Inici » Llibres » L'expansió de les llicències de codi obert » Les llicències de codi obert com a mecanismes alternatius de governança » Excursió: Llicències de continguts oberts de Creative Commons

En els darrers anys, els principis bàsics de les llicències de codi obert també s'han adaptat a unes altres obres amb copyright apart dels programes informàtics. Per tradició, les llicències d'obres artístiques com ara la música i la pintura (els continguts, en definitiva) han estat dirigides per societats que acumulen copyrights. No obstant això, els autors individuals poden distribuir els seus treballs per Internet directament als usuaris. De la mateixa manera, les expectatives dels usuaris de copiar, modificar i distribuir treballs per Internet poden ser molt diferents de les del món físic. Això ha donat una oportunitat per a les noves iniciatives de registre de llicències.

És difícil calcular la popularitat de les diverses llicències de contingut obert, perquè s'utilitzen des de fa molt poc. Sembla evident, tanmateix, que la quantitat de projectes de contingut obert d'alta qualitat augmenta ràpidament. [1] La iniciativa amb registre de llicència més popular fins ara ha estat Creative Commons (CC). [2] El projecte CC va començar el 2001 com a iniciativa per regularitzar les condicions més liberals de la llicència quant a contingut. Oficialment, CC és una empresa sense ànim de lucre amb seu a Massachusetts que té uns quants empleats treballant a la Universitat de Stanford, a Califòrnia, i una quantitat innumerable de voluntaris que contribueixen al projecte a través d'Internet. Les principals universitats dels Estats Units defensen des d'aleshores CC amb el professor de dret de la universitat de Stanford, Lawrence Lessig, com a figura destacada. [3] Les primeres versions de les llicències es van publicar pel desembre de 2002 i les noves versions actualitzades 2.0 pel maig de 2004. El nombre de pàgines web i de continguts que utilitzen llicències CC a Internet està augmentant. [4]

Aquest apartat tracta breument les característiques principals de les llicències CC i l'organització del seu projecte. Hi trobem moltes similituds, però també diferències evidents amb el codi obert. L'anàlisi següent intenta determinar alguns dels límits quan els principis de codi obert es generalitzen fora del terreny de la indústria del programari.

A la pràctica, CC funciona com a servei d'Internet per a la creació de llicències amb copyright quant a contingut. Els usuaris seleccionen uns quants paràmetres i, llavors, poden accedir a les llicències més adequades. Les llicències tenen tres apartats: 1) descripció dels drets tècnics, 2) text detallat de les llicències legals i 3) breu explicació del que vol dir la llicència. Hi ha una bona quantitat disponible de llicències CC diferents. Per tant, els treballs publicats estan enllaçats amb la llicència seleccionada que es localitza a la pàgina web de CC.

Condicions de la llicència. Totes les llicències CC tenen una estructura semblant que inclou condicions comunes per a totes les llicències i les condicions específiques seleccionades. En termes generals, totes les llicències CC autoritzen la còpia, distribució i representació i projecció públiques del treball sense pagar cap mena de cànon de llicència. Dit d'una altra manera, les llicències donen drets als usuaris sense cap obligació. Els treballs sota CC poden ser usats, copiats i, fins i tot, distribuïts sense autoritzacions addicionals ni cànon de llicència. A més, les condicions comunes de CC estableixen que les llicències no han d'interferir amb els drets d'ús adequat (com ara citacions, ús privat, etc.), primera venda o llibertat d'expressió. A més, les condicions comunes estableixen que els treballs no es poden usar amb sistemes digitals de gestió dels drets, ja que poden limitar alguns dels drets atorgats en les llicències com, per exemple, l'ús adequat, la primera venda o la llibertat d'expressió.

A més de les condicions comunes, totes les llicències CC poden integrar una o més de les condicions específiques intercanviables que limiten fins a cert punt l'ús d'aquests treballs.

Figura 16. Condicions possibles amb logotips afins en les llicències CC.

Addicionalment, pensem que hi ha moltes llicències CC específiques i s'espera que el nombre vagi en augment. En aquesta breu digressió, només podem examinar-ne de manera resumida algunes de les més interessants. [5] «Domini públic» i «copyright del fundador» proposen un venciment més curt pel copyright: el domini públic caducaria immediatament i el copyright del fundador als catorze anys. [6] Les llicències de programari de codi obert més populars, GNU GPL i LGPL, estan disponibles a Creative Commons com a CC-GPL i CC-LGPL. Tècnicament, aquestes llicències externes estan enllaçades amb la pàgina web de la Free Software Foundation, i CC només afegeix al treball símbols CC, el resum de la llicència i la descripció tècnica dels drets.

Comparació amb el codi obert. Malgrat que CC i el contingut obert en general tenen molt a veure amb el codi obert, també existeixen algunes diferències. Per exemple, els mateixos autors de programari han redactat moltes llicències famoses de codi obert. Han codificat la cultura de compartició actual dels programadors informàtics i, per això, no ha estat gaire necessari aplicar les llicències de codi obert. Al seu lloc, CC ha efectuat una aproximació vertical descendent estricta.Es va fundar una entitat específicament per preparar i promoure les llicències amb molta cura. [7] Això pot afectar a la interpretació de la llicència: no hi existeix, al menys de moment, cap tipus de normes comunitàries com en el cas de les llicències de codi obert. [8] També és interessant destacar que la major part de les llicències CC estan explícitament en contra de la definició de codi obert quant a la restricció, per exemple, de l'ús comercial de les obres. [9]

Ja hem mencionat abans que la llicència de programari obert es diferencia d'altres llicències de codi obert en què ofereix una garantia contra la vulneració de la propietat intel·lectual. Les primeres versions de llicències CC també inclouen una clàusula que trasllada la responsabilitat de les reclamacions de la propietat intel·lectual de tercers sobre el llicenciador original. I estipulen que:

«Si el que concedeix la llicència divulga el treball de manera pública, llavors, representa i garanteix que [...] 1) Ha inclòs en el treball tots els drets necessaris per garantir els drets de la llicència [...] sense que hagis de pagar cap cànon [...] 2) El treball no vulnera el copyright, les marques registrades, els drets de publicitat, els drets legals comuns ni cap altre dret de terceres parts. I tampoc no constitueix difamació, violació de la intimitat ni cap altre dany a tercers.»

Els qui es beneficien d'aquesta mena de clàusula de garantia són, per exemple, els diversos intermediaris i proveïdors que poden utilitzar els treballs registrats i distribuir-los més endavant amb menys riscos. Si es vulneren el drets de terceres parts, l'autor és responsable en última instància d'aquesta violació. Desgraciadament, una clàusula de garantia així no és a prova de bales. Si l'autor és desconegut o insolvent, el pes de la responsabilitat de tercers caurà pràcticament sobre tots els autors i usuaris que siguin demandats. Això pot resultar molt injust, sobretot pels usuaris i autors que actuïn de bona fe. Sota sistemes de registre lliure, aquests no demanen cànons de llicència per les còpies, però continuen sent responsables de les vulneracions del copyright.

La garantia de la propietat intel·lectual es va eliminar de les versions 2.0 després de rebre crítiques dures per part dels que concedeixen llicències. [10] No obstant això, l'origen del problema rau en les normes de responsabilitat de les lleis del copyright, no pas en les llicències. La responsabilitat imprevisible és un dels factors que pot retardar el desenvolupament de projectes a gran escala tant de contingut obert com de codi obert. El risc de responsabilitat per vulnerar la propietat intel·lectual de tercers augmenta a mesura que es distribueix el codi o contingut font. Això dificulta que s'iniciïn projectes oberts que involucrin molts participants i titulars potencials de drets, com ara les pel·lícules obertes. (Continuarem la discussió sobre responsabilitats en el proper capítol.)

La visió de l'adaptació. Creative Commons és la primera iniciativa de llicència oberta i la més gran, que inclou tant el contingut obert com el codi obert, i que pretén una internacionalització de la llicència. Els directius de CC, que provenen principalment de la comunitat legal acadèmica dels EUA, pensen que els textos de la llicència s'han de traduir als idiomes de cada país i adaptar a les jurisdiccions nacionals. Un dels motius que recolzen la internacionalització és que una llicència en anglès basada en un text legal sobre copyright als EUA podria no ser vàlida en uns altres països.

Per altra part, un dels inconvenients de les adaptacions nacionals són les possibles inconsistències. De fet, una comparació ràpida revela que, a la pràctica, hi poden haver diferències substancials. [11] Evidentment, el projecte CC concedeix una llibertat considerable a cada equip nacional encarregat de la internacionalització. Molts d'ells, encara que no tots, sostenen explícitament que la llicència hauria d'interpretar-se com un contracte. [12] Algunes de les traduccions inclouen canvis terminològics evidents; per exemple, en lloc de distribució, parlen de posar-ho a l'abast del públic. En molts casos, les definicions es treuen de les lleis nacionals del copyright. En la major part de les adaptacions, es busca un ús adequat per ajustar-se a les lleis europees del copyright, les quals inclouen normalment una llarga llista tancada amb les limitacions del drets d'exclusivitat. [13] En algunes adaptacions, encara que no en totes, s'afegeix una referència explícita al dret de les bases de dades. Només unes poques llicències prenen en consideració explícitament l'assumpte dels drets morals. [14]

Compres a través del Fòrum. La internacionalització mitjançant la traducció i les adaptacions legals aconsegueixen que les llicències siguin més comprensibles i vàlides legalment en més jurisdiccions. Tanmateix, aquesta visió també presenta inconvenients clars. Quant a la part pràctica, la facilitat d'ús i la interoperabilitat de les llicències poden ressentir-se perquè els usuaris han de tractar amb moltes versions de llicències escrites en diferents idiomes i amb terminologia també diferent. Quant a la part legal, les llicències CC estipulen que:

«Només podreu distribuir, projectar, representar o representar digitalment en públic una obra derivada, si és sota les condicions d'aquesta llicència, d'una versió posterior d'aquesta llicència amb els seus mateixos elements o d'una llicència virtual de la Creative Commons que també contingui els mateixos elements»

Tenint en compte tot això, qualsevol pot entrar a la pàgina web de CC i registrar l'obra amb una llicència CC adaptada i traduïda, per exemple, al finlandès. Segons les condicions mencionades abans, això no significa que una obra es pugui utilitzar a Alemanya amb la versió finlandesa de la llicència. Per tant, l'autor no pot controlar quina versió de les llicències escollirà l'usuari. Al final, els usuaris tenen la possibilitat de comprar en un fòrum dins d'un projecte de registre de llicència de contingut obert internacionalitzat, exactament com en el món real.

Comparació amb el codi obert. No obstant això, es pot dubtar de si la internacionalització de la llicència mitjançant la traducció i l'adaptació legal podria ser decisiva en l'èxit real dels registres de llicència oberts. La llicència de programari de codi obert més popular, la GNU GPL, s'utilitza des de 1989 per tot el món sense que s'hagi conegut cap cas legal on la llicència, o una part d'ella, s'hagi considerat no vàlida. [15] La conclusió és que les llicències CC també es poden aplicar en totes les jurisdiccions. Al menys de moment, la conducta real dels usuaris ha tingut més pes que les interpretacions legals i les valoracions del risc.

El temps ha demostrat que els primers pronòstics d'extinció del copyright a Internet eren exagerats. [16] La llei del copyright, en lloc de col·lapsar-se, s'ha complementat amb altres concessions de llicències liberals a Internet. En certa mesura, la llei del copyright s'ha fixat per mèrits propis. [17] No obstant això, encara resten molts reptes legals quant al problema de la responsabilitat estricta que imposa la llei del copyright. I això, possiblement, serà el punt més complicat. A llarg termini, si Creative Commons i d'altres models de concessió de llicències obertes aconsegueixen més suport per part de la indústria dels mitjans de comunicació que els envolta, aquesta llei podria canviar. (Reprendrem aquest tema al final del pròxim capítol.)

També ens queda el repte de l'actitud, de la creació de comunitats i de la infraestructura tècnica necessària. Dirigir un gran projecte de concessió de llicències de contingut obert requereix suport comunitari. El model directiu de Creative Commons, basat en una estructura vertical descendent, podria ser el punt feble per què alguns autors es desanimessin. A més, encara no és freqüent que s'annexin les descripcions dels drets a les obres publicades a Internet, i la majoria d'usuaris no llegeixen textos complicats de llicències. Només l'educació i el temps ens diran si la gent finalment adopta els reptes de la concessió de llicències de contingut obert, de la mateixa forma que els desenvolupadors de programari han adoptat les llicències de codi obert.

.^1. Un dels projectes més notables és la Wikipedia, una enciclopèdia en línia que es basa en les contribucions dels usuaris i que va començar el 2001. La Wikipedia pretén aconseguir que les enciclopèdies amb copyright, com ara la Britànica, esdevinguin obsoletes en els pròxims cinc anys. Vegeu Wikipedia Founder Jimmy Wales Responds, Slashdot, 28 de juliol de 2004. Disponible a http://www.slashdot.org/

.^2. Vegeu http://www.creativecommons.org/.

.^3. Lessig és molt conegut pels seus famosos llibres sobre dret i tecnologia. El seu darrer treball se centra especialment en els problemes amb els propietaris dels mitjans de comunicació de la cultura i presenta CC com a proposta de canvi. Vegeu Lessig (2004).

.^4. El 2003, Creative Commons va registrar un milió d'obres. Pel maig de 2004, la quantitat total de treballs registrats amb CC superava els tres milions. Més del 50 % del total d'obres registrades amb CC són textos, la resta es reparteix en parts més o menys iguals entre so, imatges, vídeos i "interactius". Vegeu el missatge de Mike Linksvayer de l'11 de juny en el fòrum de discussió de Creative Commons disponible en http://lists.ibiblio.org/pipermail/cc-licenses/2004-June/000953.html

.^5. Entre aquestes llicències podem mencionar Re-combo o Sampling, que aclareix l'estat legal de les modificacions creatives dels treballs musicals, i Share music, que, bàsicament, permet que la música es copiï i es distribueixi de manera no comercial. A més, una iniciativa recent a gran escala, Science Commons, pretén entrar en el debat sobre l'accés obert amb la publicació acadèmica dels principis CC. Vegeu, per exemple, Nature (2001), el debat sobre accés obert.

.^6. Als Estats Units, quan el copyright es va aplicar per primera vegada, el 1790, el seu venciment era als catorze anys. El «copyright del fundador», per tant, fa referència a les condicions sobre les que es van posar d'acord els "Pares de la Pàtria" dels Estats Units. Hauríem de subratllar que legalment no queda clar si una persona pot deslligar un treball del copyright i divulgar-lo en el domini públic abans no hagi caducat.

.^7. En principi, qualsevol pot presentar una llicència nova a l'Open Source Initiative per tal de certificar si s'ajusta a la definició de codi obert. Creative Commons no contempla, però, aquest procés.

.^8. Per exemple, la major part dels usuaris de programari lliure accepten les interpretacions de la Free Software Foundation sobre la llicència GNU GPL, com es pot comprovar en les preguntes freqüents de les pàgines web.

.^9. La definició de codi obert, apartat 6, no permet la discriminació de cap tipus d'ús. Això inclou la discriminació contra l'ús comercial dels programes.

.^10. Segons el comunicat de la revisió de la llicència, la provisió de garantia es va eliminar perquè: «En definitiva ens han influït dos factors clau: 1) Els nostres col·legues, sobretot Karl Lenz, Dan Bricklin i MIT. 2) El fet que els llicenciadors poguessin vendre garanties als concessionaris amb aversió al risc, interessats pels tràmits administratius, creant, d'aquesta manera, un atractiu model comercial CC.» Vegeu Brown (2004).

.^11. Vegeu International Commons a http://creativecommons.org/projects/international/

.^12. Espanya, Holanda i França, com a mínim.

.^13. La versió britànica insereix una referència molt apropiada sobre el «comerç just».

.^14. Com a curiositat, la versió australiana presenta de la manera més explícita els drets morals.

.^15. S'ha de reconèixer que no s'ha trobat cap prova en contra, ben al contrari, en un cas recent, GNU GPL va ser considerada específicament vàlida en una sentència d'un jutjat alemany al Landgericht München I el 19 de maig de 2004. Vegeu la sentència a http://www.jbb.de/urteil_lg_muenchen_gpl.pdf.

.^16. Per exemple, Negroponte (1995), pàg. 58, afirmava obertament que «la llei del copyright està completament desfasada. És un artefacte de l'època de Gutenberg. I com que és un procés reactiu, probablement s'haurà de desmuntar tot per poder-lo corregir.»

.^17. Lessig (2004) ha observat que CC vol complementar, més que no pas canviar, el sistema de copyright actual. Vegeu també Merges (2004), que apunta que les iniciatives recents de concessió de llicències obertes han equilibrat, fins a cert punt, l'expansió tan reivindicada dels drets de propietat intel·lectual.