Capítol 4
Per què el programari no ha de tenir amos
[1]
Les tecnologies digitals de la informació ajuden el món fent que sigui més fàcil copiar i modificar la informació. Els ordinadors prometen simplificar aquestes feines per a tothom.
No tothom ho vol així. El sistema de copyright permet que els programes informàtics tinguin "propietari", i la majoria dels propietaris pretenen privar la resta de les persones dels beneficis potencials que origina el programari. Voldrien ser els únics a poder copiar i modificar el programari que fem servir.
El sistema de copyright (drets d'autor) es va desenvolupar amb la impremta, una tecnologia per a la producció massiva de còpies. El copyright s'ajustava bé a aquesta tecnologia perquè només aplicava restriccions als productors de còpies en massa. No privava de llibertat els lectors de llibres. Els simples lectors, que no tenien cap impremta, només podien copiar llibres amb ploma i tinta, i difícilment això era motiu d'una demanda judicial.
Les tecnologies digitals són més flexibles que la impremta: quan la informació adopta la forma digital, es pot copiar fàcilment per compartir-la amb la resta d'usuaris. És precisament aquesta flexibilitat la que no encaixa bé en un sistema com el del copyright. Això explica l'existència de les mesures que s'apliquen per fer complir el copyright sobre programari, que cada vegada són més odioses i draconianes. Prenguem en consideració aquestes quatre pràctiques de la Software Publishers Association (SPA), una associació d'editors de programari:- Propaganda massiva on s'afirma que està malament desobeir els propietaris per ajudar un amic.
- Captació de delators que informin sobre els col·legues i els companys de feina.
- Batudes (amb ajuda policial) a oficines i escoles, on es demana que la gent demostri que és innocent de fer còpies il·legals.
- Demanda judicial (del govern dels EUA, a petició de l'SPA) a persones com David LaMacchia [2], del MIT, no pas per copiar programari (no se l'acusa de copiar-ne), sinó tan sols per deixar sense vigilància els equips de còpia i no controlar-ne l'ús.
Aquestes quatre pràctiques s'assemblen a les que s'utilitzaven a l'antiga Unió Soviètica, on totes les màquines de copiar tenien un vigilant per a impedir que es fessin còpies prohibides i on les persones havien de copiar la informació en secret i passar-la de mà en mà com a samizdat. És clar que hi ha una diferència: el motiu per al control de la informació a la Unió Soviètica era polític. Als EUA el motiu n'és el benefici econòmic. Però són les accions el que ens afecta, no pas llur motiu. Qualsevol intent d'impedir que es comparteixi la informació, pel motiu que sigui, acaba portant als mateixos mètodes i la mateixa duresa.
Els propietaris esgrimeixen diferents arguments perquè se'ls concedeixi el poder de controlar l'ús que fem de la informació:
Acusacions
Els propietaris fan servir paraules difamatòries com ara "pirateria" i "robatori", i terminologia específica com ara "propietat intel·lectual" i "danys", per transmetre una determinada línia de pensament al públic: una analogia simplista entre els programes i els objectes físics.
Les nostres idees i la nostra intuïció sobre la propietat dels objectes materials giren entorn de si és just privar algú d'un objecte. Aquestes idees no s'apliquen directament al fet de fer còpies d'alguna cosa, però els propietaris igualment ens demanen que les apliquem.
Exageració
Els propietaris diuen que pateixen "danys" o "pèrdues econòmiques" quan els usuaris copien programes pel seu compte, però el fet de copiar no té cap efecte directe sobre el propietari i no provoca cap dany a ningú. El propietari només hi perdria diners en el supòsit que la persona que fa la còpia, en cas de no fer-la, li hagués comprat aquesta còpia al propietari.
Si hi pensem una mica no costa de veure que la gran majoria d'aquestes persones no haurien comprat còpies del programa. Tanmateix, els propietaris calculen les seves "pèrdues" considerant que tots els usuaris comprarien una còpia. D'això se'n diu exagerar, per dir-ho d'una manera suau.
La llei
Els propietaris ens recorden sovint la legislació actual i les dures sancions amb què ens poden amenaçar. Aquesta actitud porta implícit el suggeriment que la llei actual reflecteix un punt de vista moral inqüestionable (i alhora es pretén que considerem aquestes sancions com a fets naturals dels quals no es pot donar la culpa a ningú).
Aquesta línia de persuasió no està dissenyada per reafirmar el pensament crític, sinó per reforçar un procés mental habitual.
És evident que les lleis no decideixen el que està bé i el que està malament. Tots els nord-americans haurien de saber que, fa quaranta anys, a molts estats la llei prohibia que les persones de raça negra seguessin al davant de l'autobús. Però només els racistes dirien que seure al davant de l'autobús no estava bé.
Drets naturals
Els autors sovint reclamen posseir a una connexió especial amb els programes que han escrit i afegeixen que, de resultes d'això, els seus desitjos i interessos respecte al programa senzillament estan per davant dels de qualsevol altra persona o, fins i tot, dels de la resta del món. (Normalment són les empreses, no els autors, els titulars del copyright del programari, però pretenen que oblidem aquesta incongruència).
Als que proposen això com un axioma ètic (l'autor és més important que ningú), només els puc dir que jo mateix, com a destacat autor de programari, ho considero una ximpleria.
En general, però, les persones només se senten proclius a acceptar pretensions basades en els drets naturals a causa de dos motius.
Un dels motius és una analogia forçada amb els objectes materials. Quan preparo espaguetis, em queixo si algú se'ls menja perquè aleshores jo me'n quedo sense. L'acte de la persona que se'ls menja em perjudica en exactament la mateixa mesura que el beneficia a ell: només un de nosaltres es pot menjar els espaguetis, de manera que la pregunta és "qui se'ls menja?". La més mínima distinció entre nosaltres és suficient per inclinar la balança ètica cap a una banda o una altra.
Però el fet que executeu o modifiqueu un programa escrit per mi, us afecta directament a vosaltres, i a mi només ho fa indirectament. Si doneu una còpia a un amic, això us afecta a tots dos molt més que a mi. Jo no hauria de tenir el dret a negar-te que facis aquestes coses. Ningú no l'hauria de tenir.
La segona raó és que s'ha dit a la gent que els drets naturals dels autors són una tradició acceptada i indiscutible de la nostra societat.
Des del punt de vista històric el que és veritat és el fet contrari. La idea dels drets naturals dels autors va ser proposada i fermament rebutjada quan es redactà la Constitució dels EUA. Per això la Constitució només permet que existeixi un sistema de copyright, però no obliga que n'hi hagi un, i per això diu que el copyright ha de ser temporal. També diu que l'objectiu del copyright és fomentar el progrés, no pas recompensar els autors. El copyright ofereix una petita recompensa als autors, recompensa més gran en el cas dels editors, però està concebut com a mitjà per a modificar llur comportament.
La tradició realment establerta de la nostra societat és que el copyright retalla els drets naturals de les persones i que aquest acte només es pot justificar pel bé de la societat.
Economia
L'últim argument que s'empra per a justificar l'existència de propietaris de programari és que d'aquesta manera es fa que es produeixi més programari.
A diferència dels altres arguments, almenys aquest aborda la qüestió d'una manera legítima, ja que es basa en un objectiu vàlid: satisfer els usuaris de programari. I empíricament és cert que la gent produirà més d'una cosa si la aquesta feina se'ls remunera bé.
Però l'argument econòmic té un defecte: es basa en el pressupòsit que la diferència radica només en la quantitat de diners que hem de pagar. Pressuposa que el que volem és que hi hagi "producció de programari", independentment de si el programari té propietari o no en té.
La gent accepta fàcilment aquest pressupòsit perquè s'ajusta a la nostra experiència amb objectes materials. Per exemple, agafem el cas d'un entrepà. És possible que pugueu aconseguir un entrepà igual, de franc o pagant. Si és així, la quantitat que pagueu és l'única diferència. Tant si l'heu de comprar com si no, l'entrepà té el mateix gust, el mateix valor nutricional i, en qualsevol dels casos, només us el podeu menjar una vegada. El fet de si l'entrepà s'obté d'un propietari o no tan sols pot repercutir directament en la quantitat de diners que teniu després de la transacció.
Aquest és el cas dels objectes materials: el fet que tinguin o no propietari no repercuteix directament en el que són ni en allò que podeu fer amb ells si els compreu.
Però si els programes tenen propietari, això repercuteix en gran mesura en el que són i en el que podeu fer amb llurs còpies si en compreu un. La diferència no és només una qüestió de diners. El sistema de propietaris de programari incentiva els propietaris de programari a produir alguna cosa, però no el que la societat realment necessita. I provoca una contaminació ètica intangible que ens afecta a tots.
Què és el que necessita la societat? Necessita informació que realment estigui a disposició dels ciutadans: per exemple, programes que la gent pugui llegir, corregir, adaptar i millorar, no solament executar. Però el que els propietaris de programari acostumen a oferir és una caixa negra que no podem ni estudiar ni modificar.
La societat també necessita llibertat. Si els programes tenen propietari, els usuaris perden la llibertat de controlar una part de les seves pròpies vides.
I, sobretot, les societats han d'infondre l'esperit de cooperació voluntària als seus ciutadans. Quan els propietaris de programari ens diuen que el fet d'ajudar el veí d'una manera natural és "pirateria", el que fan és contaminar l'esperit cívic de la nostra societat.
Per això diem que el programari lliure és una qüestió de llibertat, no de preu.
L'argument econòmic per a justificar l'existència de propietaris és erroni, però la qüestió econòmica que es planteja és real. Hi ha persones que escriuen programari útil pel plaer de fer-ho, per aconseguir admiració o amor, però si volem més programari del que aquestes persones escriuen, hem de recaptar fons.
Ja fa deu anys que els desenvolupadors de programari lliure han provat, amb una mica d'èxit, diversos mètodes per a recollir fons. Tampoc no es tracta de fer-se ric: els ingressos mitjans d'una família nord-americana, al voltant de 35.000 dòlars anuals, demostren que són un incentiu suficient per a moltes feines que són menys satisfactòries que programar.
Durant anys, fins que una beca ho va fer innecessari, em vaig guanyar la vida personalitzant i millorant el programari lliure que jo mateix havia escrit. Cada millora s'afegia a la versió estàndard publicada i així, amb el temps, estava disponible al públic en general. Els clients em pagaven perquè treballés en les millores que ells volien, i no perquè ho fes sobre les funcions que, en una altra situació, jo hagués pogut considerar de màxima prioritat.
La Fundació per al Programari Lliure (FSF, Free Software Foundation), entitat sense ànim de lucre i que permet desgravar imposts al donants, per al desenvolupament de programari lliure, recull fons mitjançant la venda de CD-ROM del GNU, samarretes, manuals i distribucions de luxe (que els usuaris sempre poden, en tots els casos, copiar i modificar), i també de donacions. Ara té un equip de cinc programadors i tres empleats que s'encarreguen de les comandes per correu.
Hi ha desenvolupadors de programari lliure que guanyen diners mitjançant la venda de serveis d'assistència. Cygnus Support [3], que compta amb uns 50 treballadors [el 1994, quan es va escriure aquest article], calcula que al voltant del 15 per cent de la feina del personal és de desenvolupament de programari lliure, un percentatge respectable per a una companyia de programari.
Diverses empreses han finançat el desenvolupament continuat del compilador lliure GNU per al llenguatge C. Mentrestant, el compilador GNU per al llenguatge Ada està sent finançat per la Forces Aèries dels EUA, que creuen que aquesta és la manera més eficaç d'aconseguir un compilador d'alta qualitat [el finançament de les Forces Aèries es va acabar fa un temps: el compilador GNU d'Ada ja és operatiu i el seu manteniment es finança comercialment].
Aquests són petits exemples: el moviment per al programari lliure encara és petit i jove. Però l'exemple de les ràdios mantingudes per l'audiència, als EUA, mostra que es pot finançar una activitat de gran envergadura sense fer que tothom hagi de pagar.
Com a usuaris actuals de la informàtica, és possible que feu servir un programa privatiu. Si un amic us en demana una còpia, no estaria bé negar-se a fer-la. La cooperació és més important que el copyright. Però una cooperació soterrada i clandestina no contribueix a millorar la societat. La persona ha d'aspirar a viure una vida honrada, franca i amb el cap ben alt, i això significa dir "No" al programari privatiu.
Us mereixeu poder cooperar d'una manera oberta i lliure amb altres persones que fan servir programes informàtics. Us mereixeu poder aprendre com funciona el programari i fer-lo servir per a ensenyar els vostres alumnes. Us mereixeu poder contractar el vostre programador preferit perquè el repari quan s'espatlli.
Us mereixeu el programari lliure.
NOTES
· ^ 1. Publicada per primera vegada el 1994, aquesta versió forma part del llibre Free Software, Free Society: Selected Essays of Richard M. Stallman, 2002, GNU Press (http://www.gnupress.org); ISBN 1-882114-98-1. Es permet la còpia literal i la distribució per qualsevol mitjà de tot aquest article, sempre que es reprodueixi aquest avís.
· ^ 2. El 27 de gener de 1995, el cas contra David LaMacchia va ser desestimat, sense que s'hagi apel·lat encara aquesta decisió.
· ^ 3. Cygnus Support va continuar tenint èxit, però després va acceptar inversions foranes, es va tornar cobejosa i va començar a desenvolupar programari no lliure. Posteriorment va ser absorbida per Red Hat, que ha tornat a publicar la majoria d'aquests programes com a programari lliure.
|
|
|
PORTADA