Inici » Llibres » Al principi hi hagué la línia d’ordres » Être

A molta gent del món de la informàtica li costa entendre què és això de Be, Incorporated, pel simple motiu que res sobre aquesta empresa no sembla que tingui cap sentit. Es va crear a finals del 1990, cosa que la fa més o menys contemporània del Linux. De bon principi ha estat dedicada a crear un nou sistema operatiu que és, per disseny, incompatible amb tots els altres (encara que, tal com veurem, és compatible amb l'Unix en alguns aspectes molts importants). Si la definició de celebritat és algú que és famós pel fet de ser famós, aleshores Be és una anticelebritat. És famosa pel fet de no ser famosa: és famosa pel fet d'estar condemnada a desaparèixer. Però porta condemnada des de fa moltíssim temps.

És possible que la missió de Be tingui més sentit per als hackers que per a la gent comuna. Per tal d'explicar per què és així he d'explicar primer el concepte de cruft (NdelT: apedaçar seria una possible traducció en català del terme), que per als programadors és gairebé tan execrable com les repeticions innecessàries.

Si heu estat a San Francisco és possible que hagueu vist edificis vells que han patit “rehabilitacions antisísmiques”, expressió que sovint equival a erigir superestructures d'acer modernes i grotesques al voltant d'edificis d'estil clàssic, per exemple. Quan arriben noves amenaces (per exemple una era glacial), al voltant s'hi poden afegir més capes de materials encara més sofisticats, fins que l'edifici original és com la relíquia sagrada d'una catedral: un fragment d'os engroguit sacralitzat per mitja tona d'extravagant ferralla protectora.

Es poden prendre mesures anàlogues per mantenir amb vida sistemes operatius antiquats. És el pa de cada dia. Desfer-se d'un vell i caduc sistema operatiu hauria de ser més senzill perquè, a diferència dels edificis antics, els sistemes operatius no tenen cap mèrit estètic ni cultural que els faci intrínsecament dignes de conservació. Però a la pràctica no funciona així. Si treballeu amb un ordinador probablement heu personalitzat l'“escriptori”, l'entorn on us poseu a treballar cada dia, heu gastat molts diners en programes que funcionen en aquell entorn i heu dedicat molt de temps a aprendre'n el funcionament. Per a això es triga molt de temps, i temps és diners. Com he dit anteriorment, el desig de simplificar les interaccions amb les tecnologies complexes mitjançant interfícies i d'envoltar-se de foteses virtuals i figuretes de jardí és quelcom de natural i ubic (suposadament una reacció contra la complexitat i formidable abstracció del món informàtic). Els ordinadors ens ofereixen més opcions de les que realment volem. Preferim prendre aquestes opcions/decisions una sola vegada o acceptar les que les empreses d'informàtica ens donen per defecte i no aixecar gaire polseguera. Però quan un sistema operatiu canvia, qui no vulgui pols més val que no vagi a l'era.

L'usuari informàtic mitjà és un antiquari tecnològic a qui no li agrada gaire que les coses canviïn. És com un professional urbà que s'acaba de comprar una encantadora casa rònega i ara es dedica a canviar els mobles i els estris de lloc, i a redistribuir els armaris de la cuina perquè tot quedi ben bufó. Si cal que una colla de tècnics furguin el soterrani apuntalant els fonaments perquè puguin aguantar la nova banyera de ferro colat amb peus d'animal i enfilant nous cables i tubs per les parets perquè funcionin els electrodomèstics moderns, doncs perfecte: els tècnics son barats, almenys quan milions d'usuaris de sistemes operatius es reparteixen el cost dels seus serveis.

De la mateixa manera, els usuaris informàtics volen tenir l'últim Pentium a les seves màquines i poder navegar per Internet sense haver de tocar res d'allò que els fa sentir com si sabessin com caram funciona l'andròmina aquella. A vegades això és factible. Afegir més RAM al sistema és un bon exemple d'actualització que difícilment desmanegarà alguna cosa.

Malauradament molt poques actualitzacions són tan netes i senzilles. Lawrence Lessig, l'exespecialista en el judici antimonopoli del Departament de Justícia dels EUA contra Microsoft, es queixava que, quan va instal·lar l'Internet Explorer al seu ordinador, va perdre totes les seves adreces d'interès: la seva llista personal d'adreces que feia servir per a navegar pel laberint d'Internet. Era com si s'hagués comprat pneumàtics nous per al cotxe i, en treure'l al carrer descobrís que, com a resultat d'algun efecte secundari inescrutable, tots els senyals i mapes de carreteres del món haguessin quedat destruïts. Si és com la majoria de nosaltres, havia dedicat moltes hores a confeccionar aquella llista d'adreces d'interès. Això només és una pinzellada del tipus de problemes que poden donar les actualitzacions. Els sistemes operatius vells i caducs tenen valor en el sentit bàsicament negatiu que canviar-los per un de nou ens fa desitjar no haver nascut.

Tots els arranjaments i apedaçaments que han de fer els informàtics per oferir-nos els avantatges de la nova tecnologia, sense que això ens produeixi maldecaps ni ens faci canviar els nostres hàbits, genera un volum de codi que, amb el temps, es converteix en una pasterada gegant de xiclet, massilla, filferro i cinta aïllant que envolta tots els sistemes operatius. En l'argot dels experts informàtics, d'això se'n diu cruft (apedaçar). Un sistema operatiu crufty (apedaçat) és aquell que porta moltes i moltes capes de pedaços. Els programadors odien fer dos cops la mateixa cosa, però quan veuen alguna cosa apedaçada, el primer impuls és estripar-la, llençar-la i començar de cap i de nou.

Si Mark Twain tornés avui dia a San Francisco i el fiquessin en un d'aquests antics edificis antisísmicament rehabilitats, tot li semblaria igual, amb totes les portes i finestres al mateix lloc, però quan sortís i s'ho mirés des de fora, no el reconeixeria. I si hagués tornat amb tot el seu enteniment, podria qüestionar si havia valgut la pena tant d'enrenou per conservar l'edifici. Hi ha un moment que un mateix s'ha de preguntar: realment val la pena tot això o potser l'hauríem d'enderrocar i aixecar-ne un de nou tal com cal? Hauríem d'enviar una altra remesa humana d'enginyers estructurals per estabilitzar la Torre inclinada de Pisa o hauríem de deixar que la punyetera s'estimbés d'una vegada i construir una torre que no toqués allò que no sona?

Igual que les rehabilitacions d'edificis antics, apedaçar sempre sembla una bona idea quan es col·loquen les primeres capes: només un manteniment rutinari, una gestió sensata i prudent. Això és especialment així si (per entendre'ns) mai no fas un cop d'ull al soterrani o rere la paret d'obra seca. Però si ets un hacker que es passa el dia observant les coses precisament des d'aquest punt de vista, apedaçar és una acció essencialment repugnant i no pots evitar desitjar arrencar els pedaços de soca-rel. O encara millor, desitges sortir tranquil·lament de l'edifici, deixar que la Torre inclinada de Pisa s'ensorri i fer-ne una de nova QUE NO S'INCLINI.

Durant una temporada fou evident per a Apple, Microsoft i llurs clients que la primera generació de sistemes operatius d'interfície gràfica d'usuari estava sentenciada a mort i que en algun moment caldria llençar-los i substituir-los per uns altres totalment nous. Al final de la dècada dels vuitanta i principis dels noranta, Apple va treure al mercat uns quants intents fracassats de sistemes operatius post-Mac essencialment nous, com ara el Pink i el Taligent, i com que no van funcionar, van treure un altre projecte que es deia Copland i que també va fracassar. El 1997 van flirtejar amb la idea d'adquirir Be, però en lloc d'això van adquirir Next, que té un sistema operatiu anomenat NextStep, que en realitat és una variant de l'Unix. Com que aquestes temptatives i fracassos s'anaren repetint una i altra vegada, els informàtics d'Apple, que eren dels millors en el seu àmbit, es dedicaren a anar posant capes i capes de pedaços. S'havien encaparrat a convertir la torradora en una màquina multitasca preparada per a Internet, i durant un temps van fer una feina impressionantment ben feta, com els herois de les pel·lícules que travessen els rius de la selva saltant sobre l'esquena dels cocodrils. Però en el món real arriba un moment que o bé s'acaben els cocodrils o bé acabes posant el peu sobre un d'ells que és realment espavilat.

En aquest sentit, Microsoft va encarar el mateix problema d'una manera considerablement més ordenada creant un nou sistema operatiu anomenat Windows NT, que explícitament pretenia ser un competidor directe de l'Unix. NT vol dir nova tecnologia, denominació que es podria interpretar com un rebuig explícit de la pràctica d'apedaçar. I, de fet, l'NT té la reputació d'estar molt menys apedaçat del que ho va arribar a estar el MacOS: hi va haver un moment que la documentació necessària per a programar en el Mac ocupava unes 24 carpetes. El Windows 95 i el Windows 98 estan apedaçats perquè han de mantenir la compatibilitat amb els antics sistemes operatius de Microsoft. El Linux tracta el problema dels pedaços de la mateixa manera que els esquimals suposadament tractaven les persones grans: si insisteixes a fer servir versions antigues del programari Linux, tard o d'hora et trobaràs a la deriva per l'estret de Bering sobre una llenca de glaç que es va fonent. Això ho poden fer perquè la major part del programari és gratuït, de manera que no costa res baixar-se versions actualitzades, i perquè la majoria d'usuaris del Linux són morlocks.

La gran idea rere el BeOS era començar a partir d'un full en blanc i dissenyar un sistema operatiu tal com cal. I això és exactament el que van fer. Evidentment era una bona idea des d'un punt de vista estètic, però no semblava una bona estratègia comercial. Conec persones del món GNU/Linux que estan empipades amb Be per haver emprès aquesta aventura quixotesca quan la seva formidable capacitat hauria pogut servir per promoure el Linux.

De fet res d'això no té sentit fins que recordes que el fundador de l'empresa, Jean-Louis Gassée, és de França: un país que durant molts anys va tenir la seva pròpia versió separada i independent de la monarquia anglesa a la cort de St. Germain, amb tots els cortesans, cerimònies de coronació, una religió d'estat i una política exterior. Ara, la mateixa arrogància irritant i alhora admirable que ens ha donat els jacobins, la force de frappe, l'Airbus i els senyals d'ARRÊT al Québec, ens ha portat un sistema operatiu realment bo. I això és una ventositat a la vostra cara, gossos anglosaxons!

Crear un sistema operatiu totalment nou només perquè cap dels existents era prou bo em va impactar per la seva qualitat d'acte d'un valor tan colossal que em vaig veure obligat a donar-hi suport. Vaig comprar una BeBox tan aviat com vaig poder. La BeBox era una màquina de dos processadors, amb xips de Motorola, fabricada específicament per al BeOS: no s'hi podia instal·lar cap altre sistema operatiu. És per això que la vaig comprar. Era com emprendre un viatge sense retorn perquè havies cremat les naus. La seva característica més distintiva són dues columnes de llumetes LED a la part del davant que pugen i baixen com un tacòmetre per donar una idea de la rapidesa amb què treballa cada processador. La vaig trobar atractiva i, a més, vaig pensar que quan l'empresa fes fallida al cap d'uns mesos la meva BeBox es convertiria en un valuós objecte de col·leccionista.

Ara han passat uns dos anys i escric aquestes ratlles a la BeBox. Els LED (Das Blinkenlights, com es coneixen a la comunitat Be) s'encenen alegrement al costat del meu colze dret a mesura que pitjo les tecles. Be, Inc. encara està activa, tot i que van deixar de produir les BeBox quasi immediatament després que jo comprés la meva. Van prendre la trista però probablement força encertada decisió que el maquinari era cosa de babaus i van adaptar el BeOS als Macintosh i als clons del Mac. Com que aquestes màquines feien servir un tipus de xips de Motorola semblants als utilitzats a les BeBox, el canvi no va ser gaire complicat.

Molt poc temps després, Apple estrangulà els fabricants de clons Mac i va restaurar el seu monopoli sobre el maquinari. Per tant, durant un temps les úniques màquines noves on es podia instal·lar el BeOS les fabricava Apple.

A aquestes alçades, Be, com l'Spiderman i el seu sentit d'aranya, havia desenvolupat un agut sentit per detectar en quin moment estaven a punt d'aixafar-la com a un cuc. Encara que això no hagués passat, la idea de dependre d'Apple (tan fràgil i cruel alhora) per poder continuar existint hauria espaordit qualsevol. Empesos ara de cap en la seva pròpia aventura d'anar saltant sobre els cocodrils, van adaptar el BeOS als xips d'Intel, els mateixos que porten les màquines Windows. I els va anar d'un pèl, perquè quan Apple va treure el seu nou i flamant maquinari basat en el xip G3 de Motorola, no van posar a disposició les dades tècniques que els informàtics de Be haurien necessitat perquè el BeOS funcionés en aquelles màquines. Això hauria mort l'empresa Be, com una garrotada entre cella i cella, si no haguessin fet el salt cap a Intel.

Així doncs, actualment el BeOS funciona en tot un assortiment de maquinari increïblement bigarrat: les BeBox, els antics Macs i els clons orfes del Mac, i les màquines Intel dissenyades per al Windows. És ben sabut que aquestes últimes actualment són ubiqües i sorprenentment barates, de manera que semblaria que els problemes de maquinari de Be finalment han desaparegut. Uns hackers alemanys fins i tot han tret un substitut de les Das Blinkenlights: es tracta d'un joc de plaques de circuits impresos que es pot connectar a les màquines compatibles amb PC que executin el BeOS. Així s'aconsegueixen els tacòmetres amb fugisseres llumetes LED tan distintius de la BeBox.

A la meva BeBox ja se li nota el pas del temps, com a tots els ordinadors al cap d'un parell d'anys, i tard o d'hora probablement l'hauré de canviar per una màquina Intel. Fins i tot així, però, igualment la podré fer servir. Perquè, com era inevitable, algú ha adaptat ara el Linux a la BeBox.

En qualsevol cas, el BeOS compta amb una interfície gràfica d'usuari extremadament ben dissenyada sobre una sòlida estructura tecnològica, fonamentada de bon començament en moderns principis informàtics orientats a objectes. El programari BeOS està format per entitats de programari quasi independents anomenades objectes, que es comuniquen entre elles enviant-se missatges. El mateix sistema operatiu està format per aquests objectes i actua com una mena d'oficina de correus o d'Internet que encamina els missatges d'un objecte a un altre. El sistema operatiu és multifil, concepte que vol dir que, com la resta de sistemes operatius moderns, pot caminar i mastegar xiclet alhora, però dóna als programadors molta capacitat per obrir i tancar fils, o subprocessos independents. També és un sistema operatiu multiprocessador, cosa que vol dir que funciona inherentment bé en ordinadors que tenen més d'una CPU (el Linux i el Windows NT també ho poden fer amb gran habilitat).

Per a aquest usuari, un dels punts forts del BeOS és l'aplicació de Terminal incorporada, que et permet obrir finestres equivalents a les finestres xterm del Linux. En altres paraules: la interfície de línia d'ordres està disponible per a qui la vulgui. I com que el BeOS s'ajusta estrictament a certa norma anomenada POSIX, pot executar la gran majoria del programari GNU. Això vol dir que la gran varietat de programes per a la línia d'ordres creada per la gent del GNU funciona als terminals del BeOS sense entrebancs. Això inclou les eines de desenvolupament del GNU: el compilador i l'enllaçador. I també tots els petits i pràctics programes d'utilitat. Escric aquestes ratlles amb un modern i intuïtiu editor de text anomenat Pe, escrit per un holandès que es diu Maarten Hekkelman, però quan vull saber quant he escrit, salto a una finestra de terminal i executo el “wc”.

Com he suggerit a l'exemple d'informe d'error que he citat anteriorment, la gent que treballa per a Be i els programadors del BeOS sembla que s'ho passin millor que els seus homòlegs d'altres sistemes operatius. En general també sembla que es tracti d'una gent més heterogènia. Fa un parell d'anys vaig anar a l'auditori d'una universitat local per veure alguns representants de Be en una mena de circ ambulant. Hi vaig anar perquè suposava que el lloc estaria tan buit que hi ressonarien les paraules, i pensava que mereixien un públic d'almenys una persona. En realitat em vaig haver de quedar dret en un passadís, ja que centenars d'estudiants havien omplert el local a vessar. Era com si fos un concert de rock. Un dels dos informàtics de Be a l'escenari era negre, cosa que malauradament és molt poc habitual en el món de l'alta tecnologia. L'altre denunciava repetidament la pràctica d'apedaçar i lloava les qualitats exemptes de pedaços del BeOS, i fins i tot va arribar a dir que, al cap de deu o quinze anys, quan el BeOS estés totalment apedaçat com el MacOS i el Windows 95, hauria arribat l'hora de desfer-se'n i crear un nou sistema operatiu de cap i de nou. Dubto que aquesta sigui la política oficial de Be, Inc., però sens dubte va causar una gran impressió a tothom de la sala! A finals de la dècada dels vuitanta el MacOS fou, durant un temps, el sistema operatiu de la gent guai (artistes i hackers creatius), i sembla que el BeOS té el potencial d'atreure ara el mateix tipus de gent. Les llistes de correu de Be van plenes de hackers amb noms com Vladimir, Olaf i Pierre ensenyant-se els queixals en un tecnoanglès entretallat.

L'única pregunta vàlida sobre el BeOS és si està condemnat a desaparèixer o no.

Últimament Be ha respost a l'enutjosa acusació que estan condemnats a extingir-se dient que el BeOS és un “sistema operatiu per als mitjans” pensat per a creadors de continguts per als mitjans i que, per tant, en realitat no competeixen en absolut amb el Windows. Aquesta pretensió no és prou sincera. Si tornem a l'analogia dels concessionaris de cotxes, és com si el representant dels batmòbils afirmés que en realitat no competeix amb els altres perquè el seu cotxe pot anar tres vegades més de pressa i, a més, pot volar.

Be té una oficina a París i, com he dit, les converses a les llistes de correu de Be tenen un to clarament europeu. Alhora han fet un esforç descomunal per obrir-se un nínxol al Japó i últimament Hitachi ha començat a incloure el BeOS als seus PC. Si hagués de fer una predicció arriscada, diria que juguen al Go, mentre que Microsoft juga als escacs. De moment es mantenen al marge de la posició de domini aclaparador que té Microsoft a l'Amèrica del Nord. Estan mirant d'establir-se per la vora del tauler, com si diguéssim, a Europa i al Japó, on la gent pot ser més receptiva als sistemes operatius alternatius o, almenys, més hostil cap a Microsoft del que ho és als EUA.

El que impedeix que Be prosperi en aquest país és que les persones intel·ligents tenen por de semblar uns babaus. Corres el risc de semblar ingenu si dius “He provat el BeOS i això és el que en penso”. Sembla molt més sofisticat dir “Les possibilitats que Be es faci un lloc al mercat altament competitiu dels sistemes operatius són gairebé nul·les”.

En l'argot tècnic, és un problema de quota mental. I en el negoci dels sistemes operatius, la quota mental és més que una qüestió de relacions públiques, ja que té efectes directes en la mateixa tecnologia. Totes les andròmines perifèriques que es poden penjar d'un ordinador personal (impressores, escàners, interfícies de PalmPilot i el Lego Mindstorms) necessiten uns programes anomenats controladors. De la mateixa manera, les targetes de vídeo i, en menor mesura, els monitors, també necessiten controladors. Fins i tot els diferents tipus de plaques base del mercat interactuen amb el sistema operatiu de maneres diferents que cal programar per separat. Tots aquests programes específics per al maquinari no només s'han d'escriure, sinó que també s'han de provar, depurar, actualitzar i cal fer-ne el manteniment i l'assistència tècnica. Com que el mercat del maquinari s'ha fet tan ampli i complicat, el que realment determina el destí dels sistemes operatius no és la seva qualitat tècnica ni el seu preu, sinó més aviat la disponibilitat de codi específic per al maquinari. Els hackers del Linux han d'escriure aquest codi ells mateixos, i han fet una feina sorprenentment bona per mantenir-se al dia. Be, Inc. ha d'escriure tots els seus propis controladors, encara que a mesura que el BeOS ha anat agafant empenta, altres desenvolupadors han començat a oferir controladors, que es poden aconseguir a la pàgina web de Be.

Però Microsoft gaudeix de moment de la posició dominant perquè no ha d'escriure els seus propis controladors. Avui dia qualsevol fabricant de maquinari que tregui al mercat una nova targeta de vídeo o un perifèric sap que el dispositiu serà invendible si no va acompanyat del codi específic per al maquinari que permetrà que funcioni amb el Windows, de manera que tots els fabricants de maquinari han acceptat la càrrega d'haver de crear i actualitzar llur pròpia biblioteca de controladors.