Inici » Llibres » Al principi hi hagué la línia d’ordres » La tradició oral

L'Unix costa d'aprendre. El seu procés d'aprenentatge consta de moltes petites epifanies. Normalment ets a punt d'inventar alguna eina o utilitat necessària quan t'adones que algú altre ja l'ha inventada i incorporada, i això explica el perquè d'alguns estranys fitxers, directoris o ordres que havies vist però mai no havies acabat d'entendre.

Per exemple, hi ha una ordre (un petit programa, part del sistema operatiu), anomenat whoami (quisócjo, en català), que permet demanar a l'ordinador qui pensa que ets. A les màquines Unix l'usuari sempre inicia una sessió amb un nom determinat, fins i tot possiblement amb el seu nom real! Els fitxers amb què hom pot treballar i els programes que es poden fer servir depenen de la identitat de l'usuari. Quan vaig començar a fer servir el Linux treballava amb una màquina al soterrani de casa que no formava part de cap xarxa, amb només un compte d'usuari, de manera que quan vaig topar amb l'ordre whoami la vaig trobar absurda. Però un cop has iniciat una sessió amb un nom, pots adoptar temporalment un pseudònim per tenir accés a d'altres fitxers. Si l'equip és a Internet pots iniciar sessions en altres ordinadors, sempre que tinguis un nom d'usuari i una contrasenya. A partir d'aquest moment la màquina remota és indistingible, a efectes pràctics, de la que tens al davant. Aquests canvis d'identitat i ubicació es poden incloure els uns dins dels altres, fins a molts nivells de profunditat, encara que no facis res d'execrable. Un cop has oblidat qui ets i per on vas, l'ordre whoami es fa indispensable. Jo la faig servir tot sovint.

Tots els sistemes de fitxers de les màquines Unix tenen la mateixa estructura general. Als teus delicats sistemes operatius hi pots crear directoris (carpetes), posar-hi noms com ara Frodo o El Meu Material i col·locar-los gairebé allà on vulguis. Però a l'Unix el nivell més alt (l'arrel) del sistema de fitxers sempre es designa amb el caràcter simple "/" i sempre conté el mateix conjunt de directoris de primer nivell:

/usr /etc /var /bin /proc /boot /home /root /sbin /dev /lib /tmp

i de manera generalitzada cadascun d'aquests directoris té la seva pròpia estructura de subdirectoris. Cal destacar l'ús obsessiu d'abreviatures i l'absència de majúscules: aquest sistema el van inventar persones que pateixen el trastorn per moviments repetitius tant com els miners la malaltia del pulmó negre. Els noms llargs queden truncats i reduïts a tres lletres, com els còdols arrodonits per acció de l'aigua.

Aquest no és el lloc per a explicar per què existeix cadascun dels directoris anteriors i què contenen. Primer tot sembla obscur o, pitjor encara, deliberadament obscur. Quan vaig començar a fer servir el Linux estava acostumat a crear directoris allà on volia i a posar-hi el nom que em vingués de gust. Amb l'Unix també ho pots fer, és clar (pots fer el que vulguis), però a mesura que agafes experiència amb el sistema arribes a entendre que els directoris anteriors es van crear per un bon motiu i que les coses seran molt més senzilles si continues la tradició (per cert, al directori /home tens llibertat gairebé il·limitada).

Quan això li ha passat centenars o milers de vegades, el hacker entén per què l'Unix és com és i accepta que el sistema no seria el mateix si fos de qualsevol altra manera. És aquesta mena d'aculturació el que transmet als hackers de l'Unix llur confiança en el sistema i aquella actitud de superioritat tranquil·la, impertorbable i irritant reflectida al còmic del Dilbert. El Windows 95 i el MacOS són productes enginyats per informàtics al servei de determinades empreses. L'Unix, en canvi, no és tant un producte com una història oral laboriosament compilada de la subcultura hacker. És la nostra epopeia de Gilgamesh.

Els poemes èpics com el de Gilgamesh tenien tanta força i van perdurar tant de temps perquè eren formes narratives vives que molta gent se sabia de memòria i repetia una i altra vegada, afegint-hi floritures personals quan els semblava convenient. Les floritures dolentes eren criticades i les bones recollides per altres oradors, polides, millorades i, amb el temps, incorporades a la història. De la mateixa manera l'Unix és conegut, estimat i entès per tants hackers que es pot tornar a crear des de zero quan algú ho necessita. Això costa molt d'entendre a la gent acostumada a pensar en els sistemes operatius com a coses que indefectiblement s'han de comprar.

Molts hackers han tret implementacions de l'ideal Unix amb més o menys èxit. Cadascuna aporta noves floritures. Algunes s'extingeixen ràpidament, algunes es fusionen amb innovacions similars i paral·leles creades per diferents hackers que han atacat el mateix problema i d'altres són benvingudes i incorporades a l'epopeia. D'aquesta manera l'Unix ha crescut lentament al voltant d'un nucli senzill i ha adquirit una mena de complexitat i asimetria pròpies que el fan orgànic, com les arrels d'un arbre o les ramificacions d'una artèria coronària. Entendre'l és més una qüestió d'anatomia que de física.

Durant com a mínim un any abans d'adoptar el Linux, me n'havien anat dient coses. Gent creïble i ben informada no deixava de dir-me que un grapat de hackers havia creat una implementació de l'Unix que es podia baixar d'Internet de franc. Durant força temps no vaig aconseguir prendre'm aquesta idea seriosament. Era com sentir rumors que un colla d'aficionats a l'aeromodelisme havia creat un Saturn V totalment funcional intercanviant-se plànols per Internet i enviant-se vàlvules i brides per correu.

Però és cert. El mèrit del Linux normalment s'atribueix al seu homònim humà, un tal Linus Torvalds, un finès que el 1991 va començar a fer rodar l'invent aprofitant algunes de les eines del projecte GNU per escriure l'esbós d'un nucli de l'Unix que es podia executar en maquinari compatible amb PC. I, de fet, Torvalds es mereix tot el reconeixement que ha rebut i molt més. Però no ho hauria pogut fer possible ell tot sol, no pas més del que Richard Stallman hauria pogut. Per poder programar, Torvalds necessitava eines de desenvolupament barates però potents, i les va obtenir del projecte GNU de Stallman.

I havia de disposar de maquinari barat per a poder escriure el programa. Aconseguir maquinari barat és molt més complicat que aconseguir programari barat: una persona sola (Stallman) pot escriure programari i penjar-lo a la Xarxa de franc, però fabricar maquinari requereix tota una infraestructura industrial, cosa que de cap de les maneres resulta barata. En realitat l'única manera de fer que el maquinari sigui barat consisteix a produir-ne un nombre increïble de còpies, de manera que el cost unitari a la llarga baixi. Per motius que ja he explicat, Apple no desitjava per res del món que el cost del maquinari baixès. L'única causa que feu que Torvalds tingués maquinari barat fou Microsoft.

Microsoft es va negar a entrar al negoci del maquinari, va insistir a fer que el seu programari funcionés en màquines que tothom podia fabricar i, com a conseqüència, va crear les condicions de mercat necessàries que permeteren que els preus del maquinari caiguessin en picat. Per tant, per entendre el fenomen Linux no hem de prendre en consideració un únic innovador sinó una mena d'estranya Trinitat: Linus Torvalds, Richard Stallman i Bill Gates. Si traieu alguna d'aquestes persones, el Linux no existiria.