Inici » Llibres » Al principi hi hagué la línia d’ordres » Pot de melmelada o fossa de quitrà, el quepreferiu

Quan Gates i Allen van tenir la idea de vendre programari van rebre crítiques tant dels experts informàtics (hackers) com dels empresaris convencionals. Els hackers entenien que el programari no era altra cosa que informació, i s'oposaven a la idea de comercialitzar-la. Aquestes objeccions eren, en part, de caràcter ètic. Els hackers provenien del món científic i acadèmic, on és imperatiu posar a la lliure disposició del públic els resultats de les pròpies investigacions. En part, també eren de caràcter pràctic: com es pot vendre una cosa que es pot copiar fàcilment? Els empresaris, que són el pol oposat dels hackers en molts aspectes, tenien llurs pròpies objeccions. Acostumats a vendre torradores i pòlisses d'assegurances, els costava entendre, per naturalesa, que una tirallonga d'uns i zeros pogués constituir un producte comercialitzable.

És evident que Microsoft aconseguí surar per damunt d'aquestes objeccions, de la mateixa manera que ho feu Apple. Però aquestes objeccions continuen vigents. El hacker d'entre els hackers, el hacker per excel·lència, era i continua sent Richard Stallman, i es va empipar tant contra la pràctica malèfica que era vendre programari que el 1984 (el mateix any que va sortir al mercat el Macintosh) va saltar a la palestra i va fundar l'anomenada Free Software Foundation (Fundació per al programari lliure), que començà a treballar en una cosa anomenada GNU. GNU és la sigla de “Gnu No és Unix”, però això és una broma amb diferents facetes, ja que el GNU és de totes totes el mateix que l'Unix. Per qüestions de marca comercial ("Unix" és una marca d'AT&T), senzillament no podien dir que es tractava d'Unix i per tant, per curar-se en salut, afirmaven que no ho era. Sense menystenir la incomparable capacitat i les virtuts del Sr. Stallman i altres membres del projecte GNU, llur fita de construir un sistema Unix lliure que competís amb els sistemes operatius de Microsoft i Apple era una mica com pretendre excavar un sistema de túnels de metro amb una cullereta de cafè. Això, fins a l'adveniment del Linux, a què em referiré més endavant.

Però la idea base de recrear un sistema operatiu partint de zero era perfectament lògica i factible. Així s'ha fet moltes vegades. Es tracta d'una qüestió inherent a la pròpia naturalesa dels sistemes operatius.

Els sistemes operatius no són estrictament necessaris. No hi ha cap motiu perquè un programador suficientment dedicat no pugui començar del no-res en cada projecte i escriure un programa nou per a gestionar operacions bàsiques i primàries com ara el control dels capçals de lectura i escriptura de les unitats de disc o l'activació dels píxels de la pantalla. Els ordinadors originaris s'havien de programar d'aquesta manera. Però com que gairebé tots els programes han de dur a terme aquestes mateixes operacions bàsiques, aquesta manera de fer produiria un immens malbaratament d'esforços.

No hi ha res més desagradable per als hackers que duplicar esforços. El primer i més important hàbit mental que adquireix la gent quan aprèn a escriure programes informàtics és generalitzar, generalitzar i generalitzar: fer el programa tan modular i flexible com sigui possible, subdividint els problemes grossos en petites subrutines que es poden reutilitzar una vegada i una altra en contextos diferents. Per tant, el desenvolupament dels sistemes operatius, encara que tècnicament fos innecessari, era inevitable. Perquè, en el fons, un sistema operatiu no és més que una biblioteca que conté els programes més utilitzats, escrits un cop (amb sort, escrits correctament) i posats a disposició de tots els programadors que els necessitin.

En conseqüència, un sistema operatiu tancat, secret i de propietat és un oxímoron. Aquesta idea va totalment en contra del concepte mateix que justifica que calgui un sistema operatiu. I en qualsevol cas és impossible mantenir-los en secret. El codi font (les línies originàries de text escrites pels programadors) sí que es poden mantenir en secret. Però un sistema operatiu és un conjunt de petites subrutines que fan tasques molt específiques i perfectament definides. El que aquestes subrutines fan exactament ha de ser públic, d'una manera explícita i precisa, ja que en cas contrari el sistema operatiu resulta inútil als programadors: no poden utilitzar aquestes subrutines si no entenen a la perfecció què fan.

L'única cosa que no es fa pública és la manera exacta com les subrutines fan el que fan, però un cop se sap què fa una subrutina, en general és força senzill (si ets un hacker) escriure'n una de pròpia que faci exactament el mateix. Es pot trigar un temps i és una feina avorrida i poc gratificant, però en la majoria de casos no és especialment complicada.

El que costa, tant en el món de la programació informàtica com en el de la ficció, no és escriure, sinó decidir què escriure. I els venedors de sistemes operatius comercials ja han decidit i publicat les seves decisions.

Fa molt de temps que es té consciència d'aquesta qüestió. L'MS-DOS va ser duplicat, des del punt de vista funcional, per un producte rival, escrit partint de zero, anomenat ProDOS, que feia les mateixes coses gairebé de la mateixa manera. En altres paraules, una altra empresa podia escriure un programa que feia les mateixes coses que l'MS-DOS i comercialitzar-lo guanyant-hi calers. Si utilitzeu el sistema operatiu Linux podeu fer servir un programa lliure anomenat WINE que és un emulador del Windows: permet obrir una finestra a l'escriptori que executa programes del Windows. Això vol dir que s'ha recreat un sistema operatiu Windows totalment funcional dins l'Unix, com si fos un vaixell dins d'una ampolla. I el mateix Unix, que és extraordinàriament més sofisticat que l'MS-DOS, s'ha escrit de cap i de nou moltes vegades. Empreses com ara Sun, Hewlett-Packard, AT&T, Silicon Graphics, IBM o d'altres en comercialitzen diferents versions.

En altres paraules, fa tant de temps que la gent escriu una i altra vegada sistemes operatius bàsics que tota la tecnologia que constituïa un “sistema operatiu” en el sentit tradicional del terme (abans de les interfícies gràfiques d'usuari) actualment és tan barata i està tan vista que literalment és gratuïta. Actualment Gates i Allen no tan sols no podrien vendre l'MS-DOS, sinó que no podrien ni regalar-lo, ja que es regalen altres sistemes operatius molt més potents. Fins i tot el Windows originari (que era l'únic fins al 1995) ja no serveix per a res, perquè no té sentit posseir una cosa que es pot emular dins del Linux, que al seu torn és de lliure distribució.

En aquest sentit el negoci dels sistemes operatius és molt diferent, per exemple, del negoci dels cotxes. Fins i tot un cotxe vell i tronat té algun valor. Pot servir per fer viatges a l'abocador o per vendre'l a peces. El destí dels béns manufacturats és depreciar-se lentament a mesura que queden antiquats i han de competir amb productes més moderns.

Però el destí dels sistemes operatius és esdevenir de lliure distribució.

Microsoft és una gran empresa d'aplicacions informàtiques. Les aplicacions, com el Microsoft Word, són un terreny on la innovació aporta beneficis reals, directes i tangibles als usuaris. Les innovacions poden ser tecnologia nova sortida del departament de recerca o bé una cortina de fum, però en qualsevol cas acostumen a ser útils i sembla que satisfan els usuaris. I Microsoft s'està convertint en una gran empresa d'investigació. Però Microsoft no és pas una empresa de sistemes operatius tan impressionant. I això no es deu necessàriament al fet que els seus sistemes operatius siguin tan dolents des d'un punt de vista purament tecnològic. Els sistemes operatius de Microsoft tenen els seus problemes, segur, però han millorat moltíssim i són adequats per a la majoria de persones.

Aleshores, per què dic que Microsoft no és una empresa de sistemes operatius tan impressionant? Perquè d'acord amb la pròpia naturalesa dels sistemes operatius és absurd que siguin creats i propietat d'una empresa determinada. D'entrada no és una feina que te l'agraeixin. Les aplicacions creen possibilitats per a milions d'usuaris crèduls, mentre que els sistemes operatius imposen limitacions a milers de programadors rondinaires, de manera que els fabricants de sistemes operatius seran sempre a la llista negra de qualsevol persona que tingui qualsevol nivell d'importància al món de l'alta tecnologia. Les aplicacions les utilitzen persones el principal problema de les quals és arribar a entendre'n totes les funcions, mentre que els sistemes operatius són la presa de programadors empipats per les seves limitacions. El negoci dels sistemes operatius ha estat profitós per a Microsoft només en el sentit que li ha proporcionat els diners necessaris per a tirar endavant un negoci realment sucós d'aplicacions informàtiques i per a contractar un munt de bons investigadors. Actualment se n'haurien de desprendre, dels sistemes operatius, com si es tractés d'una secció gastada de coet d'enlairament que ja ha complert la seva funció. La gran pregunta és si Microsoft és capaç de fer-ho. O és que és addicte a la venda de sistemes operatius de la mateixa manera que Apple ho és a la de maquinari?

Cal recordar que la capacitat d'Apple de monopolitzar el subministrament del seu propi maquinari va ser considerat, per part d'observadors entesos, un gran avantatge sobre Microsoft. En aquell moment, semblava que això els donava una posició molt més forta. Al final però, gairebé els aniquila, i encara podria acabar fent-ho. El problema per a Apple fou que la majoria d'usuaris informàtics del món van acabar tenint maquinari més barat. Però el maquinari barat no pot fer funcionar el MacOS, de manera que aquests usuaris es van passar al Windows.

Substituïu “maquinari” per “sistemes operatius” i “Apple” per “Microsoft” i es pot veure la mateixa història repetint-se de cap i de nou. Microsoft domina el mercat dels sistemes operatius, n'obté molts diners i tot plegat sembla una gran idea de moment. Però hi ha sistemes operatius més barats i millors que s'estan popularitzant a determinades zones del planeta que no estan tan saturades d'ordinadors com els Estats Units. D'aquí a deu anys pot ser que la majoria dels usuaris informàtics del món tinguin aquestes sistemes operatius més barats. Però de moment aquests sistemes no admeten aplicacions de Microsoft, motiu pel qual aquests usuaris faran servir una altra cosa.

Per dir-ho més clar: cada vegada que algú decideix fer servir un sistema operatiu que no és de Microsoft, el departament de sistemes operatius de Microsoft, evidentment, perd un client. Però tal com estan les coses, ara per ara el departament d'aplicacions de Microsoft també perd un client. Això no té gaire importància mentre la immensa majoria d'usuaris tinguin sistemes operatius de Microsoft. Però tan aviat com la quota de mercat del Windows comenci a baixar, la situació començarà a pintar força malament per a la gent de Redmond.

Aquest argument es podria rebatre dient que Microsoft només hauria de recompilar les seves aplicacions perquè funcionin amb altres sistemes operatius. Però aquesta estratègia va contra l'instint corporatiu més estès. El cas d'Apple torna a ser força il·lustratiu. Quan les coses a Apple van començar a anar a mal borràs, haurien d'haver adaptat el seu sistema operatiu al maquinari barat per a PC. Però no ho van fer i, en lloc d'això van mirar de treure tot el suc al seu fantàstic maquinari afegint-hi noves característiques i ampliant-ne la línia de productes. Però això tan sols va fer el seu sistema operatiu encara més dependent d'aquestes característiques especials del maquinari, situació que a la llarga va ser pitjor.

De la mateixa manera, quan la posició de Microsoft al món dels sistemes operatius es vegi amenaçada, el seu instint corporatiu li dirà que acumuli més funcions als seus sistemes operatius i que, posteriorment, retoqui les seves aplicacions de programari perquè aprofitin aquestes funciones especials. Però així només s'aconseguirà que les seves aplicacions depenguin encara més d'un sistema operatiu amb una quota de mercat decreixent, i que a la llarga la situació empitjori.

El mercat dels sistemes operatius és una trampa mortal, una fossa de quitrà que t'ofega desesperadament. Només hi ha dos motius per a invertir en Apple i Microsoft. (1) Cadascuna d'aquestes empreses es troba en allò que anomenem una relació de codependència amb els seus clients. Els clients “hi volen creure”, i Apple i Microsoft saben com donar-los el que demanen. (2) Ambdues empreses s'esmercen per afegir funcions noves als seus sistemes operatius, esforç que consolida la fidelitat dels clients, com a mínim durant un temps.

En aquesta mateixa línia, gran part de la resta d'aquest assaig tractarà d'aquests dos temes.