gent feia discursos sobre nord-americans que van fer sacrificis per la llibertat dels seus compatriotes. Alguns d'ells van fer grans sacrificis. Fins i tot van sacrificar les seves vides per les llibertats de les quals tots els habitants del nostre país han sentit parlar. (Almenys en alguns casos, suposo que hem de deixar de banda la guerra del Vietnam). Però afortunadament, mantenir la nostra llibertat en l'ús de programari no requereix grans sacrificis. Només calen petits i minúsculs sacrificis, com ara aprendre a fer anar una interfície de línia d'ordres, si encara no tenim una interfície gràfica d'usuari. Com fer la feina d'aquesta manera, perquè encara no tenim un paquet de programari lliure per a fer-la d'aquella altra manera. Com pagar uns quants diners a una empresa que desenvoluparà un determinat paquet de programari lliure, de manera que el pugueu tenir al cap d'uns anys. Petits sacrificis que tots podem fer. I, a llarg termini, fins i tot nosaltres ens en beneficiarem. En realitat és més una inversió que un sacrifici. Només cal que tinguem prou visió a llarg termini per adonar-nos que és bo per a nosaltres que invertim a millorar la nostra societat, sense comptar la xavalla de quant aconsegueix cadascú del benefici obtingut en aquesta inversió. Així que, arribats a aquest punt, bàsicament he acabat. M'agradaria esmentar que hi ha una nova proposta de Tony Stanco per al negoci del programari lliure, que ell anomena "FreeDevelopers", que comporta una determinada estructura empresarial que a la llarga espera retornar una determinada part dels beneficis a tots els autors de programari lliure que hi hagin participat. I ara preveuen aconseguir uns contractes governamentals força importants per al desenvolupament de programari a l'Índia, ja que faran servir programari lliure com a base i d'aquesta manera tindran uns estalvis enormes. Bé, suposo que ara és el vostre torn de fer preguntes. Torn de preguntes Pregunta: Com podria una empresa com Microsoft incloure un contracte de programari lliure? Stallman: Bé, de fet, Microsoft té la intenció de desplaçar moltes de les seves activitats cap als serveis. I el que tenen la intenció de fer és una cosa bruta i perillosa, que és vincular els serveis als programes, un amb l'altre, en una mena de zig-zag. De manera que per fer servir un servei, heu de fer servir aquest programa de Microsoft, que voldrà dir que necessiteu fer servir aquest servei, aquest programa de Microsoft... de manera que tot queda lligat. Aquesta és la seva intenció. Ara bé, el més interessant és que vendre aquests serveis no comporta la qüestió ètica del programari lliure o no lliure. Per a ells podria ser perfectament factible tenir el negoci perquè existissin aquestes empreses que venen aquests serveis a través de la xarxa. Malgrat tot, la intenció de Microsoft és fer-los servir per tenir un control encara més gran, un monopoli encara més gran, sobre el programari i els serveis. Això s'ha descrit recentment en un article. N'hi ha que diuen que està convertint la xarxa en la Ciutat Empresarial de Microsoft. Això és rellevant perquè el tribunal que va resoldre el cas antimonopoli contra Microsoft va recomanar dividir l'empresa (però d'una manera que no té sentit, que no faria cap bé en absolut) en la part de sistema operatiu i la d'aplicacions. Però després d'haver llegit aquest article, ara veig una manera útil i eficaç de dividir Microsoft en la part de serveis i la de programari, per tal d'obligar aquestes parts a tractar entre elles només a distància, de manera que els serveis hagin de publicar llurs interfícies perquè qualsevol persona pugui desenvolupar un client perquè es comuniqui amb aquests serveis i, suposo, que calgui pagar per rebre el servei. Això està bé. Aquesta és una qüestió totalment diferent. Si Microsoft es divideix d'aquesta manera, en serveis i programari, no podran fer servir el seu programari per a esclafar la competència amb els serveis de Microsoft. I no podran fer servir els seus serveis per esclafar la competència amb el programari de Microsoft. Nosaltres podrem crear el programari lliure i potser vosaltres el fareu servir per parlar amb els serveis de Microsoft, però no ens importarà. Perquè, al capdavall, encara que Microsoft és l'empresa de programari privatiu que ha subjugat més gent (les altres han subjugat menys gent, però no perquè no ho hagin intentat [el públic riu], simplement no han aconseguit subjugar tanta gent). Així doncs, el problema no és Microsoft i només Microsoft. Microsoft només és l'exemple més gran del problema que intentem resoldre, que és la usurpació per part del programari privatiu de la llibertat dels usuaris per cooperar i formar una societat ètica. Per tant, no ens hauríem de centrar massa en Microsoft, encara que m'hagin donat l'oportunitat de ser en aquesta estrada. Això no els dóna tota la importància. No són el principi i el final de tot. Pregunta: Abans ha parlat de les diferències filosòfiques entre el programari de codi obert i el programari lliure. Què li sembla l'actual tendència de les distribucions de GNU/Linux a donar suport només a plataformes Intel? I el fet que sembla que cada cop menys programadors programen correctament i fan programari que es pugui compilar a qualsevol entorn? I fan programari que només funciona en sistemes Intel? Stallman: No hi veig cap qüestió ètica. Encara que, de fet, els fabricants d'ordinadors de vegades hi adapten el sistema GNU/Linux. Sembla que HP ho ha fet recentment. I no s'han preocupat de pagar per una adaptació al Windows, perquè els hauria costat massa. Però la compatibilitat amb el GNU/Linux va suposar, em sembla, la feina de cinc enginyers durant uns mesos. Era fàcilment realitzable. Naturalment, jo animo la gent a fer servir autoconf, que és un paquet GNU que facilita l'adaptació dels programes a altres plataformes. Els animo a fer-ho. O quan algú corregeix l'error de compilació en aquella versió del sistema i us l'envia, l'hauríeu d'incloure. Però no hi veig una qüestió ètica. Pregunta: Dos comentaris. Un és: no fa gaire que va fer una xerrada al MIT. En vaig llegir la transcripció. Algú va preguntar sobre les patents i vostè va dir que "les patents són una qüestió totalment diferent. No hi tinc res a dir." Stallman: És cert. De fet tinc moltes coses a dir sobre les patents, però trigaria una hora. [El públic riu] Pregunta: Volia dir això: em sembla que es tracta d'una qüestió important. Vull dir que hi ha un motiu per què les empreses parlin de les patents i el copyright com a propietat pura i dura, perquè intenten construir aquest concepte per utilitzar el poder de l'Estat per crear un corrent de monopoli que els sigui favorable. Per tant, el que aquestes coses tenen en comú no és que girin entorn de la mateixa qüestió, sinó que la seva motivació no és en realitat el servei públic, sinó la motivació de les empreses per aconseguir un monopoli per als seus interessos privats. Stallman: Tens raó, això és el que volen. Però hi ha un altre motiu pel qual volen fer servir el terme propietat intel·lectual. I és que no volen que la gent pensi detingudament sobre les qüestions del copyright o de les patents. Perquè la legislació del copyright i la de les patents són totalment diferents, i els efectes del copyright sobre el programari i les patents de programari són totalment diferents. Les patents de programari suposen una restricció per als programadors, ja que els prohibeixen escriure determinats tipus de programes, mentre que el copyright no ho prohibeix. Amb el copyright, almenys si els escriu un mateix, es poden distribuir. Per tant, és extremadament important separar aquests temes. Tenen una mica de cosa en comú, en un nivell molt bàsic, però tota la resta és diferent. Així que, a fi de fomentar la claredat de les idees, parleu del copyright o de les patents, però no parleu de propietat intel·lectual. Jo no tinc cap opinió formada sobre la propietat intel·lectual. Jo tinc opinions sobre el copyright, sobre les patents i sobre el programari. Pregunta: Ha esmentat al principi que un llenguatge funcional, com les receptes, són programes informàtics. Però hi ha una gran distància entre les receptes de cuina i els programes informàtics, entre la llengua anglesa i els programes informàtics: la definició de "llenguatge funcional" és molt àmplia. Això provoca problemes en el cas del DeCSS i el DVD. Stallman: En el cas de les coses que no són de naturalesa funcional, aquestes qüestions són parcialment similars però també parcialment diferents. Part de la qüestió es pot traslladar, però no tota. Malauradament, això comportaria una altra hora de xerrada. No tinc temps per entrar en aquest tema. Però jo diria que totes les obres funcionals haurien ser lliures en el mateix sentit que el programari. Coses com ara els llibres de text, els manuals, els diccionaris o les receptes. Pregunta: M'agradaria saber què passa amb la música en línia. Hi ha similituds i diferències que apareixen arreu. Stallman: És cert. Jo diria que la llibertat mínima que hauríem de tenir per a qualsevol tipus d'informació publicada és la llibertat de redistribuir-la no comercialment i d'una manera literal. En el cas de les obres funcionals, necessitem la llibertat de publicar comercialment versions modificades, perquè això és tremendament útil per a la societat. En el cas de les obres no funcionals (coses per a entretenir, presentar uns valors estètics o donar la visió d'una determinada persona), potser no s'haurien de modificar. I potser això vol dir que està bé que el copyright en protegeixi tota la distribució comercial. Recordeu que, segons la Constitució dels EUA, l'objectiu del copyright és beneficiar el públic, modificar el comportament de determinats subjectes privats perquè publiquin més llibres. I el benefici d'això és que la societat pot debatre determinades qüestions i aprendre. Sabeu que tenim literatura. Tenim obres científiques. L'objectiu és fomentar això. El copyright no existeix per al benefici dels autors, ni de bon tros per al benefici dels editors. Existeix pel benefici dels lectors i de tots els qui es beneficien de la transmissió d'informació que es produeix quan la gent escriu i els altres llegeixen. I jo estic d'acord amb aquest objectiu. Però en l'època de les xarxes informàtiques, el mètode ja no s'aguanta, perquè actualment requereix lleis draconianes que envaeixen la intimitat i terroritzen tothom. Anys de presó per compartir amb el teu veí. Això no passava en l'època de la impremta. Aleshores el copyright era una regulació industrial que restringia els editors. Avui dia és una restricció imposada pels editors a la societat. Per tant, la relació de poder s'ha capgirat 180 graus, encara que es tracti de la mateixa llei. Pregunta: De manera que pot passar el mateix com quan es fa música a partir d'altra música? Stallman: Exacte. És interessant... Pregunta: I les obres noves, originals, també comporten molta cooperació. Stallman: És veritat. I penso que probablement això requereix algun tipus de concepte d'ús raonable. Sembla evident que agafar una mostra d'uns quants segons i fer-la servir per produir una obra musical s'hauria de considerar com a ús raonable. Ben mirat, fins i tot en el concepte habitual d'ús raonable s'entén així. No estic segur que els tribunals hi estiguin d'acord, però haurien d'estar-hi. Això no comportaria un canvi real en el sistema tal com ha existit. Pregunta: Què pensa sobre la publicació d'informació pública en formats privatius? Stallman: Doncs no s'hauria de fer. Vull dir que el govern mai no hauria d'obligar els ciutadans a fer servir un programa no lliure per accedir, per comunicar-se amb el govern de cap manera, en cap sentit. Pregunta: Jo he estat el que a partir d'ara anomenaré un usuari del GNU/Linux. . . Stallman: Gràcies. [El públic riu] Pregunta: . . . durant els últims quatre anys. L'única cosa que ha estat problemàtica per a mi, i és una cosa essencial, penso, per a tots nosaltres, és navegar per Internet. Stallman: Sí. Pregunta: Una cosa que decididament ha estat el punt feble a l'hora de fer servir el sistema GNU/Linux ha estat navegar per Internet, perquè l'eina més usada per a això, el Navegador de Netscape. . . Stallman: . . . no és programari lliure. Permeteu-me que respongui a això. Vull tocar aquest punt perquè s'entengui millor. Doncs, sí. Hi ha hagut una tendència fortíssima a fer servir el Navegador de Netscape als sistemes GNU/Linux. De fet, tots els sistemes empaquetats comercialment el porten. Així que aquesta és una situació irònica: hem treballat molt per aconseguir un sistema operatiu lliure, i ara, si aneu a la botiga i mireu les versions del GNU/Linux, la majoria s'anomenen Linux i no són lliures. Bé, una part sí que ho és. Però després hi ha el Navegador de Netscape i potser també altres programes no lliures. Així que de fet és molt difícil trobar un sistema lliure, llevat que sapigueu molt bé el que feu. O, és clar, també es pot no instal·lar el Navegador de Netscape. Ara bé, en realitat, fa molts anys que hi ha navegadors web lliures. Hi ha un navegador web lliure que jo feia servir que s'anomena Lynx. És un navegador web lliure que no és gràfic: només és de text. Això té el gran avantatge que no es veuen els anuncis. [El públic riu] [Aplaudiments] Però, de totes maneres, hi ha un projecte gràfic lliure anomenat Mozilla, que actualment està arribant al punt de ser operatiu. Jo el faig servir de tant en tant. Pregunta: El Konqueror 2.01 és molt bo. Stallman: Sí, i tant. Aquest és un altre navegador gràfic lliure. Suposo que finalment estem resolent aquest problema. Pregunta: Pot parlar una mica sobre aquesta divisió filosòfica i ètica entre el programari lliure i el codi obert? Pensa que són actituds irreconciliables? [Es canvia la cinta d'enregistrament i es perd el final de la pregunta i el començament de la resposta] Stallman: . . . a una llibertat i a l'ètica. O si només es diu: "Espero que les empreses decidiu que és més rendible permetre'ns fer aquestes coses". Però, tal com he dit, en bona part de la feina pràctica, realment no importa l'actitud política de les persones. Quan una persona s'ofereix per a ajudar el projecte GNU, no diem: "Has d'estar d'acord amb la nostra línia política". Diem que, en un paquet GNU, el sistema s'ha d'anomenar GNU/Linux i programari lliure. El que digueu quan no parleu del projecte GNU, és cosa vostra. Pregunta: L'empresa IBM va iniciar una campanya adreçada a les agències governamentals per vendre les seves noves grans màquines, en què feien servir el Linux com a reclam i anomenaven el sistema Linux. Stallman: Sí. Naturalment, de fet es tracta del sistema GNU/Linux. [El públic riu] Pregunta: Exacte! Doncs, si ho comentes al màxim responsable de vendes, no en sap res, del GNU. Stallman: Ja. El problema és que ja han decidit amb molta cura el que volen dir segons el que els és més avantatjós. I la qüestió sobre quina és la manera més precisa, justa o correcta de descriure el sistema no és la qüestió fonamental que preocupa una empresa com aquesta. Bé, en algunes petites empreses, sí, hi haurà un cap. I si el cap està predisposat a reflexionar sobre aquest tipus de coses, podria prendre una decisió en aquest sentit. Però no una multinacional gegant. És una vergonya. Hi ha un altre assumpte més important i més substancial sobre el que fa IBM. Diuen que estan invertint mil milions de dòlars en el "Linux". Però potser també hauria de posar cometes en la paraula "en", perquè part d'aquests diners serveix per pagar gent que desenvolupa programari lliure. Aquesta és una contribució real a la nostra comunitat. No obstant això, una altra part serveix per a pagar gent que escriu programari privatiu o adapta programari privatiu al sistema GNU/Linux, i això no és una contribució a la nostra comunitat. Però IBM ho posa tot al mateix sac. Una part pot ser publicitat, que parcialment és una contribució, encara que parcialment sigui incorrecta. Per tant, és una situació complicada. Una part del que fan és una contribució, però una altra part no ho és, i una part és alguna cosa, però no exactament. I no es pot barrejar tot i pensar "Ostres! Mil milions de dòlars d'IBM". [El públic riu] Això és simplificar-ho massa. Pregunta: Pot parlar una mica més sobre el raonament que dóna lloc a la Llicència Pública General? Stallman: Bé, el raonament que dóna lloc a la GPL del GNU? En part volia protegir la llibertat de la comunitat contra el fenomen que ja he descrit en el cas de l'X Window, que també ha tingut lloc amb altres programes lliures. En realitat, quan reflexionava sobre aquest assumpte, l'X Window encara no s'havia publicat. Però ja havia detectat el mateix problema en altres programes lliures. Per exemple, el TeX. Volia assegurar-me que tots els usuaris tindrien llibertat. En cas contrari, em vaig adonar que podria escriure un programa i que potser molta gent el faria servir, però aquests usuaris no tindrien llibertat. I quin sentit té això? Però l'altra qüestió que em preocupava era que volia donar a la comunitat la sensació que no era una mena de pelut per a les sabates, una presa per a qualsevol paràsit que passés per allà. Si no feu servir el copyleft, en essència dieu: [parlant dòcilment] "Agafeu el meu codi. Feu el que vulgueu. No m'hi oposaré". Per tant, pot aparèixer qualsevol i dir: [parlant amb molta fermesa] "Ah, vull fer una versió no lliure d'això. Ho agafo i ja està". I aleshores, per descomptat, segurament hi fan algunes millores, aquestes versions no lliures poden resultar atractives als usuaris i substituir les versions lliures. Aleshores, què heu aconseguit? Només heu fet una donació a algun projecte de programari privatiu. Quan la gent veu que passa això, quan la gent veu que l'altra gent agafa el que jo faig i que mai no ho torna, pot ser desmoralitzador. I això no és només una especulació. He vist com això passava. Això és en part el que va passar quan es va extingir la vella comunitat de què formava part els anys setanta. Alguns van començar a deixar de ser cooperatius. I enteníem que, per tant, s'estaven aprofitant de la situació. Certament actuaven com si pensessin que se n'estaven aprofitant. I nosaltres ens vam adonar que podien agafar la nostra cooperació i no donar res a canvi. I no hi podíem fer res. Era molt frustrant. Als que no ens agradava aquesta tendència, vam debatre el tema però no vam poder treure cap idea de com aturar-ho. La GPL està dissenyada per impedir això. Diu: "Sí, sou benvingut a la comunitat i podeu fer servir aquest codi". El podeu fer servir per a qualsevol feina. Però, si en publiqueu una versió modificada, l'heu de publicar en la nostra comunitat, com a part de la nostra comunitat, com a part del món lliure. Així que, de fet, hi ha encara moltes maneres perquè la gent es beneficiï de la nostra feina sense contribuir-hi, com el fet que no hagi d'escriure programari. Molta gent fa servir el GNU/Linux i no escriu gens de programari. No hi ha cap obligació de fer res per a nosaltres. Però si es fa un determinat tipus de cosa, s'hi ha de contribuir. Això significa que la nostra comunitat no és un pelut per les sabates que es pugui trepitjar. I penso que això va ajudar a donar a la gent la força per a sentir "No ens deixarem trepitjar per tothom. Defensarem aquesta causa". Pregunta: Tenint en compte el programari lliure sense copyleft, com que qualsevol persona el pot agafar i fer-lo privatiu, no és possible que algú l'agafi, hi faci alguns canvis i ho publiqui tot amb la llicència GPL? Stallman: Sí, és possible. Pregunta: Aleshores això faria que totes les còpies futures estiguessin protegides per la GPL. Stallman: A partir d'aquesta branca. Aquest és un dels motius pels quals normalment no fem això. Deixeu-me que m'expliqui. Si volguéssim, podríem agafar l'X Window, fer-ne una còpia protegida per la GPL i fer-hi canvis. Però hi ha un grup de gent encara més gran que treballa en la millora de l'X Window i que no l'ofereix amb la GPL. Per tant, si ho féssim nosaltres, partiríem de la seva feina. I això no és una forma molt amable de tractar-los. I ells són part de la nostra comunitat; contribueixen a la nostra comunitat. En segon lloc, seria com tirar pedres a la pròpia teulada, perquè ells fan molta més feina en l'X de la que nosaltres faríem. Per tant, la nostra versió seria inferior a la seva i la gent no la faria servir; i aleshores, perquè ens hauríem de preocupar d'aquesta qüestió? Quan algú escriu una millora de l'X Window, el que dic que aquesta persona hauria de fer és cooperar amb l'equip de desenvolupament de l'X. Enviar-los-la i deixar que la facin servir a la seva manera, perquè estan desenvolupant una part molt important de programari lliure. Per a nosaltres és bo cooperar amb ells. Pregunta: Excepte, tenint en compte l'X, en concret, fa uns dos anys, l'X Consortium estava molt ficat en el codi obert no lliure... Stallman: Bé, de fet no era codi obert. Potser van dir que ho era. No recordo si ho van dir o no. Però no era codi obert. Estava restringit. No es podia distribuir comercialment, em sembla. O no es podia distribuir comercialment una versió modificada, o alguna cosa així. Hi havia una restricció considerada inacceptable tant pel moviment del programari lliure (Free Software) com pel moviment del codi obert (Open Source). I sí, quan es fa servir una llicència que no és la copyleft, hom s'exposa a això. En realitat, l'X Consortium tenia una política molt rígida. Diuen: "Si el vostre programa té copyleft, per poc que sigui, no el distribuirem en absolut. No l'inclourem a la nostra distribució". Així que molta gent va rebre pressions en aquest sentit per a no fer servir el copyleft. I el resultat va ser que més tard tot el seu programari va ser completament obert. La mateixa gent que havia pressionat els desenvolupadors perquè fossin totalment permissius amb l'X més tard va dir: "Molt bé, ara podem posar restriccions", la qual cosa no era gaire ètica. Però, donada la situació, realment seria desitjable esforçar-se per reunir els recursos necessaris per mantenir una versió de l'X alternativa protegida per la GPL? Això no tindria cap sentit. Hi ha tantes altres coses que hem de fer. Fem-les en lloc d'això. Podem cooperar amb els desenvolupadors de l'X. Pregunta: Podria comentar alguna cosa sobre si GNU és una marca comercial? I si és pràctic incloure-la com a part de la Llicència Pública General del GNU que permet l'ús de marques comercials? Richard M. Stallman: De fet, hem sol·licitat que es registri GNU com a marca. Però no té res a veure amb tot això. És una història massa llarga d'explicar. Pregunta: Es podria obligar que la marca aparegués en els programes protegits per la GPL. Stallman: Jo no ho veig així. Les llicències protegeixen programes individuals. I quan un programa determinat és part del projecte GNU, ningú menteix sobre aquest tema. El nom del conjunt del sistema és una qüestió diferent. I això és un tema a part. No val la pena parlar-ne més. Pregunta: Si pogués prémer un botó i fer que totes les empreses fessin lliure el seu programari, ho faria? Stallman: Bé, només ho faria en el cas del programari publicat. Penso que la gent té dret a escriure un programa privat i a fer-lo servir. I això inclou les empreses. És una qüestió de confidencialitat. I, certament, de vegades aquesta actitud pot ser incorrecta, com en el cas de si el programa és terriblement útil per a la humanitat i s'impedeix que aquesta hi tingui accés. Això està malament, però és un mal diferent. És una altra qüestió, encara que en el mateix àmbit. Però sí, penso que tot el programari publicat hauria de ser programari lliure. I recordeu que, quan no és programari lliure, es deu a la intervenció governamental. El govern està intervenint per fer-lo no lliure. El govern està creant poders legals especials per als propietaris de programes, de manera que puguin fer que la policia impedeixi que fem servir els programes de determinades maneres. Així que certament m'agradaria acabar amb això. Ed Schonberg: L'exposició d'en Richard ha generat una quantitat enorme d'energia intel·lectual. M'agradaria suggerir que una part d'aquesta energia es dediqui a fer servir, i possiblement escriure, programari lliure. Hauríem de tancar la sessió ben aviat. Vull afegir que en Richard ha injectat en una professió, que és coneguda entre el públic en general per la seva ineptitud política terminal, un nivell de debat polític i moral que, em sembla, no té precedents en la nostra professió. I per això tenim un gran deute amb ell. [Aplaudiments del públic] NOTES · ^ 1. Això és una transcripció de la conferència que va tenir lloc a la Universitat de Nova York el 29 de maig de 2001. Aquesta versió forma part de Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís. · ^ 2. Poc menys d'un mes abans, el vicepresident de Microsoft, Craig Mundie, va fer una xerrada en la qual va atacar el programari lliure (anomenant-lo "codi obert"). · ^ 3. Programmed Data Processor model 10, ordinador mainframe utilitzat per moltes organitzacions governamentals i d'investigació punteres durant els anys setanta. · ^ 4. Eine i Zwei volen dir 'u' i 'dos' en alemany, respectivament. · ^ 5. Podeu llegir l'anunci original del projecte GNU a "El manifest del GNU". · ^ 6. Programa d'arxivament de l'Unix. Combinat amb el gzip, constitueix l'alternativa GNU al format de compressió ZIP no lliure. · ^ 7. A moltes zones dels EUA, el 911 és el número de telèfon per a les emergències. · ^ 8. Es refereix al problema de l'any 2000 (Y2K en anglès) en què molts programes vells guardaven l'any amb dos dígits, i per això no estava clar si la data "00" era 2000 o 1900, o qualsevol any que acabés en 00. Es van gastar milions de dòlars per reparar aquest problema en milers de sistemes informàtics abans de l'any 2000. · ^ 9. Programa senzill que canvia el nom o la ubicació dels arxius. · ^ 10. Lawrence Lessig ha escrit la introducció d'aquest llibre. · ^ 11. Molts arxivers emmagatzemen i comparteixen milers de fitxers a través d'Internet. · ^ 12. La National Public Radio és una entitat privada sense ànim de lucre que disposava, quan es va fer aquesta conferència, de 620 emissores públiques de ràdio que emeten notícies i música diàriament. · ^ 13. El "gran premi" a què fa referència és la MacArthur Fellowship, que també és coneguda com la "beca dels genis". És una beca de cinc anys atorgada a individus que mostren un mèrit excepcional i prometen continuar i millorar la seva tasca creativa. · ^ 14. El dia abans era el Memorial Day, festa nacional dels EUA en què es commemoren els herois de guerra. < Enrera Pàgina generada del web www.culturalliure.cat per a ser impresa fàcilment el 04/07/2008.