Capítol 13
Eldred
L'any 1995 un pare estava frustrat perquè a les seves filles no semblava agradar-los Hawthorne. Sense cap mena de dubte hi havia més d'un pare com ell, però com a mínim un pare va fer-hi alguna cosa: Eric Eldred, un programador retirat que vivia a New Hampshire, va decidir posar Hawthorne a la Xarxa. Una versió electrònica, va pensar Eldred, amb enllaços a fotografies i a texts explicatius, faria que l'obra d'aquest autor del s. XIX cobrés vida.
No va funcionar. Com a mínim, no amb les seves filles: no els va semblar que Hawthorne fos més interessant que abans. Però l'experiment d'Eldred va fer nèixer un passatemps, i el seu passatemps va engendrar una causa: Eldred crearia una biblioteca d'obres que es trobessin al domini públic escanejant-les i posant-les a disposició del públic gratuïtament.
La biblioteca d'Eldred no era només una còpia de certes obres que estaven al domini públic, encara que una còpia ja hauria estat de molt valor per a persones arreu del món que no tenen accés a una versió impresa d'aquestes obres. En comptes d'això Eldred elaborà obres derivades d'aquestes obres del domini públic. De la mateixa manera que Disney va convertir els Grimm en històries més accessibles per al s. XX, Eldred va transformar Hawthorne, i molts d'altres, perquè fossin més accessibles, tècnicament accessibles, avui.
La llibertat d'Eldred de fer això amb l'obra de Hawthorne sorgí de la mateixa font que la llibertat de Disney. Scarlet Letter (La lletra escarlata) de Hawthorne havia passat al domini públic l'any 1907. Tothom la podia prendre sense demanar permís als hereus de Hawthorne o a ningú altre. Alguns editors, com Dover Press i Penguin Classics, agafen obres del domini públic i en treuen edicions impreses que venen a les llibreries de tot el país. Altres, com feia Disney, agafen aquestes històries i les converteixen en dibuixos animats, de vegades amb èxit (La Ventafocs), d'altres no tant (El geperut de Notre Dame, El planeta del tresor). Totes elles són publicacions comercials d'obres que es troben al domini públic.
Internet creà la possibilitat de tenir publicacions no comercials d'obres del domini públic. El cas d'Eldred és només un exemple: n'hi ha, literalment, milers d'altres. Centenars de milers de persones arreu del món han descobert aquesta plataforma d'expressió i ara la utilitzen per compartir obres que són, per llei, lliures i que, per tant, es poden utilitzar. Això ha creat el que podríem anomenar la "indústria editorial no comercial", que abans d'Internet estava limitada a persones amb egos gegants o seguidors de causes socials o polítiques. Però amb Internet ara inclou una gran varietat d'individus i grups dedicats a difondre la cultura de manera generalitzada. [1]
Com els deia, Eldred viu a New Hampshire. L'any 1998 l'antologia poètica de Robert Frost, New Hampshire, havia de passar al domini públic. Eldred volia penjar aquesta compilació poètica a la seva biblioteca pública gratuïta. Però el Congrés s'hi va posar pel mig. Com he descrit al capítol desè, l'any 1998, per onzena vegada en quaranta anys, el Congrés va ampliar els terminis dels drets d'autor existents, aquest cop per vint anys més. Eldred, per tant, no seria lliure d'afegir a la seva col·lecció obres que fossin posteriors a 1923 fins l'any 2019. Cap obra amb drets d'autor no passarà al domini públic fins aquell any (i ni tan sols aquell any si el Congrés torna a ampliar el termini). En canvi, durant aquest mateix període més d'un milió de patents passaran al domini públic.
Això s'anomenà la Llei d'extensió del termini dels drets d'autor Sonny Bono (CTEA en anglès), que fou promulgada en memòria del congressista i músic Sonny Bono i la vídua del qual, Mary Bono, afirma que el seu difunt marit creia que els "drets d'autor havien de ser per sempre". [2]
Eldred va decidir lluitar contra aquesta llei. Primer va optar per lluitar-hi mitjançant la desobediència civil. En una sèrie d'entrevistes Eldred anuncià que publicaria l'obra com havia planejat, malgrat la CTEA. Però a causa d'una segona llei promulgada l'any 1998, la llei NET (No Electronic Theft, cap robatori electrònic), si publicava l'obra com havia planejat, es convertiria en un delinqüent, tant si algú es queixava del fet de la publicació com si no. Era, doncs, una estratègia arriscada per a un programador discapacitat.
I va ser llavors quan em vaig unir a la lluita d'Eldred. El meu camp com a professor era el dret constitucional, i la meva gran passió era la interpretació de la Constitució. I malgrat que les classes de dret constitucional no es centren mai en la Clàusula del Progrés de la Constitució, a mi sempre m'havia impressionat pel fet de ser significativament diferent. Com ja saben, la Constitució diu:
El Congrés té el poder de promoure el progrés de la ciència [....] garantint per un temps limitat als autors [...]dret exclusiu sobre llurs [...] escrits [....]
Com he descrit, aquesta clàusula és única dins de la clàusula que atorga poders de l'Article I, secció 8 de la nostra Constitució. Totes les altres clàusules que atorguen poders al Congrés només diuen que el Congrés té el poder de fer quelcom determinat: per exemple, regular "el comerç entre els diferents estats" o "declarar la guerra". Però en aquesta clàusula, aquest "quelcom" és força específic: "promoure [...] progrés", i a més utilitzant mitjans que també són específics: "garantint" "drets exclusius" (és a dir, drets d'autor) "durant un temps limitat".
En els últims quaranta anys el Congrés ha utilitzat la pràctica d'ampliar els terminis existents de protecció dels drets d'autor. El que m'intrigava de tot això era que si el Congrés té el poder per ampliar els terminis existents, llavors el requeriment de la Constitució que els terminis siguin "limitats" no tindrà efectes pràctics. Si cada cop que uns drets d'autor estan a punt de vèncer el Congrés té el poder per ampliar el termini, aleshores el Congrés pot fer allò que la Constitució clarament prohibeix: uns períodes perpetus "de pagament a terminis", com ho anomena tan apropiadament el professor Peter Jaszi.
Com a acadèmic, la meva primera reacció va ser posar-me a consultar llibres. Recordo estar assegut a l'oficina fins tard buscant en bases de dades en línia qualsevol estudi rigorós de la qüestió. Ningú no havia posat mai en dubte la pràctica del Congrés d'ampliar els terminis existents. Això podria explicar en part per què el Congrés no semblava suscitar cap problema amb la seva pràctica. Això i el fet que aquesta pràctica havia esdevingut molt lucrativa per al Congrés. El Congrés sap que els propietaris de drets d'autor estaran disposats a pagar grans sumes de diners per obtenir una ampliació dels seus terminis de drets d'autor. Així doncs el Congrés està encantat deixant que continuï funcionant aquesta ganga.
Perquè aquí rau el nucli de la corrupció del nostre sistema actual de govern. No "corrupció" en el sentit que els congressistes acceptin suborns. Més aviat es tracta de "corrupció" en el sentit que el sistema indueix els beneficiaris de les lleis del Congrés a reunir i donar diners al Congrés per induir-lo a actuar. Només hi ha un cert temps per fer coses, i només hi ha una sèrie de coses que el Congrés pot fer. Per què no limitar les seves accions a aquelles coses que realment ha de fer, i a aquelles coses que rendeixen satisfactòriament? Ampliar drets d'autor és molt rendible.
Si encara no els resulta obvi, considerin la següent situació: diguem que som un dels pocs propietaris de drets d'autor afortunats els drets dels quals continuen donant diners cent anys després d'haver-se creat. Els hereus de Robert Frost en són un bon exemple. Frost va morir l'any 1963. La seva poesia continua essent extraordinàriament valuosa. Per tant els hereus de Frost surten molt beneficiats de qualsevol ampliació del termini dels drets d'autor, perquè cap editor no els pagaria diners si tothom pogués publicar les poesies que va escriure Frost gratuïtament.
Imaginem-nos que els hereus de Frost guanyen 100 mil dòlars l'any de tres poesies de Robert Frost. Imaginem-nos també que els drets d'autor d'aquestes poesies estan a punt de vèncer i que vostè és membre del consell à càrrec de l'herència. La seva assessora financera arriba a la reunió de la junta directiva amb un informe molt poc favorable:
"L'any vinent", ens comunica l'assessora, "els nostres drets d'autor per les obres A, B i C, venceran. Això vol dir que passat l'any vinent ja no rebrem el xec anual de 100 mil dòlars en concepte de cànons de part dels editors d'aquestes obres".
"Tanmateix hi ha una proposta al Congrés", continua, "que podria canviar això. Uns quants congressistes han fet una proposta de llei per ampliar els terminis dels drets d'autor en vint anys. Aquesta llei, si surt endavant, seria extraordinàriament valuosa per a nosaltres, així que esperem que s'aprovi".
"Esperar?", diu un altre membre de la junta, "no hi podem fer res nosaltres?"
"Bé, evidentment, sí", respon l'assessora, "podríem aportar contribucions a les campanyes d'uns quants congressistes per mirar d'assegurar-nos que donaran suport a la proposta".
Vostè odia la política. Odia contribuir econòmicament en les campanyes, així que vol saber si aquesta fastigosa pràctica s'ho val: "quant obtindríem si s'aprova aquesta ampliació del termini?", li pregunta a l'assessora, "quant val?"
"Bé", diu l'assessora, "si confiem que continuarem rebent com a mínim 100 mil dòlars l'any d'aquests drets d'autor i utilitzem la "taxa de descompte" que utilitzem per avaluar les nostres inversions (6%), aleshores aquesta llei val per nosaltres 1.146.000 dòlars".
Vostè es queda una mica esgarrifat per la xifra, però ràpidament arriba a la conclusió correcta:
"Així que està dient que ens compensaria pagar més d'un milió de dòlars en contribucions a campanyes si confiem que aquestes contribucions ens asseguraran que la llei s'aprovarà?"
"Totalment," contesta l'assessora, "ens compensa contribuir fins al "valor actual" dels ingressos que esperem d'aquests drets d'autor, que per nosaltres vol dir més d'un milió de dòlars".
Ràpidament agafa la idea (vostè com a membre de la junta directiva i, suposo, vostè el lector): cada cop que uns drets d'autor estan a punt de vèncer, tots els beneficiari en el lloc dels hereus de Robert Frost han de fer front a la mateixa elecció: si poden contribuir a fer aprovar una llei per ampliar els drets d'autor, es beneficiaran molt d'aquesta ampliació. I per tant, cada cop que els drets d'autor estan a punt de vèncer, hi ha una gran activitat dels grups de pressió per aconseguir que s'ampliïn els terminis.
Així doncs estem davant d'una màquina de moviment perpetu del Congrés: mentre la legislació es pugui comprar (encara que sigui indirectament), hi haurà l'incentiu al món de comprar més ampliacions dels drets d'autor.
Durant l'activitat dels grups de pressió que va conduir a l'aprovació de la CTEA es va demostrar que aquesta "teoria" sobre els incentius és certa. Deu dels tretze patrocinadors originals de la llei al Congrés van rebre la màxima contribució del comitè d'acció política de Disney. Al Senat, vuit dels dotze patrocinadors van rebre contribucions [3]. Es calcula que la RIAA i la MPAA van gastar més d'un milió i mig de dòlars en campanyes per exercir influència durant el cicle electoral de 1998. Van pagar més de 200 mil dòlars en contribucions a campanyes electorals [4]. S'estima que la Disney va contribuir amb més de 800 mil dòlars en campanyes de reelecció en el cicle de 1998. [5]
El dret constitucional no ignora allò que és obvi. O com a mínim no hauria de ser així. De manera que quan estava estudiant la queixa d'Eldred, aquesta realitat dels incentius infinits al fet d'ampliar els terminis de drets d'autor era la base del meu pensament. Des del meu punt de vista, un tribunal pragmàtic compromès a interpretar i aplicar la Constitució dels nostres pares fundadors veuria que si el Congrés té el poder per ampliar els terminis existents, aleshores no hi hauria cap requeriment constitucional que digués que els terminis han de ser "limitats". Si els poden ampliar una vegada, els poden ampliar una vegada i una altra i una altra.
També creia que aquest Tribunal Suprem no permetria que el Congrés ampliés els terminis existents. Com qualsevol persona propera a la feina del Tribunal Suprem sap, aquest Tribunal ha restringit cada cop més el poder del Congrés quan ha considerat que les accions del Congrés sobrepassaven el poder que la Constitució li atorga. Entre els experts en dret constitucional l'exemple més famós d'aquesta tendència va ser la decisió del Tribunal Suprem, l'any 1995, d'anul·lar una llei que prohibia la possessió d'armes prop d'escoles i col·legis.
Des de 1937 el Tribunal Suprem havia interpretat els poders atorgats al Congrés de forma molt amplia, de manera que mentre la Constitució només atorga al Congrés el poder per regular el "comerç entre els diferents estats" (també anomenat "comerç interestatal", el Tribunal Suprem havia interpretat que aquest poder inclou el poder per regular qualsevol activitat que mínimament afectés el comerç interestatal.
A mesura que l'economia va créixer, aquest fet suposà cada vegada més que no hi havia cap límit al poder del Congrés de regular, perquè gairebé totes les activitats, considerades a escala nacional, afecten el comerç interestatal. Una Constitució que s'havia dissenyat per limitar el poder del Congrés s'interpretava, en canvi, de manera que no li imposava cap límit.
El Tribunal Suprem, sota la direcció del magistrat-president Rehnquist, ho va canviar en el cas els Estats Units contra Lopez. El govern havia adduït que la possessió d'armes prop de les escoles afectava el comerç interestatal. Les pistoles prop de les escoles augmenten la delinqüència, la delinqüència disminueix el valor de la propietat, etc. Durant la vista oral el magistrat-president preguntà al govern si hi havia cap activitat que no afectés el comerç interestatal segons el raonament que havia presentat el govern. El govern va respondre que no: si el Congrés diu que una activitat afecta el comerç interestatal, aleshores aquella activitat afecta el comerç interestatal. El Tribunal Suprem, va dir el govern, no estava en situació de contradir el Congrés.
"Fem un descans per estudiar les implicacions dels arguments del govern", va escriure el magistrat. [6] Si tot allò que el Congrés diu que és comerç interestatal ha de ser considerat, per tant, comerç interestatal, aleshores no hi hauria limitacions al poder del Congrés. La decisió en el cas Lopez fou ratificada cinc anys després en el cas els Estats Units contra Morrison. [7]
Si aquí estiguéssim parlant d'una qüestió de principi, llavors s'hauria d'aplicar a la Clàusula del Progrés igual que a la Clàusula del Comerç. [8] I si s'aplica a la Clàusula del Progrés, aquest principi hauria de dur a la conclusió que el Congrés no pot ampliar un termini existent. Si el Congrés pogués ampliar un termini existent, llavors no hi hauria un "punt final" per al poder del Congrés sobre els terminis, tot i que la Constitució estableix clarament que aquest límit existeix. Per tant, aquest mateix principi aplicat al poder per atorgar drets d'autor hauria de comportar que el Congrés no pogués ampliar els terminis dels drets d'autor existents.
Això en el cas que, és clar, el principi anunciat en el cas Lopez fos realment una qüestió de principi. Molts van pensar que la decisió del cas era de caràcter polític: un Tribunal Suprem conservador, que creia en els drets dels estats, utilitzant el seu poder sobre el Congrés per fer avançar les seves preferències polítiques personals. Però jo vaig rebutjar aquesta opinió sobre la decisió del Tribunal Suprem. De fet, poc després d'aquella sentència vaig escriure un article que demostrava la "fidelitat" d'aquesta interpretació de la Constitució. La idea que el Tribunal Suprem dicti sentència basant-se en les seves opinions polítiques em va semblar increïblement avorrida. No estava disposat a passar-me la vida ensenyant dret constitucional si aquests nou magistrats havien de jugar a ser polítics de poc nivell.
Aturem-nos ara un moment per assegurar-nos que entenem allò de què no tractava l'argument d'Eldred. En insistir en els límits constitucionals dels drets d'autor Eldred, evidentment, no estava donant suport a la pirateria. De fet, en un sentit obvi, estava lluitant contra un tipus de pirateria: la pirateria del domini públic. Quan Robert Frost escrigué la seva obra i quan Walt Disney creà Mickey Mouse, el termini màxim d'uns drets d'autor era només de cinquanta-sis anys. Gràcies als canvis durant aquest temps Frost i Disney ja han gaudit d'un monopoli de setanta-cinc anys sobre la seva obra. S'havien beneficiat del tracte que preveu la Constitució: a canvi d'un monopoli protegit durant cinquanta-sis anys, ells creaven noves obres. Però ara aquestes entitats estaven utilitzant el seu poder, que expressen a través dels diners dels grups de pressió, per aconseguir un altre grapat d'anys de monopoli. Aquest grapat de vint anys es pren del domini públic. Eric Eldred estava lluitant contra una pirateria que ens afecta a tots.
Alguns miren el domini públic amb menyspreu. En el seu al·legat davant el Tribunal Suprem, la Nashville Songwriters Association (Associació de Cantautors de Nashville) va escriure que el domini públic no era res més que "pirateria legal" [9]. Però si la llei ho permet, no és pirateria, i en el nostre sistema constitucional, la nostra llei exigeix l'existència d'un domini públic. Els requeriments poden no agradar a alguns de la nostra Constitució, però això no transforma la Constitució en una Patent de Pirates.
Com ja hem vist, el nostre sistema constitucional estableix que hi hagi límits sobre els drets d'autor com a via per garantir que els propietaris de drets d'autor no influeixin excessivament en el desenvolupament i distribució de la nostra cultura. Tanmateix, com va poder comprovar Eric Eldred, hem construït un sistema que garanteix que els terminis de drets d'autor es puguin ampliar repetidament, i més, i més, i més. Hem creat la tempesta perfecta per al domini públic. Els drets d'autor no han vençut, i no expiraran mentre es pugui comprar lliurement el Congrés per ampliar-los un cop més.
Són els drets d'autor valuosos els responsables del fet que s'ampliïn els terminis. Mickey Mouse i "Rhapsody in Blue". Aquestes obres són massa valuoses perquè els propietaris de drets d'autor les ignorin. Però el perjudici real per la nostra societat que es deriva de les ampliacions dels terminis dels drets d'autor no és que Mickey Mouse continuï pertanyent a la Disney. Oblidem-nos de Mickey Mouse. Oblidem-nos de Robert Frost. Oblidem totes les obres dels anys vint i trenta que encara tenen valor comercial. El perjudici real recau sobre les obres que no són famoses, que no s'han explotat comercialment i que ja no estan disponibles.
Si ens fixem en les obres creades en els primers vint anys (de 1923 a 1942) afectades per la llei d'ampliació dels terminis dels drets d'autor Sonny Bono (CTEA), el 2% d'aquestes obres encara té algun valor comercial. Foren els propietaris dels drets d'autor d'aquest 2% qui aconseguiren que tirés endavant la CTEA. Però la llei i els seus efectes no es limitaven a aquest 2%. La llei amplià els terminis de drets d'autor de manera general. [10]
Pensem des d'un punt de vista pràctic en les conseqüències d'aquesta ampliació (des d'un punt de vista pràctic com un empresari, no com un advocat amb ganes de tenir més feina). L'any 1930 es van publicar 10.047 llibres. L'any 2000, 174 d'aquests llibres encara es publicaven. Imaginem que som Brewster Kahle i que volem que el món tingui accés als 9.873 llibres restants a través del nostre projecte d'Arxiu electrònic. Què hauríem de fer?
Bé, primer hauríem de determinar quins dels 9.873 llibres encara rendeixen drets d'autor. Això implica anar a una biblioteca (aquesta informació no es troba en línia) i fullejar munts de llibres, comparant els títols i els autors dels 9.873 llibres amb el registre de drets d'autor i de renovació de drets d'autor per obres publicades l'any 1930. Això ens donaria una llista de llibres que encara estan sotmesos a drets d'autor.
Aleshores, per aquells llibres que encara estan sotmesos a drets d'autor hauríem de localitzar els propietaris actuals dels drets. Com ho podríem fer?
La majoria de persones pensen que hi deu haver una llista d'aquests propietaris en alguna banda. La gent pràctica pensa d'aquesta manera. Com podrien existir milers i milers de monopolis governamentals sense que com a mínim n'hi hagi una llista?
Doncs no hi ha llista. Pot haver-hi un nom de l'any 1930, i després l'any 1959, de la persona que va registrar els drets d'autor. Però pensem per un moment com de difícil, fins a l'extrem de resultar impossible, ha de ser buscar milers d'aquests registres, sobretot perquè la persona que registrà els drets no és necessàriament el propietari actual d'aquests mateixos drets. I només parlem de l'any 1930!
"Però si no existeix una llista de propietaris en general", s'excusen els defensors del sistema, "per què hi hauria d'haver una llista de propietaris de drets d'autor?"
Bé, de fet si hi pensem bé, existeixen moltes llistes de qui és propietari de què. Pensem en les escriptures per a les cases, o les matrícules per als cotxes. I quan no hi ha una llista, el codi de l'espai real és bastant bo a l'hora de suggerir qui és el propietari d'una propietat determinada (un gronxador al jardí de casa meva, segurament sigui meu). De manera que, formalment o informal, tenim prou bones vies per saber a qui pertany una determinada propietat tangible.
Així doncs si caminant pel carrer i veiem una casa, podem saber a qui pertany informant-nos al registre de la propietat. Si veiem un cotxe, normalment hi ha una matrícula que vincula el propietari al vehicle. Si veiem un munt de joguines davant la porta d'una casa, és bastant fàcil saber de qui són les joguines. I si veiem una pilota de beisbol dins d'una claveguera, llavors podem mirar al voltant per veure si hi ha alguns nens jugant. Si no veiem cap nen, aleshores sí, estem davant d'una propietat que desconeixem a qui pertany. És l'excepció que confirma la regla que diu que, per norma general, sabem bastant bé qui és propietari de què.
Comparem ara aquesta història amb la propietat intangible. Entrem en una biblioteca. Els llibres pertanyen a la biblioteca, però a qui pertanyen els drets d'autor? Com ja he explicat no hi ha cap llista de propietaris de drets d'autor. Hi ha el nom de l'autor, és clar, però els seus drets d'autor podrien haver estat cedits a algú altre o haver passat en herència com les joies de la família. Per saber a qui pertany què hauríem de contractar un detectiu privat. Total: no és fàcil localitzar el propietari. I en un règim com el nostre, en què és un delicte utilitzar aquesta propietat sense el permís del seu propietari, aquesta propietat no s'utilitzarà.
La conseqüència pel que fa a llibres vells és que no es posaran en format electrònic i, per tant, senzillament es podriran en prestatges. Però la conseqüència per a altres obres creatives és molt més catastròfica.
Agafem el casde la història de Michael Agee, president de Hal Roach Studios, que és propietari dels drets d'autor de les pel·lícules de Laurel i Hardy. Agee és un beneficiari directe de la Llei Bono. Les pel·lícules de Laurel i Hardy es van realitzar entre 1921 i 1951. Només una d'aquestes pel·lícules, The Lucky Dog (el gos amb sort), no està sotmesa a drets d'autor actualment. Si no fos per la CTEA les pel·lícules posteriors a 1923 haurien començat a passar al domini públic. Com que Agee controla els drets exclusius d'aquestes populars pel·lícules, guanya molts diners. Segons una estimació, "Roach ha venut uns 60 mil vídeos i 50 mil DVD de les pel·lícules mudes d'aquest duet". [11]
Tanmateix Agee es va oposar a la CTEA. Els seus motius demostren una virtut que escasseja en aquesta cultura: manca d'egoisme. En un escrit al Tribunal Suprem argumentà que la CTEA, si es deixava com estava, destruiria una generació sencera de cinema nord-americà.
El seu argument és clar i directe: una ínfima part d'aquestes obres tenen encara algun valor comercial. La resta, suposant que encara existeixin, estan guardades en soterranis acumulant pols. Pot ser que algunes d'aquestes obres que ara no tenen valor comercial, les considerin valuoses en un futur els propietaris dels soterranis. Perquè això sigui així, però, el benefici comercial de l'obra ha de superior als costos de distribuir-la.
No podem saber els beneficis, però sabem molt dels costos. Durant la majoria de la història del cinema els costos de restaurar pel·lícules han estat molt elevats. La tecnologia digital ha reduït aquests costos considerablement. Si l'any 1993 restaurar una pel·lícula de noranta minuts en blanc i negre costava més de 10 mil dòlars, ara només costa 100 dòlars digitalitzar una hora de pel·lícula en 8 mm. [12]
La tecnologia de restauració no és l'únic cost, ni tampoc el més important. Els advocats també són un cost, i cada cop més, un de molt important. A més a més de conservar la pel·lícula una distribuïdora ha d'obtenir-ne els drets. I per obtenir els drets per una pel·lícula amb drets d'autor cal localitzar-ne el propietari.
O, per ser més precisos, els propietaris. Com ja hem vist, no només hi ha un sol dret d'autor associat a una pel·lícula: n'hi ha molts. No hi ha una única persona amb qui ens haguem de posar en contacte per aquests drets d'autor: n'hi ha tantes com persones puguin tenir drets d'autor, que resulta ser una gran quantitat de persones. Per tant els costos d'obtenir els drets per aquestes pel·lícules són excepcionalment alts.
"Però no podríem restaurar la pel·lícula, distribuir-la i pagar els drets d'autor al seu propietari quan aparegui?": sí, és clar, si volem cometre un delicte. I encara que no ens amoïni cometre un delicte, quan finalment aparegui, el propietari tindrà el dret de demandar-nos per tots els beneficis que n'hàgim obtingut. Així doncs, si tenim èxit, podem estar bastant segurs que rebrem una trucada de l'advocat d'algú. I si no tenim èxit, no guanyarem prou diners ni per cobrir les despeses del nostre propi advocat. En qualsevol cas haurem de parlar amb un advocat. I com passa massa sovint, dir que hem de parlar amb un advocat és dir que no hi guanyarem diners.
Per algunes pel·lícules els beneficis d'estrenar-les poden perfectament superar tots aquests costos, però per la gran majoria és impossible que els beneficis compensin els costos legals. Per tant, argumentà Agee, la immensa majoria de pel·lícules velles no es restauraran ni distribuiran fins que en vencin els drets d'autor.
Però quan els drets d'autor vencin, la pel·lícula haurà expirat. Aquestes pel·lícules es van fer amb cel·luloide de nitrat, i el cel·luloide de nitrat es desfà amb el temps. Desapareixeran, i els contenidors metàl·lics on s'hauran estat guardant fins ara contindran pols, i res més.
De totes les obres creatives creades per humans a qualsevol lloc, una ínfima part encara té valor comercial. Per aquesta ínfima part, els drets d'autor són una eina legal fonamental. Per aquesta ínfima part, els drets d'autor creen incentius per produir i distribuir l'obra creativa en qüestió. Per aquesta ínfima part el dret d'autor funciona com un "motor de lliure expressió".
Però fins i tot per aquesta ínfima part, el temps durant el qual l'obra creativa té una vida comercial és extremadament curt. Com ja els he explicat, la majoria de llibres es deixen de publicar al cap d'un any. El mateix passa amb la música i el cinema. La cultura comercial és com els taurons. Ha de continuar movent-se. I quan una obra deixa de tenir interès per als distribuïdors comercials, la vida comercial s'acaba.
Però això no significa que s'acabi la vida de l'obra creativa. No tenim biblioteques plenes de llibres per competir amb Barnes & Noble, i no tenim arxius de cinema perquè esperem que les persones escullin entre passar divendres a la nit o veient pel·lícules noves o veient documentals dels anys trenta. La vida no comercial de la cultura és important i valuosa: per l'oci però també, i molt més important, pels coneixements. Per entendre qui som, d'on venim i com hem comès els errors que hem comès necessitem tenir accés a aquesta història.
Els drets d'autor en aquest context no porten un motor de lliure expressió. En aquest context no hi ha cap necessitat de tenir un dret exclusiu. Els drets d'autor en aquest context no fan cap bé.
Malgrat això, durant la major part de la nostra història tampoc no van fer gaire mal. Durant la majoria de la nostra història quan la vida comercial d'una obra s'acabava, no hi havia cap ús vinculat als drets d'autor que quedés inhibit per un dret exclusiu. Quan es deixava de publicar un llibre no el podíem comprar a l'editorial, però sí que el podíem trobar en alguna llibreria de segona mà., i quan una llibreria de segona mà el ven, als Estats Units com a mínim, no hi ha cap necessitat de pagar res al propietari dels drets d'autor. Per tant, l'ús normal d'un llibre després de la seva vida comercial era un ús que era independent de la llei de drets d'autor.
El mateix era cert per a les pel·lícules. Com que els costos de restaurar una pel·lícula (els costos econòmics reals, no els costos dels advocats) eren tan elevats, mai no era viable conservar-les o restaurar-les. Eren com el menjar sobrer d'un gran sopar: quan s'ha acabat, s'ha acabat. Un cop una pel·lícula havia deixat enrere la seva vida comercial, potser s'arxivava durant un temps, però aquell era el final de la seva vida perquè el mercat no tenia res més per oferir.
Dit d'una altra manera, malgrat que els terminis de la protecció dels drets d'autor han estat relativament curts durant la major part de la nostra història, els drets d'autor prolongats no haurien tingut importància per aquelles obres que havien perdut el seu valor comercial. Els drets d'autor prolongats per aquestes obres no haurien interferit amb res.
Però ara aquesta situació ha canviat.
Una conseqüència vitalment important de l'aparició de les tecnologies digitals és que fa possible l'arxiu que somia Brewster Kahle. Les tecnologies digitals ara fan possible conservar i donar accés a tot tipus de coneixements. Un cop un llibre es deixa de publicar, ara el podem digitalitzar i posar-lo a disposició de tothom, per sempre. Un cop una pel·lícula es deixa de distribuir, la podem digitalitzar i posar-la a disposició de tothom, per sempre. Les tecnologies digitals donen una nova vida al material sota drets d'autor després de la seva vida comercial. Ara és possible conservar i garantir l'accés universal a aquests coneixements i aquesta cultura, mentre que abans no ho era.
I ara sí que s'interposa la llei de la propietat intel·lectual: cada pas per construir aquest arxiu digital de la nostra cultura infringeix el dret exclusiu dels drets d'autor. Digitalitzar un llibre és fer-ne una còpia: per fer-ho cal el permís del propietari dels drets. El mateix passa amb la música, el cinema o qualsevol altra part de la nostra cultura protegida pels drets d'autor. L'esforç per fer que aquestes coses estiguin disponibles per a la història, per als investigadors, o per a aquells que només volen explorar, ara queda inhibit per una sèrie de normes que es van escriure en un context diametralment diferent.
I aquí radica l'essència del mal que es deriva d'ampliar els terminis: ara que la tecnologia ens permet reconstruir la biblioteca d'Alexandria, la llei hi interfereix. I no hi interfereix per cap finalitat de drets d'autor útil, perquè la finalitat dels drets d'autor és fer possible un mercat comercial que difongui la cultura. No, estem parlant de la cultura un cop ha viscut la seva vida comercial. En aquest context els drets d'autor no serveix per a res relacionat amb la difusió dels coneixements. En aquest context, els drets d'autor no són un motor de la lliure expressió: en són un fre.
I es poden preguntar: "però si les tecnologies digitals redueixen els costos per a Brewster Kahle, aleshores també reduiran els costos per a Random House. Així doncs, distribuir la cultura àmpliament, Random House ho farà igual de bé Brewster Kahle, no?"
Potser sí. Algun dia. Però no tenim cap prova que ens indiqui que els editors seran tan exhaustius com les biblioteques. Si Barnes & Noble oferís deixar llibres de les seves llibreries per un preu baix, eliminaria això la necessitat de tenir biblioteques? Seria així només si pensem que l'únic paper d'una biblioteca és oferir allò que "el mercat" demana. Però si pensem que el paper d'una biblioteca és molt més ampli (si pensem que el seu paper és arxivar la cultura, tant si hi ha demanda per cada determinada part d'aquella cultura com si no), aleshores no podem confiar que el mercat comercial faci la feina d'una biblioteca.
Seria el primer a estar d'acord amb el fet que el mercat hauria de fer-hi tot el possible: hauríem de confiar en el mercat perquè difongués i fes accessible la cultura tant com fos possible. El meu missatge no va en absolut contra el mercat. Però allà on veiem que el mercat no fa la seva feina, hauríem de permetre que forces fora d'aquest mercat tinguessin la llibertat per cobrir els buits que aquest deixa. Com va calcular un investigador, per a la cultura nord-americana el 94% de pel·lícules, llibres i música produïts entre 1923 i 1946 no està disponible al mercat comercial. Per més que ens agradi el mercat comercial, si l'accés és un valor aleshores la xifra del 6% representa un fracàs del mercat a l'hora de proporcionar aquest valor. [13]
El gener de 1999 vam interposar una demanda en nom d'Eric Eldred a un tribunal federal del districte de Washington D.C. que demanava al tribunal que declarés inconstitucional la llei d'ampliació dels terminis dels drets d'autor Sonny Bono (CTEA). Les dues al·legacions principals que vam presentar eren (1) que ampliar els terminis existents violava el requisit de "temps limitat" que establia la Constitució i (2) que ampliar els terminis vint anys més violava la Primera Esmena.
El tribunal del districte va desestimar les nostres al·legacions sense ni tan sols escoltar els arguments en una vista. Un grup de magistrats del Tribunal d'Apel·lació Federal de Washington D.C. també va desestimar les nostres al·legacions, aquesta vegada després d'escoltar una llarga argumentació en una vista. Però com a mínim aquella decisió va tenir un vot particular d'un dels jutges més conservadors del tribunal. Aquell vot particular va donar vida a les nostres al·legacions.
El jutge David Sentelle va dir que la CTEA violava el requeriment que establia que els drets d'autor havien de ser només per un "temps limitat". El seu argument era tan elegant com simple: si el Congrés pot ampliar els terminis actuals, aleshores no hi ha "punt final" al poder del Congrés d'acord amb la Clàusula dels Drets d'autor. El poder d'ampliar terminis existents vol dir que el Congrés no està obligat a atorgar terminis que estiguin "limitats". Per tant, va argumentar el jutge Sentelle, el tribunal havia d'interpretar el terme "temps limitat" per donar-li significat. I la millor interpretació, va adduir el jutge Sentelle, seria denegar-li al Congrés el poder per ampliar terminis existents.
Vam demanar al Tribunal d'Apel·lació Federal de Washington D.C que considerés el cas de manera global. Normalment, els casos es veuen en tribunals de tres magistrats, excepte els casos importants o els casos que plantegen temes específics per al conjunt del tribunal d'apel·lació federal, situacions en què el tribunal s'asseurà "en banc" (en francès a l'original) per veure el cas.
El Tribunal d'Apel·lació va refusar veure el nostre cas "en banc". Aquest cop, al jutge Sentelle s'hi va unir el membre més liberal del tribunal d'apel·lació federal de Washington D.C., el jutge David Tatel. Tant els jutges més conservadors com els més liberals d'aquest tribunal pensaven que el Congrés havia excedit els seus límits.
Arribats a aquest punt, la majoria va creure que el cas Eldred contra Ashcroft moriria, perquè el Tribunal Suprem no sol revisar cap decisió d'un tribunal d'apel·lació (veu uns cent casos l'any d'entre més de cinc mil apel·lacions). I gairebé mai no revisa una decisió que defensa un estatut quan cap altre tribunal no ha revisat abans aquest estatut.
Però el febrer de 2002, el Tribunal Suprem va sorprendre tothom en acceptar la nostra petició de revisar l'opinió del tribunal d'apel·lacions federal de Washington D.C. La vista es va fixar per a l'octubre de 2002. Vam passar tot aquell estiu escrivint al·legats i preparant la vista.
Un any després, mentre escric aquestes línies, s'ha acabat. Continua essent molt difícil. Si coneixen una mica aquesta història, sabran que vam perdre l'apel·lació. I si en saben més que el mínim, probablement pensin que no hi havia cap manera de guanyar aquest cas. Després de la nostra derrota, vaig rebre literalment milers de cartes de suport i de seguidors que agraïen la meva feina en nom d'aquesta causa noble però condemnada. I cap d'aquest munt de cartes no va ser més important per a mi que el correu electrònic del meu client, Eric Eldred.
Però el meu client i tots aquests amics s'equivocaven. Aquest cas s'hauria pogut guanyar. S'hauria d'haver guanyat. I per més vegades que em repeteixi aquesta història, no puc deixar de pensar que un error meu ens va conduir a la derrota.
L'error el vaig cometre aviat, però només es va fer palès al final. El nostre cas havia tingut el suport des del principi d'un advocat extraordinari, Geoffrey Stewart, i del bufet per al qual treballava, Jones, Day, Reavis and Pogue. Jones Day va suportar molta pressió dels seus clients que volien protegir els drets d'autor per donar-nos suport. Va ignorar aquesta pressió (cosa que molt pocs bufets farien mai) i al llarg de tot el cas, s'hi van dedicar al màxim.
Hi havia tres advocats clau de Jones Day treballant en el cas. Geoff Stewart fou el primer, però després s'hi van implicar força Dan Bromberg i Don Ayer. Bromberg i Ayer concretament, tenien la mateixa idea de com s'havia de guanyar aquest cas: només guanyaríem, em repetien constantment, si podíem fer que el tema semblés "important" al Tribunal Suprem. Havia de semblar que s'estaven causant grans danys a la llibertat d'expressió i a la cultura lliure; si no era així, mai no votarien en contra de "les empreses de mitjans més poderoses del món".
Odio aquesta manera de veure la llei. És clar que pensava que la Llei Sonny Bono suposava grans danys per a la llibertat d'expressió i la cultura lliure. I és clar que encara ho penso. Però la idea que el Tribunal Suprem decideixi la llei segons la importància que creu que tenen els temes simplement està malament. Pot estar "bé" en el sentit de "veritat", em vaig dir, però està "malament" en el sentit de "senzillament no hauria de ser així". Ocupat pensant que qualsevol interpretació fidel d'allò que havien fet els pares de la nostra Constitució conduiria a la conclusió que la CTEA era inconstitucional i que qualsevol interpretació fidel del significat de la Primera Esmena conduiria a la conclusió que el poder d'ampliar els terminis existents de drets d'autor era inconstitucional, no em vaig poder convèncer que el nostre cas s'havia de vendre com el sabó. De la mateixa manera que una llei que prohibeixi la creu gammada és inconstitucional, no perquè al tribunal no els agradin els nazis sinó perquè aquesta llei violaria la Constitució, el tribunal també hauria de decidir, en la meva opinió, que la llei del Congrés era constitucional basant-se en la Constitució, no en si els agradaven els valors dels pares de la Constitució.
Sigui com sigui, vaig pensar, el tribunal ja deu veure el perill i els danys que causen aquest tipus de lleis. Si no és així, per què ens concedirien aquesta revisió? No hi havia cap motiu pel qual el Tribunal Suprem veiés el cas si no estaven convençuts que aquesta regulació era perjudicial. Així que, des del meu punt de vista, no necessitàvem convèncer-los del fet que aquesta llei era dolenta, havíem de demostrar per què era inconstitucional.
Hi havia una manera, però, en què sí que pensava que la política seria important i pensava que havíem de plantejar una resposta. Estava convençut que el tribunal no escoltaria la nostra argumentació si pensava que només eren els arguments d'uns llunàtics d'esquerres. Aquest Tribunal Suprem no es llançaria a tot un nou camp de revisions judicials si semblava que aquesta revisió era el desig d'una petita minoria política. Tot i que el meu centre d'atenció en el cas no era demostrar com n'era de dolenta la CTEA, sinó que volia demostrar que era inconstitucional, esperava deixar clar aquest argument en una sèrie d'escrits que cobrien totes les postures polítiques. Per demostrar que aquesta al·legació contra la CTEA es basava en la llei i no en la política, vam reunir el ventall més ampli possible de crítics amb credibilitat, no perquè fossin rics i famosos sinó perquè, sumant-los tots, es demostraria que aquesta llei era inconstitucional independentment de la postura política de cadascú.
El primer pas es va donar tot sol. L'organització de Phyllis Schlafly, Eagle Forum, s'havia oposat a la CTEA des del començament. Schlafly veia la CTEA com una traïció del Congrés. El novembre de 1998, va escriure un editorial mordaç que atacava el Congrés republicà per permetre que s'aprovés aquesta llei. Va escriure, "s'han preguntat mai per què les propostes de llei que creen grans beneficis financers a una petita part de grups d'interès llisquen fàcilment entre el complex procés legislatiu mentre que les propostes que beneficien el públic en general semblen ser bombardejades? La resposta, com documentava l'editorial, era el poder dels diners. Schlafly va enumerar la llista de contribucions econòmiques de Disney a actors clau dels diferents comitès. Eren els diners, i no la justícia, els que donaven a Disney vint anys més de control sobre Mickey Mouse, deia Schlafly.
Eagle Forum estava disposat a presentar un escrit donant suport a la nostra postura al Tribunal d'Apel·lació. L'escrit descrivia l'argument que es va convertir en l'al·legació central davant el Tribunal Suprem: si el Congrés pot ampliar els terminis dels drets d'autor existents, no hi ha cap limitació al poder del Congrés per establir terminis. Aquest argument conservador i contundent va convèncer un jutge conservador i contundent, el jutge Sentelle.
Al Tribunal Suprem, els escrits al nostre favor no podien ser més diversos. Incloïen un escrit històric extraordinari de la Free Software Foundation (Fundació del Programari Lliure) (seu del projecte GNU que va fer possible GNU/Linux) i un contundent escrit d'Intel sobre els costos que es deriven de la incertesa. També hi havia dos escrits de dos professors de dret, un d'un expert en drets d'autor i l'altre d'un expert en la Primera Esmena. Hi havia un escrit exhaustiu i gens polèmic d'experts de tot el món en la història de la Clàusula del Progrés. I és clar, hi havia un escrit d'Eagle Forum que reiterava i enfortia els seus arguments.
Aquells escrits formaven un argument legal. Aleshores, per reforçar aquest argument legal, comptàvem amb nombrosos escrits convincents de biblioteques i arxius, inclosos l'Arxiu d'Internet, l'Associació Nord-americana de Biblioteques Jurídiques i el Sindicat Nacional d'Escriptors.
Però dos escrits plasmaven l'argumentació en termes polítics millor que la resta. Un desenvolupava l'argument que ja els he descrit: un escrit de Hal Roach Studios argumentava que a menys que no s'anul·lés la llei, es perdria una generació sencera de cinema nord-americà. L'altre deixava l'argument econòmic absolutament clar.
Aquest escrit sobre els efectes econòmics estava signat per disset economistes, entre els quals hi havia els premis Nobel següents: Ronald Coase, James Buchanan, Milton Friedman, Kenneth Arrow i George Akerlof. Els economistes, com demostra la llista de premis Nobel, cobria tot l'espectre polític. Les seves conclusions eren contundents: no es podia afirmar de manera versemblant que ampliar els terminis dels drets d'autor existents augmentaria els incentius per crear. Aquestes ampliacions només buscaven "viure de renta", el sofisticat terme que els economistes utilitzen per descriure la legislació desenfrenada que defensa interessos particulars.
A l'equip que vam reunir per redactar els escrits per al cas també es reflectia aquest intent de buscar l'equilibri. Els advocats Jones Day havien estat de la nostra banda des del principi. Però quan el cas va arribar al Tribunal Suprem vam incorporar tres advocats més per ajudar-nos a presentar aquest argument a aquest tribunal: Alan Morrison, un advocat de Public Citizen, un grup de Washington que va fer història constitucional amb una sèrie de victòries seminals al Tribunal Suprem defensant drets individuals; la meva col·lega i degana, Kathleen Sullivan, que havia defensat molts casos davant aquest tribunal i que ja ens havia assessorat sobre l'estratègia de la Primera Esmena; finalment, l'exfiscal general de l'estat Charles Fried.
Fried era una victòria especial per a la nostra part. Gairebé tota la resta d'exfiscals generals havien estat contractats per l'altra part per defensar el poder del Congrés de concedir a les empreses de mitjans el favor especial d'ampliar els terminis dels drets d'autor. Fried va ser l'únic que va rebutjar aquella tasca lucrativa per defensar una causa en la qual creia. Havia estat l'advocat principal de Ronald Reagan al Tribunal Suprem, que havia contribuït a redactar les línies guia de casos que limitaven el poder del Congrés en el context de la Clàusula del Comerç. I encara que havia defensat moltes postures davant el Tribunal Suprem amb les quals jo, personalment, no estic d'acord, tenir-lo de la nostra part va ser un vot de confiança per al nostre argument.
El govern, per defensar l'estatut, també tenia el seu grup d'amics. Prou significativament, però, cap d'aquests "amics" eren historiadors o economistes. Els escrits de l'altra part havien estat redactats exclusivament per grans empreses de mitjans, congressistes i propietaris de drets d'autor.
Les empreses de mitjans no foren cap sorpresa. Eren les que més tenien a guanyar amb la llei. Els congressistes tampoc no van sorprendre, defensaven el seu poder i, indirectament, les gangues que aquest poder proporciona. I, és clar, tampoc no va sorprendre que els propietaris de drets d'autor defensessin la idea que haurien de continuar tenint el dret de controlar qui feia què amb els continguts que volien controlar.
Els representants del Dr. Seuss, per exemple, van argumentar que era millor que fossin els seus hereus qui controlessin què es feia amb l'obra del Dr. Seuss, millor que deixar que caigués al domini públic, perquè si aquesta creativitat fos al domini públic, la gent la podria utilitzar per "glorificar les drogues o crear pornografia." [14] Aquest també va ser el motiu per als hereus de Gershwin, que van defensar la "protecció" de l'obra de George Gershwin. S'oposen, per exemple, a donar una llicència per Porgy and Bess a qualsevol persona que es negui a contractar afroamericans a les seves pel·lícules. [15] Aquesta és la seva manera de veure com aquesta part de la cultura nord-americana hauria d'estar controlada, i volien que aquesta llei els ajudés a fer efectiu aquest control.
Aquest argument va deixar clar un tema que normalment passa desapercebut en aquest debat. Quan el Congrés decideix ampliar el termini dels drets d'autor existents, el Congrés està escollint quins parlants afavorirà. Propietaris de drets d'autor famosos i estimats, com els hereus de Gershwin i el Dr. Seuss, es planten al Congrés i diuen "donin-nos vint anys per controlar el discurs sobre aquestes icones de la cultura nord-americana. Nosaltres ho farem millor que cap altre". Evidentment, al Congrés li agrada recompensar els famosos i coneguts donant-los el que volen. Però quan el Congrés atorga un dret exclusiu a algú a parlar d'una manera determinada, és justament el que la Primera Esmena, tradicionalment, volia impedir.
Vam argumentar això mateix en un escrit final. Defensar i mantenir la CTEA no només voldria dir que el poder del Congrés seria il·limitat pel que fa a ampliar els drets d'autor (ampliacions que encara farien el mercat més concentrat), sinó que el poder del Congrés també seria il·limitat per jugar a tenir preferits, mitjançant els drets d'autor, en el joc de qui té dret a parlar.
Entre febrer i octubre, no vaig fer gaire cosa més a part de preparar aquest cas. Al principi, com ja he dit, vaig planificar l'estratègia.
El Tribunal Suprem estava dividit en dos fronts importants. Un anomenat "els Conservadors", l'altre el vam anomenar "la Resta". Entre els Conservadors hi havia el jutge que instruïa el cas, Rehnquist, i els jutges O'Connor, Scalia, Kennedy i Thomas. Aquests cinc jutges havien estat els més perseverants a limitar el poder del Congrés. Eren els cinc que havien donat suport a la línia de casos Lopez/Morrison que deien que s'havia d'interpretar que hi havia un poder limitat per garantir que el poder del Congrés tenia límits.
La Resta eren quatre jutges que s'havien oposat fermament a la limitació dels poders del Congrés. Aquests quatre (els jutges Stevens, Souter, Ginsburg i Breyer) havien argumentat repetidament que la Constitució atorga al Congrés amplia discreció per decidir quina és la millor manera d'aplicar els seus poders. Cas rere cas, aquests quatre jutges havien adduït que el paper del tribunal havia de ser deferent amb el Congrés. Malgrat que els vots d'aquests quatre jutges eren els vots amb què jo havia estat més d'acord habitualment, també eren els que menys possibilitats teníem d'obtenir.
Per ser més concret, el vot menys probable era el de la jutgessa Ginsburg. A part de la seva visió general sobre el respecte al Congrés (menys quan es tracta de temes de gènere), havia estat especialment deferent en el context de les proteccions de la propietat intel·lectual. Ella i la seva filla (una excel·lent i reconeguda experta de la propietat intel·lectual) havien estat tallades del mateix patró en aquest tema. Esperàvem que estaria d'acord amb les idees de la seva filla: que el Congrés tenia el poder en aquest context de fer el que cregués més convenient, encara que el que cregués més convenient no tingués gaire sentit.
Propers a la postura de Ginsburg hi havia dos jutges que també vèiem com aliats improbables, però que potser ens podien sorprendre. El jutge Souter defensava fermament el respecte al Congrés, igual que el jutge Breyer. Però tots dos eren molt sensibles a temes relacionats amb la llibertat d'expressió. I com nosaltres estàvem plenament convençuts, hi havia un argument basat en la llibertat d'expressió molt important contra aquestes ampliacions de terminis retrospectives.
L'únic vot del que podíem estar segurs era el del jutge Stevens. La història recordarà el jutge Stevens com un dels millors jutges d'aquest tribunal. El seus vots són eclèctics de manera sistemàtica, cosa que significa que cap ideologia simple pot explicar quina és la seva postura. Però sistemàticament havia argumentat a favor dels límits en el context de la propietat intel·lectual en general. Estàvem bastant convençuts que en aquest cas veuria els límits clarament.
Aquesta anàlisi de "la Resta" ens deia clarament quin havia de ser el nostre centre d'atenció: els Conservadors. Per guanyar aquest cas, havíem d'intentar convèncer aquests cinc i obtenir, com a mínim, una majoria al nostre favor. Per tant, l'únic argument general que animava la nostra al·legació es basava en la innovació jurisprudencial més important dels Conservadors, l'argument en el qual el jutge Sentelle s'havia basat al Tribunal d'Apel·lació, que el poder del Congrés s'ha d'interpretar de manera que els poders que li han estat conferits siguin limitats.
Aquest era doncs l'eix de la nostra estratègia, una estratègia de la qual sóc responsable. Faríem que el tribunal veiés que, igual que en el cas Lopez, segons l'argument del govern en aquest cas, el Congrés sempre tindria poder il·limitat per ampliar els terminis existents. Si una cosa quedava clara pel que feia al poder del Congrés a la Clàusula del Progrés era que aquest poder havia de ser "limitat". El nostre objectiu seria aconseguir que el tribunal reconciliés Eldred amb Lopez: si el poder del Congrés per regular el comerç era limitat, aleshores, el poder del Congrés per regular els drets d'autor també havia de ser limitat.
L'argument de la part del govern es resumia en la següent premissa: si el Congrés ho ha fet abans, hauria de poder fer-ho un altre cop. El govern va al·legar que des del principi, el Congrés havia ampliat el termini dels drets d'autor existents. Per tant, argumentava el govern, el tribunal no hauria de dir que aquella pràctica era inconstitucional.
Hi havia part de veritat en l'afirmació del govern, però no gaire. Evidentment estàvem d'acord que el Congrés havia ampliat els terminis els anys 1891 i 1909. I és clar, l'any 1962, el Congrés havia començat a ampliar els terminis regularment, onze cops en quaranta anys.
Però havíem de posar aquesta "coherència" en perspectiva. El Congrés havia ampliat els terminis existents un cop durant el primer segle de la República. Aleshores els va ampliar un altre cop en els següents cinquanta anys. Aquestes ampliacions poc habituals posen de manifest el contrast amb l'actual pràctica regular d'ampliar-los. Fos el que fos el que havia frenat el Congrés en el passat, ara ja no hi era. El Congrés ara està en una espiral d'ampliacions; no hi havia cap raó per esperar que aquella espiral acabés. Aquest tribunal no havia dubtat a intervenir quan el Congrés s'havia trobat en espirals similars. No hi havia cap raó per la qual no pogués intervenir aquí.
La vista oral s'havia programat per la primera setmana d'octubre. Vaig arribar a Washington D.C. dues setmanes abans de la vista. Durant aquelles dues setmanes, havia "discutit" amb advocats que s'oferien per ajudar en el cas. Aquestes "discussions" eren bàsicament entrenaments, on aspirants a jutges disparen preguntes a aspirants a guanyadors.
Estava convençut que per guanyar havia de mantenir el tribunal centrat en un sol punt: que si aquesta ampliació es permetia, aleshores el poder per establir terminis era il·limitat. Donar la raó al govern voldria dir que els terminis serien efectivament il·limitats; donar-nos-la a nosaltres seria marcar una pauta clara que el Congrés hauria de seguir. Aquestes discussions van ser efectives; vaig trobar formes de reconduir cada pregunta cap aquesta idea central.
Un d'aquests entrenaments va ser amb els advocats de Jones Day. Don Ayer feia el paper d'escèptic. Havia treballat al Departament de Justícia de Ronald Reagan amb el fiscal general Charles Fried. Havia defensat molts casos davant el Tribunal Suprem. I en repassar aquell entrenament, ens va fer saber la seva preocupació:
"Només tinc por que, a menys que realment vegin els danys, no estiguin disposats a alterar aquesta pràctica que el govern ha estat duent a terme durant cent anys. Els hem de fer veure els danys; de forma passional, han de veure els danys. Perquè si no els veuen, no tenim cap possibilitat de guanyar."
Potser ha defensat molts casos davant aquest tribunal, vaig pensar, però no n'entén l'essència. Quan estava de passant al tribunal, havia vist els jutges prendre les decisions correctes, no per política, sinó perquè eren les correctes. Com a professor de Dret, m'havia passat la vida ensenyant als alumnes que aquest tribunal pren les decisions correctes, no per política, sinó perquè són les correctes. Mentre escoltava com Ayer defensava la idea de presentar l'aspecte polític amb passió, el vaig entendre, però m'hi vaig negar. El nostre argument era correcte. Era suficient. Deixaríem que els polítics aprenguessin que a part de correcte també era bo.
La nit abans de la vista, un grup de persones es van congregar davant el Tribunal Suprem. El cas s'havia convertit en el centre d'atenció de la premsa i del moviment per alliberar la cultura. Centenars de persones feien cua per poder assistir a la vista. Vintenes de persones es van passar la nit assegudes a les escalinates del Tribunal Suprem per assegurar-se un seient.
No tothom ha de fer cua. Aquelles persones que coneixen els jutges els poden demanar seients que estan sota el seu control. (Li vaig demanar a l'oficina del jutge Scalia seients per als meus pares, per exemple). Els membres del col·legi d'advocats del Tribunal Suprem poden obtenir un seient especial que està reservat per a ells. Els senadors i els congressistes també tenen un lloc especial per seure. Finalment, per descomptat, la premsa té una galeria, com també la tenen els passants que treballen per als jutges del tribunal. Quan vam entrar aquell matí, no hi havia cap seient buit. Es tractava d'una vista sobre la llei de la propietat intel·lectual, però tot i així, els vestíbuls estaven plens de gent. Quan vaig entrar per asseure'm davant del tribunal, vaig veure els meus pares asseguts a l'esquerra. Quan m'asseia a la taula, vaig veure en Jack Valenti assegut en una secció especial normalment reservada per a familiars dels jutges.
Quan el jutge que instruïa el cas em va donar la paraula per començar la meva al·legació, vaig començar on pretenia mantenir-me al llarg del procés: per la qüestió dels límits del poder del Congrés. Era un cas sobre poders enumerats, vaig dir, i sobre si aquests poders enumerats tenien límits.
La jutgessa O'Connor em va interrompre al cap d'un minut d'haver començat. La part històrica la incomodava.
JUTGESSA O'CONNOR:El Congrés ha ampliat els terminis tan sovint al llarg dels anys i, si vostè té raó, no correm el risc d'alterar ampliacions de terminis anteriors? Vull dir, sembla ser una pràctica que va començar amb la primera llei.
Estava bastant disposada a acceptar que "això va totalment en contra d'allò que els autors de la Constitució tenien en ment". Però la meva resposta, un cop i un altre, era posar l'èmfasi en els límits del poder del Congrés.
Sr. LESSIG: Bé, si va totalment en contra d'allò que tenien en ment els autors, aleshores la qüestió és, hi ha alguna manera d'interpretar les seves paraules que apliqui en efecte allò que tenien en ment? La resposta és sí.
Hi havia dos punts en aquest argument on hauria d'haver vist on volia anar a parar el tribunal. El primer va ser una pregunta del jutge Kennedy que va observar que,
JUTGE KENNEDY:Bé, dono per implícit en la seva argumentació que la llei del 76 també hauria d'haver-se declarat nul·la i que l'hauríem de deixar estar per la desorganització que causaria, i que per tots aquests anys la llei ha impedit el progrés de la ciència i les arts útils. No hi veig proves empíriques.
Aquí segueix el meu evident error. Com un professor corregint un alumne, vaig contestar,
Sr. LESSIG:Senyoria, la nostra al·legació no és empírica. No hi ha res en la nostra al·legació respecte de la Clàusula dels Drets d'Autor que es basi en l'afirmació empírica sobre si s'impedeix el progrés o no. El nostre únic argument és que es tracta d'un límit estructural necessari per garantir que d'acord amb les lleis de propietat intel·lectual no es permetran terminis que siguin, a la pràctica, perpetus.
La resposta era correcta, però no era la resposta encertada. La resposta encertada era que hi havia danys obvis i profunds. Tots els escrits en parlaven, d'aquests danys. Ho volia sentir. I aquí és on el consell de Don Ayer hauria d'haver importat. La pregunta era una pilota lenta; jo, en canvi, vaig batejar amb força i vaig errar amb la resposta.
El segon punt el va presentar el magistrat d'instrucció, per a qui s'havia preparat tot el cas. Perquè aquest magistrat havia redactat la sentència Lopez i esperàvem que veuria aquest cas com el cosí germà del primer.
Un segon després de començar a formular la seva pregunta, quedava palès que no ens era gens favorable. Per a ell, érem un grapat d'anarquistes. Va preguntar:
MAGISTRAT:Bé, però vostès volen més que això. Volen el dret a copiar paraula per paraula els llibres d'altra gent, oi?
Sr. LESSIG:Volem el dret a copiar llibres literalment per a obres que haurien de ser al domini públic i que serien al domini públic si no fos per un estatut que no té justificació d'acord amb una anàlisi estàndard de la Primera Esmena o d'acord amb una lectura detallada dels límits inscrits a la Clàusula dels Drets d'Autor.
Les coses ens van anar una mica millor quan el govern va presentar la seva al·legació; perquè ara el tribunal entenia l'essència del nostre argument. Com el jutge Scalia li va preguntar al fiscal general Olson,
JUTGE SCALIA:Vostè diu que l'equivalent funcional d'un termini il·limitat seria una violació [de la Constitució], però aquest és justament l'argument que esgrimeixen els demandants, que un termini il·limitat que és ampliable és l'equivalent funcional a un termini il·limitat.
Quan Olson va haver acabat, va ser el meu torn d'oferir l'al·legat final. Els cops de fuet d'Olson m'havien fet tornar la ràbia. Però la meva ràbia encara estava canalitzada cap a l'argument acadèmic, no al pràctic. L'al·legat presentava els arguments com si aquell fos el primer cas en tota la història que qüestionés els límits del poder del Congrés sobre la Clàusula de Drets d'Autor i Patents. Sempre fent de professor i no d'advocat, vaig concloure subratllant el llarg historial del tribunal imposant límits al poder del Congrés en nom de la Clàusula de Drets d'Autor i Patents. De fet, el primer cas que va atacar una llei del Congrés per sobrepassar un poder enumerat específic s'havia basat en la Clàusula de Drets d'Autor i Patents. Tot cert. Però no aconseguiria atreure el tribunal cap al meu territori.
Quan vaig marxar dels tribunals aquell dia, sabia que hi havia un centenar d'arguments que hauria volgut tornar a desenvolupar. Hi havia cent preguntes que hauria volgut respondre d'una altra manera. Però una forma de pensar sobre aquest cas em mantenia optimista.
Al govern se li havia preguntat un cop i un altre "quin és el límit?" Un cop i un altre havia contestat que "no hi havia límit". Aquesta era justament la resposta que volia que sentís el tribunal. Perquè no em podia imaginar que el tribunal pogués entendre que el govern cregués que el poder del Congrés sota la Clàusula dels Drets d'Autor era il·limitat, i donés suport a l'argument del govern. El fiscal general havia presentat el meu argument per a mi. Per més que ho intentés, no podia entendre com el tribunal podia concloure que el poder del Congrés segons la Clàusula del Comerç era limitat, però sota la Clàusula dels Drets d'Autor era il·limitat. En aquells pocs moments que em permetia creure que podíem haver guanyat, era perquè sentia que aquest tribunal (concretament, els Conservadors) es veuria obligat per ell mateix, per l'imperi de la llei que havia implantat en altres casos.
El matí del 15 de gener de 2003, vaig arribar cinc minuts tard a l'oficina i vaig perdre la trucada de les set del passant del Tribunal Suprem. Escoltant el missatge, vaig saber en un instant que tenia males notícies. El Tribunal Suprem havia ratificat la decisió del Tribunal d'Apel·lació. Set jutges havien votat amb la majoria. Hi va haver dos vots particulars.
Uns segons més tard, van arribar les opinions per correu electrònic. Vaig despenjar el telèfon, vaig penjar un comunicat al nostre diari electrònic personal i em vaig asseure a pensar on m'havia equivocat en el meu raonament.
El meu raonament. Aquest era un cas que reunia tots els diners del món contra el raonament. I aquest era l'últim professor de Dret ingenu que recorria als llibres buscant un raonament.
Primer vaig consultar les opinions, buscant com el tribunal podia distingir entre el principi en aquest cas i el principi en el cas Lopez. No vaig trobar l'argument enlloc. El cas ni tan sols es mencionava. L'argument que era l'eix del nostre argument ni tan sols apareixia en les opinions del tribunal.
La jutgessa Ginsburg senzillament va ignorar l'argument dels poders enumerats. Essent coherent amb la seva visió que el poder del Congrés generalment no té límit, aquí també va concloure que tampoc no en tenia.
La seva opinió era perfectament raonable, per a ella i per al jutge Scouter. Cap dels dos no creuen en la resolució del cas Lopez. Hauria estat massa esperar que escrivissin una opinió que reconegués, i encara menys que expliqués, una doctrina per la derrota de la qual havien treballat tan durament.
Però quan em vaig adonar de què havia passat, no em podia acabar de creure el que estava llegint. M'havia dit que no podia ser que aquest tribunal pogués reconciliar poders limitats amb la Clàusula del Comerç i poders il·limitats amb la Clàusula del Progrés. Ni tan sols m'havia passat pel cap que podien reconciliar els dos casos simplement obviant aquest argument. No hi havia cap incongruència perquè no parlarien de tots dos casos a la vegada. Per tant, no hi havia cap principi que es desprengués del cas Lopez: en aquest context, el poder del Congrés seria limitat, però en aquest altre, no.
Però, quin dret els permetia escollir quins dels valors dels autors de la Constitució respectarien i quins no? Amb quin dret van (els cinc silenciosos) seleccionar la part de la Constitució que farien respectar basant-se en els valors que ells creien importants? Tornàvem a ser a l'argument que he dit que odiava al començament: no havia aconseguit convèncer-los que el tema era important i no havia aconseguit adonar-me que, per més que odiï un sistema on el tribunal pot escollir els valors constitucionals que respectarà, aquest és el sistema que tenim.
Els jutges Breyer i Stevens van formular dos vots que discrepaven amb fermesa de la decisió del tribunal. L'opinió de Stevens era intrínseca a la llei: va argumentar que la tradició de la llei de la propietat intel·lectual no hauria de donar suport a aquesta ampliació injustificada de terminis. Va basar el seu argument en una anàlisi paral·lela que havia imperat en el context de les patents (nosaltres també). Però la resta del tribunal va descartar aquest paral·lelisme, sense explicar com les mateixes exactes paraules a la Clàusula del Progrés podien significar una cosa totalment diferent depenent de si les paraules es referien a patents o a drets d'autor. El tribunal va deixar l'al·legat del jutge Stevens sense resposta.
L'opinió del jutge Breyer, potser la millor que ha redactat mai, era externa a la Constitució. Argumentava que els terminis dels drets d'autor han esdevingut tan llargs que són, a la pràctica, il·limitats. Havíem dit que sota el termini actual, els drets d'autor li donaven a l'autor el 99,8% del valor d'un termini perpetu. Breyer deia que ens havíem equivocat, que el percentatge exacte era 99,9997% del termini perpetu. Sigui com sigui, l'argument era clar: si la Constitució deia que un termini havia de ser "limitat" i el termini actual era tan llarg que, a la pràctica, era il·limitat, aleshores era inconstitucional.
Aquests dos jutges van entendre tots els arguments que vam presentar. Però cap dels dos creia en el cas Lopez, cap dels dos estava disposat a utilitzar-lo com a motiu per rebutjar aquesta ampliació. El cas es va concloure sense que ningú no adrecés l'argument que dúiem del jutge Sentelle. Era Hamlet sense el príncep.
La derrota duu a la depressió. Diuen que és un símptoma de bona salut quan la depressió deixa pas a la ràbia. La meva ràbia va arribar aviat, però no va curar la depressió. Aquesta ràbia era de dos tipus.
Primer, era ràbia pels cinc "Conservadors". Hauria estat tot un detall que haguessin explicat per què el principi de Lopez no es podia aplicar a aquest cas. No hauria estat un argument gaire convincent, crec, havent-lo llegit d'altres que l'han adduït i havent-lo intentat construir jo mateix, però com a mínim hauria estat un acte d'integritat. Aquests jutges concretament han dit repetidament que el mètode correcte d'interpretar la Constitució és l'"originalisme": entendre primer el text dels autors, interpretat en el seu context, en vista de l'estructura de la Constitució). Aquest mètode havia produït la sentència Lopez i moltes altres sentències "originalistes". On era ara el seu "originalisme"?
Aquí s'havien unit a una opinió que no intentava explicar ni un sol cop allò que els autors de la Constitució pretenien amb la Clàusula del Progrés com ells feien; s'havien unit a una opinió que no intentava explicar ni un sol cop com l'estructura d'aquella clàusula afectaria la interpretació del poder del Congrés. I s'havien unit a una opinió que ni tan sols explicava per què aquest poder podia ser il·limitat, mentre que a la Clàusula del Comerç era limitat. Resumint, s'havien unit a una opinió que ni es corresponia amb el seu mètode d'interpretar la Constitució ni era coherent amb aquest mètode. Potser aquesta opinió va donar un resultat que els agradava. Però no va donar una raó que fos coherent amb els seus propis principis.
La meva ràbia amb els Conservadors aviat es va transformar en ràbia amb mi mateix, perquè havia deixat que una visió de la llei que m'agradava interferís amb la visió de la llei que realment és.
La majoria d'advocats, i la majoria de professors de Dret, tenen poca paciència per a l'idealisme referent als tribunals en general i especialment poca per a l'idealisme referent al Tribunal Suprem. La majoria tenen una opinió molt més pragmàtica. Quan Don Ayer va dir que guanyaríem aquest cas si podia convèncer els jutges que els valors dels autors de la Constitució eren importants, vaig lluitar contra aquesta idea, perquè no volia creure que és així com pren les decisions el tribunal. Vaig insistir a argumentar aquest cas com si es tractés simplement d'aplicar una sèrie de principis. Tenia un argument que seguia un raonament lògic. No volia perdre temps demostrant que el meu argument també era popular.
Quan torno a llegir les transcripcions d'aquella al·legació de l'octubre, veig centenars de llocs on les respostes haurien pogut conduir la conversa cap a diferents direccions, on la veritat sobre els danys que provocaran aquest poder que no es controla hauria pogut quedar palesa davant el tribunal. El jutge Kennedy, amb tota la bona voluntat, ho volia sentir. Jo, estúpidament, vaig corregir la seva pregunta. El jutge Scouter, amb tota la bona voluntat, volia veure els danys relacionats amb la Primera Esmena. Jo, com a professor de matemàtiques, vaig reformular la pregunta per fer-ne un argument lògic. Els havia demostrat com anul·lar aquesta llei del Congrés si volien. Hi havia centenars de llocs on jo hauria pogut ajudar-los a voler-ho fer, però la meva tossudesa, el meu refús a baixar del burro, em van aturar. He estat davant de centenars de públics intentant persuadir-los; però em vaig negar a presentar-me davant d'aquest i intentar persuadir-lo amb la passió que havia utilitzat en altres ocasions. No era el fonament en el qual s'hauria de basar un tribunal per decidir sobre el tema.
Hauria estat diferent si hagués presentat la meva argumentació d'una forma diferent? Hauria estat diferent si l'hagués presentada Don Ayer? O Charles Fried? O Kathleen Sullivan?
Els meus amics es van replegar al meu voltant per insistir que no. El tribunal no estava preparat, insistien. Era una derrota anunciada. Requeriria molt més esforç demostrar a la nostra societat per què tenien raó els pares de la nostra Constitució. I quan ho fem, serem capaços de demostrar-ho al tribunal.
Potser sí, però ho dubto. Aquests jutges no tenen cap interès econòmic en fer res excepte el que és correcte. No estan sotmesos a pressions dels lobbistes. No puc evitar pensar que si hagués oblidat aquesta bonica postal de justícia sense passions, els hauria pogut convèncer.
I tot i que no ho hagués aconseguit, no excusa el que va passar al gener. Perquè al principi d'aquest cas, un dels professors més importants de propietat intel·lectual havia dit públicament que era un error que elevés aquest cas. "Aquest tribunal no està preparat", va dir Peter Jaszi; aquest tema no s'hauria de tractar fins que ho estigui.
Després de la vista i després de la sentència, en Peter em va dir que s'havia equivocat i també ho va reconèixer públicament. Però si realment aquell tribunal s'hauria pogut convèncer, aleshores aquí tinc la prova que necessito per saber que en Peter tenia raó. O bé jo no estava preparat per defensar aquest cas de manera que donés resultats positius o bé ells no estaven preparats per veure aquest cas de manera que donés resultats positius. Sigui com sigui, la decisió d'elevar aquest cas, una decisió que havia pres quatre anys abans, fou una equivocació.
Mentre que la reacció a la Llei Sonny Bono va ser negativa gairebé de forma unànime, la reacció a la decisió del tribunal va ser mixta. Ningú, com a mínim de la premsa, no va insinuar que ampliar el termini dels drets d'autor era una bona idea. Havíem guanyat la batalla de les idees. On la decisió va ser benvinguda, va ser en diaris que s'havien mostrat escèptics amb l'activisme del tribunal en altres casos. El respecte era una cosa bona, encara que deixés en peu una llei estúpida. Però on la decisió va ser atacada, va ser-ho perquè deixava en peu una llei estúpida i perjudicial. The New York Times va escriure en el seu editorial,
De fet, la sentència del Tribunal Suprem fa possible que estiguem veient el principi del final del domini públic i el naixement dels drets d'autor perpetus. El domini públic ha estat un gran experiment, un experiment que no hauríem de deixar que morís. L'habilitat d'inspirar-se lliurement en tota la producció creativa de la humanitat és una de les raons per les quals vivim en un moment de ferment creatiu tan fructífer.
Les millors reaccions foren als còmics. Hi va haver un munt d'imatges divertidíssimes, de Mickey Mouse a la presó i coses per l'estil. La millor, des del meu punt de vista del cas, fou el de Ruben Bolling, que veuran a la propera pàgina. La línia dels "poderosos i adinerats" és una mica injusta. Però el cop de puny a la cara es va sentir exactament així.
La imatge que no se me n'anirà mai del cap és la que evoca la cita del The New York Times. El "gran experiment" que anomenem "domini públic" s'ha acabat? Quan m'ho prenc amb humor, penso "Amor meu, he encongit la Constitució". Però són poques les vegades que m'ho prenc amb sentit de l'humor. Teníem una Constitució amb un compromís amb la cultura lliure. En el cas que vaig engendrar, el Tribunal Suprem va renunciar de facto a aquest compromís. Un advocat millor els ho hauria fet veure d'una altra manera.
TEXT:
En Superman està patrullant la ciutat quan sent un estrident crit de socors... Socors, Superman!
Aquest crit venia d'aquest edifici... Qui hi ha?
Ha! Ha!... Benvingut al meu domini, Superman! El meu domini públic, on jo sóc l'amo.
I això és perquè quan el Congrés declara les interminables ampliacions de terminis de d'autor inconstitucionals, tots sereu les meves joguines o les de qualsevol!
Drets d'autor... estic perdent força... No puc resistir l'ús sense autorització...
Si pot capturar Superman... qui ens pot salvar?
I ara us obligaré a tots a interpretar "Allò que el vent s'endugué"
Oh... Ashley...
Oh, no! El jutge Scalia!
Jutge Scalia, jutge del Tribunal Suprem en una creuada per una batalla interminable per protegir els poderosos i adinerats.
Aneu-vos-en! Correu cap a les vostres companyies!
P-però ha d'admetre que la Constitució limita clarament el poder del Congrés!
Francament, malcarat, no m'importa gens ni mica!
NOTES
· ^ 1. Aquí hi ha un paral·lelisme amb la pornografia que és una mica difícil d'explicar, però és clar. Un fenomen que va crear Internet és el món dels pornògrafs no comercials: persones que distribuïen pornografia però que no treien beneficis econòmics directament o indirecta d'aquesta distribució. Aquest tipus d'activitat no existia abans d'Internet perquè els costos de distribuir pornografia eren massa elevats. Però aquest nou tipus de distribuïdors va rebre especial atenció al Tribunal Suprem quan aquest tribunal va anul·lar la Communications Decency Act (llei sobre la decència de les comunicacions) de 1996. En part per la càrrega sobre els portaveus no comercials es determinà que aquest estatut excedia els poders del Congrés. S'hauria pogut argumentar el mateix punt dels editors no comercials davant el naixement d'Internet. Els Eric Eldred del món abans d'Internet eren molt pocs. I hom pensaria que és com a mínim tan important protegir els Eric Eldred del món com ho és protegir els pornògrafs no comercials.
· ^ 2. El text íntegre és: "Sonny [Bono] volia que el termini de protecció dels drets d'autor fos per sempre. El meu equip m'informa que un canvi d'aquest tipus violaria la Constitució. Els convido a treballar amb mi per enfortir les nostres lleis de drets d'autor per totes les vies que tenim disponibles. Com saben, també hi ha la proposta de Jack Valenti que suggereix que el termini sigui per sempre menys un dia. Potser el Comitè ho podria estudiar en la propera reunió del Congrés." 144 Cong. Rec. H9946, 9951-2 (7 d'octubre de 1998).
· ^ 3. Associated Press, "Disney Lobbying for Copyright Extension No Mickey Mouse Effort; Congress OKs Bill Granting Creators 20 More Years," Chicago Tribune, 17 d'octubre de 1998, 22.
· ^ 4. Vegeu: Nick Brown, "Fair Use No More?: Copyright in the Information Age," disponible a l'enllaç #49.
· ^ 5. Alan K. Ota, "Disney in Washington: The Mouse That Roars," Congressional Quarterly This Week, 8 d'agost de 1990, disponible a l'enllaç #50.
· ^ 6. Els Estats Units contra Lopez, 514 U.S. 549, 564 (1995).
· ^ 7. Els Estats Units contra Morrison, 529 U.S. 598 (2000).
· ^ 8. Si és un principi sobre poders enumerats, aleshores el principi segueix d'un poder enumerat a l'altre. El punt que va animar el tema en el context de la Clàusula del Comerç va ser que la interpretació presentada pel govern permetria al govern regular el comerç sense cap limitació, malgrat la limitació al comerç interestatal. Aquest punt també és cert en el context de la Clàusula dels Drets d'autor. En aquest cas la interpretació del govern també li permetria tenir un poder il·limitat per regular els drets d'autor, malgrat la limitació del "temps limitat".
· ^ 9. Escrit de la Nashville Songwriters Association, Eldred contra Ashcroft, 537 U.S. 186 (2003) (No. 01-618), n.10, disponible a l'enllaç #51.
· ^ 10. La xifra de 2% és una extrapolació de l'estudi realitzat pel Congressional Research Service a la llum de la gamma estimada de renovació. Vegeu: Escrit dels demandants, Eldred contra Ashcroft, 7, disponible a l'enllaç #52.
· ^ 11. Vegeu: David G. Savage, "High Court Scene of Showdown on Copyright Law," Los Angeles Times, 6 d'octubre de 2002; David Streitfeld, "Classic Movies, Songs, Books at Stake; Supreme Court Hears Arguments Today on Striking Down Copyright Extension," Orlando Sentinel Tribune, 9 d'octubre de 2002.
· ^ 12. Brief of Hal Roach Studios and Michael Agee as Amicus Curiae Supporting the Petitoners, Eldred contra Ashcroft, 537 U.S. 186 (2003) (No. 01- 618), 12. Vegeu també: Brief of Amicus Curiae on behalf of Petitioners by the Internet Archive, Eldred contra Ashcroft, disponible a l'enllaç #53.
· ^ 13. Jason Schultz, "The Myth of the 1976 Copyright 'Chaos' Theory," 20 de desembre de 2002, disponible a l'enllaç #54.
· ^ 14. Escrit d'Amici Dr. Seuss Enterprise et al., Eldred contra Ashcroft, 537 U.S. 186 (2003) (No. 01-618), 19.
· ^ 15. Dinitia Smith, "Immortal Words, Immortal Royalties? Even Mickey Mouse Joins the Fray," New York Times, 28 de març de 1998, B7.
|
|
|
PORTADA
