Capítol 3
Catàlegs
La tardor de l'any 2002, Jesse Jordan, d'Oceanside, Nova York, es va matricular com a alumne de primer curs a l'Institut Politècnic Rensselaer (RPI en anglès) de Troy, Nova York. La seva assignatura principal a l'RPI era tecnologia de la informació. Tot i no ser programador a l'octubre en Jesse va decidir començar a jugar amb la tecnologia de motors de cerca que hi havia disponible a la xarxa de l'RPI.
L'RPI és una de les institucions dedicades a la recerca tecnològica més prominents dels Estats Units. Ofereix títols en camps que van de l'arquitectura fins a l'enginyeria passant per les ciències de la informació. Més del 65% dels seus cinc mil alumnes van acabar l'institut entre el 10% amb millors notes de la seva classe. Així doncs, aquesta escola és una barreja perfecta de talent i experiència per primer imaginar i després construir una nova generació per l'era de les xarxes.
La xarxa d'ordinadors de l'RPI connecta entre si estudiants, personal docent i administració. També connecta l'RPI a Internet. No tot allò disponible a la xarxa de l'RPI està disponible a Internet, però la xarxa està dissenyada per permetre als estudiants tenir accés a Internet a la vegada que els permet un accés més íntim a altres membres de la comunitat de l'RPI.
Els motors de cerca són una mesura del nivell d'intimitat d'una xarxa. Google ens va apropar Internet molt més mitjançant la seva fantàstica millora de la qualitat de les cerques a la xarxa. Els motors de cerca especialitzats ho poden fer encara millor. La idea dels motors de cerca en les xarxes internes o intranets (motors de cerca que busquen dins la xarxa d'una institució determinada) és proporcionar als usuaris de la institució millor accés als materials de la institució en qüestió. Les empreses ho fan contínuament, permetent als treballadors tenir accés a material que persones externes a l'organització no poden veure. Les universitats també ho fan.
Aquests motors són possibles gràcies a la tecnologia de la xarxa en sí. Microsoft, per exemple, té un sistema d'arxius per xarxes que facilita molt als motors de cerca externs connectats a la xarxa en qüestió la consulta de continguts disponibles per al públic (dins la xarxa en qüestió).
El motor de cerca d'en Jesse es va crear per aprofitar aquesta tecnologia. Utilitzava el sistema d'arxius per xarxes de Microsoft per crear un índex de tots els arxius disponibles dins la xarxa de l'RPI.
El motor d'en Jesse no va ser el primer que es va crear per a la xarxa de l'RPI. De fet era una simple modificació dels motors que d'altres havien creat abans. La millor aportació individual d'en Jesse a aquests motors fou resoldre un error en el sistema de compartir arxius de Microsoft que podia fer que l'ordinador de l'usuari es pengés. Amb els motors anteriors, si es provava d'accedir a un arxiu utilitzant un navegador de Windows que es trobés en un ordinador desconnectat de la xarxa, l'ordinador es podia penjar. En Jesse va modificar el sistema lleugerament per resoldre aquest problema afegint-hi un botó que l'usuari podia clicar per veure si la màquina que contenia l'arxiu encara estava en línia.
El motor de cerca d'en Jesse va entrar en línia a finals d'octubre. Durant els sis mesos següents va continuar retocant-lo per millorar-ne la funcionalitat. Al març el sistema funcionava força bé. En Jesse tenia més d'un milió d'arxius al seu directori amb tot els tipus de contingut que es puguin trobar a les màquines d'usuaris d'ordinadors.
Així, l'índex que generava el seu motor de cerca incloïa fotografies, que els alumnes podien utilitzar per penjar a les seves pàgines web, còpies d'apunts de classe o d'investigació, còpies de tríptics informatius, pel·lícules curtes que els alumnes haguessin creat, tríptics de la universitat, etc...: bàsicament, qualsevol cosa que els usuaris de la xarxa de l'RPI fessin accessible en una carpeta pública del seu ordinador.
Però l'índex també incloïa arxius de música. De fet un 25% dels arxius que el motor d'en Jesse tenia indexats eren de música. Això, però, vol dir que el 75% no ho eren. Aquest punt ha de quedar molt clar. I en Jesse no feu res per induir la gent a posar arxius de música a les seves carpetes compartides. No feu res perquè el motor de cerca tingués com a objectiu trobar aquests arxius. Era un noi que potinejava una tecnologia semblant a la de Google en una universitat on estudiava ciències de la informació i on, per tant, potinejar era l'objectiu últim. A diferència de Google, o Microsoft, si volen, no guanyava ni un cèntim amb aquestes potineries, i no estava vinculat a cap empresa que pogués fer diners explotant aquest experiment. Era un noi que jugava amb tecnologia en un entorn on jugar amb tecnologia era justament el que se suposa que havia de fer.
El 3 d'abril de 2003 el degà de l'RPI es posà en contacte amb en Jesse per informar-lo que l'Associació de la Indústria Discogràfica dels Estats Units (la RIAA, en anglès) es disposava a interposar una demanda contra ell i tres estudiants més que ell ni tan sols coneixia, dos d'ells d'altres universitat. Unes hores més tard va rebre un feix de documents del cas. Mentre llegia els papers i veia les notícies que parlaven del seu cas, anava quedant cada vegada més garratibat.
"Era absurd", em va dir. "No crec que fes res de mal fet...
No penso haver fet res de dolent en fer funcionar el meu motor de cerca [...] ni tampoc amb el que li vaig fer. Vull dir que no el vaig modificar de manera que promogués o facilités la feina dels pirates. Només vaig modificar-lo perquè fos més fàcil d'utilitzar" Repeteixo: un motor de cerca, que en Jesse no havia construït del no res i que utilitzava el sistema de compartir arxius de Windows, que en Jesse tampoc no havia construït, per permetre als membres de la comunitat de l'RPI tenir accés a uns continguts, que en Jesse no havia creat ni penjat personalment, la majoria dels quals no tenien res a veure amb la música.
Però la RIAA el va estigmatitzar qualificant-lo de pirata. Van al·legar que era el cap d'una xarxa i que, per tant, havia violat "intencionadament" les lleis sobre drets d'autor i reproducció de propietat intel·lectual. Exigien que els pagués pels perjudicis que els havia ocasionat la seva malifeta. Pels casos de "violació intencionada", la Llei de Propietat Intel·lectual especifica una cosa que els advocats anomenen "compensació estatutària". Aquesta compensació permeten al propietari dels drets reclamar 150.000 dòlars per infracció. Com que la RIAA va al·legar que hi havia hagut més de cent violacions específiques dels drets de copyright, van exigir que en Jesse els pagués com a mínim 15.000.000. de dòlars.
Es van interposar demandes similars contra uns altres tres estudiants: un altre alumne de l'RPI, un de la Universitat Tècnica de Michigan i un de Princeton. La seva situació era semblant a la d'en Jesse. Malgrat que els detalls de cada cas eren diferents, el fons de tots els casos era el mateix: demandes enormes de "compensacions" a què la RIAA considerava que tenia dret. Si sumem el total de les compensacions reclamades, aquestes quatre demandes demanaven als tribunals dels Estats Units que es donés als demandants prop de cent mil milions de dòlars, xifra sis vegades més gran que el beneficis totals de la indústria cinematogràfica l'any 2001. [1]
En Jesse va trucar els seus pares. Li van donar tot el suport però estaven una mica espantats. Un oncle seu era advocat, i va començar a negociar amb la RIAA. Aquesta volgué saber quants diners tenia en Jesse. En Jesse havia aconseguit estalviar 12.000 dòlars fent feinetes d'estiu i altres feines. Van reclamar 12.000 dòlars per oblidar-se del cas.
La RIAA volia que en Jesse admetés que havia fet una cosa mal feta, i aquest s'hi va negar. Van voler que acceptés un mandat judicial que bàsicament li impediria treballar en molts camps tecnològics la resta de la seva vida, i també s'hi va negar. Li van fer entendre que el sotmetre's al procés no seria una cosa agradable (tal i com em va explicar el seu pare, el cap dels advocats encarregats del cas, Matt Oppenheimer, li digué a en Jesse: "no et convé pagar una altra visita a un dentista com jo.") I durant tot aquest temps la RIAA insistí en el fet que no abandonaria el cas fins que li hagués pres a en Jesse fins l'últim centau que hagués estalviat.
Davant d'aquestes demandes, la família d'en Jesse es va indignar. Volgueren plantar cara, però l'oncle d'en Jesse va intervenir per fer entendre la família com funcionava realment el sistema legal nord-americà. En Jesse es podia enfrontar a la RIAA, i potser fins i tot guanyar. Però el cost de defensar-se contra una demanda com aquesta, digueren a en Jesse, pujaria com a mínim a 250.000 dòlars, i si guanyava no recuperaria aquells diners: tindria un paper dient que havia guanyat en una mà i a l'altra un paper declarant-los a ell i la seva família totalment arruïnats.
De manera que en Jesse hagué d'enfrontar-se a la típica decisió de caire mafiós: 250.000 dòlars i una possibilitat de guanyar, o 12.000 dòlars i un acord extrajudicial.
La indústria discogràfica insisteix en el fet que es tracta d'una qüestió de legalitat i moralitat.
Deixem la legalitat de banda un moment i pensem en la part moral. On és la moralitat en un litigi com aquest? Quina és la virtut de la pràctica de buscar un cap de turc? La RIAA és un grup de pressió extremadament poderós. Es creu que el president de la RIAA guanya més d'un milió de dòlars l'any. D'altra banda els artistes no estan ben pagats. Un artista mitjà que enregistri discs en guanya 45.900. [2] La RIAA té moltes maneres d'influir en les polítiques i dirigir-les. Així doncs, on és la moralitat en el fet de prendre diners a un estudiant per haver fet funcionar un motor de cerca? [3]
El 23 de juny en Jesse va fer una transferència pel valor de tots els seus estalvis a l'advocat de la RIAA. I així, el noi que havia potinejat un ordinador fins a embolicar-se en una demanda judicial de 15 milions de dòlars es va convertir en un activista:
De ben segur que no era pas activista [abans]. Mai no vaig voler ser-ho, en realitat [...] [Però] m'hi han empès. Mai no em vaig imaginar una cosa així, però és que senzillament penso que el que ha fet la RIAA és totalment absurd.
Als pares d'en Jesse se'ls nota cert orgull davant llur activista reticent. Com em va dir el seu pare, en Jesse "es considera molt conservador, com jo mateix [...] No és un idealista utòpic [...] M'estranya que el posessin al seu punt de mira. Però vol fer saber a la gent que estan enviant el missatge equivocat. I vol corregir allò que ha deixat escrit aquest història."
NOTES
· ^ 1. Tim Goral, "Recording Industry Goes After Campus P-2-P Networks: Suit Alleges $97.8 Billion in Damages," Professional Media Group LCC 6 (2003): 5, disponible a 2003 WL 55179443.
· ^ 2. Enquesta sobre l'ocupació, U.S. Dept. of Labor (2001) (27-2042 -- Musicians and Singers). Vegeu també: National Endowment for the Arts, More Than One in a Blue Moon (2000).
· ^ 3. Douglas Lichtman tracta un punt que hi està relacionat a "KaZaA and Punishment," Wall Street Journal, 10 de setembre de 2003, A24.
|
|
|
PORTADA
