Inici » Llibres » Al principi hi hagué la línia d’ordres » La tecnosfera

L'Unix és l'únic sistema operatiu que queda amb una interfície gràfica d'usuari (un gran paquet de programes anomenats Sistema X Windows) separada del sistema operatiu en el sentit originari del terme. Això vol dir que si es vol es pot executar l'Unix estrictament en mode de línia d'ordres, sense finestres, icones, ratolins, etc., i continuarà sent l'Unix capaç de fer tot el que se suposa que pot fer aquest sistema operatiu. Però els altres sistemes operatius, és a dir el MacOS, la família Windows i el BeOS, tenen les interfícies gràfiques enredades amb les antigues funcions del sistema operatiu fins al punt que s'han d'executar en mode gràfic, ja que en cas contrari no funcionen. Per tant ja no és possible, realment, continuar pensant en les interfícies gràfiques d'usuari com a elements separats del sistema operatiu: actualment en són part indissociable, constitueixen de llarg el gruix del sistema i són la part més cara i difícil de crear.

Els productes només es poden vendre de dues maneres: per preu i per característiques o funcionalitats. Si els sistemes operatius són gratuïts, les empreses del sector no poden competir per preu i, per tant, ho fan amb les característiques o funcions. Això vol dir que sempre miren de superar la competència creant programes que poc temps enrere no es consideraven pas part del sistema operatiu: coses com ara les interfícies gràfiques d'usuari. Això explica moltes coses del comportament d'aquestes empreses.

Explica, per exemple, per què Microsoft va incorporar un navegador al sistema operatiu. No costa gaire fer-se amb un navegador gratuït, igual que amb un sistema operatiu gratuït. Si els navegadors són gratuïts i els sistemes operatius també, sembla impossible que algú pugui guanyar diners amb els navegadors i els sistemes operatius. Però si podeu integrar un navegador en un sistema operatiu i imbuir-hi noves funcions, tindreu un producte comercialitzable.

Deixant de banda, de moment, el fet que aquesta pràctica treu de polleguera als fiscals antimonopoli, l'estratègia té sentit. Pel cap baix té sentit si suposes (com sembla que ho fan els directius de Microsoft) que el sistema operatiu s'ha de protegir a qualsevol preu. La qüestió important és si qualsevol nova tendència tecnològica que surti al mercat s'ha de fer servir com a crossa per a sostenir la posició dominant del sistema operatiu. Davant del fenomen d'Internet, Microsoft va haver de crear un molt bon navegador web, i ho va fer. Però aleshores se'ls va presentar la disjuntiva següent: podien haver fet que el navegador funcionés en diferents sistemes operatius, opció que hauria garantit una forta posició de Microsoft a Internet a banda del que passés amb la quota de mercat del seu sistema operatiu. O bé podien unir indestriablement el navegador i el sistema operatiu, apostant perquè això fes semblar el sistema operatiu tan modern i irresistible com per ajudar-los a mantenir el seu domini del mercat. El problema és que quan la posició del sistema operatiu de Microsoft es comenci a ensorrar (i com que actualment és dels volts del noranta per cent, només pot anar avall) arrossegarà tota la resta riu avall amb ella.

A la classe de geologia de l'institut probablement vau aprendre que tota la vida a la terra existeix en una capa primíssima anomenada biosfera, atrapada entre milers de quilòmetres de roca morta per sota i un espai mort radioactiu i fred per sobre. Les empreses que venen sistemes operatius existeixen en una mena de tecnosfera. Per sota hi ha la tecnologia que ja ha passat a ser gratuïta. Per sobre hi ha la tecnologia que encara s'ha de desenvolupar o que de moment resulta massa esbojarrada i especulativa com per posar-se a produir-la. Com la biosfera de la terra, la tecnosfera és molt prima comparada amb el que hi ha per sobre i per sota.

Però evoluciona molt més ràpid. A diferents zones del món es poden visitar rics jaciments de fòssils amb esquelets apilats, els més recents a sobre i els més antics a sota. En teoria ens podríem remuntar fins als primers organismes unicel·lulars. I si feu servir una mica la imaginació veureu que, si dureu el temps suficient, també acabareu fossilitzats i, a la llarga, un altre organisme més avançat es fossilitzarà sobre vostre.

El registre fòssil (la fossa de quitrà del jaciment de La Brea) de la tecnologia informàtica és Internet. Tot el que s'hi troba es pot agafar de franc (potser il·legalment, però de franc). Els executius d'empreses com Microsoft s'han d'acostumar a l'experiència (impensable en altres sectors) de dedicar milions de dòlars al desenvolupament de noves tecnologies, com ara navegadors web, per posteriorment veure que a Internet apareix el mateix programa o un d'equivalent al cap de dos anys, un any o tan sols uns mesos.

Pel fet de continuar desenvolupant noves tecnologies i afegir funcions als seus productes es poden mantenir un pas per davant del procés de fossilització, però hi ha dies que es deuen sentir com els mamuts atrapats a La Brea, que s'esforçaven amb tota la seva força, una i altra vegada, per treure les potes del quitrà bombollejant que els xuclava i se'ls volia empassar.

Per a la supervivència en aquesta biosfera calen ullals ben afilats i potes gruixudes i pesants en un extrem de l'organització, i és ben sabut que Microsoft això ho té. Però trepollar els altres mamuts perquè s'enfonsin al quitrà només et pot mantenir viu durant un temps. El perill és que, obsessionats per no caure a la fossa dels fòssils, aquestes empreses s'oblidaran del que hi ha per sobre de la biosfera: el regne de la nova tecnologia. Dit d'una altra manera, cal que mantinguin les seves armes primitives i el seu cru instint competitiu, però també han de desenvolupar cervells de gran capacitat. Sembla que això és el que està fent Microsoft amb el seu departament d'investigació, que ha contractat gent intel·ligent a tort i a dret (he de dir que tot i que conec i em relaciono amb diverses persones del departament d'investigació d'aquesta empresa, mai no parlem de feina i no tinc pràcticament ni idea de quina en porten de cap. He après molt més de Microsoft fent servir el sistema operatiu Linux del que mai no hauria après utilitzant el Windows).

Independentment de com guanyava diners abans Microsoft, avui dia guanya diners gràcies a una mena d'arbitratge temporal. En el món de les finances, arbitratge fa referència a guanyar diners aprofitant les diferències de preus entre diferents mercats. En altres paraules, és una condició espacial que depèn del fet que l'arbitratgista conegui simultàniament la situació de dos mercats diferents. Microsoft guanya diners aprofitant les diferències de preu de la tecnologia en moments diferents. L'arbitratge temporal, si se'm permet encunyar el terme, depèn del fet que l'arbitratgista conegui les tecnologies per les quals la gent pagarà diners l'any vinent i també quant de temps trigaran aquestes mateixes tecnologies a tornar-se gratuïtes. L'arbitratge espacial i el temporal tenen en comú que depenen del fet que l'arbitratgista estigui extremadament ben informat: l'espacial, de les variacions de preus al llarg de l'espai en un moment determinat, i el temporal, de les variacions de preus al llarg del temps en un lloc determinat.

Així doncs, Apple/Microsoft embafen els usuaris amb noves funcions gairebé diàriament, amb l'esperança que un flux constant de genuïnes innovacions tècniques, combinat amb el fenomen “Vull creure”, evitarà que els seus clients girin la mirada cap a l'altra banda del carrer, on s'ofereixen sistemes operatius millors i més barats. La qüestió és si això, a la llarga, té sentit. Si Microsoft és addicte als sistemes operatius de la mateixa manera que Apple ho és al maquinari, es jugaran bous i esquelles per llurs sistemes operatius i hi vincularan totes les seves noves aplicacions i tecnologies. Aleshores el futur de la seva supervivència dependrà d'aquests dos factors: d'afegir més funcions als seus sistemes operatius perquè els clients no es passin a les alternatives més barates i de mantenir la imatge que, d'alguna misteriosa manera, fa creure a aquests clients que reben alguna cosa a canvi dels seus diners.

El segon factor és un fenomen cultural realment estrany i interessant.