Capítol 14
Eldred II
El dia que es va saber la decisió sobre el cas Eldred, el destí va voler que hagués de viatjar a Washington D.C. (El dia que la petició de revisar Eldred va ser denegada, que implicava que el cas havia acabat definitivament, estava donant un discurs a tecnòlegs a Disney World, coses del destí). Aquell va ser un vol especialment llarg a la meva ciutat menys preferida. El viatge en cotxe des de l'aeroport es va fer etern pel trànsit, així que vaig engegar l'ordinador i vaig escriure un article d'opinió.
Era un acte de contrició. Durant tot el viatge des de San Francisco a Washington, em repetia mentalment, un cop i un altre, el mateix consell de Don Ayer: els has de fer veure per què és important. I alternava aquest pensament amb la pregunta del jutge Kennedy: "durant tots aquests anys la llei ha impedit el progrés de la ciència i les arts útils. Senzillament no hi veig proves empíriques." Així doncs, després d'haver fracassat amb un argument de principi constitucional, vaig recórrer finalment a l'argument polític.
The New York Times va publicar l'article. Hi proposava una solució senzilla: cinquanta anys després de publicar una obra, s'obligaria el propietari dels drets d'autor a registrar l'obra per una petita quantitat. Si pagava la quantitat, obtindria el benefici del termini sencer dels drets d'autor. Si no, l'obra passaria al domini públic.
La vam anomenar la Llei Eldred, però només era per donar-li un nom. Eric Eldred va ser tan amable de deixar-nos utilitzar el seu nom un altre cop, però com ell ja havia al principi, no s'aprovarà si no duu un altre nom.
O uns altres dos noms. Perquè segons la perspectiva, aquesta seria o bé la "Llei de l'Augment del Domini Públic" o la "Llei de Desregulació del Termini dels Drets d'Autor". De totes dues maneres, l'essència de la idea és clara i òbvia: treure els drets d'autor d'allà on només bloquegen l'accés a la difusió dels coneixements, deixar-los durant el temps que el Congrés permeti per a aquelles obres en què té un valor de com a mínim un dòlar. Però per a la resta, deixar anar els continguts.
La reacció a aquesta idea va ser increïblement entusiasta. Steve Forbes li va donar suport en un editorial. Vaig rebre una allau de correus electrònics i cartes de suport. Quan enfoquem el tema cap a la creativitat que es perd, les persones veuen que el sistema dels drets d'autor no té sentit. Com diria un bon republicà, aquí la regulació del govern només interfereix en la innovació i la creativitat. I com diria un bon demòcrata, aquí el govern està bloquejant l'accés i la difusió dels coneixements per cap raó de pes. De fet, no hi ha cap diferència real entre demòcrates i republicans en aquest tema. Tothom pot veure els danys absurds del sistema actual.
Certament, molts van veure els beneficis obvis del requisit de registrar-se. Perquè una de les coses més difícils del sistema actual per a aquells que volen una llicència per continguts és que no hi ha un lloc on poder buscar els propietaris actuals dels drets d'autor. Com que registrar-se ja no és necessari, com que marcar els continguts ja no és necessari, com que ja no es necessària cap formalitat, sovint és extremadament difícil localitzar els propietaris dels drets d'autor per demanar-los permís per utilitzar la seva obra o obtenir-ne la llicència. Aquest sistema reduiria els costos mitjançant un registre on els propietaris dels drets d'autor poguessin ser identificats.
Com he descrit al capítol desè, es van eliminar les formalitats de la llei de propietat intel·lectual l'any 1976, quan el Congrés va seguir el camí dels europeus i va abandonar qualsevol requeriment formal abans d'atorgar drets d'autor. [1] Diuen que els europeus veuen els drets d'autor com un "dret natural". Els drets naturals no necessiten formalitats per existir. Les tradicions, com la tradició anglo-americana que requeria que els propietaris de drets d'autor seguissin certes formalitats si volien que es protegissin els seus drets, pensaven els europeus, no respectaven degudament la dignitat de l'autor. El meu dret com a autor gira al voltant de la meva creativitat, no al voltant de cap favor especial del govern.
Això és retòrica de molta qualitat. Sona fantàsticament romàntic. Però com a política de drets d'autor és absurda. És especialment absurda per als autors, perquè un món sense formalitats perjudica els creadors. Es destrueix la possibilitat de difondre "creativitat Walt Disney" quan no hi ha una manera senzilla de saber què està protegit i què no.
La lluita contra les formalitats va obtenir la primera victòria real a Berlín l'any 1908. Advocats de drets d'autor internacionals van esmenar la Convenció de Berna l'any 1908 per fer obligatoris terminis de drets d'autor vitalicis més cinquanta anys i eliminar qualsevol formalitat vinculada als drets d'autor. S'odiaven les formalitats perquè cada cop eren més freqüents les històries de pèrdues de drets d'autor per descuits. Era com si un personatge de Charles Dickens dirigís totes les oficines de drets d'autor i per oblidar-se de posar el punt en una i o la ratlla a la t les vídues perdessin el seu únic ingrés econòmic.
Aquestes queixes eren reals i sensates. I la rigidesa de les formalitats, sobretot als Estats Units, era absurda. La llei sempre hauria de tenir vies per perdonar errors innocents. No hi ha cap raó per la qual la llei de propietat intel·lectual no pogués fer-ho també. En lloc d'eliminar les formalitats totalment, la resposta de Berlín hauria d'haver previst un sistema de registre més equitatiu.
Però fins i tot això hauria trobat oposició, perquè registrar-se durant els segles XIX i XX encara era car. També era un maldecap. L'eliminació de les formalitats no només prometia salvar vídues mig mortes de gana sinó que també alleujaria una càrrega reguladora innecessària imposada als creadors.
A part de la queixa pràctica dels autors l'any 1908, també hi havia un argument moral. No hi havia cap raó per la qual la propietat creativa hagués de ser una propietat de segona classe. Si un fuster fa una taula, els seus drets sobre la taula no depenen del fet d'emplenar un formulari per al govern. Té el dret de la propietat sobre la taula de forma "natural" i podria al·legar aquest dret contra qualsevol que li robés la taula, tant si ha informat el govern que la taula li pertany com si no.
Aquest argument és correcte però les seves implicacions poden conduir a l'error. Perquè l'argument a favor de les formalitat no depèn del fet que la propietat creativa sigui una propietat de segona classe. L'argument a favor de les formalitats gira al voltant dels problemes específics que presenta la propietat creativa. La llei de les formalitats respon a la física especial de la propietat creativa per garantir que es pot difondre eficientment i justa.
Ningú no creu, per exemple, que la terra sigui una propietat de segona classe només perquè s'hagin de registrar les escriptures en un tribunal si la venta del terreny ha de ser efectiva. I no gaires pensarien que un cotxe és una propietat de segona classe perquè cal registrar-lo a l'estat i marcar-lo amb una matrícula. En tots dos casos, tothom veu que hi ha una raó important per garantir que es registren, tant perquè fa els mercats més eficients com perquè garanteix millor els drets del propietari. Sense un sistema de registre per a la terra, els propietaris de terres haurien de vigilar constantment la seva propietat. Amb el registre, simplement cal que els ensenyin les escriptures a la policia. Sense un sistema de registre per a cotxes, el robatori de vehicles seria molt més fàcil. Amb un sistema de registres, el lladre no ho té tan fàcil per vendre un cotxe robat. Es posa una lleugera càrrega damunt del propietari però aquesta càrrega crea un sistema de protecció de la propietat molt millor en general.
De la mateixa manera, és la seva física especial que fa que les formalitats siguin importants en la llei de propietat intel·lectual. A diferència de la taula del fuster, no hi ha res a la naturalesa que faci relativament obvi qui pot ser el propietari d'una part de propietat creativa. Hi pot haver una gravació de l'últim disc de Lyle Lovett en milions de llocs sense que hi hagi res que la vinculi necessàriament a un propietari determinat. I com amb un vehicle, no hi ha cap manera de comprar i vendre propietat creativa amb seguretat a menys que hi hagi una forma senzilla d'autenticar qui n'és l'autor i quins drets té. En un món sense formalitats es destrueixen les transaccions senzilles i són substituïdes per transaccions complexes i cares amb advocats pel mig.
Aquesta era la manera d'entendre el problema amb la Llei Sonny Bono que vam intentar demostrar al tribunal. Aquesta va ser la part que no va "entendre". Com que vivim en un sistema sense formalitats, no hi ha una forma senzilla de desenvolupar o utilitzar cultura del nostre passat. Si els terminis dels drets d'autor fossin, com va dir que serien el jutge Story, "curts", això no tindria gaire importància. Sota el sistema dels autors de la Constitució, durant catorze anys una obra podia estar presumptament controlada. Després de catorze anys presumptament no ho estaria.
Però ara que els drets d'autor poden ser gairebé d'un segle, la impossibilitat de saber què està protegit i què no esdevé una càrrega enorme i evident sobre les espatlles del procés creatiu. Si l'única manera que té una biblioteca d'oferir una exposició per Internet sobre el New Deal és llogant un advocat per obtenir els drets de cada imatge i cada so, el sistema de drets d'autor està carregant la creativitat d'una manera que no havia fet mai abans perquè no hi ha formalitats.
La Llei Eldred es va dissenyar per respondre justament a aquest problema. Si a algú li costa un dòlar, aleshores que la registri i obtindrà el termini més llarg. Els altres sabrem com posar-nos-hi en contacte i, per tant, com obtenir el seu permís si volem utilitzar aquella obra. I aquell propietari obtindrà els beneficis d'un termini de drets d'autor més llarg.
Si no val la pena registrar-la per obtenir els beneficis d'un termini ampliat, aleshores no hauria de valer la pena tampoc per al govern defensar el monopoli d'algú sobre aquella obra. L'obra hauria de passar al domini públic on tothom la pot copiar, o crear-ne arxius, o fer-ne una pel·lícula. Hauria de ser lliure si no li ha costat un dòlar a ningú.
A alguns els preocupa la càrrega sobre els autors. La feina de registrar l'obra no significarà que un dòlar és erroni? El maldecap de registrar l'obra no val més que un dòlar? No és aquest el problema real del registre?
Sí que l'és. El maldecap és terrible. El sistema que hi ha ara és horrible. Estic totalment d'acord amb el fet que l'Oficina de Drets d'Autor ha fet una feina nefasta (sens dubte perquè estan molt curts de finançament) a l'hora de fer possibles registres senzills i barats. Qualsevol solució real a aquest problema de les formalitats ha de fer front al problema real dels governs que es troba al centre de qualsevol sistema de formalitats. En aquest llibre presento aquesta solució, que bàsicament redissenya l'Oficina de Drets d'Autor. Per ara, imaginem que Amazon dirigeix el sistema de registres. Imaginem que tenim el registre a un clic. La Llei Eldred proposaria un registre simple mitjançant el ratolí cinquanta anys després que l'obra s'hagués publicat. Basat en dades històriques, aquest sistema mouria fins a un 98% de les obres comercials, obres comercials que ja no tenen vida comercial, al domini públic al cap de cinquanta anys. Què els sembla?
Quan Steve Forbes va donar suport a aquesta idea, alguns a Washington van començar a parar atenció. Moltes persones es van posar en contacte amb mi i em van donar noms de congressistes que podrien estar disposats a proposar la Llei Eldred. I alguns em van suggerir directament que estarien disposats a fer el primer pas.
Una congressista, Zoe Lofgren de Califòrnia, fins i tot va redactar l'esborrany, que resolia qualsevol problema amb les lleis internacionals. Imposava als propietaris de drets d'autor el requeriment més simple possible. Al maig de 2003, semblava que es presentaria la proposta de llei. El dia 16 de maig, vaig escriure al diari interactiu personal sobre la Llei Eldred: "estem molt a prop". La reacció general a la comunitat de bloggers fou pressentir que alguna cosa bona passaria.
Però en aquest punt van començar a intervenir els lobbistes. Jack Valenti i el consell general de la MPAA van anar a l'oficina de la congressista per transmetre-li la postura de la MPAA. Ajudat pel seu advocat, com em va dir Valenti, Valenti li va comunicar a la congressista que la MPAA s'oposaria a la Llei Eldred. Les raons són vergonyosament febles. El que és més important, la seva feblesa demostra clarament de què va realment aquest debat.
La MPAA va argumentar primer que el Congrés havia "rebutjat fermament el concepte central del projecte de llei", que es renovessin els drets d'autor. Això era cert, però irrellevant perquè el "refús ferm" del Congrés s'havia donat molt abans que Internet fes que els usos posteriors fossin més probables. En segon lloc, van argumentar que la proposta perjudicaria els propietaris de drets d'autor pobres (sembla que són aquells que no es poden permetre pagar un dòlar). En tercer lloc, van adduir que el Congrés havia conclòs que ampliar els terminis dels drets d'autor promouria les obres de restauració. En quart lloc, que el projecte de llei comportaria "grans" costos perquè un sistema de registre no és gratuït. Prou cert, però aquests costos són definitivament més baixos que els costos d'obtenir els drets d'autor el propietari dels quals no coneixem. En cinquè lloc, els preocupaven els riscos si els drets d'autor d'una història darrere una pel·lícula passaven al domini públic. Però, quins riscos són aquests? Si és al domini públic, aleshores la pel·lícula n'és un ús derivat vàlid.
Finalment, la MPAA va argumentar que la llei existent permetia als propietaris dels drets d'autor fer això si volien. Però la idea era justament que hi ha milers de propietaris de drets d'autor que ni tan sols saben que tenen drets d'autor per regalar. Tant si són lliures de regalar-los com si no (una afirmació polèmica en qualsevol dels casos), si no saben que tenen drets d'autor és poc probable que els donin.
Al començament d'aquest llibre, els he explicat dues històries sobre com la llei reaccionava davant els canvis tecnològics. En una, prevalia el sentit comú. En l'altra, el sentit comú arribava amb retard. La diferència entre les dues històries era el poder de l'oposició, el poder del bàndol que lluitava per defensar l'status quo. En tots dos casos, una nova tecnologia amenaçava antics interessos. Però només en una de les dues històries aquests interessos tenien el poder per protegir-se ells mateixos d'aquesta nova i competitiva amenaça.
He utilitzat aquests dos casos com una manera d'emmarcar la guerra de què tracta aquest llibre. Perquè també aquí una nova tecnologia està obligant la llei a reaccionar. I també aquí hauríem de preguntar si la llei està seguint el sentit comú. Si el sentit comú està a favor de la llei, què explica aquest sentit comú?
Quan es tracta de pirateria, és correcte que la llei doni suport als propietaris dels drets d'autor. La pirateria comercial que he descrit està malament i és perjudicial i la llei hauria de funcionar per eliminar-la. Quan es tracta d'intercanvis p2p, és fàcil entendre per què la llei encara dóna suport als propietaris: gran part d'aquests intercanvis estan malament, encara que una bona part sigui inofensiva. Quan es tracta dels terminis dels drets d'autor pels Mickey Mouse del món, encara resulta possible entendre per què la llei afavoreix Hollywood: la majoria no veu les raons per limitar els terminis dels drets d'autor; per tant, encara és possible veure-hi bona fe en aquesta resistència.
Però quan els propietaris dels drets d'autor s'oposen a un projecte de llei com és la Llei Eldred, aleshores, finalment, tenim un exemple que deixa al descobert el pur egoisme que impulsa aquesta guerra. Aquesta llei alliberaria un ventall extraordinari de continguts que ara no s'utilitzen. No interferiria en el desig de cap propietari de drets d'autor d'exercir un control continuat sobre els seus continguts. Només alliberaria allò que Kevin Kelly anomena els "Continguts Foscos" que omplen els arxius de tot el món. De manera que quan els guerrers s'oposen a un canvi com aquest, ens hauríem de fer aquesta senzilla pregunta:
Què vol realment aquesta indústria?
Els guerrers podrien protegir els seus continguts amb molt poc esforç. Així que l'intent de bloquejar una llei com la Llei Eldred no és un intent de protegir els seus continguts. L'intent de bloquejar la Llei Eldred és un intent per garantir que res més no passi al domini públic. És un pas més per garantir que el domini públic mai no competirà, que no hi haurà cap ús dels continguts que no estigui controlat comercialment, ni cap ús comercial de continguts que no requereixi primer el seu permís.
L'oposició a la Llei Eldred demostra l'extremisme de l'altre bàndol. El lobby més poderós, més atractiu, més estimat, no té realment com a objectiu protegir la "propietat" sinó rebutjar una tradició. El seu objectiu no és només protegir el que és seu. El seu objectiu és assegurar-se que tot el que hi ha és seu.
No és difícil entendre per què agafen aquesta postura els guerrers. No és difícil veure per què els beneficiaria si la competència del domini públic juntament amb Internet es pogués fer desaparèixer d'alguna manera. De la mateixa manera que la RCA temia la competència de la ràdio FM, ells temen la competència d'un domini públic connectat a un públic que ara té els mitjans per crear amb aquests continguts i compartir les creacions.
El que resulta difícil d'entendre és per què el públic pren aquesta postura. És com si la llei convertís els avions en violadors de la propietat. La MPAA està a favor dels Causby i exigeix que els seus remots i inútils drets de la propietat es respectin, de manera que aquests propietaris de drets d'autor remots i oblidats puguin bloquejar el progrés dels altres.
Tot això sembla desprendre's fàcilment d'aquesta acceptació despreocupada de la "propietat" en la propietat intel·lectual. El sentit comú li dóna suport i, mentre ho faci, plouran atacs sobre les tecnologies d'Internet. La conseqüència serà cada cop més una "societat del permís". Només es podrà cultivar el passat si podem identificar els propietaris i obtenir-ne el permís per desenvolupar la seva obra. El futur estarà controlat per aquesta mà morta (i sovint impossible de trobar) del passat.
NOTA
· ^ 1. Fins a l'Acta de Berlín de la Convenció de Berna de 1908, de vegades les legislacions nacionals de drets d'autor establien que la protecció depengués del compliment de formalitats com el registre, el dipòsit i la presència d'un avís de drets d'autor reclamats per l'autor. Però començant per l'acta de 1908, cada text de la Convenció ha establert que es puguin "gaudir i exercir" els drets que garanteix la Convenció "sense que estiguin subjectes a cap formalitat". La prohibició de formalitats actualment està materialitzada a l'Article 5(2) del Text de París de la Convenció de Berna. Molts països continuen imposant algun tipus de requisit de dipòsit o registre, però no com a condició per obtenir els drets d'autor. La llei francesa, per exemple, exigeix que es dipositin còpies de les obres en dipòsits nacionals, principalment al Museu Nacional. Les còpies de llibres publicats al Regne Unit han de ser dipositades a la Biblioteca Britànica. La Llei de drets d'autor alemanya preveu un Registre d'Autors on es poden registrar els noms vertaders dels autors en el cas que les obres siguin anònimes o estiguin signades amb pseudònim. Paul Goldstein, International Intellectual Property Law, Cases and Materials (NovaYork: Foundation Press, 2001), 153-54.
|
|
|
PORTADA
