Inici » Llibres » Al principi hi hagué la línia d’ordres » La fatiga del setciències

En els anys que porto treballant amb el Linux he omplert tres llibretes i mitja amb anotacions sobre les meves experiències. Només anoto coses quan faig quelcom de complicat, com ara configurar l'X Windows o potinejar amb la connexió a Internet, de manera que aquestes llibretes només contenen un registre de les meves lluites i frustracions. Quan les coses em van bé puc treballar tranquil·lament durant mesos seguits sense prendre ni una nota. Per tant aquestes llibretes no són una lectura gaire agradable. Per canviar coses al Linux és qüestió d'anar obrint alguns d'aquells petits fitxers de text ASCII i canviar una paraula aquí i un caràcter allà, d'una manera que té efectes extremadament importants sobre el funcionament del sistema.

Molts dels fitxers que controlen el funcionament del Linux no són més que línies d'ordres que van arribar a ser tan llargues i complicades que ni els hackers experts en Linux les haurien escrit correctament. Quan treballes amb una cosa tan potent com el Linux et pots passar tranquil·lament mitja hora redactant una sola línia d'ordres. Per exemple l'ordre find, que permet cercar fitxers del sistema que coincideixen amb determinats criteris i que és extraordinàriament potent i general. El seu “man” té onze succintes pàgines que fàcilment es podrien ampliar a un llibre sencer. I per si això no fos prou complicat en si mateix, sempre pots enviar el resultat d'una ordre Unix com a entrada d'una altra ordre igualment complicada. L'ordre pon, que permet obrir una connexió PPP a Internet, requereix tanta informació detallada que bàsicament és impossible iniciar-la totalment des de la línia d'ordres. En lloc d'això, se separen parts importants de les dades d'entrada en tres o quatre fitxers diferents. Cal una seqüència d'ordres de marcatge (que en realitat és un programet que indica al sistema com fer la trucada i com respondre a diferents accions), un fitxer d'opcions (que inclou una seixantena d'opcions diferents sobre com configurar la connexió PPP) i un fitxer de secrets (amb informació sobre la contrasenya).

Presumiblement existeixen hackers experts en Unix sobrehumans escampats pel món que no necessiten usar com a crosses aquestes seqüències d'ordres i fitxers d'opcions, i que senzillament poden anar picant línies d'ordres increïblement complexes sense errors tipogràfics ni necessitat de passar-se hores remenant la documentació. Però jo no en sóc un. Com gairebé tots els usuaris del Linux, jo depenc del fet de tenir tots aquests detalls camuflats en milers de petits fitxers de text ASCII, que al seu torn s'amaguen a les entranyes del sistema de fitxers de l'Unix. Quan vull canviar alguna cosa de com funciona el meu sistema, edito aquests fitxers. Sé que si no porto un control de tots els petits canvis que introdueixo, després no sabré fer que el sistema torni a ser operatiu un cop l'hagi desmanegat de dalt a baix. Portar un registre manual és una feina tediosa, per no dir amb aires anacrònics, però és necessària.

Probablement m'hauria pogut estalviar molts maldecaps recorrent als serveis d'una empresa anomenada Cygnus Support, que es dedica a oferir assistència a usuaris de programari lliure. Però no ho vaig fer perquè volia veure si me'n sortia tot sol. La resposta a la pregunta al final va ser que sí que me'n vaig sortir, però amb prou feines. I hi ha molts petits trucs i optimitzacions que probablement podria aplicar al sistema però que mai no he gosat de provar, en part perquè hi ha dies que em canso de fer de morlock i en part perquè em fa por esgavellar un sistema que en general funciona prou bé.

Tot i que el Linux em va bé a mi i a molts altres usuaris, el seu taló d'Aquil·les és la seva potència i versatilitat. Si saps el que et fas, pots comprar un PC barat a qualsevol botiga d'informàtica, llençar els discos del Windows que vénen amb l'ordinador i convertir-lo en un sistema Linux d'una complexitat i una potència espectaculars. Pots endollar-lo a unes altres dotze caixes Linux i convertir-lo en part d'un ordinador en paral·lel. El pots configurar perquè cent persones diferents s'hi puguin connectar alhora a través d'Internet, mitjançant el mateix nombre de línies de mòdem, targetes Ethernet, sòcols TCP/IP i radioenllaços de paquets. Hi pots penjar mitja dotzena de monitors diferents i jugar al DOOM amb algú que es troba a Austràlia, mentre a les altres pantalles fas un seguiment dels satèl·lits de comunicacions en òrbita, controles els llums i els termòstats de casa teva, reprodueixes vídeo en temps real des de la càmera web, navegues per Internet i dissenyes plaques de circuits impresos. Però la gran potència i complexitat del sistema (les qualitats que el fan tan àmpliament i tècnicament superior a la resta de sistemes operatius) de vegades el fan massa formidable per a feines quotidianes i rutinàries.

En altres paraules, de vegades només vull anar a Disneyland i prou.

Per a mi, el sistema operatiu ideal seria aquell que tingués una interfície gràfica d'usuari ben dissenyada que fos fàcil de configurar i de fer servir, però que inclogués finestres de terminal que em permetessin tornar a la interfície de línia d'ordres i executar, quan calgués, el programari GNU. Fa uns anys, Be Inc. va inventar exactament aquest sistema operatiu. S'anomena BeOS.